Les vostres visites, en números

diumenge, 22 d’agost de 2010

Els meus primers 34,5


Sempre hi ha una primera vegada. Sovint sol passar directa en un calaixet de la memòria que sempre saps recuperar. Perquè va estar bé, molt bé. Perquè et va fer sentir viu/va. A vegades és dolorosa, perquè requereix un esforç important. Però, alhora, acaba en el confort i el plaer màxims. Avui he experimentat una d'aquestes primeres vegades i ha estat pletòrica. He corregut els meus 34,5 quilòmetres sobre dues rodes (movent-se mecànicament, com es pot comprovar a la foto).
Per a un pro (i un "semipro" -d'aquests n'hi ha molts els caps de setmana-) deu fer riure el meu cofoisme. Potser sí. Però per a mi, acostumada a agafar aquest vehicle per anar de passeig fins al Miracle (Riner), això d'avui ha estat tota una fita. I me'n sento orgullosa, perquè ha estat una prova superada. És una petita al·legoria de la vida: tot allò que volem assolir requereix suor, esmerçar-hi esforç i voluntat. I quan hi arribes, l'autosatisfacció és la màxima recompensa (i no es poden menystenir els moments en què et sents autosatisfet/a, cada dia van més cars!). Perquè som conscients que no hi ha res regalat.
Fa menys de 24 hores anava sobre uns talons superiors als 7 centímetres. I aquest matí he volgut tocar de peus, i rodes, a terra. Pujant, costa amunt, per la carretera de l'Hostal de Cirera, cap a Lladurs. Era en una hora que, enmig dels paratges clars i poc generosos d'ombres, el sol ja començava a abrusar. Era l'únic factor, juntament amb els forts pendents, que se'm resistia a la meva fita d'arribar al Cap del Pla després del desafiament de la pujada de les fonts de Lladurs, que m'ha costat Déu i ajut. Aguanta, no paris! -em deia-, tantes hores de gimnàs s'han de fer notar!
A dreta i esquerra veig bales de palla, el groc dels camps que juga amb el verd de la pinassa i el blau de les muntanyes de Canalda al fons. Porto més de 15 quilòmetres, en aquest moment, i penso que és en instants com aquest que potser viure al poble no té tants desavantatges. De tant en tant es deixa veure alguna de les 1.000 masies del Solsonès -amb eixida, ésclar, com m'agradaria tenir-ne una!- i algun tot-terreny ens avança. Avui és diumenge i els diumenges no em solen agradar: els trobo melangiosos, perquè un nosequè s'acaba. Tot i això, sobre la bicicleta, anar rodant, m'abstrec de les tribulacions diàries i em concentro en la carretera i les remors naturals que sento (grills, ocells...). Perquè hi trobo l'assossec idoni, una situació que no puc trair.
Al cap de dues hores i mitja i de deixar anar unes quantes gotes salades, arribem a casa. Em sento fatigada i, al mateix temps, sadollada d'haver-me superat. Després d'aquesta primera vegada, els meus primers 34,5, estic convençuda que demà començaré bé la setmana. Tocant de peus a terra (i rodant, sempre endavant). Això sí, tornant als meus irrenunciables centímetres de taló.

4 comentaris:

  1. 34,5+34,5=69 , suposo que aquesta no es la idea de l'article.
    Espero que la següent sigui el Port del Comte.

    ResponSuprimeix
  2. Sorprenent!... l'escrit! ;-).

    Una de les coses que precisament, més m'agrada de Solsona, és que pots fer coses com aquestes. Agafar la bici i començar a pedalar... fins on? Fins on el cos aguanti. 34, 69 o 100... poder disfrutar d'aquests paisatges únics (per mi). Això no té preu, i encara menys el fet de poder-ho fer sovint! (Ara que ja ho has provat; ENDAVANT!)

    ResponSuprimeix
  3. Tens raó, Gerard. És un dels punts forts de casa nostra. I no té preu!

    Gràcies pel comentari ;p

    ResponSuprimeix
  4. NÚRIA SALA -
    Això són molts quilòmetres!!! Jo em sembla que no n'he fet mai tants en bicicleta! Ara m'has reptat... ;)))) És curiós això dels ànims que un es dona per aguantar... perquè és el que, al cap i a la fi, et permet arribar no al Cap del Pla no... sinó on tu vulguis! Si algun dia els faig t'ho diré! Felicitats i m'agrada que passis els findes "sobre rodes"!!!
    Fins divendres!

    ResponSuprimeix