Foc

Ets a plaça, perquè és festa i a tu et toca treballar... L’ombra t’esquiva. I tu allà, calibrant l’ascens de la temperatura i notant com baixa cama avall aquella gota. La sents lliscar. I al mig de la rotllana els geganters ballen estoicament sota les atentes mirades de centenars d’ulleres de sol. Els ossos, especialment, et fan patir: quantes gotes no deuen regalimar sota aquella aparença de pèl animal bo i seguint el ritme que marca la cobla!

Quan creus que estàs a un pas d’evaporar-te tota tu (la gota ho ha fet en pocs segons), aleshores t’acaricia la flaire de crema cremada que s’escapa de Cal Massana i tornes a l’estat original. L'esclat dels dos fuets del drac fa tota la resta; tot va de foc, però un foc dolç, l’essència de la festa tradicional d’aquest país. Benvingut estiu.

BCN low cost

Escriptura automàtica. Així és com penso escopir les quatre impressions que em va gravar una Barcelona diferent arran de l'opció low cost amb què ahir vam decidir viure un dissabte peculiar. Primer pas: estrenar el portabicis i fixar-hi les dues ATLAS índies després de treure'ls la pols acumulada a base d'un llarg abandonament al garatge. Em pensava que el suport no ho suportaria. Quin bé de déu de ferro! "That's too big for you!", em diria unes hores més tard un turista d'aspecte llatí que m'ajudaria a aguantar la bici darrera meu pujant per les escales mecàniques que menen al MNAC.

Segon pas: fer els 100 quilòmetres que separen casa meva de Barcelona sense treure l'ull del retrovisor. Aquests portabicis em sembla que no estan fets per aquesta mena d'andròmines. Aquí actualment les fan d'alumini i és lògic que pesin la meitat. Veig que els cotxes del darrere, molt sensatament, guarden una distància prudencial. Quin seria el recorregut d'un vehicle d'aquest tipus deixat a la seva sort per la C-55? Ens encantaria tenir unes Hoodbikes, barcelonines i amb un disseny molt llaminer, però valen el doble que les nostres i ara mateix no estem per la labor.

Tercer pas: arribar a la zona universitària de la Diagonal. Aparcament gratuït, cremeta per no cremar-nos a les espatlles i els bessons, barret al cap i ja estem a punt! Direcció a Gràcia, carrer del Sol, número 8: oratori de Sant Felip Neri, nou escenari escollit per l'actriu i creadora de la firma Susi Sweet Dress, Susana Bas, per al seu mercat d'estiu a la capital catalana. Fa uns mesos que la vaig descobrir per casualitat fullejant una revista de tendències madrilenya. Estil vintage a preus low cost propis de Zara o Blanco amb una diferència que no té preu: et quedes un vestit únic (jo me'n vaig endur dos) literalment. No n'hi ha dos d'iguals.

Quart: arribar al número 8 del carrer del Sol. Entrem al claustre d'aquest espai, convertit en un mercat pop-up amb estètica de revetlla de postguerra. En qualsevol moment em toparé amb la Colometa buscant un vestit per encaterinar en Quimet. Com sempre quan em trobo davant de rastelleres de roba, perdo la noció del temps. Són les 3 de la tarda i mantinc l'estómac enganyat. Per acabar-lo de despistar, accepto la invitació d'una ampolla benjamí d'Ana de Codorniu. Amb aquesta calor no m'hi puc resistir! 

Cinquè pas: una vegada reservats els meus dos dolços vestits per estrenar aquest estiu, l'estómac es revela. S'ha acabat el bròquil. Torna a agafar la bicicleta i vés a buscar taula. Ideal la terrassa de l'Amir de Nit, el libanès de la plaça del Sol. Una amanida tabulé, refrescant al 100 per cent, un hummus i uns rotllets de pollastre. Mmmmmmmmm. 

Sisè: tornar a castigar el cul per baixar damunt les dues rodes fins a la plaça d'Espanya per començar la remuntada (per les escales mecàniques) fins a la zona olímpica. Pel camí, accidentalment, ens trobem al mig d'un escenari de la Pride Barcelona. Molts assistents porten una mena d'antenes al cap per reivindicar noséquè. No entenc perquè les festes i manifestacions gais solen ser tan xarones. És com una festa infantil per a majors de 18 anys.

Fem la volta per l'Anella Olímpica i tornem a baixar pel carrer de Lleida. Passem pel Poble-sec i arribem a la rambla del Raval, on hi ha la Mostra del Llibre Anarquista (jo passo de tot, també d'aquests llibres), a tocar de la seu d'UGT i la meva escultura fetitxe de Fernando Botero. A la nova milla d'or de la cultura -a l'entorn de la nova Filmoteca- he d'esquivar tot una colla de barjaules (ni una del país) desqueferades. Travessem cap al barri gòtic. "Passejar pel gòtic avui fa fàstic. Ens hem carregat el nostre bressol" és un dels tuits del dia de Toni Soler. Ho corroboro. Al costat del Palau de la Generalitat sento una dona, mig èbria, que li diu a un altre: ..."las cosas de palacio van despacio...". Cap al barri del Born, on descobrim el carrer del Rec. Em transporta a alguna altra ciutat europea, i alguna de basca. Hi tornaré amb més calma i a peu.

És hora de tornar cap al cotxe. Anar pujant amb ziga-zagues per Sants i les Corts. Per fi deixem enrere les allaus d'estrangers incompatibles amb allò que se'n diu passeig. Ara entenc una mica perquè els barcelonins deixen la ciutat els caps de setmana d'estiu. Fins i tot m'he fet angúnia a mi mateixa. Molts m'han pres per una invasora més. Em sap greu! Però, malgrat tot, m'agradarà repetir un dissabte de guiri com aquest. Barcelona is cool!

Ibuprofèn, Trueba i Bosch

Avui m'he llevat amb mal de cap. Últimament el meu motor espera sempre el cap de setmana per fer el pet i noquejar-me. Amb la tassa de cafè a la mà m'he connectat al web de l'Once per comprovar que no he estat una afortunada del sorteig únic de l'11 de l'11 de l'11 (bé, el 6 final em fa recuperar els 5 euros de la il·lusió). M'he tornat a aixecar per prendre'm la dosi diària de Neobrufen abans de continuar palpant l'actualitat tediosa de la campanya. Però res, l'ibuprofèn encara no ha fet efecte ni a l'ensorrament de l'euro, ni a les retallades, ni al dèficit fiscal que aviat ens farà anar a pèl pel carrer, ni als desnonaments, ni a les disminucions salarials, ni als debats infructuosos sobre les polítiques fiscals... Ni al ritme soporífer de la campanya electoral.

L'ibuprofèn, en canvi, sembla que sí que comença a ser eficaç entre algun il·luminat de la saga financera. Ahir el director de la Fundació La Caixa va fer autocrítica en reconèixer la gran espifiada de les caixes d'estalvi d'haver animat la gent a endeutar-nos per tenir tot el que volíem. Una reflexió sensata, ja era hora que vingués d'ells al cap de tres anys. I quan tot sembla que només pot continuar desplomant-se de mal borràs, Banc Sabadell humanitza el món dels diners amb publicitàries converses sobre el futur que, a través d'aplaudides personalitats, personifiquen valors com el talent i la capacitat de superació. Quina paradoxa!

Però si he de ser sincera, ha estat la solució per al meu mal de cap. La campanya electoral aquest cop m'esgota. Per contra, el vídeo de la conversa de Pep Guardiola i Fernando Trueba que es pot descarregar sencer del web de Banc Sabadell m'estimula. El director de cinema diu que "res no surt malament, tot és el que és". "No has d'aconseguir fer la pel·lícula que somnies, perquè no existeix. T'has de concentrar en la pel·lícula que vas a fer". S'ha de treballar amb la realitat, no aferrar-se a les utopies, perquè no existeixen. Cal treballar en el pas a pas i passar-t'ho el millor possible.

Em recorda el magistral argument del Siddharta de Hermann Hesse. El protagonista del premi Nobel de literatura és un braman sense possessions materials, però amb intel·ligència, serenitat, tranquil·litat, empatia i domini de l'art de saber escoltar. No tem el fracàs ni li preocupen les pèrdues. Al final de la seva vida, Siddharta li regala una reflexió lapidària al seu amic Govinda. Li diu que ha experimentat la necessitat del pecat, la voluptuositat, l'afany de propietat, la vanitat... i que havia de patir la més vergonyosa desesperació per aprendre a vèncer la seva resistència i ensenyar-se ell mateix a estimar el món, no comparar-lo amb algun món desitjat i perfecte, sinó deixar-lo tal com és i viure'l a gust.

Després dels poc més de 18 minuts que dura aquesta conversa "de futur" i repassar durant una mitja horeta més els titulars de l'actualitat del passat, m'adono que el mal de cap em dóna una treva per al present. Momentàniament em quedo amb el Trueba Hesse. Però sóc incapaç de continuar pensant en el dèficit fiscal que centra els discursos de CiU i Alfred Bosch (aquest cop em resulta difícil memoritzar la quilomètrica marca electoral dels republicans). I és que n'hi ha que sí, que hem de lluitar per un món somniat per poder viure a pler. La cursa fins al 20N és d'allò més avorrida, però, precisament per això, aniré a votar.

Una metàfora de la vida

L'ascensió a un cim, qualsevol, és una metàfora de la vida. Sí, és un lloc comú. Però a vegades no hi ha res millor que els tòpics per explicar-nos. I és que no hi ha mel sense fel. Tant per assolir la meta com per aconseguir qualsevol èxit que ens proposem.

Avui he tornat a pujar al Pollegó superior del Pedraforca (2.506 m.). És una gran alternativa a la platja, igual d'econòmica, i més gratificant per a la ment i el cos. Sense fragors de gent, sense haver d'esquivar la sorra ni tailandeses àvides de passar-nos les mans per l'esquena, sense xiringuitos ni para-sols. Per contra, optant pel rocam enlloc de l'arenal, per un dia, he experimentat aquelles estranyes situacions en què l'aire és tan net i fresc que costa respirar, la vista és tan vasta, que costa de veure-hi i l'ambient és tan silenciós, que costa parlar. Com a la platja, que és tan plana, que costa caminar-hi.

Oimés, anar a fer la gamba damunt la tovallola no ens representa cap mena de fita d'autosuperació. Si, per contra, ens enfilem muntanya amunt, per moments l'únic objectiu peremptori passa a ser el cim. És el nostre repte. Com tot el que ens fa avançar a la vida. A mesura que pujo i comencen a escalfar-se les cames, inevitablement m'assalta el temor dels 3.000 euros que pot costar-nos un rescat amb helicòpter. Només em faltaria aquesta ara! Però m'autoconvenço de la minoria de casos que s'han donat (els Bombers de la Generalitat només han hagut de tramitar dues factures d'aquest tipus aquest any i en tot el 2010 només van haver de realitzar unes 350 actucions d'atenció a senderistes) i foragito el fantasma del 112.

Però, talment com en els avatars de la vida, per a mi l'ascensió al Pedraforca no és el més costós. Després de grimpar una mitja hora llarga sense esforços excessius, per pedres polides testimoni dels milers de mans i peus que s'hi han agafat, assaborir el cim i els panorames que ens brinden el Berguedà, l 'Alt Urgell i el Solsonès des d'aquest emblemàtic sostre, després del plaer, arriba el temut descens. La paorosa Enforcadura, des d'on es baixa per la terrífica tartera, un inhòspit riu de pedres. Les davallades no són mai plaents. Tanmateix, tot el que puja baixa, i després de la baixada, per sort i per instint, tornem a pujar. El proper serà el Puigmal.

Nanoturisme de primavera

Avui feia una tarda esplèndida de primavera per agafar el cotxe, fugir de l'asfalt i fer marrada per la xarxa de camins comarcal, deixar les quatre rodes arraulides sota qualsevol ombra arbòria i posar-nos a caminar per descobrir paisatges verds. Disposàvem d'una horeta llarga per fer nanoturisme, a tocar de casa, amb l'últim disc dels Manel sonant per primer cop. Hem decidit tirar cap al sud, a Llobera.

M'he equipat amb ulls d'urbanita per apreciar al màxim tot allò que se'm plantés al davant (és un lloc comú, però no per això menys cert, que el jardí del veí sempre està més verd i sembla que sigui obligatori fer quilòmetres per deixar-nos delectar, i com més lluny, més bonic). I l'estratègia m'ha funcionat. No he trigat a treure la càmera i començar a disparar (una mostra la teniu acompanyant aquestes línies).

Primer, a l'entorn de l'església parroquial de Sant Pere. Tot i ser d'origen romànic, el llegat arquitectònic d'aquesta època ja hi és gairebé imperceptible. Però tant és, perquè l'ordenat paratge de boscos de pins i roures que l'envolta fa tota la resta. Després, hem passat pel mig d'esteses de vànoves verdes de blat abans d'espigar refulgents sota el sol d'aquesta tarda excepcional d'abril i hem somniat desperts imaginant-nos ocupant algunes de les masies que de tant en tant guarneixen aquests pintorescos cobrellits.

I hem fet via fins a la torre de guaita de Peracamps, documentada del segle XI, de planta rectangular, de la qual es resisteix a mantenir-se dempeus el mur de ponent. Em resulta increïble que al segle XIX aquest racó avui tan silent, plàcid i assossegat pogués haver estat escenari sagnant de la primera guerra carlina.

Ens ho explica un plafó, que al mateix temps ens indica que estem coneixent una part de la ruta "Territori de masies". M'alegra constatar que els veïns, les entitats i les institucions estan fent esforços per posar en valor aquests petits tresors sense additaments, genuïns. De tornada a casa, l'internet m'aproxima una mica més a aquest projecte d'interpretació, impulsat per l'Associació l'Arada. Consisteix a dinamitzar turísticament i promoure socialment i cultural el sud de la comarca servint-se de tres eixos temàtics: la Catalunya vella, el Barroc i el carlisme.

Aquesta tarda, amb la sonsònia dels Manel entre parada i parada de la primera sortida nanoturística de la temporada, m'he sentit orgullosa de ser del Solsonès. Afortunada de tenir indrets idíl·lics a tocar de la porta de casa. Avergonyida d'haver-los ignorat durant més de 30 anys.

Anna Roig, de verd moqueta i carmí sagnós

Feia un any que l'havíem anat a cercar al Luz de Gas i ahir hi vam tornar, també dins el Festival Barnasants, però aquest cop al Traska Truska de Molins de Rei. El concert d'Anna Roig i L'ombre de ton chien va convertir-se, com esperava, en una fórmula genial per donar la volta al diumenge. Perquè a la majoria de mortals ens passa allò que Edith Piaf va saber esculpir musicalment amb el "Je hais les dimanches" i que aquest grup revelació acosta als escenaris catalans en la seva amalgama de pop en català amb tocs jazzístics i cançó francesa. La vivesa, frescor, simpatia, proximitat de la cantant de Sant Sadurní d'Anoia ens sedueix des del primer moment. És com aquella amiga que fa temps que no veiem però amb qui als deu minuts ja ens estem partint enfotent-nos de tot i tothom (començant per nosaltres).

El d'ahir era un dels darrers concerts del disc publicat el maig del 2009, en una actuació que coincideix en el temps amb la gravació del nou àlbum, que l'Anna Roig ens va avançar que podrem comprar a partir del maig que ve. Ella i els quatre de L'ombre de ton chien van aconseguir acomiadar-se amb una actuació estupenda, van convèncer-nos per estar atents a la novetat musical de la primavera. No van decepcionar el nostre interès de conèixer alguna nova perla. "Petons entre camions" i un tema en francès sobre una venedora de riures al mercat en van ser algunes, i van entrar tant bé com la majoria de les que ja coneixem. Són sedants esplèndids per als odiats diumenges.

Ella es va plantar a l'escenari sense ni un gram de maquillatge i amb un vestit poc escaient, de color verd moqueta, de segona mà o de l'àvia, o d'alguna amiga dissenyadora pel meu gust massa vintage. Tanmateix, la seva gràcia innata la vestia de cap a peus sense necessitat de cap additament. Autèntica orfebre de l'expressivitat, l'actuació de la cara femenina del conjunt és una mescla de concert i espectacle de clown sense arribar a la perillosa sobreactuació. Passa de la calma manyaga i la mirada tendra i nostàlgica del "Corro sota la pluja", i de la ingenuïtat de les "Dolces nits de somnis curts" als ulls i somriure mefistofèlics de l'addictiva "Trini Sánchez Mata" (però em diuen Trini, Trini la que mata), el tema que envileix la penedesenca, per al qual es va malpintar els llavis a corre-cuita de color carmí i es va caracteritzar rere unes grans ulleres de pasta negres de bibliotecària.

Jo estava asseguda davant la barra, amb la companyia d'una amiga i la seva cap (a la feina), que és de Molins de Rei. Darrere meu vaig tenir durant tot el concert una altra molinenca, en aquest cas més coneguda: l'actriu Sílvia Bel, que de tant en tant corresponia amb riallades als gags de la cantant. És amiga del personal del Traska Truska. Jo, tot i tenir-hi una cita religiosament cada dimarts a la nit, ahir no hi vaig intercanviar ni una sola paraula. Vaig ser infidel a Sílvia Bel: davant hi tenia la seductora Anna Roig i els més discrets però també captivadors Magí Batalla (guitarra), Carles Sanz (teclats i altres), Carles Munts (contrabaix) i Ricard Parera (bateria). A la Bel-Paula puc veure-la setmanalment a TV3, però la casualitat fa que per veure'ls a ells hagi de passar un any fins al proper Barnasants.

Els meus primers 34,5

Sempre hi ha una primera vegada. Sovint sol passar directa en un calaixet de la memòria que sempre saps recuperar. Perquè va estar bé, molt bé. Perquè et va fer sentir viu/va. A vegades és dolorosa, perquè requereix un esforç important. Però, alhora, acaba en el confort i el plaer màxims. Avui he experimentat una d'aquestes primeres vegades i ha estat pletòrica. He corregut els meus 34,5 quilòmetres sobre dues rodes (movent-se mecànicament, com es pot comprovar a la foto).

Per a un pro (i un "semipro" -d'aquests n'hi ha molts els caps de setmana-) deu fer riure el meu cofoisme. Potser sí. Però per a mi, acostumada a agafar aquest vehicle per anar de passeig fins al Miracle (Riner), això d'avui ha estat tota una fita. I me'n sento orgullosa, perquè ha estat una prova superada. És una petita al·legoria de la vida: tot allò que volem assolir requereix suor, esmerçar-hi esforç i voluntat. I quan hi arribes, l'autosatisfacció és la màxima recompensa (i no es poden menystenir els moments en què et sents autosatisfet/a, cada dia van més cars!). Perquè som conscients que no hi ha res regalat.

Fa menys de 24 hores anava sobre uns talons superiors als 7 centímetres. I aquest matí he volgut tocar de peus, i rodes, a terra. Pujant, costa amunt, per la carretera de l'Hostal de Cirera, cap a Lladurs. Era en una hora que, enmig dels paratges clars i poc generosos d'ombres, el sol ja començava a abrusar. Era l'únic factor, juntament amb els forts pendents, que se'm resistia a la meva fita d'arribar al Cap del Pla després del desafiament de la pujada de les fonts de Lladurs, que m'ha costat Déu i ajut. Aguanta, no paris! -em deia-, tantes hores de gimnàs s'han de fer notar!

A dreta i esquerra veig bales de palla, el groc dels camps que juga amb el verd de la pinassa i el blau de les muntanyes de Canalda al fons. Porto més de 15 quilòmetres, en aquest moment, i penso que és en instants com aquest que potser viure al poble no té tants desavantatges. De tant en tant es deixa veure alguna de les 1.000 masies del Solsonès -amb eixida, ésclar, com m'agradaria tenir-ne una!- i algun tot-terreny ens avança. Avui és diumenge i els diumenges no em solen agradar: els trobo melangiosos, perquè un nosequè s'acaba. Tot i això, sobre la bicicleta, anar rodant, m'abstrec de les tribulacions diàries i em concentro en la carretera i les remors naturals que sento (grills, ocells...). Perquè hi trobo l'assossec idoni, una situació que no puc trair.

Al cap de dues hores i mitja i de deixar anar unes quantes gotes salades, arribem a casa. Em sento fatigada i, al mateix temps, sadollada d'haver-me superat. Després d'aquesta primera vegada, els meus primers 34,5, estic convençuda que demà començaré bé la setmana. Tocant de peus a terra (i rodant, sempre endavant). Això sí, tornant als meus irrenunciables centímetres de taló.

Treballar de dilluns a dijous

T'has imaginat com et planificaries el cap de setmana si en lloc de dos dies fos de tres? No es tracta de treballar menys, sinó de redefinir la setmana laboral per concentrar-la, tot passant a la feina 10 hores diàries. Encara que el tema es plantegés seriosament segurament que més d'un/a preferiria treballar cinc dies per evitar els ròssecs parellofamiliars.

Fa qüestió d'un mes la revista Time Out Barcelona va engegar una campanya a favor del cap desetmana de tres dies (http://www.capdesetmanade3dies.org/). Tot i que a primer cop d'ull pot semblar obvi que una iniciativa d'aquest tipus sigui impulsada per un negoci que viu i beu del món de l'oci (quina renglera d'acabats en"i", oi?), s'hi sumen molts d'altres ens i noms que advoquen per aquesta fórmula, com els professors de IESE i Esade José Luis Nueno i José María Álvarez de Lara; CCOO; periodistes com Eva Piquer, Carles Capdevila, Bibiana Ballvè, Pau Arenós, l'escriptor Jordi Llavina...

A l'estat nord-americà de Utah es va posar en pràctica el que alguns blocs anomenen "The Three-Day Weekend Experiment". A l'estiu es van publicar els resultats de la implementació d'aquesta campanya, que va consisitir a què tots els funcionaris de l'estat treballessin quatre dies. Entre les conclusions de l'estudi, cal destacar que Utah es va estalviar en un any 1,8 milions de dòlars en factures de la llum i va eliminar 6.000 tones de diòxid de carboni. Així mateix, més del 80 per cent dels treballadors manifestaven que mantindrien el mateix horari. I és que es va registrar molt menys estrès i, en part per això, moltes menys baixes.

A vegades ens costa qüestionar l'status quo, talment com si anar a la feina de dilluns a divendres fos una norma heretada del llegat romà. Per això cal agrair iniciatives com la que ha endegat Time Out Barcelona. Són d'aquells intents (potser frustrats des d'un inici en un estat com el nostre) que ens acosten a Europa. No em negareu que avançaríem com a societat civilitzada si poguéssim disposar de més hores per equilibrar el temps personal i el professional, conciliar millor la vida laboral i familiar, donar una empenta a les indústries culturals i al sector de l'hostaleria, contaminar menys, tenir més marge per dedicar-nos a l'autorealització i a la formació contínua...?

Jo voto per treballar 10 hores al dia (ara ja ho faig tot sovint), i poder permetre'm el petit caprici de llevar-me una miqueta més tard el divendres (i, una vegada desenganxada dels llençols, fer el que s'anomena 'fer dissabte' el mateix divendres i tenir TOT el cap de setmana, pròpiament dit, per gastar-me part del sou fent cultura i vivint la vida).

Petits plaers

Una delicada llar de foc que t'oprimeix i alhora t'enclava amb una addictiva sensació de plenitud i son sense poder-ne fugir; un sostre de bigues que et retorna al passat; una tarda de lectura reposada i comentada sobre la llunyana actualitat; un tomb amb cotxe, a peu, amb bicicleta per la terra més plana, més rural i més nostàlgica del món; una dutxa llarga d'aigua bullent sens fi; un descans nocturn sobre un coixí tou com un núvol de cotó del qual no aixecaries mai el cap -una delícia per a les cervicals-; una sobretaula tranquil·la en què l'única preocupació és com omplir el poc que queda de tarda-vespre; una compra per plaer i no per obligació al mercat del peix, la carn, la fruita i les verdures de Palafrugell; interminables partides matinals de parxís acompanyades d'un glop de cervesa amb bons amics. Són sensacions que he tingut el privilegi de viure a l'Empordà, un petit paradís. L'univers mític i alhora terrenal del Josep Pla de la boina.

M'encantaria tenir la meitat de la capacitat d'observació perspicaç i descripció del gran escriptor català del s. XX per saber transmetre tot el que es viu i se sent quan pots apagar el mòbil i aturar el rellotge. Quan les obligacions laborals no et manen fins al cap de quatre dies. Només travessar la porta de fusta ferma d'una masia típicament empordanesa m'envaeixen els valors més hedonistes i menys compromesos. Arquitectura harmoniosa, equilibrada i feta estrictament a mida de l'home (i la dona), en primer lloc funcional. L'única finestra al món és el televisor, que em recorda que estem a punt d'entrar al Nadal del 2009 i que ha mort Jordi Solé i Tura just abans de "celebrar" el 31è aniversari de la Constitució.

'L'Empordà dels escriptors', editat per La Magrana i L'Avenç, del catedràtic Jaume Guillamet és un altre dels llibres que inclouré a la meva (modestíssima i humil) carta als Reis. Es tracta d'un viatge a través de la literatura, segurament molt sensorial, sobre el mite empordanès, des que el va "fundar" Joan Maragall i que va "consolidar" des d'un vessant més humà l'etern Josep Pla. S'hi plasma aquest territori com la imatge perfecta de la Catalunya noucentista, mediterrània. Jo afegiria la Catalunya genuïna, hedonista, remeiera i relaxant. Una Catalunya en què hi veig lloc per a la boina del Sr. Pla, en un context tot pintoresc, més que per als quatre per quatres barcelonins que també hi abunden i que són de les poques coses que m'hi sobren. Però sempre arriba el moment (que em sol agafar desprevinguda) en què el temps imposa la disciplina de la quotidianitat i m'ordena que torni a casa. És quan arriba el moment d'encendre el mòbil, tornar-me a posar el rellotge al canell i fer camí fins a la propera.