Quina colla d'eixelebrats!

"You see... Barcelona is Catalonia". Ahir ho devien entendre els milers de turistes que van al·lucinar amb la marea humana que es va apoderar de les principals artèries de la Ciutat Comtal. Astorats devien quedar del civisme, la cordialitat, l'ambient festiu de la mobilització més multitudinària de la història de Catalunya. També se n'han assabentat milers de ciutadans del món que s'informen a través de mitjans com la CNN, la BBC o Al Jazzeera, per citar-ne alguns (pràcticament tots es feien ressò d'un teletip d'AFP). A partir d'ahir una nova part del món sabrà que Barcelona no és Spain, no és només un Club i no és només Gaudí.

A Madrid encara voldran fer creure a partir d'avui que el nacionalisme català és cosa de quatre eixelabrats, obviant, com aquell qui no vol, els 1.496.000 més que hi érem (o els 1.096.000, segons la Guàrdia Urbana). Ja no ve d'aquí, humiliar i enfotre-se'n de tot un país -un país que aporta a Espanya una quarta part del seu PIB- és l'arma més a mà quan s'actua a la desesperada. Però ahir vam dir prou. Perquè ja en tenim les parts plenes. I no érem quatre, sinó més de 130 vegades la població de Solsona. Mai no havia format part d'una allau humana com la d'ahir. A la de l'11 de Setembre del 77, la gran manifestació catalana després de 40 anys de dictadura, no hi hagués pogut ser encara que hagués volgut, però els mitjans de comunicació que en van ser testimonis asseguren que la d'ahir la va superar. Mai no havia vist tantes senyeres ni estelades enarborades juntes.

Hi vaig veure de tot una mica: cadires de rodes, nadons, nonagenaris, catalans, castellans, africans i llatinoamericans, sindicats, patronals, polítics de tots colors (exceptuant els blaus i els taronges, ésclar), periodistes, pijos, hippies, gruppies, un gos vestit amb la quadribarrada, un home amb l'ampolla d'oxigen a la motxilla, escoltes, grallers i castellers, mestresses de casa, empresaris, intel·lectuals, professors, pagesos, guaperes, independentistes (especialment), federalistes, víctimes de desmais, esportistes, famosets i molts altres que sabien que s'escrivia una plana de la història de Catalunya i no volien perdre-s'ho -segurament també n'hi havia que avui brindaran per la victòria de La Roja. Colossal. Irrepetible.

Quim Monzó també hi era, i escriu avui a La Vanguardia que mai a la seva vida havia vist "tanta convicció que els vincles amb Espanya s'han podrit". Però, per estrany que pugui semblar, aquest divorci no es va evidenciar en cap moment per la mala llet dels manifestants, un recurs més propi dels nacionalistes amb seu a Madrid (els insults que va rebre Montilla van ser una mera anècdota). Perquè ahir va regnar la urbanitat, el civisme, el bon "rotllo" i la unitat dins la generosa paleta de colors descrita més amunt. És una bona al·legoria del caràcter català. I això és el que més legitima el missatge d'ahir: el pas més que, ben democràticament, reclamen els catalans. El dret a decidir el que vulgui la majoria de ciutadans que viuen aquí.

Han passat 30 anys des d'aquell "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", i Espanya i la seva Constitució han demostrat que els enutgem, fem pudor i no ens volen amb les nostres especificitats. Per això, ahir s'obria simbòlicament una nova etapa per a la qual caldrà treballar molt i per a la qual la classe política té una gran responsabilitat sobre les espatlles. Ahir el clam que es feia sentir i amb què els milers de turistes se'n tornaran a casa era el d'"In, inde, inde-pen-dèn-ci-a!"


(Segurament que en aquests moments la independència no respon a la voluntat majoritària d'aquest país, però sí que ho pot ser el dia que s'aconsegueixi explicar millor i s'entengui que no és una quimera de quatre eixelebrats).

Gangues d'estiu?

A partir del dia 28 de juny trobarà en els nostres establiments les millors rebaixes, amb uns descomptes inaudits: del 50-75-99%! si es pensava que les del '79 no eren superables, deixi's sorprendre. Les rebaixes rebaixades, com mai havia imaginat, ja són aquí! L'etiqueta -en castellà, ésclar- no l'enganyarà. Després de quatre temporades esperant el producte, podrà endur-se la ganga de l'estiu.

La nostra marca, TC (Teltornem Castrat), és la garantia. No la trobarà enlloc més. No es deixi entabanar pels productes que compren tots: com diríem a la lomanesa, el gust del "poble" no és selecte. La veritable ganga de la temporada només l'oferim nosaltres. No es parla d'una altra cosa. Perquè som el fenomen de l'estiu. Li assegurem que se'n recordarà durant uns quants lustres.

LLETRA PETITA: Les nostres rebaixes són tan extraordinàries i irrepetibles que no recullen alguns dels drets del consumidor en campanyes habituals. No s'acceptaran reclamacions de l'Agència Catalana de Consum en els supòsits següents:

1- El consumidor exigeix les mateixes garanties del producte que abans de les rebaixes
2- El consumidor vol retornar l'article si se'l troba deteriorat (ja li hem dit: la marca no enganya!)
3- El consumidor exigeix una fulla de reclamació (vagi a Estrasburg a buscar-la)

Són gangues de l'ofici... L'ofici d'(entossudir-se a) ser català.
http://www.somunanacio.cat/www/somunanacio/ca/manifestacio/adhesions/institucions.html

La injusta justícia

"Sistema contrajudicial" (Ferran Mascarell), "Certificat de defunció" (Vicent Sanchis), "¿Qué le pasa a la Justicia?" (Lourdes Pérez a Diario Vasco), "Esperpèntic TC" (carta al director de Xavier Rosón, de Vic), "Una injustícia a Espanya" (editorial del New York Times del passat dia 8)... Avui acumulo una setmana de retard en la gestació d'una entrada que fa dies que vull dedicar al vodevil que està protagonitzant el Tribunal Constitucional o, més aviat, els òrgans de govern, les cúpules, de la judicatura espanyola en general.

Però n'he llegit tants rius de tinta, que m'he ofegat. Se n'han dit ja tantes coses, que jo, pobre de mi, no goso ni tinc la capacitat d'aportar-ne cap visió original, sinó que el més honest que puc fer és sumar-me al dol, la indignació, la deploració col·lectives del vergonyós descrèdit de les altes esferes de la justícia espanyola. El tercer poder de l'Estat està fent més descarada que mai la seva submissió a la política. Sóc a les portes de la trentena i crec que, des que tinc ús de raó, mai abans havia assistit a un espectacle tan lamentable en aquest àmbit. En poc més d'una setmana ha esclatat l'operació contra Garzón, amb un Tribunal Suprem còmplice dels crims del franquisme en acceptar les querelles contra el magistrat d'organitzacions que en països de democràcia consolidada serien il·legals; hem conegut la resolució -almenys una bona notícia- de l'Audiència Nacional que absol els acusats del diari Eguankaria, després de set anys de ser escapçat sense ni una sola prova per la seva presumpta col·laboració amb ETA, i el TC ha jugat per enèsima vegada amb el ribotejat Estatut i amb la paciència de molts catalans. Fins quan es mofaran del futur d'un país?

Però em consola pensar que el panorama internacional no fa la vista grossa a aquesta situació tan perniciosa a la jove -volia dir infantil- democràcia espanyola. Prestigiosos mitjans de comunicació anglosaxons, com el New York Times, el Guardian o la BBC, han posat en entredit el sistema judicial espanyol i la seva politització. També es podria pensar, però, que aquests mitjans estan vinculats a ETA o als separatistes catalans, o que tenen interessos per destapar el cas Gürtel, oi? El problema sempre són els altres. I, sobretot, no furguem en les ferides, no fos cas que obríssim la capsa dels trons! Fins quan hem d'arrossegar la maleït pacte de la Transició i el tardofranquisme?

Tal com diu Ferran Mascarell, "a Espanya allò que és legal està cada vegada més lluny del que és just". No obstant això, podem celebrar una victòria de la justícia: la d'Egunkaria i, per tant, la de la llibertat d'expressió al País Basc. Han calgut set anys perquè es reconegui la innocència dels responsables del diari i que no tenien cap relació amb ETA. Llàstima que el mal ja està fet: es va deixar sense feina 150 persones d'un dia per l'altre, alguns dels encausats van passar mesos tancats a la presó i van ser víctimes de tortures... "Mai no he cregut que la justícia funcioni", expressava l'exdirector de la capçalera basca, Martxelo Otamendi, dimecres en una entrevista a El Periódico. Allò que dèiem.

13D

Quan em faci gran i tingui fills a qui explicar les meves batalletes, segur que en el meu repertori de fets/fites/aventures memorables hi tindrà un lloc el 13D. El dia que molts catalans vam poder manifestar mitjançant les urnes què en pensàvem que la nació catalana esdevingués un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea. Potser, fins i tot, no caldrà que els ho expliqui perquè sortirà en algun llibre de text. Potser els hi sonarà com un simple fet anecdòtic associat al culebró d'una mena d'Estatut que va malgastar tots els ribots possibles i per haver.

Però jo els recordaré que per a molts solsonins i catalans el 13D va ser un dia especial: no era una consulta vinculant, però, tal com argumenta López Tena, no és una consulta simbòlica, sinó amb caràcter polític real. Els explicaré que els resultats no van deixar indiferent als polítics, ni als de Catalunya ni als de Madrid. Des d'aquell dia tothom va anar més amb peus de plom. Perquè tot i que a molts (premsa cavernària espanyola, cases regionals a Catalunya, PP...) els interessi fer veure que això de la consulta sobiranista és una provocació i una bajanada per perdre el temps en nimietats que no vénen a tomb en temps de crisi, no poden negar que l'origen d'aquest referèndum és la iniciativa popular sorgida a més de 160 municipis, fruit del debat que plana al carrer. Poca broma!

L'escriptora catalana d'origen argentí Patrícia Gabancho formula una pregunta que jo no podria expressar amb millors paraules i amb més clarividència: "Per a qui es consideri un demòcrata, quin problema hi ha a preguntar a la ciutadania què pensa sobre la independència de Catalunya?" És així de simple. No entenc perquè n'hi ha que s'entesten a associar la consulta amb el conflicte, a apel·lar a la maduresa, quan en realitat no hi ha un estat més madur democràticament que aquell que té per costum convocar la ciutadania a referèndums per "decidir" el seu futur. No entenc perquè encara hi ha gent que s'entesta a desprestigiar aquesta convocatòria emparant-se en la Constitució: l'article 1 de la Carta Magna proclama que la sobirania nacional resideix al poble espanyol. Així doncs, no fa pas referència a nosaltres.

Avui Pedro Morón de la Fuente, vocal de l'associació d'Els Altres Andalusos, manifesta en el seu bloc que "mai hem deixat de ser una colònia d'Espanya". La matèria que ens espolia, segons ell, no és el coure ni el petroli, sinó "els diners que tots guanyem amb la suor del nostre front i que, any rere any, es converteix en infraestructures de l'Ebre per a sota". Afirma aquest andalús que "declarar-se independentista o nacionalista en l'Estat espanyol és com declarar-se dimoni pelut, vermell, maçó, amb banyes i cua, com en els millors temps del franquisme". I estic d'acord, i no és per l'article 1 de la Constitució, no. És per aquest coure i aquest petroli que es fan seus. Mani qui mani a Madrid, amb ells no hi tenim res a pelar. Perquè, tal com diu Pedro Morón, "més que la unitat d'Espanya" els va "la unificació dels Pressupostos Generals de l'Estat". M'hi trec el barret, més clar, l'aigua.

Quan tingui fills i els pugui explicar aquesta "batalleta" amb els veïns espanyols, els recordaré una frase del meu alcalde en referència a la cita del 13D: "Ningú pot ni ha de decidir per ningú, i les persones, com els pobles, han de ser lliures per tal de decidir amb qui volen viure i com volen fer-ho". Xavier Jounou assevera que "passi el que passi" no podem perdre l'esperança que "al final l'esforç i la raó ens han de dur a l'objectiu final: el país que entre tots els catalans i catalanes, sense coaccions i lliurement, haurem decidit tenir".