Sense alè

Molta fe sense fre. Unes eleccions a les portes de Nadal imposades pel veí. Dos blocs i una bilateralitat impossible. El drama de la unilateralitat subjugada. Programes electorals amb més redactors que lectors. Ingent ingerència judicial i molt poca justícia. Campanya insulsament convencional en un context polític totalment anòmal, amb ovelles que el dia 25 no seran al seu corral. Caps de llista que no hi poden ser, un entre reixes i un altre a l’exili. Empresonaments desentenimentats que mentalitzen moltes ments. Policies que visiten museus de nit per males arts i que retiren inofensius llaços i cartells mentre continuen campant els apologetes de l’odi. Enquestes paoroses que ens tenen amb l’ai al cor a un poble desencisat, amb les reserves d’alè exhaurides –malgrat la demostració de força de Brussel·les. Massa periodistes sense fer periodisme. I bon periodisme censurat i expedientat.

Una tardor més groga que mai, però també qui-sap-lo rojigualda i taronja. Una participació que s’augura rècord a un joc sense instruccions clares, i potser trucat, i de premi sorpresa (una ruleta russa?). Presidenciables en una cursa per autoadjudicar-se la presidència més legítima en un escenari que ja van despullar de tota legitimitat(escudant-se en el “dura lex, sed lex”). Una presidenciable a qui la demoscòpia cada dia li atansa més el tractament de Molt Honorable i el cognom de la qual en castellà significa “persona que viu en una casa aliena, a costa o a l’empara del seu amo”. Un govern nat en una establia. Fum, fum, fum.

Avui no tenia per cor d’escriure o divagar sobre res que fes tuf polític, ni de colors, ni de pàtries i apàtrides. Però quan allò surreal perilla massa de convertir-se en real pot provocar reaccions tan estranyes com la situació mateixa que viu aquest país. Un país que aspira a començar de cap i de nou a empentes i rodolons, propulsat per cops de guió imprevisibles. Qui dirà més gran mentida? Fum, fum, fum.

(article publicat a www.7accents.cat el 14/12/2017)

A partir d'aquest matí

A les 7 menys 10, després d'alçar-se del llit, rentar-se la cara i empassar-se un got d'aigua tèbia amb suc de llimona en dejú, la Maria ha sortit al balcó per regar les petúnies, les begònies i les plantes aromàtiques. Fa dies que no plou. La Lola espera que la indulgent alarma l'avisi un parell més de cops. L'Ester ja és sota la dutxa després del coit matinal amb què necessita començar la setmana. S'hi ha ficat més d'hora, que avui ha quedat per fer piscines i, per tant, ha de depilar-se sota l'aigua.

Al John li costa desenganxar-se dels llençols. Tot i que a la seva edat és preceptiu anar-se'n d'hora al llit, aquest cap de setmana ha tranuitat, enganxat a la pantalla de l'ordinador del gendre llegint sobre la EU. Va tenir una conversa amb el seu cosí escocès, l'Alec, que el va deixar neguitós i ara dubta sobre si ha fet bé. El Pau s'aixeca malsucós. Es va quedar escoltant la Mònica i tots els que omplien el programa amb ella -més de la meitat dels quals és incapaç de recordar el nom.

La Victòria obrirà els ulls molt més tard. L'única feina que té avui és preparar-se un esmorzar saludable, diferent al d'ahir (per a l'Insta) i fer-se una selfie espatarrant a la Cala Montjoi. Abans ha de practicar 30 minuts de ioga lyengar i assolir la pau i l'equilibri general necessaris per superar la resta del dia ajaguda damunt la tovallola de lli. Encara falta més d'un mes pel White Summer, buf!

En Peter, igual que la Carme, s'acuita a engegar la tauleta i fer el primer cafè del dia tot engolint-se tres editorials i la columna d'avui del seu articulista de referència (aquesta hora sempre ha publicat). Memoritzaran alguna reflexió d'aquelles que, a més de sonar molt bé, no tenen retop. Tant el Peter, a Brent, com la Carme, a Santa Maria de Palautordera, han de fer la intervenció més oportuna quan a l'oficina facin el seu segon i tercer cafès amb els altres Peters i Carmes.

Només llevar-se, la Raquel agafa bolígraf vermell i post-it per encastar al mirall un missatge que diu: "Declaració renda abans de dijous!". Sempre ha de córrer a última hora, tot i que porta dos mesos sentint el xiulet al mòbil que li ho recorda setmanalment. Segur que serà una de cada quatre amb resultat a pagar al fisc. Entre això i la caiguda de les accions, no aixecarem cap.

L'Antònia i el Ramon esmorzen davant del 324. Es queden amb el missatge de la microparticipació. Ella li diu a ell, amb aquell to propi del penediment, que potser haurien hagut de fer cas a la nena i votar per correu. De seguit, però, deixa la tassa a la pica i se'n va a desfer la maleta que ha tornat de la Pineda.

El dilluns després del Brexit i del 26J és un dilluns normal. Potser amb més son per a molts, més esperances i expectatives per a alguns, pors i decepcions per a altres. Ja ho va dir el president: les eleccions eren innecessàries; la realitat no ha canviat.      

Quo vadis, Igualada? (reflexions arran del Rec.03)

Durant el segle XIX i bona part del XX, el Rec era el sector industrial més important d'Igualada, un barri d'adoberies ubicat estratègicament al costat del riu, que va esdevenir el motor econòmic de la ciutat. Avui és un barri de naus fantasma, que comença a reivindicar una atenció, tot i que la conjuntura econòmica sigui la pitjor companya de viatge. De fet, el futur urbanístic de la zona va ser un dels principals temes de debat en la passada campanya electoral, gràcies a la iniciativa de l'associació Amics del Rec. Durant tres dies, però, el Rec ha revifat, encara que fos efímerament i amb una sabata i una espardenya. Ha acollit el trànsit de més de 25.000 persones, no pas preocupades per aquest conjunt patrimonial igualadí, sinó àvides de consumir disseny i marques a preus radicals en la quarta edició del Rec Stores, batejada com a Rec.03.

Jo també hi he anat per trobar gangues, no ens enganyem. I ben poca cosa sabia, abans de passar-hi el dissabte, del Rec i la seva vàlua arquitectònica, històrica i identitària. Però tot dinant me n'he començat a fer el càrrec. He arribat a la conclusió que és un símbol del passat amb voluntat d'erigir-se en la divisa per plantejar el futur econòmic i cultural de la capital de l'Anoia. Asseguts a la barra d'un bar esperant el primer plat, aprofito la conversa que ens ha començat donar espontàniament un autòcton. És l'Enric, un perruquer del centre que per no deixar escapar cap client ha hagut de tancar passades les 3 -ens diu que la crisi l'ha fet més pencaire i oblidar-se d'exigències horàries. Com que els perruquers són una mina de l'actualitat més local li pregunto el perquè de la derrota electoral de l'alcalde del bigoti, el socialista Jordi Aymamí, després de 12 anys en el càrrec. "Ha fet molt per la ciutat, però no per la indústria, per atraure grans empreses". També hi ha ajudat molt el polèmic Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. Ja està tot dit. Ens ve a dir que el repte d'Igualada és saber cap on ha d'anar, quin ha de ser el seu model econòmic per potenciar veient lluny la cursa del tèxtil a través del retrovisor.

Se'm fa curiós pensar en el formiguer de gent procedent de tota la Catalunya central i altres punts del país, tots amb la bossa gegant de Desigual que la marca regalava a l'entrada del seu pop-up store penjada de l'espatlla, que il·lusòriament han retornat durant tres dies als carrers del Rec l'esplendor textil que el segle XIX havien viscut. Aquell moviment propi de la Roca Village o de grans magatzems en plenes rebaixes, però amb el valor afegit i el romanticisme que combina moda i patrimoni industrial, s'haurà evaporat avui mateix. Les antigues adoberies tornaran a despullar-se i tancar-se per continuar el son. Fins a la propera edició del Rec Stores.

Mentrestant, al marge dels canals comercials, els igualadins continuaran el seu debat: el 16 de juny hi ha convocada la primera assemblea general de socis dels Amics del Rec, i el consell assessor urbanístic impulsat per l'Ajuntament continuarà intentant buscar consensos sobre el rumb del barri. Nosaltres, ja cansats pels volts de les 7 de la tarda ahir vam retornar al cotxe tot resseguint la séquia d'un paisatge urbà encara gris. Vam seure, ens vam posar el cinturó i vam fer que sonés Antònia Font: "(...) Totes ses coses modernes, han esperat molt, totes ses coses modernes, s'han enfadat molt".

La supervivència del candidat

Volia titular aquesta tribuna “Kit de supervivència per a una campanya electoral”, però m’ho he repensat. Tant, que he refet l’escrit per no alinear-me amb la desafecció generalitzada que trobo injusta per a la classe política local, una espècie ben diferent d’aquella altra classe aparentment de més alta volada, professionalitzada, que se sol diluir més entre sigles i duu la sola menys gastada. Abans de fer aquesta reflexió volia parlar de les obres de Photoshop que ens trobem a cada racó de la ciutat i als anuncis de la premsa –com més gran és el partit, més partit se sap treure de la vareta màgica-, dels continus missatges al mur del Facebook, de la saturació de la bústia de casa, de les falques propagandístiques que sonen a la ràdio, de les dubtoses encaixades de mans i tustades a l’esquena que tan abundaran aquests dies al mig del mercat, dels prolixos articles als mitjans locals que intenten captar la nostra atenció.

Però podem ser condescendents amb tot això, perquè al cap i a la fi, és passatger, només es repeteix cada quatre anys i no és consubstancial amb allò que el 22M anem a votar. El professor de Ciència Política i exdirector del CEO Gabriel Colomé explica que fa uns quants anys un assessor de Bill Clinton va treballar a Israel durant dos mesos amb el candidat laborista, Ehud Barak i va deixar-lo el dia abans d’entrar en campanya. Deia que la feina ja estava feta per guanyar les eleccions. Efectivament, aleshores Barak va imposar-se al primer ministre, Netanyahu. De fet, tornant a casa nostra, segons l’Associació Catalana de Municipis, només entre un 5 i un 15 per cent de l’electorat decideix el sentit del seu vot durant els quinze dies previs a la cita a les urnes.

Per tant, tenen mèrit els ingents i esgotadors esforços que aquests dies alguns candidats a l’alcaldia inverteixen per acostar-se als ciutadans i fer-se escoltar. A nosaltres, en cas que ens molesti aquest devessall de propaganda, no ens costa gens reciclar el paper de la bústia, passar per alt els missatges del mur del Facebook (o, simplement, trencar “l’amistat” a la xarxa social per ignorar-ne l’activitat), mirar cap a una altra banda quan passem per davant d’un fanal o una cartellera... Això contrasta amb la quantitat d’hores que s’han dedicat els membres de les llistes a passar pel fotògraf, reunir-se amb una multitud d’entitats, elaborar el seu full de ruta per als propers quatre anys, ensobrar milers de cartes, fer cançons i videoclips (si d’això depengués, El Comú ja tindria les eleccions guanyades a Solsona), organitzar tertúlies i preparar-se per ser fiscalitzats pels mitjans de comunicació i sotjats les 24 hores del dia per la gent del carrer.

I més mèrit té el treball incansable de molts d’aquests candidats, que arribaran panteixant al final de la cursa electoral, si tenim present que s’atreveixen a donar la cara en temps de vaques magres, sabedors que a partir del dia 23 si aconsegueixen ser premiats per l’electorat allò que els espera són punidors estrenyiments del cinturó, que els faran engavanyar els compromisos del programa previst, i l’adopció de mesures a voltes impopulars.

A més, al final, en una campanya electoral, però especialment per a unes municipals, “el missatger es converteix en el missatge”, com diu Manuel Castells a la seva magna obra L’era de la informació, i allò que retenen la majoria de votants són les imatges personals. Un alcaldable em deia l’altre dia que no tenia pensat fer cap gran acte de campanya, que preferia mantenir-se al marge de les consignes del partit. Tots els candidats saben que farem confiança a una persona –i a les que l’acompanyen a la part alta de la candidatura-, que votarem aquella que ens pot caure més en gràcia i amb qui compartim més la manera d’entendre la vida i la població on vivim, i no tant el color polític que representa. Això últim és més cosa d’aquella altra classe professionalitzada que considera la governança una feina de despatx.

Article publicat a Opinionacional.com / Naciosolsona.cat

Em despertarà l'Artur per recordar-me que he d'anar a votar?

Demà és el gran dia. El que CiU fa quatre anys que espera. El que el PSC, ERC i ICV tan lluny voldrien veure. El que determinarà els telediaris que els queda a formacions com Solidaritat i Reagrupament -marques blanques, segons els republicans, sense recordar que en època de crisi les marques blanques s'enduen la porció més gran del pastís. El que esperen alguns per veure rodolar caps. El que farà treure de la nevera milers d'ampolles de cava i el que temen alguns caps de campanya que hauran de buscar feina en època de vaques magres.

Jo també l'espero. M'agrada viure les jornades de totes les conteses electorals -és estrany que s'utilitzi un mot amb connotacions bèl·liques, quan representa que els comicis són una victòria de la democràcia! Segurament que aquest diumenge faré plans en funció de l'hora en què decideixi anar al col·legi electoral. Però al matí no em posaré el despertador. Provaré si em truca l'Artur Mas o un altre candidat dels grossos -amb suficients diners per destinar a la campanya- per despertar-me i recordar-me que he d'anar a votar. Les primeres paperetes es podran introduir a les urnes a partir de les 9. Així que a 2/4 de 9 seria una bona hora per trucar, com a molt d'hora.

Ahir a les 4 de la tarda menys 8 minuts vaig rebre un SMS. Vaig pensar que seria l'habitual consulta entre amigues per decidir si anem a sopar, en ser divendres, on ho fem i quan quedem. Per sorpresa meva, el remitent era "Artur Mas". Carai, quines confiances! vaig pensar. El futur president del país m'envia un missatge. Si li expliqués a la meva mare es pensaria que m'he tornat graciosa (les bromes no són el meu fort). Però no volia quedar per sopar. Em deia que "aquestes eleccions no són entre dretes i esquerres, o entre independentistes i no independentistes". Ostres! vaig pensar, ara sí que no entenc res! Així, les eleccions són per decidir si continuem dins la UE o en sortim? (Igualment, com que diuen que li falten pocs dies per a la desintegració...). El missatge del Mas continuava dient que les eleccions "Són entre el present que tenim i el futur que volem escriure". Bé, això no m'ajuda gaire, tampoc. Seria un bon lema per a moltes altres sigles.

Però crec que en aquest cas el contingut era el menys transcendental de l'estratègia de CiU per a l'última jornada de campanya. El que volia aconseguir és que li comentés a la meva mare que el futur president m'havia enviat un SMS! Que al meu mòbil hi guardi un SMS d'"Artur Mas". Que, si no llegeixo gaire els diaris i no tinc molt clar a qui he d'entregar el meu sufragi, almenys recordi el nom d'un candidat quan hagi corregut la cortineta. I, per si de cas havia esborrat el missatge per error, a 3/4 de 12 de la nit menys un minut el "guapo, gràcies" va enviar-me un segon SMS per recordar-me que he d'anar a votar i em demanava que passés el missatge. I que consti que no sóc militant de CiU. Ni de CiU ni de cap altre partit.

Com que sóc desconfiada de mena, avui, jornada de reflexió, he tingut la temptació de fer un repàs a tots els webs dels candidats amb presència parlamentària. M'ha sorprès gratament comprovar que tots respecten les 24 hores de silenci. Bé, només el ciutadà Albert Rivera ha aprofitat el Facebook per cridar a la rebel·lió fa poques hores. Com que ho fa en castellà, m'han vingut ganes de no rebel·lar-me, per dur-li la contrària. El problema és que no sé què vol dir rebel·lar-se quan ens referim a la política. En aquest cas, el 28N crec que rebel·lar-se seria votar en blanc o abstenir-se, que no és ben bé el que vol dir aquest ciudadano. Però bé, jo demà, una vegada hagi tret el DNI de la cartera i hagi d'omplir el sobre, prefereixo recordar-me del nom d'algun candidat, m'hagi enviat un SMS o no, em desperti al matí o no (entenc que fer-ho a 5,32 milions de catalans que estan cridats a les urnes és força costós).

Una vida de números

La nostra vida és una sèrie de números. Si és que en som de poca cosa quan ens podem reduir en unes escasses xifres! No només som uns codis de barres, sinó que ens passem la vida comptant: els usuaris de Ferrocarrils Catatalans deuen haver comptat avui els minuts que els restava perquè finalitzessin les "aturades parcials" dels treballadors que els ha donat la gana d'incomplir els serveis mínims i donar pel sac a milers d'estudiants i treballadors (de veritat). Els ciutadans més o menys sensibilitzats amb l'estat del país comptem els dies que falta perquè ens citin a les urnes, el 28-N. Els candidats i tots els seus equips compten els dies que falta per a l'inici de la campanya "oficial". Els electors comptem la quantitat d'opcions polítiques que podrem votar.

Algunes (més que alguns) comptem les hores que ens falta per tornar a veure Infidels a TV3. Quan érem petits i viatjàvem amb cotxe comptàvem els vehicles que ens avançaven de color vermell. Ahir, tornant de Tàrrega a Solsona, comptava els conills que a l'horabaixa -mot mallorquí equivalent a capvespre, però que trobo més poètic- treuen el cap, ben alt, sobre els camps de blat que es veuen a banda i banda de la carretera, sabedors que els caçadors fan la feina al matí (en vaig veure sis en menys de 10 minuts). Comptem els minuts que ens falta per acabar la classe de tonificació abans no se'ns aturi el cor. Comptem els dies que ens queden de vacances i els dies falta per veure engruixit a final de mes el magre compte corrent. Comptem els dies que tardarà a arribar el paquet de Privalia. Els mesos que fa que no anem a la perruqueria i, per tant, els pocs dies que hauríem de deixar passar més per anar a saludar el perruquer -o estilista del cabell, com els agrada dir-se ara-. Algunes compten els dies de retard i quan s'escaurà el novè mes. Comptem els milions d'euros que cada hora ens espolia Espanya si anualment se n'apropia de 20.000 milions.

Comptem les factures que hem pagat aquest mes (llum -de preus desorbitats a Solsona-, aigua, gimnàs, etc.) i els diners que ens queden a la llibreta per pagar la hipoteca, aquell paquet de Privalia que encara ha d'arribar i la perruqueria. Comptem les pàgines que ens falta per acabar el llibre i els llibres que es moren de fàstic a les lleixes esperant ser els pròxims escollits. Comptem els caps de setmana que encara roman oberta l'exposició de Barceló instal·lada al Caixafòrum -aquestes mostres duren tant que sempre esperem a última hora. Comptem la part que correspon assumir a cada germà per fer el regal de noces d'argent o d'or als pares. Comptem els minuts que triguen les nostres "amistats" a reaccionar davant d'un comentari que acabem de penjar al Facebook.

I fent números s'escola el temps (també fugen els diners) entre les mans, talment l'aigua del riu que intentem atrapar, sense que ens n'adonem. Així anem complint anys i ens resignem a bufar espelmes... en forma de números!!!

PD. Que consti que no se m'ha acudit el tema del post perquè sumi anys (els faig al maig), sinó pels conills que anava comptant ahir tot venint de Tàrrega. Ells, per la seva banda, feien cara de comptar els vehicles que veien passar.