Viure sense la vida

No m’imagino despertar un dia sense àlbums de fotos (ni imatges digitals a cap dispositiu). Sense cartes de l’adolescència. Sense notes escrites amb la meva lletra. En una cambra blanca, sense quadres a les parets, amb sabates de soles noves a l’armari. Què és una vida sense records? A mi a voltes m’angoixa. Potser per això m’obsessionen les fotografies. Per no quedar-me jo sense la vida, o que la vida em perdi a mi, i perquè no s’hi quedi mai la meva filla. Potser per això fa més de cinc anys que li escric un diari. Potser per això molts tenim la dèria instagràmer a l’estil Memento.

Per això, captiva un dels llibres finalistes de l’estroncat i desafortunat Premi Crexells d’enguany i segon premi Llibres Anagrama, La memòria de l’arbre, que Tina Vallès va publicar l’any passat. Una exquisida aproximació a l’Alzheimer, a través de la veu narrativa d’un nen, sense necessitat de posar nom a la malaltia i sense caure en la carrinclonada. En part ho aconsegueix posant l’accent en la construcció, més que no pas en la destrucció, dels records de l’avi del protagonista.

Hi ha proses aparentment senzilles i transparents que són poesia. La memòria de l’arbre és una novel·la que es devora en el mateix temps de dues migdiades peresoses. Però això no li treu pas mèrit (per a les mares de menors, encara resulta més valuós, de fet), perquè el tractament que l’autora fa del tema i el domini lingüístic amb què el vesteix són de tot menys epidèrmics. Feia temps que no recordava riure i plorar alhora en un mateix paràgraf. L’adult que llegeixi la novel·la i aconsegueixi romandre impertèrrit només pot estar fet de marbre.

Però alhora em consola constatar que les vides que s’esvaneixen a poc a poc mantenen dempeus la capacitat d’emocionar-se. Dissabte, en la presa de possessió dels consellers, impactant va ser la imatge del president Pasqual Maragall entonant, amb el braç dret alçat i el puny tancat, “El cant de la senyera”. La lletra de l’avi poeta no s’oblida i hi ha records que el cor ancora. I a molts no se’ns oblidarà aquella escena. 

Vivim a cops de tuit i post, sense parar esment sovint en les experiències i els sentiments que en realitat escriuen una vida, aquelles que s’empelten a la soca, que, tal com la defineix l’avi que retrata Tina Vallès, “és un arbre amb la memòria al descobert”. I en el fons, tots som arbres. La segona novel·la de l’escriptora barcelonina i la imatge de l’expresident i exalcalde cantant l’himne de l’Orfeó Català són per a mi dos cops d’atenció.

El savi poeta Joan Margarit ens adverteix: “no llencis les cartes d’amor”. Perquè “passarà el temps, s’esborrarà el desig” i “cauran els anys”. Potser avorrirem els llibres i, aleshores, les cartes d’amor que haurem guardat seran la nostra última literatura.


(article publicat a www.7accents.cat el 7/06/2018)

La rentrée

El savi Joan Estelrich en les seves memòries quan parlava de felicitat es referia a algunes "estones", perquè no creia en una felicitat contínua. "La continuïtat és la negació de la felicitat, perquè és la monotonia". Tot va de trencar l'ordre, la rigidesa, la línia recta: les vacances; les festes majors de poble; les shopping nights o succedanis –per allò que diuen de dinamitzar el petit comerç (a través de la petita butxaca)–; l'Aquelarre; les manifestacions de la Diada; la xafarderia que dóna alè a les vides massa insulsament pautades –barrejant bondat i crueltat, com aquell personatge de Montserrat Roig que es deia la Milionària–; la pantomima de les 48 hores per fer creure que condiciones la investidura d'un pallasso; les declaracions del mateix pallasso des de Pontevedra...

Però s'acosta la rentrée. S'eliminaran de les bústies de correu electrònic nostàlgiques enquestes de satisfacció de Booking i Airbnb; la costa recuperarà la bellesa de les platges ermes; després de les festes majors, veïns del centre i gegants retornaran al somnolent descans; les amants d'homes nobles s'esfumaran com dones d'aigua; les separacions es faran reals –no les que germinaven en boca dels aficionats a la xafarderia, sinó les de debò–; un homenet taronja reclamarà al pallasso el pagament de la seva factura pel numeret estival; el Parlament tornarà a fer política; Puigdemont sortirà airós i confiat de la moció de confiança; els fulls de ruta faran via, encara que sigui fent marrada, pilotats per uns pressupostos que van una mica de trompis; es tornarà a parlar d'inhabilitacions i imputacions, mentre els nens tornaran a les aules... 

Ens encalça el final d'aquest parèntesi que ha desafiat l'ordre. El setembre és com el diumenge que segueix un dissabte llarg: et lleves, et mires al mirall i el rímel ha fet sortir l'ós rentador que s'amaga sota els llençols. L'animaló corruga les celles, se't queda guaitant fit a fit (abans d'agafar el mòbil per immortalitzar el moment Instagram) i acaba dient-te, indulgent, que potser ja toca redreçar el volant per continuar la línia recta. Demà ja és dilluns i, de seguida, setembre. 

Piulem?

En una conversa sobre feina, l’altre dia discrepàvem amb un bon amic sobre la presència de les marques a les xarxes socials. Ell advocava per treballar amb discreció, deixant de banda les parafernàlies del que considera aparadors per vendre fum. Jo li replicava que actualment per a una institució o empresa (i qualsevol personatge que aspiri a ser influent) aquest món ja no és una opció per a la comunicació, sinó una obligació. Si no hi ets, no existeixes. Sense perdre de vista, esclar, que les xarxes socials han de servir per comunicar més i millor –i amb sentit comú (a vegades el menys comú dels sentits).

Amb tot, sense voler-li donar la raó, vaig obviar que aquests canals avui tan imprescindibles han acabat renovellant la vella i cèlebre frase de Marshall McLuhan, que deia que el mitjà és el missatge. El vehicle acaba fins i tot atropellant el contingut.

Tenim un problema quan la cap de l’oposició és amonestada al Parlament pel president de la Generalitat perquè aixequi la mirada de Twitter i aquest encontre es converteixi en un dels més comentats d’un debat d’investidura. Tenim un problema quan les diputades de la CUP veuen la necessitat d’autoproclamar-se putes, retardades, lletges i grasses en una compareixença depremsa per denunciar els atacs masclistes que estan rebent a tot estrop per part d’aquells illetrats que combaten les ideologies piulant destralerament, pusil·lànime i impune. Tenim un problema quan es fabriquen còctels molotov amb la mescla de rumors i xarxes socials que, tal com adverteix Pere Cardús, pot esdevenir mortal. En un article a Vilaweb, el periodista fins i tot s'aventura a dir que sense aquest combinat en el conflicte Catalunya-Espanya segurament ja seríem independents!

Tenim un problema quan tants personatges públics es veuen abocats a suprimir els seus comptes de ca l’ocell blau. Alguns ho fan segurament per esgotament dins i fora la xarxa, com @DuranLleida (li ho agraïm). Altres, tenallats per un mitjà sense intermediaris, ho han hagut de fer per esquivar la procacitat i la inclemència d’usuaris obtusos que simplement busquen sang. Fa uns anys van ser l’expresident del FC Barcelona Sandro Rosell, el jugador d’hoquei de la selecció espanyola Àlex Fàbregas i la campiona del món de waterpolo Roser Tarragó, per esmentar-ne alguns. També va fer un parèntesi, per exemple, el periodista Toni Soler (li agraïm el retorn a @soler_toni!) i, més recentment, han desertat el porter més golejat, Pau López; l’exentrenador del Betis Pepe Mel; el cantant Andrés Calamaro –per segona vegada– i l’economista Fernando Trias de Bes, per exemple.

Per contra, cada dia el niu de Twitter aplega més piuladors. Per citar-ne un cas pròxim, el bisbat de Solsona acaba de llançar-s’hi. I tot i que ens queda una mica més lluny, l’any passat una de les estrenes més sonades va ser la d’E. Snowden, que en poques hores va superar el mig milió de seguidors i ja n’acumula avui 1,8 milions.

I és que creiem incommensurable tot el que ens perdem si no som en aquest sistema nerviós! Precisament que les xarxes socials esdevinguin el focus de la notícia evidencia el seu potencial. El debat està servit. Una vegada més, hauríem d’apel·lar al sentit comú i l’aurea mediocritas. Entre poc i massa. 

Està molt bé que Jordi Pujol continuï actiu, encara que sigui verbalment, per recordar-nos grans veritats que abans quedaven ofegades pel vestit de president, que sol engavanyar força. També està molt bé que ens recordi, de tant en tant, com n’és de necessari que el país tingui Catarres que es casin amb Jenifers. Però fa dècades que això passa (encara que abans fossin més Peps amb Mari Trinis). I també necessiten molts Jonathans (abans més aviat Benitos) que es casin amb Montserrats. Això ha de fer que tothom se senti català. Però, després de 50 anys, l’aiguabarreig resulta encara insuficient per construir una majoria social independentista.

Dia sí, dia també, als diaris ens inunden les tribunes sobre l’impossible encaix de Catalunya a Espanya i sobre l’única via que li resta al país per ser. No em veig pas amb cor d’escriure res de nou que no hagin dit ja economistes, advocats, polítics, historiadors, analistes i tota mena de catedràtics amb la màxima lucidesa. Però qui llegeix aquest devessall de ratlles? Em fa l’efecte que sempre som els mateixos convençuts i això és ploure sobre mullat.

Comencem a anar bé quan el Jordi Pujol que va pactar dues vegades amb el PP ara s’hagi transformat i propugni la independència. Comencem a anar bé quan el conseller Mas-Colell diu sense recança que una Catalunya Estat seria viable econòmicament, i un dels màxims representants de l’empresariat català com Salvador Alemany ho ratifica. Ja era hora que un Molt Honorable digués a Madrid que Catalunya té un projecte propi i farà el seu propi camí. Comencem a anar bé quan un andalús convertit en líder social com Justo Molinero es mostra convençut, públicament, que algun dia serem un país i quan es lamenta que els catalans gastem tan poca mala llet. Tot indica que estem aprenent a cantar les absoltes al doble llenguatge, la resignació, els complexos, les tentines i l’autocensura.

Perquè el sobiranisme, sobretot el que es fonamenta en el discurs de la butxaca, ha d’arribar no només a la Catalunya interior, sinó també a la ciutat de Barcelona –ja sigui Sarrià-Sant Gervasi i el Círculo Ecuestre com les Roquetes o el Carmel, per exemple– i al Baix Llobregat. A tot arreu haurien d’arribar els resultats dels estudis de l’antic Cercle Català de Negocis, l’actual Fundació Catalunya Estat. No estem parlant d’aspiracions emocionals, per molts ridiculitzades amb la barretina i la xaranga. Ara es tracta de posar l’accent en el dret d’administrar uns recursos que ens són propis i que ens pertoquen. Són 3.000 euros anuals per català que se’n van i no tornen i que, si es quedessin, podrien traduir-se en la construcció d’un hospital o 15 escoles cada dia. Els jubilats cobrarien més, ja que tenim un percentatge més elevat de cotitzacions per cada pensionista i, reduint a la meitat els impostos de l’IRPF i les cotitzacions socials, els assalariats podríem percebre entre una i tres pagues més anuals. No ho dic jo ni són simples enraonies, això està estudiat.

Per tant, està molt bé que els diaris ens repeteixin que ja és hora que diguem prou a què ens prenguin el pèl i ens vulguin fer sentir galdosos cada vegada que intentem ser. Però tenim un repte, el d’empescar-nos la fórmula perquè tu i jo, que estem tips de llegir aquestes consignes, i aquells que ens governen sapiguem com explicar-ho a tothom qui no hi creu. Pujol és conscient que l’era del peix al cove va passar a millor vida. Ara són ells o nosaltres. Però necessitem que nosaltres siguem tots, també les Jenifers i els Jonathans. I hem de poder arribar-hi no només amb cançons d’estiu.

Article publicat a Naciodigital.cat el 17 de setembre de 2011. La foto és de Carles Ribas, publicada a El Pais (2/10/2009).

Em despertarà l'Artur per recordar-me que he d'anar a votar?

Demà és el gran dia. El que CiU fa quatre anys que espera. El que el PSC, ERC i ICV tan lluny voldrien veure. El que determinarà els telediaris que els queda a formacions com Solidaritat i Reagrupament -marques blanques, segons els republicans, sense recordar que en època de crisi les marques blanques s'enduen la porció més gran del pastís. El que esperen alguns per veure rodolar caps. El que farà treure de la nevera milers d'ampolles de cava i el que temen alguns caps de campanya que hauran de buscar feina en època de vaques magres.

Jo també l'espero. M'agrada viure les jornades de totes les conteses electorals -és estrany que s'utilitzi un mot amb connotacions bèl·liques, quan representa que els comicis són una victòria de la democràcia! Segurament que aquest diumenge faré plans en funció de l'hora en què decideixi anar al col·legi electoral. Però al matí no em posaré el despertador. Provaré si em truca l'Artur Mas o un altre candidat dels grossos -amb suficients diners per destinar a la campanya- per despertar-me i recordar-me que he d'anar a votar. Les primeres paperetes es podran introduir a les urnes a partir de les 9. Així que a 2/4 de 9 seria una bona hora per trucar, com a molt d'hora.

Ahir a les 4 de la tarda menys 8 minuts vaig rebre un SMS. Vaig pensar que seria l'habitual consulta entre amigues per decidir si anem a sopar, en ser divendres, on ho fem i quan quedem. Per sorpresa meva, el remitent era "Artur Mas". Carai, quines confiances! vaig pensar. El futur president del país m'envia un missatge. Si li expliqués a la meva mare es pensaria que m'he tornat graciosa (les bromes no són el meu fort). Però no volia quedar per sopar. Em deia que "aquestes eleccions no són entre dretes i esquerres, o entre independentistes i no independentistes". Ostres! vaig pensar, ara sí que no entenc res! Així, les eleccions són per decidir si continuem dins la UE o en sortim? (Igualment, com que diuen que li falten pocs dies per a la desintegració...). El missatge del Mas continuava dient que les eleccions "Són entre el present que tenim i el futur que volem escriure". Bé, això no m'ajuda gaire, tampoc. Seria un bon lema per a moltes altres sigles.

Però crec que en aquest cas el contingut era el menys transcendental de l'estratègia de CiU per a l'última jornada de campanya. El que volia aconseguir és que li comentés a la meva mare que el futur president m'havia enviat un SMS! Que al meu mòbil hi guardi un SMS d'"Artur Mas". Que, si no llegeixo gaire els diaris i no tinc molt clar a qui he d'entregar el meu sufragi, almenys recordi el nom d'un candidat quan hagi corregut la cortineta. I, per si de cas havia esborrat el missatge per error, a 3/4 de 12 de la nit menys un minut el "guapo, gràcies" va enviar-me un segon SMS per recordar-me que he d'anar a votar i em demanava que passés el missatge. I que consti que no sóc militant de CiU. Ni de CiU ni de cap altre partit.

Com que sóc desconfiada de mena, avui, jornada de reflexió, he tingut la temptació de fer un repàs a tots els webs dels candidats amb presència parlamentària. M'ha sorprès gratament comprovar que tots respecten les 24 hores de silenci. Bé, només el ciutadà Albert Rivera ha aprofitat el Facebook per cridar a la rebel·lió fa poques hores. Com que ho fa en castellà, m'han vingut ganes de no rebel·lar-me, per dur-li la contrària. El problema és que no sé què vol dir rebel·lar-se quan ens referim a la política. En aquest cas, el 28N crec que rebel·lar-se seria votar en blanc o abstenir-se, que no és ben bé el que vol dir aquest ciudadano. Però bé, jo demà, una vegada hagi tret el DNI de la cartera i hagi d'omplir el sobre, prefereixo recordar-me del nom d'algun candidat, m'hagi enviat un SMS o no, em desperti al matí o no (entenc que fer-ho a 5,32 milions de catalans que estan cridats a les urnes és força costós).

El Lincoln Continental de Tarradellas

Fer al·lusió a la figura del president Tarradellas per als que no som historiadors és sinònim de citar la cèlebre (i gastadíssima) expressió "Ja sóc aquí!". Qui era Tarradellas? Ah, sí! el del "Ja sóc aquí!". Quantes vegades no ho hem sentit? El 23 d'octubre del 1977, després de prop de 40 anys a l'exili, encarnava la restauració de la Generalitat en plena Transició. Avui, però, agraeixo al professor de Protocol Eduard Triay haver-me introduït en un nou concepte del president republicà fins ara desconegut per a mi: la seva consciència de la importància de les formes i el protocol en un país sense estat. Era reconeguda pels coetanis la seva concepció d'home d'estat.

Per a Josep Tarradellas, amb les eines del protocol havíem d'aconseguir allò que legalment (des de Madrid) se'ns era negat -no ho devia expressar així, però aquesta és la idea que jo interpreto. I enllaça perfectament amb una de les definicions més citades i compartides de la disciplina que estic estudiant, segons la qual "el protocol és la representació plàstica del poder". Curiosament, ho va dir el seu successor natural, Jordi Pujol. També ens ho ha recordat aquest matí Triay (m'ho he passat la mar de bé!). Així mateix, el president ben tornat el 1977 havia pronunciat que "en política es pot fer tot menys el ridícul". Sí, sí, jo també penso que avui uns quants s'ho haurien de penjar a la porta de la nevera.

Les formes diuen molt de nosaltres, de les institucions i de les empreses. Per això és clau l'ús conscient i, per tant, estratègic, del protocol, entès com una eina de les relacions públiques. I les formes, el llenguatge d'aquesta comunicació no verbal, han d'ajustar-se al missatge que volem transmetre i a la representació que ostentem. D'aquí que davant la manca d'un vehicle oficial prou digne pel càrrec que representava, el president del "Ja sóc aquí!" llogués per a l'ocasió a un col·leccionista un Lincoln Continental, un cotxe utilitzat pels presidents dels EUA. Aquell cotxàs (desmesurat? potser sí, però atenent a les circumstàncies...) va ser el que va esperar-lo a l'aeroport del Prat per traslladar-lo fins al palau de la Generalitat enmig de multituds que l'esperaven.

Avui agraeixo al professor que m'hagi ajudat a valorar una mica més una disciplina en cap cas menor: el domini d'un conjunt de tècniques de les quals depèn en gran mesura el missatge que transmetem i que condiciona l'assoliment dels objectius de la institució/empresa/personalitat per a la qual treballem. La forma també fa el fons.