Avui he tornat a pujar al Pollegó superior del Pedraforca (2.506 m.). És una gran alternativa a la platja, igual d'econòmica, i més gratificant per a la ment i el cos. Sense fragors de gent, sense haver d'esquivar la sorra ni tailandeses àvides de passar-nos les mans per l'esquena, sense xiringuitos ni para-sols. Per contra, optant pel rocam enlloc de l'arenal, per un dia, he experimentat aquelles estranyes situacions en què l'aire és tan net i fresc que costa respirar, la vista és tan vasta, que costa de veure-hi i l'ambient és tan silenciós, que costa parlar. Com a la platja, que és tan plana, que costa caminar-hi.
Oimés, anar a fer la gamba damunt la tovallola no ens representa cap mena de fita d'autosuperació. Si, per contra, ens enfilem muntanya amunt, per moments l'únic objectiu peremptori passa a ser el cim. És el nostre repte. Com tot el que ens fa avançar a la vida. A mesura que pujo i comencen a escalfar-se les cames, inevitablement m'assalta el temor dels 3.000 euros que pot costar-nos un rescat amb helicòpter. Només em faltaria aquesta ara! Però m'autoconvenço de la minoria de casos que s'han donat (els Bombers de la Generalitat només han hagut de tramitar dues factures d'aquest tipus aquest any i en tot el 2010 només van haver de realitzar unes 350 actucions d'atenció a senderistes) i foragito el fantasma del 112.
Però, talment com en els avatars de la vida, per a mi l'ascensió al Pedraforca no és el més costós. Després de grimpar una mitja hora llarga sense esforços excessius, per pedres polides testimoni dels milers de mans i peus que s'hi han agafat, assaborir el cim i els panorames que ens brinden el Berguedà, l 'Alt Urgell i el Solsonès des d'aquest emblemàtic sostre, després del plaer, arriba el temut descens. La paorosa Enforcadura, des d'on es baixa per la terrífica tartera, un inhòspit riu de pedres. Les davallades no són mai plaents. Tanmateix, tot el que puja baixa, i després de la baixada, per sort i per instint, tornem a pujar. El proper serà el Puigmal.
Quan he vist el títol, m'ha donat la sensació que la metàfora de la que parlaries seria positiva: proposar-te un repte, treballar-lo i fer cim (com t'he posat al facebook abans de veure el nou text al bloc)... Però veig que tu hi afegeixes la baixada (la caiguda), de que tot el que puja - baixa... Entenc que ho posis i que ho escriguis, però t'he de recordar que no tot és així, Noemí. No tot allò que puja baixa de forma terrorífica... Bé, el Pedraforca, potser sí ;))))))) Una abraçada i ànims pel Puigmal: a veure si ara se'ns tornes alpinista!
ResponEliminaSir Edmund Hillary ja deia: “It is not the mountain we conquer, but ourselves.”
ResponEliminaVigila Noemí que la muntanya enganxa! :-)
Núria, també entenc el teu posicionament. Però no pots negar-me la teoria de la "gravetat", ;)
ResponEliminaI, creu-me, el descens del Pedraforca és la pitjor part! A veure quan t'apuntes a aquestes sortidetes de muntanya!
Jordi, m'anoto la cita de Sir E. Hillary. És fantàstica! Gràcies!