Ensenya’m fotos d’aquesta gent

–Agafa el mòbil i ensenya’m fotos dels homes i les dones que han ficat a la presó.
–¿Eh?
–Que m’ensenyis fotos d’aquesta gent!
Merda, ha tornat a passar. És clar, no és sorda, i ha sentit la ràdio del cotxe de tornada a casa. Se m’acut una solució petitprincipesca: poso presó a imatges de Google i li dic:
–Mira, això són uns barrots. Totes aquestes persones innocents, que ja sumen nou, són darrere. Per això ens manifestem tants catalans dia sí, dia també.
–I quan els deixaran tornar a casa?
–...

Com fer capir a una ment encara neta i sana el que estem vivint com a catalans? “Han passat coses difícils d’entendre i d’explicar”, expressava amb profunda resignació Clara Ponsatí dissabte en l’entrevista de Laura Rosel per al FAQs. Difícil per algú com ella, encara més per a algú com jo. I, doncs, per a un nen, què coi està passant? 

Quan la revolució era dels somriures, era joliu que la canalla participés dels nostres clams, es lligués estelades al coll i entonés l’"In-inde..." com aquell que arriba sense alè a tocar la paret i crida “Un, dos, tres, salvat!”. Però ara, com assuaugem i traduïm en llenguatge de color rosa la violència institucional i policial d’aquest món punyent a què ens aboquen per blindar-ne els nostres plançons i garantir que creixin incòlumes al país que volem que estimin? A quines argúcies hem de recórrer perquè continuïn pensant que ser pacífics, tolerants, cívics i fer complir el mandat expressat a les urnes és el deure d’una societat i els seus governants?

Jo no vull transmetre odi ni rebuig envers les forces de seguretat, els jutges o l’Estat veí. No vull construir un imaginari de bons i dolents, malgrat l’aniquilació evident de la qual ens escudem. No vull haver de parlar de botxins i congriar ressentiments. Presó, presó, presó. No vull empresonar en aquests conceptes la meva filla. Però ja ho hem normalitzat. Per sopar, avui toca verdura, peix i Soto del Real. Llibertat, llibertat, llibertat. Perquè hi nedi, no hauria de ser normal que la reivindiquem des que ens llevem. 

La detenció de persones que no cometen delictes, la prevaricació vestida amb una toga, les agressions policials a ciutadans que es concentren pacíficament, la judicialització de la política i la politització de la judicatura, el silenci de l’esquerra espanyola, còmplice de la ignomínia, la covardia d’aquells que haurien de liderar la República... fan inintel·ligible la realitat per a un adulta com jo. Com puc veure’m capaç de parlar a una marreca del que està passant a casa nostra? Potser algú és del parer que els nens han de quedar al marge de l’actualitat. Si algú sap com fer-ho, que m’ho expliqui. O potser hem d’escoltar-los més a ells. Parafrasejant Antoine de Saint-Exupéry, les persones grans no entenem mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver de donar sempre explicacions i més explicacions.

(article publicat a www.7accents.cat el 29/03/2018)

De turisme penitenciari

Si encara no heu visitat la Model, que des de l’estiu brinda la possibilitat de viure una experiència d’aprenentatge sobre la història d’aquest país, no us molesteu a entrar al web per reservar la visita. Les 64.000 entrades que oferia el Departament de Justícia estan exhaurides des de l’agost.

El turisme penitenciari és un fenomen d’èxit. Per simple curiositat? Interès històric? Morbo? A San Francisco al cap de l’any més d’un milió i mig de visitants paguen més de 30 dòlars per conèixer l’antiga presó d’Alcatraz, que va tenir Al Capone entre els seus estadants. A Dublín, un dels principals atractius turístics és el centre de Kilmainham, on es van tancar, torturar i executar diversos líders de la independència d’Irlanda. A Belfast també són un al·licient per al turista les cel·les, la cambra d’execució i la forca de Crumlin Road. Si viatgeu a Estònia, prop de Tallin per tan sols 2 euros podeu accedir a la presó museu de Patarei, una icona de la repressió soviètica que, durant la Segona Guerra Mundial va ser reciclada per tancar-hi prop d’un miler de jueus. Els presos polítics eren castigats al pavelló amb vistes al mar Bàltic, per posar-los la mel a la boca d’una llibertat inaccessible. A la veïna Letònia s’hi troba l’hotel-presó de Karosta per a qui busqui emocions més fortes i desitgi passar la nit en una cel·la i rebre el tracte de reclús, amb una dutxa d’aigua freda inclosa.

On ja no podeu accedir és a la mítica i extravagant presó boliviana de San Pedro, a La Paz, encara activa, i on s’hi registren unes quatre morts al mes. Fins no fa gaires anys s’hi oferien tours guiats de la mà dels propis inquilins. Una experiència realment autèntica, que fins i tot apareixia a la Lonely Planet. Per 35 dòlars hom podia visitar el recinte, consumir-hi cocaïna fabricada in situ i passar-hi la nit. Els més curiosos poden fer-se una idea de la vida carcerària d’aquest estrambòtic centre al llibre Marching Powder (Pols que se’n va), de l’australià Rusty Young.    

A casa nostra aquests dies la premsa, fregant el groguisme, s’esplaiava explicant la vida dels consellers en cel·les de 12 metres quadrats a Estremera. Passen unes vacances en mòduls “tous” on disposen d’assistència mèdica immediata 24 hores, espais comuns per a activitats culturals i accés a la biblioteca. A més, poden mantenir 10 comunicacions telefòniques a la setmana. Però quins luxes! I això, després de fer-los viure una experiència gratuïta d’esport extrem en el trasllat a la presó, emmanillats i sense cinturó i ambientats amb música hardcore. Una descàrrega d’adrenalina a l’abast de molt pocs. I hordes de gent tumultuosa d’aquest país fan vaga i tallen carreteres per queixar-se’n!   

Aquesta setmana també hem pogut sentir a Rac1, entrevistades per Albert Om, les donesdels Jordis, Susanna Barreda i Txell Bonet. Testimonis esborronadors. Us imagineu no saber si el vostre fill podrà passar el seu primer Nadal amb el seu pare? No saber dir a una filla si podrà celebrar el seu aniversari perquè el seu pare està tancat? Us imagineu poder tenir contacte físic amb la vostra parella un sol cop al mes i, comunicar-vos-hi amb un vidre pel mig durant 40 minuts un cop per setmana i sense intimitat? Us imagineu que us segrestin la llibertat sense haver comès cap delicte? Jo tampoc. I cap presó museïtzada ens ho podrà explicar mai.  

(article publicat a www.7accents.cat el 9/11/2017)