Viure sense la vida

No m’imagino despertar un dia sense àlbums de fotos (ni imatges digitals a cap dispositiu). Sense cartes de l’adolescència. Sense notes escrites amb la meva lletra. En una cambra blanca, sense quadres a les parets, amb sabates de soles noves a l’armari. Què és una vida sense records? A mi a voltes m’angoixa. Potser per això m’obsessionen les fotografies. Per no quedar-me jo sense la vida, o que la vida em perdi a mi, i perquè no s’hi quedi mai la meva filla. Potser per això fa més de cinc anys que li escric un diari. Potser per això molts tenim la dèria instagràmer a l’estil Memento.

Per això, captiva un dels llibres finalistes de l’estroncat i desafortunat Premi Crexells d’enguany i segon premi Llibres Anagrama, La memòria de l’arbre, que Tina Vallès va publicar l’any passat. Una exquisida aproximació a l’Alzheimer, a través de la veu narrativa d’un nen, sense necessitat de posar nom a la malaltia i sense caure en la carrinclonada. En part ho aconsegueix posant l’accent en la construcció, més que no pas en la destrucció, dels records de l’avi del protagonista.

Hi ha proses aparentment senzilles i transparents que són poesia. La memòria de l’arbre és una novel·la que es devora en el mateix temps de dues migdiades peresoses. Però això no li treu pas mèrit (per a les mares de menors, encara resulta més valuós, de fet), perquè el tractament que l’autora fa del tema i el domini lingüístic amb què el vesteix són de tot menys epidèrmics. Feia temps que no recordava riure i plorar alhora en un mateix paràgraf. L’adult que llegeixi la novel·la i aconsegueixi romandre impertèrrit només pot estar fet de marbre.

Però alhora em consola constatar que les vides que s’esvaneixen a poc a poc mantenen dempeus la capacitat d’emocionar-se. Dissabte, en la presa de possessió dels consellers, impactant va ser la imatge del president Pasqual Maragall entonant, amb el braç dret alçat i el puny tancat, “El cant de la senyera”. La lletra de l’avi poeta no s’oblida i hi ha records que el cor ancora. I a molts no se’ns oblidarà aquella escena. 

Vivim a cops de tuit i post, sense parar esment sovint en les experiències i els sentiments que en realitat escriuen una vida, aquelles que s’empelten a la soca, que, tal com la defineix l’avi que retrata Tina Vallès, “és un arbre amb la memòria al descobert”. I en el fons, tots som arbres. La segona novel·la de l’escriptora barcelonina i la imatge de l’expresident i exalcalde cantant l’himne de l’Orfeó Català són per a mi dos cops d’atenció.

El savi poeta Joan Margarit ens adverteix: “no llencis les cartes d’amor”. Perquè “passarà el temps, s’esborrarà el desig” i “cauran els anys”. Potser avorrirem els llibres i, aleshores, les cartes d’amor que haurem guardat seran la nostra última literatura.


(article publicat a www.7accents.cat el 7/06/2018)