Les vostres visites, en números

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris turisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris turisme. Mostrar tots els missatges

divendres, 10 de novembre del 2017

De turisme penitenciari

Si encara no heu visitat la Model, que des de l’estiu brinda la possibilitat de viure una experiència d’aprenentatge sobre la història d’aquest país, no us molesteu a entrar al web per reservar la visita. Les 64.000 entrades que oferia el Departament de Justícia estan exhaurides des de l’agost.

El turisme penitenciari és un fenomen d’èxit. Per simple curiositat? Interès històric? Morbo? A San Francisco al cap de l’any més d’un milió i mig de visitants paguen més de 30 dòlars per conèixer l’antiga presó d’Alcatraz, que va tenir Al Capone entre els seus estadants. A Dublín, un dels principals atractius turístics és el centre de Kilmainham, on es van tancar, torturar i executar diversos líders de la independència d’Irlanda. A Belfast també són un al·licient per al turista les cel·les, la cambra d’execució i la forca de Crumlin Road. Si viatgeu a Estònia, prop de Tallin per tan sols 2 euros podeu accedir a la presó museu de Patarei, una icona de la repressió soviètica que, durant la Segona Guerra Mundial va ser reciclada per tancar-hi prop d’un miler de jueus. Els presos polítics eren castigats al pavelló amb vistes al mar Bàltic, per posar-los la mel a la boca d’una llibertat inaccessible. A la veïna Letònia s’hi troba l’hotel-presó de Karosta per a qui busqui emocions més fortes i desitgi passar la nit en una cel·la i rebre el tracte de reclús, amb una dutxa d’aigua freda inclosa.

On ja no podeu accedir és a la mítica i extravagant presó boliviana de San Pedro, a La Paz, encara activa, i on s’hi registren unes quatre morts al mes. Fins no fa gaires anys s’hi oferien tours guiats de la mà dels propis inquilins. Una experiència realment autèntica, que fins i tot apareixia a la Lonely Planet. Per 35 dòlars hom podia visitar el recinte, consumir-hi cocaïna fabricada in situ i passar-hi la nit. Els més curiosos poden fer-se una idea de la vida carcerària d’aquest estrambòtic centre al llibre Marching Powder (Pols que se’n va), de l’australià Rusty Young.    

A casa nostra aquests dies la premsa, fregant el groguisme, s’esplaiava explicant la vida dels consellers en cel·les de 12 metres quadrats a Estremera. Passen unes vacances en mòduls “tous” on disposen d’assistència mèdica immediata 24 hores, espais comuns per a activitats culturals i accés a la biblioteca. A més, poden mantenir 10 comunicacions telefòniques a la setmana. Però quins luxes! I això, després de fer-los viure una experiència gratuïta d’esport extrem en el trasllat a la presó, emmanillats i sense cinturó i ambientats amb música hardcore. Una descàrrega d’adrenalina a l’abast de molt pocs. I hordes de gent tumultuosa d’aquest país fan vaga i tallen carreteres per queixar-se’n!   

Aquesta setmana també hem pogut sentir a Rac1, entrevistades per Albert Om, les donesdels Jordis, Susanna Barreda i Txell Bonet. Testimonis esborronadors. Us imagineu no saber si el vostre fill podrà passar el seu primer Nadal amb el seu pare? No saber dir a una filla si podrà celebrar el seu aniversari perquè el seu pare està tancat? Us imagineu poder tenir contacte físic amb la vostra parella un sol cop al mes i, comunicar-vos-hi amb un vidre pel mig durant 40 minuts un cop per setmana i sense intimitat? Us imagineu que us segrestin la llibertat sense haver comès cap delicte? Jo tampoc. I cap presó museïtzada ens ho podrà explicar mai.  

(article publicat a www.7accents.cat el 9/11/2017)

diumenge, 14 d’agost del 2011

Una metàfora de la vida

L'ascensió a un cim, qualsevol, és una metàfora de la vida. Sí, és un lloc comú. Però a vegades no hi ha res millor que els tòpics per explicar-nos. I és que no hi ha mel sense fel. Tant per assolir la meta com per aconseguir qualsevol èxit que ens proposem.

Avui he tornat a pujar al Pollegó superior del Pedraforca (2.506 m.). És una gran alternativa a la platja, igual d'econòmica, i més gratificant per a la ment i el cos. Sense fragors de gent, sense haver d'esquivar la sorra ni tailandeses àvides de passar-nos les mans per l'esquena, sense xiringuitos ni para-sols. Per contra, optant pel rocam enlloc de l'arenal, per un dia, he experimentat aquelles estranyes situacions en què l'aire és tan net i fresc que costa respirar, la vista és tan vasta, que costa de veure-hi i l'ambient és tan silenciós, que costa parlar. Com a la platja, que és tan plana, que costa caminar-hi.

Oimés, anar a fer la gamba damunt la tovallola no ens representa cap mena de fita d'autosuperació. Si, per contra, ens enfilem muntanya amunt, per moments l'únic objectiu peremptori passa a ser el cim. És el nostre repte. Com tot el que ens fa avançar a la vida. A mesura que pujo i comencen a escalfar-se les cames, inevitablement m'assalta el temor dels 3.000 euros que pot costar-nos un rescat amb helicòpter. Només em faltaria aquesta ara! Però m'autoconvenço de la minoria de casos que s'han donat (els Bombers de la Generalitat només han hagut de tramitar dues factures d'aquest tipus aquest any i en tot el 2010 només van haver de realitzar unes 350 actucions d'atenció a senderistes) i foragito el fantasma del 112.

Però, talment com en els avatars de la vida, per a mi l'ascensió al Pedraforca no és el més costós. Després de grimpar una mitja hora llarga sense esforços excessius, per pedres polides testimoni dels milers de mans i peus que s'hi han agafat, assaborir el cim i els panorames que ens brinden el Berguedà, l 'Alt Urgell i el Solsonès des d'aquest emblemàtic sostre, després del plaer, arriba el temut descens. La paorosa Enforcadura, des d'on es baixa per la terrífica tartera, un inhòspit riu de pedres. Les davallades no són mai plaents. Tanmateix, tot el que puja baixa, i després de la baixada, per sort i per instint, tornem a pujar. El proper serà el Puigmal.

diumenge, 17 de juliol del 2011

El llibre que desitjaria haver escrit


El Marc és jove. És del 1983. I, malgrat això, ja es podria morir. No em mal interpreteu: vull dir que a la seva edat ha pogut comandar una experiència vital única d'aquelles que, quan les cremes penses: "ara ja em puc morir". Quan va fer 25 anys va decidir fer una bogeria: fer la volta al món i conèixer les històries de 25 joves de 25 anys de 25 països diferents. Va recórrer 150.000 quilòmetres en poc menys d'un any. Aviat farà dos anys de la tornada del periple i no em crec que se n'hagi recuperat del tot.

El resultat d'aquella bogeria es va plasmar, primer, en un bloc, www.lavoltadels25.cat, premiat per Lonely Planet com el millor bloc de viatges en llengua no anglesa. Més tard, el febrer d'enguany, el Marc Serena va aconseguir que La Magrana li publiqués el llibre La volta dels 25: un atles generacional de Johannesburg a Moscou. Jo el tenia des del gèlid mes de febrer, però no ha estat fins aquesta tòrrida setmana que l'he salvat de la pols de la lleixa per devorar-lo. Acabava de llegir l'última pàgina d'una de les novel·les de Haruki Murakami, un dels meus autors de capçalera, conscient que el llistó quedava massa alt i el risc que corria d'avorrir-me en la nova lectura. Estava molt equivocada. En quatre dies m'ha permès emprendre un viatge memorable sense moure'm d'aquí, únicament fent alçar el vol de l'esperit. I quina experiència! S'ha convertit en el títol del meu estiu 2011 (sense res a envejar a qualsevol Murakami).

En canvi, molta enveja (sana, això sí) és la que m'ha fet sentir el primer llibre de Serena! Aquest és el llibre que desitjaria haver escrit. Perquè és l'última estació d'un viatge que no té preu. Perquè és una mostra fefaent que per fer la volta al món es necessita ben poc equipatge i grans dosis de coratge, la ment molt oberta i receptiva, deslliurada de prejudicis i predisposada a néixer a cada parada. M'hauria agradat escriure'l perquè està molt ben escrit: utilitza un estil i un llenguatge vigorosos i espontanis, creïbles, les paraules i les expressions precises a cada moment, un ritme adequat, que enganxa. I tot plegat, fruit d'un cúmul de vivències passades pel sedàs d'una gràcil sensibilitat que no ens deixa perdre cap detall. M'hauria agradat escriure'l perquè voldria dir que hauria tingut l'oportunitat de créixer, prenent consciència que conèixer el paradís no té res a veure amb els diners ni les comoditats d'aquest món, i perquè hauria pogut tenir contacte amb persones que m'haurien fet obrir els ulls i el cor. Perquè el Marc és del 1983, però que gran! M'hauria agradat escriure'l perquè és una obra universal, d'interès tant per un català com per un americà o un zimbabuès, escrita per algú de casa nostra.

L'autor no només ens fa de guia pel món, sinó que també ens transmet, amb la sinceritat d'un amic que coneixem de fa unes quantes primaveres, aquells moments de debilitat més primaris, que viscuts des de la distància de casa resulten encara més incisius. Després de ser assaltat a la ciutat xilena de Valparaíso reconeix que se sent espantat: "Fa mesos que viatjo sol però ara em sento més vulnerable, sobretot després de descobrir que em podien atracar en un carrer ample i a plena llum del dia". La por també el domina en algun moment de la seva estada a la selva peruana: "Què faig jo aquí? Què val la meva vida? Qui em pot trobar a la selva tropical més gran del món? (...) Em veuen com un lingot d'or amb potes? (...) Estic suant. Se'm fa etern". Però és a Veneçuela, país de policia corrupta, on s'arriba a sentir més insegur. Si ja no et pots ni fiar de les forces de seguretat, en qui pots creure per apuntalar la solitud?

La volta dels 25 hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles de secundària. Seria un bon recurs per conscienciar tots aquells que dubten de la utilitat dels estudis (el llibre ens recorda que l'educació és el motor del progrés de qualsevol país). Seria també un bon recurs per conscienciar els joves mal criats que en aquest planeta nostre hi ha contrastos que fan feredat: mentre que a Zimbabue amb prou feines es poden treure diners dels caixers i comprar menjar en un supermercat, enmig d'escenaris apocalíptics, a Nova York el 4 de juliol, coincidint amb el dia de festa nacional, se celebra un grotesc concurs per premiar el més ràpid del món menjant hot dogs.

A Betania (Perú), el nostre aventurer va rebutjar l'oferiment d'un xaman per provar un beuratge al·lucinogen de ayahuasca, l'anomenada planta dels déus i per a la qual molts estrangers viatgen fins a la zona expressament. Va dir que ell no era prou savi per prendre'l. Però ara estic convençuda que els seus amics peruans li'n reserven una dosi per quan hi torni. El Marc savi, perquè ha descobert -i ens ajuda a descobrir- que el món occidental només és una part del món, i que el nostre temps només és una cara del temps. Tot això, fent la volta dels 25.


El Marc, a la foto de la portada del llibre en català. Autor: Jesús Serena

diumenge, 10 d’abril del 2011

Nanoturisme de primavera


Avui feia una tarda esplèndida de primavera per agafar el cotxe, fugir de l'asfalt i fer marrada per la xarxa de camins comarcal, deixar les quatre rodes arraulides sota qualsevol ombra arbòria i posar-nos a caminar per descobrir paisatges verds. Disposàvem d'una horeta llarga per fer nanoturisme, a tocar de casa, amb l'últim disc dels Manel sonant per primer cop. Hem decidit tirar cap al sud, a Llobera.

M'he equipat amb ulls d'urbanita per apreciar al màxim tot allò que se'm plantés al davant (és un lloc comú, però no per això menys cert, que el jardí del veí sempre està més verd i sembla que sigui obligatori fer quilòmetres per deixar-nos delectar, i com més lluny, més bonic). I l'estratègia m'ha funcionat. No he trigat a treure la càmera i començar a disparar (una mostra la teniu acompanyant aquestes línies).

Primer, a l'entorn de l'església parroquial de Sant Pere. Tot i ser d'origen romànic, el llegat arquitectònic d'aquesta època ja hi és gairebé imperceptible. Però tant és, perquè l'ordenat paratge de boscos de pins i roures que l'envolta fa tota la resta. Després, hem passat pel mig d'esteses de vànoves verdes de blat abans d'espigar refulgents sota el sol d'aquesta tarda excepcional d'abril i hem somniat desperts imaginant-nos ocupant algunes de les masies que de tant en tant guarneixen aquests pintorescos cobrellits.

I hem fet via fins a la torre de guaita de Peracamps, documentada del segle XI, de planta rectangular, de la qual es resisteix a mantenir-se dempeus el mur de ponent. Em resulta increïble que al segle XIX aquest racó avui tan silent, plàcid i assossegat pogués haver estat escenari sagnant de la primera guerra carlina.

Ens ho explica un plafó, que al mateix temps ens indica que estem coneixent una part de la ruta "Territori de masies". M'alegra constatar que els veïns, les entitats i les institucions estan fent esforços per posar en valor aquests petits tresors sense additaments, genuïns. De tornada a casa, l'internet m'aproxima una mica més a aquest projecte d'interpretació, impulsat per l'Associació l'Arada. Consisteix a dinamitzar turísticament i promoure socialment i cultural el sud de la comarca servint-se de tres eixos temàtics: la Catalunya vella, el Barroc i el carlisme.

Aquesta tarda, amb la sonsònia dels Manel entre parada i parada de la primera sortida nanoturística de la temporada, m'he sentit orgullosa de ser del Solsonès. Afortunada de tenir indrets idíl·lics a tocar de la porta de casa. Avergonyida d'haver-los ignorat durant més de 30 anys.

dimarts, 8 de desembre del 2009

Petits plaers

Una delicada llar de foc que t'oprimeix i alhora t'enclava amb una addictiva sensació de plenitud i son sense poder-ne fugir; un sostre de bigues que et retorna al passat; una tarda de lectura reposada i comentada sobre la llunyana actualitat; un tomb amb cotxe, a peu, amb bicicleta per la terra més plana, més rural i més nostàlgica del món; una dutxa llarga d'aigua bullent sens fi; un descans nocturn sobre un coixí tou com un núvol de cotó del qual no aixecaries mai el cap -una delícia per a les cervicals-; una sobretaula tranquil·la en què l'única preocupació és com omplir el poc que queda de tarda-vespre; una compra per plaer i no per obligació al mercat del peix, la carn, la fruita i les verdures de Palafrugell; interminables partides matinals de parxís acompanyades d'un glop de cervesa amb bons amics. Són sensacions que he tingut el privilegi de viure a l'Empordà, un petit paradís. L'univers mític i alhora terrenal del Josep Pla de la boina.

M'encantaria tenir la meitat de la capacitat d'observació perspicaç i descripció del gran escriptor català del s. XX per saber transmetre tot el que es viu i se sent quan pots apagar el mòbil i aturar el rellotge. Quan les obligacions laborals no et manen fins al cap de quatre dies. Només travessar la porta de fusta ferma d'una masia típicament empordanesa m'envaeixen els valors més hedonistes i menys compromesos. Arquitectura harmoniosa, equilibrada i feta estrictament a mida de l'home (i la dona), en primer lloc funcional. L'única finestra al món és el televisor, que em recorda que estem a punt d'entrar al Nadal del 2009 i que ha mort Jordi Solé i Tura just abans de "celebrar" el 31è aniversari de la Constitució.

'L'Empordà dels escriptors', editat per La Magrana i L'Avenç, del catedràtic Jaume Guillamet és un altre dels llibres que inclouré a la meva (modestíssima i humil) carta als Reis. Es tracta d'un viatge a través de la literatura, segurament molt sensorial, sobre el mite empordanès, des que el va "fundar" Joan Maragall i que va "consolidar" des d'un vessant més humà l'etern Josep Pla. S'hi plasma aquest territori com la imatge perfecta de la Catalunya noucentista, mediterrània. Jo afegiria la Catalunya genuïna, hedonista, remeiera i relaxant. Una Catalunya en què hi veig lloc per a la boina del Sr. Pla, en un context tot pintoresc, més que per als quatre per quatres barcelonins que també hi abunden i que són de les poques coses que m'hi sobren. Però sempre arriba el moment (que em sol agafar desprevinguda) en què el temps imposa la disciplina de la quotidianitat i m'ordena que torni a casa. És quan arriba el moment d'encendre el mòbil, tornar-me a posar el rellotge al canell i fer camí fins a la propera.