Les vostres visites, en números

dimarts, 8 de desembre de 2009

Petits plaers

Una delicada llar de foc que t'oprimeix i alhora t'enclava amb una addictiva sensació de plenitud i son sense poder-ne fugir; un sostre de bigues que et retorna al passat; una tarda de lectura reposada i comentada sobre la llunyana actualitat; un tomb amb cotxe, a peu, amb bicicleta per la terra més plana, més rural i més nostàlgica del món; una dutxa llarga d'aigua bullent sens fi; un descans nocturn sobre un coixí tou com un núvol de cotó del qual no aixecaries mai el cap -una delícia per a les cervicals-; una sobretaula tranquil·la en què l'única preocupació és com omplir el poc que queda de tarda-vespre; una compra per plaer i no per obligació al mercat del peix, la carn, la fruita i les verdures de Palafrugell; interminables partides matinals de parxís acompanyades d'un glop de cervesa amb bons amics. Són sensacions que he tingut el privilegi de viure a l'Empordà, un petit paradís. L'univers mític i alhora terrenal del Josep Pla de la boina.

M'encantaria tenir la meitat de la capacitat d'observació perspicaç i descripció del gran escriptor català del s. XX per saber transmetre tot el que es viu i se sent quan pots apagar el mòbil i aturar el rellotge. Quan les obligacions laborals no et manen fins al cap de quatre dies. Només travessar la porta de fusta ferma d'una masia típicament empordanesa m'envaeixen els valors més hedonistes i menys compromesos. Arquitectura harmoniosa, equilibrada i feta estrictament a mida de l'home (i la dona), en primer lloc funcional. L'única finestra al món és el televisor, que em recorda que estem a punt d'entrar al Nadal del 2009 i que ha mort Jordi Solé i Tura just abans de "celebrar" el 31è aniversari de la Constitució.

'L'Empordà dels escriptors', editat per La Magrana i L'Avenç, del catedràtic Jaume Guillamet és un altre dels llibres que inclouré a la meva (modestíssima i humil) carta als Reis. Es tracta d'un viatge a través de la literatura, segurament molt sensorial, sobre el mite empordanès, des que el va "fundar" Joan Maragall i que va "consolidar" des d'un vessant més humà l'etern Josep Pla. S'hi plasma aquest territori com la imatge perfecta de la Catalunya noucentista, mediterrània. Jo afegiria la Catalunya genuïna, hedonista, remeiera i relaxant. Una Catalunya en què hi veig lloc per a la boina del Sr. Pla, en un context tot pintoresc, més que per als quatre per quatres barcelonins que també hi abunden i que són de les poques coses que m'hi sobren. Però sempre arriba el moment (que em sol agafar desprevinguda) en què el temps imposa la disciplina de la quotidianitat i m'ordena que torni a casa. És quan arriba el moment d'encendre el mòbil, tornar-me a posar el rellotge al canell i fer camí fins a la propera.

2 comentaris:

  1. Des d'el meu racó de pau, a la Marina Alta (País Valencià), puc compartir els teus plaers. No sé si tens la meitat d'observació perspicaç del gran escriptor, el que si que sé és que escrius molt bé. Un plaer llegir-te.

    ResponSuprimeix
  2. Moltes gràcies pel teu comentari. No crec que escrigui tan bé com dius, però m'agrada esplaiar-me... I també és un plaer fer noves amistats a través d'aquest canal. Per cert, no conec la Marina Alta (només he estat a la província de Castelló), però de segur que si ets d'aquí deus poder viure aquests petits plaers. Encantada!

    ResponSuprimeix