Cartes d'una mestra que va fer Catalunya

Hi ha noms que per molt que identifiquin places i equipaments, queden catapultats en les esgrogueïdes pàgines de la història nacional. Si, a més, són noms isolats per l’exili, l’obaga on reposen és encara més arcana. El de la innovadora mestra republicana i revolucionària antifeixista de Puigverd d’Agramunt Dolors Piera i Llobera (1910-2002), n’és un. El seu record guarda una fragància floral, des que les seves cendres descansen des de fa vint anys entre els rosers del jardí d’una de les filles a Santiago de Xile, tal com ella desitjava. El seu record també ha revifat recentment gràcies a les cartes que la «Lola de Xile», tal com s’hi referia la família d’aquí, enviava a una cosina i que ha recuperat la seva neboda segona arbequina, M. Carme Llobera i Sorribes.  

Josep Maria Ainaud de Lasarte la considerava una de les mestres que han fet Catalunya. Per a Teresa Pàmies, amiga de joventut amb qui cantava «La Internacional» quan anaven de mítings per la Noguera, Dolors Piera «sempre fou la noia de comarques obrint camins a la cultura amb accent lleidatà». Defensora de l’escola laica i la coeducació, impulsora de la moderna pedagogia de Freinet a l’escola catalana, secretària general de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT) de Barcelona, membre destacada del PSUC, creadora de la Unió de Dones de Catalunya i primera dona regidora de l’Ajuntament de Barcelona, Dolors Piera era la modèstia personificada. No buscava ni càrrecs ni reconeixements. Tot el que feia era per canviar el món, en un context històric en què encara es creia en la capacitat dels mestres d’esdevenir motor de transformació social. Set mesos abans de morir, el 29 de juny del 2001, a punt de fer 91 anys, escrivia a la seva cosina Lola Sorribes que només li interessava que se la recordés com una de les moltes mestres de l’època republicana que van esforçar-se dia a dia a millorar el seu treball i com una de les moltes catalanes que lluitaren «per tal que Catalunya conservés les seves llibertats i no caigués en mans d’un franquisme que seria una dictadura que duria el dol, l’exili i l’opressió al poble català». 

Amb una cal·ligrafia de manual, el 1999 explicava a la seva cosina com havia ajudat vídues de guerra, infants i ferits que s’havien de comunicar amb les famílies. Com havia tractat de neutralitzar els «incontrolats» i restablir l’ordre. No li faltava raó quan s’imaginava que el món consumista d’avui fa difícil comprendre que per una causa justa s’arrisquessin tant. «Però el desitjar que la gent visqui en pau i en el seu país, amb llibertat de pensar i de creure, sense fam i amb els Drets de l’Home assegurats, ens dona sentit a la nostra vida, basada en la família, el treball i la tolerància. I un gran amor a Catalunya». La correspondència és segurament el llegat més íntim i valuós de  persones com la mestra i sindicalista de Puigverd d’Agramunt, aquella invitació a entrar a casa a prendre el te mentre ens obsequien amb galetes pastades amb vida pública, vida privada i memòria històrica. Gràcies, M. Carme Llobera, per dipositar les seves epístoles al Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones Dolors Piera de la Universitat de Lleida. Gràcies per treure la pols al record de la Lola de Xile i els seus anhels.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 26/10/2022)

Li posarem de nom Victorina i serà una mestra republicana

Què és una donassa? Pot ser una dona corpulenta; una dona que es fa mirar; una catalana important en la cultura dels segles XIX i XX, si manllevem el terme de Marta Pessarrodona... Per a mi és algú que excel·leix professionalment fins a deixar un llegat notable a la comunitat (qui diu comunitat, diu país) i, alhora, és capaç d’escriure un guió vital de pel·lícula en allò que la fa dona malgrat restar a l’ombra de la història. Avui m’estreno en aquest mitjà (diari Ara) batejant la secció ("Feliçment, dones") amb un homenatge personal a una donassa per excel·lència, Maria Aurèlia Capmany, de qui enguany es commemora el centenari del naixement. Autora de la novel·la Feliçment, jo sóc una dona (1969), també havia expressat que ella se sentia "feliçment, dona". Em retorna a la ment llegint Chimamanda Ngozi Adichie, que s’autopresenta com a "feminista feliç". En el seu best-seller Tothom hauria de ser feminista (2016), l’autora nigeriana hi explica que mentre promocionava la seva primera novel·la, un periodista la va aconsellar que no es presentés com una feminista, ja que aquestes són dones infelices perquè no poden trobar marit.   

Però avui no és d’elles de qui parlaré. M’imagino una lleidatana de protagonista. Si hagués d’ordir-ne jo el guió, la situaria en la seva joventut a cavall dels segles XIX i XX. Li posarem de nom Victorina. Establerta a Corbins, després d’una temporada a Barcelona, fem que sigui pianista i mestra i s’enamori d’un jove, que es convertirà en un reputat pedagog, amb qui comparteix ideals republicans. Aquí hi queda bé que junts fundin la primera Escola Nova Catalana de Lleida, el Liceu Escolar, d’iniciativa privada laica i fonamentat sobre els principis de la igualtat, la llibertat, l’ajuda mútua i el saber compartit. Al cap de pocs anys, sensibilitzada amb la necessitat de combatre l’analfabetisme femení, ella dirigirà un nou centre només per a nenes que beurà també de criteris pedagògics moderns. Més endavant, unificaran en un únic edifici els dos col·legis. Mentrestant, la Victorina tindrà fins a nou fills, dels quals en veurà morir quatre. Amb un esperit de renovació pedagògica constant, ella i el seu marit decideixen viatjar a Noruega per impregnar-se de noves experiències –un apunt que hi queda molt modern–. Però, en tot guió necessitem algun gir inesperat: imaginem-nos que ell cau greument malalt i mor durant el viatge. El 1920, amb 37 anys, ella enviuda amb cinc fills a càrrec i una escola de mig miler d’alumnes (ens excedim en dramatisme?). Millor que fem deixar-li la direcció dels centres –bé, la de l’escola masculina ja no li ho permet la legislació per la seva condició de dona–... El 1937, avions feixistes bombardejaran Lleida, amb el Liceu Escolar entre els seus blancs, i hi perdran la vida prop d’una cinquantena d’infants, entre d’altres. Ara toca que una Victorina sobrepassada per aital drama humà, decideixi abandonar la ciutat. Un temps més tard, el 1939, s’exiliarà a Mèxic, on acabarà de passar els seus últims 23 anys.       

El 2 de novembre, com cada any, Lleida commemorarà el 81è aniversari del bombardeig, la barbàrie més colossal que patiria la capital del Segrià i un dels atacs més cruents de la Guerra Civil espanyola. Com que la Paeria encara no té clar el format de l’acte d’enguany proposo recordar especialment la figura d’aquesta donassa. Perquè Victorina Vila (1883-1962) no és un producte de Netflix, sinó que, malgrat tot, també feliçment, ella va ser una dona. I l’Escola Nova que va morir sota una bomba li devia part de la seva història.


(article publicat al diari Ara, suplement Terres de Lleida, del 26/09/2018)