De concubina a captaire en un llogaret

Va començar de concubina al palau d’Herodes, ja fa molts anys, i ha acabat de captaire, bruta de sutge, vinclada, llatzerada, amb els dits dels peus a l’aire, els cabells embullats i cara de pomes agres. Mentre la gent li passa per la vora, ella és muda i no llança ni una llambregada a cap ànima viva. Però una vegada s’ha deixat veure l’últim visitant de la sessió, torna a fer-se mestressa de la situació, jovial i de veu desfermada. És l’ànima del pessebre vivent. No ha faltat cap any, i el vinent ja en farà trenta del primer. Glòria Padullés és tot una institució a Ardèvol (Pinós), un llogaret al sud del Solsonès que aquests dies duplica el seu centenar d’habitants tan sols amb els figurants que fan possible el pessebre. Gent de Solsona, Cardona, Ponts, Torà i altres poblacions properes s’ajunta voluntàriament per donar vida a una trentena de quadres.

Glòria Padullés encarna el model de veïna que salva de la mort els pobles més petits del medi rural. Va néixer a Torà, però fa cinquanta anys va aterrar a Ardèvol quan es va casar amb el fill del forner. No va sentir ni un bri de nostàlgia. I això que entrava a viure en una casa que portava de sèrie sogres i tres cunyades. Avui ni per tot l’or del món no deixaria aquest nucli assentat als peus de la torre datada del segle X llegat d’un antic castell. L’assossec que aquí es respira, un indret on el desguàs del temps sembla més gratament embossat que a ciutat, és compatible amb els crits i les rialles de canalla que se senten encara a la plaça. «Som un poble viu perquè tenim escola i bar, i tot l’any fem coses!». Es refereix a les iniciatives de l’entitat que ha presidit durant una bona pila d’anys, el Centre Cultural d’Ardèvol, d’entre les quals el pessebre n’és la més popular arreu de la Catalunya Central i part de les comarques de Ponent.  

Una altra de les cites d’Ardèvol és la Festa de les Noies, a l’octubre, amb 55 anys d’història. Tot va començar quan un veí del poble amb tres filles va decidir organitzar un ball per oferir alguna atracció a les joves. Amb els anys, seria el jovent femení qui contractaria el conjunt musical, i elles serien les que traurien a ballar els xicots, que, a més, pagarien una entrada més reduïda que les noies. Però no ens desviem, que avui toca parlar de l’ambient nadalenc... 

Avis, pares, fills i nets fan pinya amb els veïns i voluntaris que han fet quilòmetres per a representar escenes bíbliques, a la primera part, i oficis i recreacions de la vida quotidiana del segle XVIII, a la segona. Als figurants la Glòria els recordarà sovint amb marcialitat la norma bàsica: no mireu el públic. Això és cosa seriosa! Des de fora, passarem fred, però ens immergirem en el salt en el temps i constatarem com de bé hi encaixa el pessebre en aquest escenari. I escoltarem nadales, com «La pastora Caterina», i cançons tradicionals que emanen amb sensibilitat de l’acordió diatònic d’Irene Augé. La torrada de pa de pagès amb botifarra que ens espera al final del recorregut ens ajudarà a acabar de revenir, convençuts d’allò autèntic que fa bategar el país (i no només per la seva situació geogràfica, al cor de Catalunya).

(Foto de Pere Garriga. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 21 de desembre de 2022)

Cartes d'una mestra que va fer Catalunya

Hi ha noms que per molt que identifiquin places i equipaments, queden catapultats en les esgrogueïdes pàgines de la història nacional. Si, a més, són noms isolats per l’exili, l’obaga on reposen és encara més arcana. El de la innovadora mestra republicana i revolucionària antifeixista de Puigverd d’Agramunt Dolors Piera i Llobera (1910-2002), n’és un. El seu record guarda una fragància floral, des que les seves cendres descansen des de fa vint anys entre els rosers del jardí d’una de les filles a Santiago de Xile, tal com ella desitjava. El seu record també ha revifat recentment gràcies a les cartes que la «Lola de Xile», tal com s’hi referia la família d’aquí, enviava a una cosina i que ha recuperat la seva neboda segona arbequina, M. Carme Llobera i Sorribes.  

Josep Maria Ainaud de Lasarte la considerava una de les mestres que han fet Catalunya. Per a Teresa Pàmies, amiga de joventut amb qui cantava «La Internacional» quan anaven de mítings per la Noguera, Dolors Piera «sempre fou la noia de comarques obrint camins a la cultura amb accent lleidatà». Defensora de l’escola laica i la coeducació, impulsora de la moderna pedagogia de Freinet a l’escola catalana, secretària general de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT) de Barcelona, membre destacada del PSUC, creadora de la Unió de Dones de Catalunya i primera dona regidora de l’Ajuntament de Barcelona, Dolors Piera era la modèstia personificada. No buscava ni càrrecs ni reconeixements. Tot el que feia era per canviar el món, en un context històric en què encara es creia en la capacitat dels mestres d’esdevenir motor de transformació social. Set mesos abans de morir, el 29 de juny del 2001, a punt de fer 91 anys, escrivia a la seva cosina Lola Sorribes que només li interessava que se la recordés com una de les moltes mestres de l’època republicana que van esforçar-se dia a dia a millorar el seu treball i com una de les moltes catalanes que lluitaren «per tal que Catalunya conservés les seves llibertats i no caigués en mans d’un franquisme que seria una dictadura que duria el dol, l’exili i l’opressió al poble català». 

Amb una cal·ligrafia de manual, el 1999 explicava a la seva cosina com havia ajudat vídues de guerra, infants i ferits que s’havien de comunicar amb les famílies. Com havia tractat de neutralitzar els «incontrolats» i restablir l’ordre. No li faltava raó quan s’imaginava que el món consumista d’avui fa difícil comprendre que per una causa justa s’arrisquessin tant. «Però el desitjar que la gent visqui en pau i en el seu país, amb llibertat de pensar i de creure, sense fam i amb els Drets de l’Home assegurats, ens dona sentit a la nostra vida, basada en la família, el treball i la tolerància. I un gran amor a Catalunya». La correspondència és segurament el llegat més íntim i valuós de  persones com la mestra i sindicalista de Puigverd d’Agramunt, aquella invitació a entrar a casa a prendre el te mentre ens obsequien amb galetes pastades amb vida pública, vida privada i memòria històrica. Gràcies, M. Carme Llobera, per dipositar les seves epístoles al Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones Dolors Piera de la Universitat de Lleida. Gràcies per treure la pols al record de la Lola de Xile i els seus anhels.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 26/10/2022)

Ensenya’m fotos d’aquesta gent

–Agafa el mòbil i ensenya’m fotos dels homes i les dones que han ficat a la presó.
–¿Eh?
–Que m’ensenyis fotos d’aquesta gent!
Merda, ha tornat a passar. És clar, no és sorda, i ha sentit la ràdio del cotxe de tornada a casa. Se m’acut una solució petitprincipesca: poso presó a imatges de Google i li dic:
–Mira, això són uns barrots. Totes aquestes persones innocents, que ja sumen nou, són darrere. Per això ens manifestem tants catalans dia sí, dia també.
–I quan els deixaran tornar a casa?
–...

Com fer capir a una ment encara neta i sana el que estem vivint com a catalans? “Han passat coses difícils d’entendre i d’explicar”, expressava amb profunda resignació Clara Ponsatí dissabte en l’entrevista de Laura Rosel per al FAQs. Difícil per algú com ella, encara més per a algú com jo. I, doncs, per a un nen, què coi està passant? 

Quan la revolució era dels somriures, era joliu que la canalla participés dels nostres clams, es lligués estelades al coll i entonés l’"In-inde..." com aquell que arriba sense alè a tocar la paret i crida “Un, dos, tres, salvat!”. Però ara, com assuaugem i traduïm en llenguatge de color rosa la violència institucional i policial d’aquest món punyent a què ens aboquen per blindar-ne els nostres plançons i garantir que creixin incòlumes al país que volem que estimin? A quines argúcies hem de recórrer perquè continuïn pensant que ser pacífics, tolerants, cívics i fer complir el mandat expressat a les urnes és el deure d’una societat i els seus governants?

Jo no vull transmetre odi ni rebuig envers les forces de seguretat, els jutges o l’Estat veí. No vull construir un imaginari de bons i dolents, malgrat l’aniquilació evident de la qual ens escudem. No vull haver de parlar de botxins i congriar ressentiments. Presó, presó, presó. No vull empresonar en aquests conceptes la meva filla. Però ja ho hem normalitzat. Per sopar, avui toca verdura, peix i Soto del Real. Llibertat, llibertat, llibertat. Perquè hi nedi, no hauria de ser normal que la reivindiquem des que ens llevem. 

La detenció de persones que no cometen delictes, la prevaricació vestida amb una toga, les agressions policials a ciutadans que es concentren pacíficament, la judicialització de la política i la politització de la judicatura, el silenci de l’esquerra espanyola, còmplice de la ignomínia, la covardia d’aquells que haurien de liderar la República... fan inintel·ligible la realitat per a un adulta com jo. Com puc veure’m capaç de parlar a una marreca del que està passant a casa nostra? Potser algú és del parer que els nens han de quedar al marge de l’actualitat. Si algú sap com fer-ho, que m’ho expliqui. O potser hem d’escoltar-los més a ells. Parafrasejant Antoine de Saint-Exupéry, les persones grans no entenem mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver de donar sempre explicacions i més explicacions.

(article publicat a www.7accents.cat el 29/03/2018)

Una República en què es pugui dir tot

Jo vull una República en què puguem tornar a gaudir de llibertat d’expressió, un bé tan preuat com amenaçat en aquest territori en què encara ens trobem segrestats, que ho tenyeix tot de negre banús. Estem retrocedint en el temps a velocitat de creuer. Tornem a aquella Espanya prèvia al 1931 que descrivia Josep Maria de Sagarra pocs dies després que Francesc Macià proclamés la República Catalana: “hi havia un tabú invencible, una babarota transcendental i sublim que il·luminava les puntes dels sabres de la policia i la tinta carregada de mosques dels criminalistes del país. Dir el que un sentia francament d’un determinat personatge era acompanyar el clatell a la guillotina, era allò que els economistes en diuen una temeritat”.

imatge de kractivist.wordpress.com

Les notícies que posen de manifest com es tenalla aquest dret fonamental a l’estat espanyol s’estalonen unes amb les altres d’uns dies i unes hores ençà. La censura d’una obra artística a la fira Arco de Madrid que denunciava l’existència de presos polítics; la condemna a tres anys i mig de presó al raper Valtonyc per injúries a la Corona; el segrest d’un llibre que vincula un exalcalde del PP al narcotràfic gallec, o la #TwitQuisición, amb què Twitter elimina seguidors reals de determinats personatges que representen una nosa, com l’analista política Beatriz Talegón, en són alguns exemples. I en vindran més. La mateixa Talegón adverteix que s’està preparant un estat d’excepció i podria ser que l’equip de M. Rajoy acabi per controlar les xarxes socials. 

Fins i tot des de l’Església s’emplaça els feligresos a practicar l’autocensura! El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, proposava fa pocs dies un dejuni de xarxes socials durant la Quaresma: “les notícies deixem-les per als mitjans de comunicació”, recomanava en una carta dominical. Quin disbarat!

Tota persona té dret a la llibertat d’expressió i es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme. Ho diuen l’article 11 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea i l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans. Aquests drets no poden restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia, i la llei respectarà el pluralisme de la societat, afegeix l’article 20 de la Constitució espanyola (sense comentaris).

I malgrat això, encara avui un marrec de vuit anys aconsella al seu pare guionista que es contingui: “No, papa, això no ho diguis, que et ficaran a la presó”. Jair Domínguez lamenta en una entrevista de l’Associació Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) que s’hagin carregat l’esperit màgic d’un infant. “Un nen ho ha de voler dir tot”. Hem de demostrar a les noves generacions que es pot fer perquè si no, “quina societat d’esclaus mentals estem creant?”.

La República Catalana ens ha de servir també per superar aquests tics dictatorials, fer créixer esperits lliures, deslliurar-nos d’aquests fantasmes i tornar a respirar. Els nens han de madurar en un país on es digui, s’escrigui, es canti i es faci l’art que ens plagui. Imagino el dia en què, com ho feia Sagarra el 23 d’abril del 1931, ho celebrarem: “hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al•lucinant de somni”.

(article publicat a www.7accents.cat el 22/02/2018)

Sense alè

Molta fe sense fre. Unes eleccions a les portes de Nadal imposades pel veí. Dos blocs i una bilateralitat impossible. El drama de la unilateralitat subjugada. Programes electorals amb més redactors que lectors. Ingent ingerència judicial i molt poca justícia. Campanya insulsament convencional en un context polític totalment anòmal, amb ovelles que el dia 25 no seran al seu corral. Caps de llista que no hi poden ser, un entre reixes i un altre a l’exili. Empresonaments desentenimentats que mentalitzen moltes ments. Policies que visiten museus de nit per males arts i que retiren inofensius llaços i cartells mentre continuen campant els apologetes de l’odi. Enquestes paoroses que ens tenen amb l’ai al cor a un poble desencisat, amb les reserves d’alè exhaurides –malgrat la demostració de força de Brussel·les. Massa periodistes sense fer periodisme. I bon periodisme censurat i expedientat.

Una tardor més groga que mai, però també qui-sap-lo rojigualda i taronja. Una participació que s’augura rècord a un joc sense instruccions clares, i potser trucat, i de premi sorpresa (una ruleta russa?). Presidenciables en una cursa per autoadjudicar-se la presidència més legítima en un escenari que ja van despullar de tota legitimitat(escudant-se en el “dura lex, sed lex”). Una presidenciable a qui la demoscòpia cada dia li atansa més el tractament de Molt Honorable i el cognom de la qual en castellà significa “persona que viu en una casa aliena, a costa o a l’empara del seu amo”. Un govern nat en una establia. Fum, fum, fum.

Avui no tenia per cor d’escriure o divagar sobre res que fes tuf polític, ni de colors, ni de pàtries i apàtrides. Però quan allò surreal perilla massa de convertir-se en real pot provocar reaccions tan estranyes com la situació mateixa que viu aquest país. Un país que aspira a començar de cap i de nou a empentes i rodolons, propulsat per cops de guió imprevisibles. Qui dirà més gran mentida? Fum, fum, fum.

(article publicat a www.7accents.cat el 14/12/2017)

De turisme penitenciari

Si encara no heu visitat la Model, que des de l’estiu brinda la possibilitat de viure una experiència d’aprenentatge sobre la història d’aquest país, no us molesteu a entrar al web per reservar la visita. Les 64.000 entrades que oferia el Departament de Justícia estan exhaurides des de l’agost.

El turisme penitenciari és un fenomen d’èxit. Per simple curiositat? Interès històric? Morbo? A San Francisco al cap de l’any més d’un milió i mig de visitants paguen més de 30 dòlars per conèixer l’antiga presó d’Alcatraz, que va tenir Al Capone entre els seus estadants. A Dublín, un dels principals atractius turístics és el centre de Kilmainham, on es van tancar, torturar i executar diversos líders de la independència d’Irlanda. A Belfast també són un al·licient per al turista les cel·les, la cambra d’execució i la forca de Crumlin Road. Si viatgeu a Estònia, prop de Tallin per tan sols 2 euros podeu accedir a la presó museu de Patarei, una icona de la repressió soviètica que, durant la Segona Guerra Mundial va ser reciclada per tancar-hi prop d’un miler de jueus. Els presos polítics eren castigats al pavelló amb vistes al mar Bàltic, per posar-los la mel a la boca d’una llibertat inaccessible. A la veïna Letònia s’hi troba l’hotel-presó de Karosta per a qui busqui emocions més fortes i desitgi passar la nit en una cel·la i rebre el tracte de reclús, amb una dutxa d’aigua freda inclosa.

On ja no podeu accedir és a la mítica i extravagant presó boliviana de San Pedro, a La Paz, encara activa, i on s’hi registren unes quatre morts al mes. Fins no fa gaires anys s’hi oferien tours guiats de la mà dels propis inquilins. Una experiència realment autèntica, que fins i tot apareixia a la Lonely Planet. Per 35 dòlars hom podia visitar el recinte, consumir-hi cocaïna fabricada in situ i passar-hi la nit. Els més curiosos poden fer-se una idea de la vida carcerària d’aquest estrambòtic centre al llibre Marching Powder (Pols que se’n va), de l’australià Rusty Young.    

A casa nostra aquests dies la premsa, fregant el groguisme, s’esplaiava explicant la vida dels consellers en cel·les de 12 metres quadrats a Estremera. Passen unes vacances en mòduls “tous” on disposen d’assistència mèdica immediata 24 hores, espais comuns per a activitats culturals i accés a la biblioteca. A més, poden mantenir 10 comunicacions telefòniques a la setmana. Però quins luxes! I això, després de fer-los viure una experiència gratuïta d’esport extrem en el trasllat a la presó, emmanillats i sense cinturó i ambientats amb música hardcore. Una descàrrega d’adrenalina a l’abast de molt pocs. I hordes de gent tumultuosa d’aquest país fan vaga i tallen carreteres per queixar-se’n!   

Aquesta setmana també hem pogut sentir a Rac1, entrevistades per Albert Om, les donesdels Jordis, Susanna Barreda i Txell Bonet. Testimonis esborronadors. Us imagineu no saber si el vostre fill podrà passar el seu primer Nadal amb el seu pare? No saber dir a una filla si podrà celebrar el seu aniversari perquè el seu pare està tancat? Us imagineu poder tenir contacte físic amb la vostra parella un sol cop al mes i, comunicar-vos-hi amb un vidre pel mig durant 40 minuts un cop per setmana i sense intimitat? Us imagineu que us segrestin la llibertat sense haver comès cap delicte? Jo tampoc. I cap presó museïtzada ens ho podrà explicar mai.  

(article publicat a www.7accents.cat el 9/11/2017)

#convivència rima amb #desobediència

#Somgentdepau #Dignitat #Referèndum #Civisme #Nooblidaremmai #Revoltasomriures #Jahemvotat #aturadadepaís #sensepor #CatalanReferendum #article7TEU... que diferent que sonen dels #nazis #aporellos #violencia #vivaelordenylaley #artículo155 #Generalidadgolpista #disoluciónMossos #asedio #acosoindependentista. Ens llevem, mengem, treballem i fem un respir entre tuits, en què proliferen aquestes etiquetes, que ens escalfen el cap i els ànims. I en les piulades trobem la millor síntesi de dos relats amb què interpretar el nostre món i el seu. Entremig, naveguen conceptes com #democràcia, #llibertat i el que es considera #intolerable, que adopten significats antagònics en funció del costat d’on són disparats.

Fa dies que va deixar de ser (només) política. Ara es tracta de la defensa d’uns valors i de la desconnexió mental i emocional amb un Estat anihilador d’allò que ens defineix. No parlem de nacionalisme ni de fronteres, sinó de democràcia. Tot això no és culpa de cap govern colpista segrestat per quatre eixelebrats. Són els crits d’un poble que, lluny d’estar fracturat i enfrontat, està més cohesionat que mai. Les manifestacions de l’aturada general del #3O, dimarts, van omplir places i carrers de tot Catalunya com mai abans a la història d’aquest país. I no hi onejaven només estelades. També s’hi van veure banderes espanyoles deleroses de blindar-se de l’odi. No hi havia només estudiants, sinó també famílies, gent gran, pagesos i col·lectius diversos i de tota condició social. Mobilitzacions transversals per clamar els valors d’un d’aquells dos mons. “Contra la repressió i en defensa de les llibertats”. Quin lema més extemporani a l’Occident del segle XXI!  

Nosaltres no necessitem mitjans de comunicació que manipulin o, directament, menteixin. Som escrupolosos amb allò que fem i com votem, encara que sigui en les condicions més extremes. Som gent de pau i civisme, que seria incapaç d’esclafar una minoria desembeinant la porra. No som ciutadans adoctrinats. I tampoc som imbècils. Hem parat més galtes de les que tenim. Però diem #prou.

El 1939 al poema “La ciutat llunyana”, Màrius Torres invocava que “entre tants crits estranys”, ens parlés la veu pura de la pròpia terra. “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura”. Avui ha arribat el moment de fugir del podrimener i evitar l’ensulsiada definitiva i, per tant, que els nostres governants exerceixin la valentia fins al final i despleguin aquella arquitectura en la qual han treballat a l’ombra durant tant temps.

Perquè, al cap i a la fi, anhelem la #convivència, que forma una rima total no només amb benevolència (i paciència), sinó també amb #desobediència i #independència sense violència, igual com la transversalitat rima amb #fraternitat i #llibertat. Després de la ingent #mobilització, i paral·lelament, caldrà alguna #dimissió i, sobretot, la #mediació –potser sense haver de ficar-hi l’Església pel mig– per tal que amb la #declaració assolim, per fi, la solució (sense que hagi de passar, òbviament, per cap temuda #detenció).  Alea iacta est.

(article publicat a www.7accents.cat el 5/10/2017)

La rentrée

El savi Joan Estelrich en les seves memòries quan parlava de felicitat es referia a algunes "estones", perquè no creia en una felicitat contínua. "La continuïtat és la negació de la felicitat, perquè és la monotonia". Tot va de trencar l'ordre, la rigidesa, la línia recta: les vacances; les festes majors de poble; les shopping nights o succedanis –per allò que diuen de dinamitzar el petit comerç (a través de la petita butxaca)–; l'Aquelarre; les manifestacions de la Diada; la xafarderia que dóna alè a les vides massa insulsament pautades –barrejant bondat i crueltat, com aquell personatge de Montserrat Roig que es deia la Milionària–; la pantomima de les 48 hores per fer creure que condiciones la investidura d'un pallasso; les declaracions del mateix pallasso des de Pontevedra...

Però s'acosta la rentrée. S'eliminaran de les bústies de correu electrònic nostàlgiques enquestes de satisfacció de Booking i Airbnb; la costa recuperarà la bellesa de les platges ermes; després de les festes majors, veïns del centre i gegants retornaran al somnolent descans; les amants d'homes nobles s'esfumaran com dones d'aigua; les separacions es faran reals –no les que germinaven en boca dels aficionats a la xafarderia, sinó les de debò–; un homenet taronja reclamarà al pallasso el pagament de la seva factura pel numeret estival; el Parlament tornarà a fer política; Puigdemont sortirà airós i confiat de la moció de confiança; els fulls de ruta faran via, encara que sigui fent marrada, pilotats per uns pressupostos que van una mica de trompis; es tornarà a parlar d'inhabilitacions i imputacions, mentre els nens tornaran a les aules... 

Ens encalça el final d'aquest parèntesi que ha desafiat l'ordre. El setembre és com el diumenge que segueix un dissabte llarg: et lleves, et mires al mirall i el rímel ha fet sortir l'ós rentador que s'amaga sota els llençols. L'animaló corruga les celles, se't queda guaitant fit a fit (abans d'agafar el mòbil per immortalitzar el moment Instagram) i acaba dient-te, indulgent, que potser ja toca redreçar el volant per continuar la línia recta. Demà ja és dilluns i, de seguida, setembre. 

Està molt bé que Jordi Pujol continuï actiu, encara que sigui verbalment, per recordar-nos grans veritats que abans quedaven ofegades pel vestit de president, que sol engavanyar força. També està molt bé que ens recordi, de tant en tant, com n’és de necessari que el país tingui Catarres que es casin amb Jenifers. Però fa dècades que això passa (encara que abans fossin més Peps amb Mari Trinis). I també necessiten molts Jonathans (abans més aviat Benitos) que es casin amb Montserrats. Això ha de fer que tothom se senti català. Però, després de 50 anys, l’aiguabarreig resulta encara insuficient per construir una majoria social independentista.

Dia sí, dia també, als diaris ens inunden les tribunes sobre l’impossible encaix de Catalunya a Espanya i sobre l’única via que li resta al país per ser. No em veig pas amb cor d’escriure res de nou que no hagin dit ja economistes, advocats, polítics, historiadors, analistes i tota mena de catedràtics amb la màxima lucidesa. Però qui llegeix aquest devessall de ratlles? Em fa l’efecte que sempre som els mateixos convençuts i això és ploure sobre mullat.

Comencem a anar bé quan el Jordi Pujol que va pactar dues vegades amb el PP ara s’hagi transformat i propugni la independència. Comencem a anar bé quan el conseller Mas-Colell diu sense recança que una Catalunya Estat seria viable econòmicament, i un dels màxims representants de l’empresariat català com Salvador Alemany ho ratifica. Ja era hora que un Molt Honorable digués a Madrid que Catalunya té un projecte propi i farà el seu propi camí. Comencem a anar bé quan un andalús convertit en líder social com Justo Molinero es mostra convençut, públicament, que algun dia serem un país i quan es lamenta que els catalans gastem tan poca mala llet. Tot indica que estem aprenent a cantar les absoltes al doble llenguatge, la resignació, els complexos, les tentines i l’autocensura.

Perquè el sobiranisme, sobretot el que es fonamenta en el discurs de la butxaca, ha d’arribar no només a la Catalunya interior, sinó també a la ciutat de Barcelona –ja sigui Sarrià-Sant Gervasi i el Círculo Ecuestre com les Roquetes o el Carmel, per exemple– i al Baix Llobregat. A tot arreu haurien d’arribar els resultats dels estudis de l’antic Cercle Català de Negocis, l’actual Fundació Catalunya Estat. No estem parlant d’aspiracions emocionals, per molts ridiculitzades amb la barretina i la xaranga. Ara es tracta de posar l’accent en el dret d’administrar uns recursos que ens són propis i que ens pertoquen. Són 3.000 euros anuals per català que se’n van i no tornen i que, si es quedessin, podrien traduir-se en la construcció d’un hospital o 15 escoles cada dia. Els jubilats cobrarien més, ja que tenim un percentatge més elevat de cotitzacions per cada pensionista i, reduint a la meitat els impostos de l’IRPF i les cotitzacions socials, els assalariats podríem percebre entre una i tres pagues més anuals. No ho dic jo ni són simples enraonies, això està estudiat.

Per tant, està molt bé que els diaris ens repeteixin que ja és hora que diguem prou a què ens prenguin el pèl i ens vulguin fer sentir galdosos cada vegada que intentem ser. Però tenim un repte, el d’empescar-nos la fórmula perquè tu i jo, que estem tips de llegir aquestes consignes, i aquells que ens governen sapiguem com explicar-ho a tothom qui no hi creu. Pujol és conscient que l’era del peix al cove va passar a millor vida. Ara són ells o nosaltres. Però necessitem que nosaltres siguem tots, també les Jenifers i els Jonathans. I hem de poder arribar-hi no només amb cançons d’estiu.

Article publicat a Naciodigital.cat el 17 de setembre de 2011. La foto és de Carles Ribas, publicada a El Pais (2/10/2009).

Quina colla d'eixelebrats!

"You see... Barcelona is Catalonia". Ahir ho devien entendre els milers de turistes que van al·lucinar amb la marea humana que es va apoderar de les principals artèries de la Ciutat Comtal. Astorats devien quedar del civisme, la cordialitat, l'ambient festiu de la mobilització més multitudinària de la història de Catalunya. També se n'han assabentat milers de ciutadans del món que s'informen a través de mitjans com la CNN, la BBC o Al Jazzeera, per citar-ne alguns (pràcticament tots es feien ressò d'un teletip d'AFP). A partir d'ahir una nova part del món sabrà que Barcelona no és Spain, no és només un Club i no és només Gaudí.

A Madrid encara voldran fer creure a partir d'avui que el nacionalisme català és cosa de quatre eixelabrats, obviant, com aquell qui no vol, els 1.496.000 més que hi érem (o els 1.096.000, segons la Guàrdia Urbana). Ja no ve d'aquí, humiliar i enfotre-se'n de tot un país -un país que aporta a Espanya una quarta part del seu PIB- és l'arma més a mà quan s'actua a la desesperada. Però ahir vam dir prou. Perquè ja en tenim les parts plenes. I no érem quatre, sinó més de 130 vegades la població de Solsona. Mai no havia format part d'una allau humana com la d'ahir. A la de l'11 de Setembre del 77, la gran manifestació catalana després de 40 anys de dictadura, no hi hagués pogut ser encara que hagués volgut, però els mitjans de comunicació que en van ser testimonis asseguren que la d'ahir la va superar. Mai no havia vist tantes senyeres ni estelades enarborades juntes.

Hi vaig veure de tot una mica: cadires de rodes, nadons, nonagenaris, catalans, castellans, africans i llatinoamericans, sindicats, patronals, polítics de tots colors (exceptuant els blaus i els taronges, ésclar), periodistes, pijos, hippies, gruppies, un gos vestit amb la quadribarrada, un home amb l'ampolla d'oxigen a la motxilla, escoltes, grallers i castellers, mestresses de casa, empresaris, intel·lectuals, professors, pagesos, guaperes, independentistes (especialment), federalistes, víctimes de desmais, esportistes, famosets i molts altres que sabien que s'escrivia una plana de la història de Catalunya i no volien perdre-s'ho -segurament també n'hi havia que avui brindaran per la victòria de La Roja. Colossal. Irrepetible.

Quim Monzó també hi era, i escriu avui a La Vanguardia que mai a la seva vida havia vist "tanta convicció que els vincles amb Espanya s'han podrit". Però, per estrany que pugui semblar, aquest divorci no es va evidenciar en cap moment per la mala llet dels manifestants, un recurs més propi dels nacionalistes amb seu a Madrid (els insults que va rebre Montilla van ser una mera anècdota). Perquè ahir va regnar la urbanitat, el civisme, el bon "rotllo" i la unitat dins la generosa paleta de colors descrita més amunt. És una bona al·legoria del caràcter català. I això és el que més legitima el missatge d'ahir: el pas més que, ben democràticament, reclamen els catalans. El dret a decidir el que vulgui la majoria de ciutadans que viuen aquí.

Han passat 30 anys des d'aquell "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", i Espanya i la seva Constitució han demostrat que els enutgem, fem pudor i no ens volen amb les nostres especificitats. Per això, ahir s'obria simbòlicament una nova etapa per a la qual caldrà treballar molt i per a la qual la classe política té una gran responsabilitat sobre les espatlles. Ahir el clam que es feia sentir i amb què els milers de turistes se'n tornaran a casa era el d'"In, inde, inde-pen-dèn-ci-a!"


(Segurament que en aquests moments la independència no respon a la voluntat majoritària d'aquest país, però sí que ho pot ser el dia que s'aconsegueixi explicar millor i s'entengui que no és una quimera de quatre eixelebrats).

El Lincoln Continental de Tarradellas

Fer al·lusió a la figura del president Tarradellas per als que no som historiadors és sinònim de citar la cèlebre (i gastadíssima) expressió "Ja sóc aquí!". Qui era Tarradellas? Ah, sí! el del "Ja sóc aquí!". Quantes vegades no ho hem sentit? El 23 d'octubre del 1977, després de prop de 40 anys a l'exili, encarnava la restauració de la Generalitat en plena Transició. Avui, però, agraeixo al professor de Protocol Eduard Triay haver-me introduït en un nou concepte del president republicà fins ara desconegut per a mi: la seva consciència de la importància de les formes i el protocol en un país sense estat. Era reconeguda pels coetanis la seva concepció d'home d'estat.

Per a Josep Tarradellas, amb les eines del protocol havíem d'aconseguir allò que legalment (des de Madrid) se'ns era negat -no ho devia expressar així, però aquesta és la idea que jo interpreto. I enllaça perfectament amb una de les definicions més citades i compartides de la disciplina que estic estudiant, segons la qual "el protocol és la representació plàstica del poder". Curiosament, ho va dir el seu successor natural, Jordi Pujol. També ens ho ha recordat aquest matí Triay (m'ho he passat la mar de bé!). Així mateix, el president ben tornat el 1977 havia pronunciat que "en política es pot fer tot menys el ridícul". Sí, sí, jo també penso que avui uns quants s'ho haurien de penjar a la porta de la nevera.

Les formes diuen molt de nosaltres, de les institucions i de les empreses. Per això és clau l'ús conscient i, per tant, estratègic, del protocol, entès com una eina de les relacions públiques. I les formes, el llenguatge d'aquesta comunicació no verbal, han d'ajustar-se al missatge que volem transmetre i a la representació que ostentem. D'aquí que davant la manca d'un vehicle oficial prou digne pel càrrec que representava, el president del "Ja sóc aquí!" llogués per a l'ocasió a un col·leccionista un Lincoln Continental, un cotxe utilitzat pels presidents dels EUA. Aquell cotxàs (desmesurat? potser sí, però atenent a les circumstàncies...) va ser el que va esperar-lo a l'aeroport del Prat per traslladar-lo fins al palau de la Generalitat enmig de multituds que l'esperaven.

Avui agraeixo al professor que m'hagi ajudat a valorar una mica més una disciplina en cap cas menor: el domini d'un conjunt de tècniques de les quals depèn en gran mesura el missatge que transmetem i que condiciona l'assoliment dels objectius de la institució/empresa/personalitat per a la qual treballem. La forma també fa el fons.

13D

Quan em faci gran i tingui fills a qui explicar les meves batalletes, segur que en el meu repertori de fets/fites/aventures memorables hi tindrà un lloc el 13D. El dia que molts catalans vam poder manifestar mitjançant les urnes què en pensàvem que la nació catalana esdevingués un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat en la Unió Europea. Potser, fins i tot, no caldrà que els ho expliqui perquè sortirà en algun llibre de text. Potser els hi sonarà com un simple fet anecdòtic associat al culebró d'una mena d'Estatut que va malgastar tots els ribots possibles i per haver.

Però jo els recordaré que per a molts solsonins i catalans el 13D va ser un dia especial: no era una consulta vinculant, però, tal com argumenta López Tena, no és una consulta simbòlica, sinó amb caràcter polític real. Els explicaré que els resultats no van deixar indiferent als polítics, ni als de Catalunya ni als de Madrid. Des d'aquell dia tothom va anar més amb peus de plom. Perquè tot i que a molts (premsa cavernària espanyola, cases regionals a Catalunya, PP...) els interessi fer veure que això de la consulta sobiranista és una provocació i una bajanada per perdre el temps en nimietats que no vénen a tomb en temps de crisi, no poden negar que l'origen d'aquest referèndum és la iniciativa popular sorgida a més de 160 municipis, fruit del debat que plana al carrer. Poca broma!

L'escriptora catalana d'origen argentí Patrícia Gabancho formula una pregunta que jo no podria expressar amb millors paraules i amb més clarividència: "Per a qui es consideri un demòcrata, quin problema hi ha a preguntar a la ciutadania què pensa sobre la independència de Catalunya?" És així de simple. No entenc perquè n'hi ha que s'entesten a associar la consulta amb el conflicte, a apel·lar a la maduresa, quan en realitat no hi ha un estat més madur democràticament que aquell que té per costum convocar la ciutadania a referèndums per "decidir" el seu futur. No entenc perquè encara hi ha gent que s'entesta a desprestigiar aquesta convocatòria emparant-se en la Constitució: l'article 1 de la Carta Magna proclama que la sobirania nacional resideix al poble espanyol. Així doncs, no fa pas referència a nosaltres.

Avui Pedro Morón de la Fuente, vocal de l'associació d'Els Altres Andalusos, manifesta en el seu bloc que "mai hem deixat de ser una colònia d'Espanya". La matèria que ens espolia, segons ell, no és el coure ni el petroli, sinó "els diners que tots guanyem amb la suor del nostre front i que, any rere any, es converteix en infraestructures de l'Ebre per a sota". Afirma aquest andalús que "declarar-se independentista o nacionalista en l'Estat espanyol és com declarar-se dimoni pelut, vermell, maçó, amb banyes i cua, com en els millors temps del franquisme". I estic d'acord, i no és per l'article 1 de la Constitució, no. És per aquest coure i aquest petroli que es fan seus. Mani qui mani a Madrid, amb ells no hi tenim res a pelar. Perquè, tal com diu Pedro Morón, "més que la unitat d'Espanya" els va "la unificació dels Pressupostos Generals de l'Estat". M'hi trec el barret, més clar, l'aigua.

Quan tingui fills i els pugui explicar aquesta "batalleta" amb els veïns espanyols, els recordaré una frase del meu alcalde en referència a la cita del 13D: "Ningú pot ni ha de decidir per ningú, i les persones, com els pobles, han de ser lliures per tal de decidir amb qui volen viure i com volen fer-ho". Xavier Jounou assevera que "passi el que passi" no podem perdre l'esperança que "al final l'esforç i la raó ens han de dur a l'objectiu final: el país que entre tots els catalans i catalanes, sense coaccions i lliurement, haurem decidit tenir".