Les que no guanyaran diumenge

 A quatre dies de la cita amb les urnes per escollir els nostres ajuntaments, ja sabem qui no guanyarà a uns quants municipis. A tres capitals de comarca de Lleida, per exemple, no rebrà la vara cap dona: a Mollerussa, Cervera i la Seu d’Urgell totes les candidatures estan liderades per homes. Si continuem fixant-nos en les capitals, no hi ha cap batllessa o paera en cap en la història de Lleida, Balaguer, Cervera, Pont de Suert, Sort i Vielha e Mijaran. I si obrim el focus, fa quatre anys les eleccions van donar l’alcaldia a una dona en el 22% de les poblacions de Ponent, un percentatge lleugerament inferior al de la mitjana catalana, que no arriba ni a la quarta part!

Malgrat la llei de paritat, encara estem a anys llum d’assolir la normalitat si les vares de comandament de pobles i ciutats estan monopolitzades per homes. No és trivial si tenim en compte que el govern local és el primer esglaó en l’estructura de poder que ha de transformar els municipis i un país històricament bastits a partir de l’androcentrisme. Què s’hi pot fer per revertir aquesta anomalia? L’hi pregunto a la politòloga i política republicana Montserrat Fornells i Solé, que el 2007 als 23 anys va convertir-se a Vilanova de l’Aguda (Noguera) en l’alcaldessa més jove de Catalunya i que deixa la batllia després de setze anys –és també la més veterana de les comarques lleidatanes–. “En la política municipal les dones som menys i durem menys temps en el càrrec”, constata. “Hem de fer una mica d’autocrítica. He estat molts anys buscant persones per fer llistes i, d’entrada, amb les dones m’he trobat majoritàriament amb un no”, lamenta. És curiós com aquells pensaments nocius del “No sé si ho sabré fer...” i el “No sé si tindré temps...” solen embolcallar sempre les dones. Aquest és el primer sostre de vidre contra el qual només nosaltres tenim el martell. “Quan planteges a un home entrar a formar part de l’equip, si s’hi nega és per evitar maldecaps, però no perquè cregui que no està preparat”. 

La clau per empoderar les dones, segons la Montserrat, és inequívoca: “Quan et vinguin a buscar i tinguis opcions de ser escollida regidora o alcaldessa, no t’autoimposis una barrera. Com més siguem, més exemple donarem a les que han de venir”. A Vilanova de l’Aguda abans del 2007 només hi havia una regidora. A la candidatura hereva de la batllessa aquesta vegada les dones són majoria (ella continuarà de diputada al Parlament, on va entrar el 2015).

L’empremta feminista

I en què cristal·litza l’empremta feminista en la política municipal? Montserrat Fornells parla d’“una mirada més empàtica, la capacitat d’escoltar tothom i la voluntat de posar l’accent en les cures i la conciliació de la vida laboral, política, social i familiar”. Cada quatre anys també es vota això. Des del 1979, després de més de quaranta anys i onze convocatòries electorals, s’ha passat de tres alcaldesses a mig centenar en tot Lleida. Si no posem el peu a l’accelerador, l’equilibri necessari perquè les nostres filles i netes vegin que liderar un govern local és una opció real a què aspirar no arribarà fins al segle XXII.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 24 de maig de 2023)

De concubina a captaire en un llogaret

Va començar de concubina al palau d’Herodes, ja fa molts anys, i ha acabat de captaire, bruta de sutge, vinclada, llatzerada, amb els dits dels peus a l’aire, els cabells embullats i cara de pomes agres. Mentre la gent li passa per la vora, ella és muda i no llança ni una llambregada a cap ànima viva. Però una vegada s’ha deixat veure l’últim visitant de la sessió, torna a fer-se mestressa de la situació, jovial i de veu desfermada. És l’ànima del pessebre vivent. No ha faltat cap any, i el vinent ja en farà trenta del primer. Glòria Padullés és tot una institució a Ardèvol (Pinós), un llogaret al sud del Solsonès que aquests dies duplica el seu centenar d’habitants tan sols amb els figurants que fan possible el pessebre. Gent de Solsona, Cardona, Ponts, Torà i altres poblacions properes s’ajunta voluntàriament per donar vida a una trentena de quadres.

Glòria Padullés encarna el model de veïna que salva de la mort els pobles més petits del medi rural. Va néixer a Torà, però fa cinquanta anys va aterrar a Ardèvol quan es va casar amb el fill del forner. No va sentir ni un bri de nostàlgia. I això que entrava a viure en una casa que portava de sèrie sogres i tres cunyades. Avui ni per tot l’or del món no deixaria aquest nucli assentat als peus de la torre datada del segle X llegat d’un antic castell. L’assossec que aquí es respira, un indret on el desguàs del temps sembla més gratament embossat que a ciutat, és compatible amb els crits i les rialles de canalla que se senten encara a la plaça. «Som un poble viu perquè tenim escola i bar, i tot l’any fem coses!». Es refereix a les iniciatives de l’entitat que ha presidit durant una bona pila d’anys, el Centre Cultural d’Ardèvol, d’entre les quals el pessebre n’és la més popular arreu de la Catalunya Central i part de les comarques de Ponent.  

Una altra de les cites d’Ardèvol és la Festa de les Noies, a l’octubre, amb 55 anys d’història. Tot va començar quan un veí del poble amb tres filles va decidir organitzar un ball per oferir alguna atracció a les joves. Amb els anys, seria el jovent femení qui contractaria el conjunt musical, i elles serien les que traurien a ballar els xicots, que, a més, pagarien una entrada més reduïda que les noies. Però no ens desviem, que avui toca parlar de l’ambient nadalenc... 

Avis, pares, fills i nets fan pinya amb els veïns i voluntaris que han fet quilòmetres per a representar escenes bíbliques, a la primera part, i oficis i recreacions de la vida quotidiana del segle XVIII, a la segona. Als figurants la Glòria els recordarà sovint amb marcialitat la norma bàsica: no mireu el públic. Això és cosa seriosa! Des de fora, passarem fred, però ens immergirem en el salt en el temps i constatarem com de bé hi encaixa el pessebre en aquest escenari. I escoltarem nadales, com «La pastora Caterina», i cançons tradicionals que emanen amb sensibilitat de l’acordió diatònic d’Irene Augé. La torrada de pa de pagès amb botifarra que ens espera al final del recorregut ens ajudarà a acabar de revenir, convençuts d’allò autèntic que fa bategar el país (i no només per la seva situació geogràfica, al cor de Catalunya).

(Foto de Pere Garriga. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 21 de desembre de 2022)

Cartes d'una mestra que va fer Catalunya

Hi ha noms que per molt que identifiquin places i equipaments, queden catapultats en les esgrogueïdes pàgines de la història nacional. Si, a més, són noms isolats per l’exili, l’obaga on reposen és encara més arcana. El de la innovadora mestra republicana i revolucionària antifeixista de Puigverd d’Agramunt Dolors Piera i Llobera (1910-2002), n’és un. El seu record guarda una fragància floral, des que les seves cendres descansen des de fa vint anys entre els rosers del jardí d’una de les filles a Santiago de Xile, tal com ella desitjava. El seu record també ha revifat recentment gràcies a les cartes que la «Lola de Xile», tal com s’hi referia la família d’aquí, enviava a una cosina i que ha recuperat la seva neboda segona arbequina, M. Carme Llobera i Sorribes.  

Josep Maria Ainaud de Lasarte la considerava una de les mestres que han fet Catalunya. Per a Teresa Pàmies, amiga de joventut amb qui cantava «La Internacional» quan anaven de mítings per la Noguera, Dolors Piera «sempre fou la noia de comarques obrint camins a la cultura amb accent lleidatà». Defensora de l’escola laica i la coeducació, impulsora de la moderna pedagogia de Freinet a l’escola catalana, secretària general de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE-UGT) de Barcelona, membre destacada del PSUC, creadora de la Unió de Dones de Catalunya i primera dona regidora de l’Ajuntament de Barcelona, Dolors Piera era la modèstia personificada. No buscava ni càrrecs ni reconeixements. Tot el que feia era per canviar el món, en un context històric en què encara es creia en la capacitat dels mestres d’esdevenir motor de transformació social. Set mesos abans de morir, el 29 de juny del 2001, a punt de fer 91 anys, escrivia a la seva cosina Lola Sorribes que només li interessava que se la recordés com una de les moltes mestres de l’època republicana que van esforçar-se dia a dia a millorar el seu treball i com una de les moltes catalanes que lluitaren «per tal que Catalunya conservés les seves llibertats i no caigués en mans d’un franquisme que seria una dictadura que duria el dol, l’exili i l’opressió al poble català». 

Amb una cal·ligrafia de manual, el 1999 explicava a la seva cosina com havia ajudat vídues de guerra, infants i ferits que s’havien de comunicar amb les famílies. Com havia tractat de neutralitzar els «incontrolats» i restablir l’ordre. No li faltava raó quan s’imaginava que el món consumista d’avui fa difícil comprendre que per una causa justa s’arrisquessin tant. «Però el desitjar que la gent visqui en pau i en el seu país, amb llibertat de pensar i de creure, sense fam i amb els Drets de l’Home assegurats, ens dona sentit a la nostra vida, basada en la família, el treball i la tolerància. I un gran amor a Catalunya». La correspondència és segurament el llegat més íntim i valuós de  persones com la mestra i sindicalista de Puigverd d’Agramunt, aquella invitació a entrar a casa a prendre el te mentre ens obsequien amb galetes pastades amb vida pública, vida privada i memòria històrica. Gràcies, M. Carme Llobera, per dipositar les seves epístoles al Centre d’Igualtat d’Oportunitats i Promoció de les Dones Dolors Piera de la Universitat de Lleida. Gràcies per treure la pols al record de la Lola de Xile i els seus anhels.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 26/10/2022)

Tenir una filla als 57 anys i posar-li Hera

Les dones no ens fem velles perquè se’ns aturi el cicle lunar o, com escriu la poeta Marta Pérez, “ens empassem la lluna”. Envellim, com ells, per l’edat, i no de patac quan deixem de menstruar. Quan aquest moment fisiològic arriba, normalment entre els 45 i els 55 anys, hem d’abraçar els canvis que una nova etapa biològica suposa. Però la majoria ho fa en silenci. En la mar de sobreinformació en què nedem, paradoxalment encara avui la menopausa és tabú i naufraga en el desconeixement dels seus símptomes reals. En part per això el 2016, als 57 anys, Maria Antònia Roca va parir una filla, a la qual va posar el nom de la primera de les deesses gregues. Amb seu a Lleida, Hera és l’única associació de dones al país dedicada a donar visibilitat a la menopausa i l’osteoporosi.

La Maria Antònia ja havia experimentat el climateri abans i li van diagnosticar osteoporosi, definida com a reducció de la densitat òssia. Sempre havia treballat amb dones i, després de parlar amb metges i altres professionals, va decidir organitzar-se amb una colla d’amigues que s’hi va afegir. Actualment, Hera té una setantena de sòcies d’arreu de Catalunya i va creixent. Cada octubre organitza un fòrum amb motiu del Dia Mundial de l’Osteoporosi (enguany, el dia 22), mensualment ofereix una xerrada i, des de l’any passat, convoca uns premis per reconèixer les dones que, des de diferents àmbits, contribueixen a fer difusió de la causa.

Les activitats de l’associació no són només per a les sòcies. “Les portes d’Hera sempre estan obertes, perquè volem que es parli d’aquests temes, començant per casa, ja que moltes dones no ho fan”, diu la seva responsable. La Maria Antònia no va dubtar en advertir la seva família dels canvis d’humor que hauria d’assumir per culpa de les hormones. “Visquem-ho amb la màxima naturalitat, perquè totes hi arribarem”. Tanmateix, solem ignorar quan serà el moment i com ho viurem. Ho constata la ginecòloga especialista en menopausa Marta Canals. “Sovint anuncio que es troben en la perimenopausa –període previ de transició– a dones de 46 anys que estan estupendes, potser busquen ser mares i ni s’havien plantejat aquesta possibilitat. S’associa, erròniament, la menopausa amb la vellesa”. Igualment, “no reconeixen les alteracions que poden derivar del dèficit d’estrògens i van d’especialista en especialista, des del reumatòleg fins al psiquiatre, quan en realitat la ginecòloga els hi pot resoldre tot”.

Potser hauríem d’escoltar i llegir més la doctora Carme Valls, endocrinòloga i especialista en medicina amb perspectiva de gènere, que atribueix bàsicament dues conseqüències clíniques a la menopausa: les sufocacions i la sequedat de pell i mucoses. Paral·lelament, hi ha altres mals que ens poden visitar a partir dels 50 anys, com per exemple dolors de diferents tipus. “Però no és per la menopausa, sinó per falta de vitamina D, essencial per als ossos”, aclareix. I si les dones temem la menopausa és perquè li atribuïm massa símptomes i perquè “aquesta etapa biològica no s’ha abordat de forma prou científica”, segons Valls. De la mateixa manera que “falta ciència sobre què passa amb l’envelliment”. Amb tot, aquesta doctora recomana confiar primer en el metge internista de primària a l’hora de preguntar: “Ens pot donar una idea de conjunt, perquè a vegades pensem que hi ha símptomes que venen de la menopausa i no és així”.

El risc de l’osteoporosi

Hera també existeix per reclamar més recursos per investigar i tractar l’osteoporosi, que afecta tres de cada deu dones a partir dels 55-60 anys. “Necessitem els cribatges. Sense densitometries no podem saber si patim osteoporosi i si hem de prendre mesures per minimitzar-ne els efectes”, destaca Maria Antònia Roca. Es refereix a seguir una alimentació saludable, fer exercici físic moderat però continuat, prendre vitamina D... L’hospital de referència de Lleida no ens ha facilitat dades de les densitometries realitzades en l’últim any, però són molt escasses, segons Hera. “L’osteoporosi és una malaltia que no té cura, però que cal controlar perquè no augmenti, ja que causa fractures i ocasiona moltes baixes laborals”, apunta Roca, diagnosticada per la seva ginecòloga privada. En la mateixa línia, la doctora Marta Canals és del parer que “la sanitat pública no valora prou el risc de l’osteoporosi” i que “fer-ne almenys una a totes les dones evitaria moltes fractures i estalviaria costos”.

Un avantatge de les sòcies d’Hera, precisament, són els preus reduïts per accedir a revisions ginecològiques, mamografies i densitometries òssies, gràcies a un conveni amb un centre mèdic lleidatà. Això respon a un neguit de la seva presidenta: l’elevat cost d’aquestes exploracions, que la Seguretat Social cobreix en casos comptats. No és d’estranyar, en aquest sentit, que les sòcies tinguin entre 30 i 71 anys. “En la salut les dones també tenim un sostre de vidre”, lamenta Maria Antònia Roca. A la Seguretat Social es limiten a fer exploracions de coll d’úter per part de la llevadora cada tres anys, sense la visita del ginecòleg. “I a partir dels 70 anys, ni això, les dones desapareixem, com si ja no poguéssim tenir relacions sexuals ni patir un càncer”. Té clar que no es pot normalitzar el que considera una privatització encoberta de la sanitat. La doctora Carme Valls, de fet, recomana fer-se revisions al llarg de la vida per evitar complicacions, ja que hi ha càncers de cèrvix i de mama que poden afectar dones postmenopàusiques.

De l’evolució fisiològica dels nostres cossos i dels drets que encara hem de reivindicar també en la medicina, parlem-ne més. Perquè no hi hagi ni un úter buit o silenciat, perquè tots es reomplin d’una altra fecunditat, la d’una mateixa per a si mateixa. Ho verseja Marta Pérez: “Les hormones, / missatgeres còsmiques, / han creat un altre temps per a mi; / he de canviar per traspassar, / per dibuixar-me nous contorns. / Creativitat. [...]”. Totes som Hera i tenim vida per granar, sigui amb la lluna dins o fora.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 27/07/2022)

Ja no és que les dones gitanes vulguin referents, sinó que es normalitzi el seu accés a professions dignes

La Paquita Domingo no para. M’ha costat qui-sap-lo aconseguir una hora de conversa amb ella. I s’ha fet pregar. Però a les portes del 8 d’abril, Dia Internacional del Poble Gitano, havia d’intentar donar veu a un col·lectiu doblement estigmatitzat. Filla del Pla de l’Aigua, al centre històric de Lleida, criada al so de la rumba i el garrotín, és la presidenta de l’Associació de Dones Gitanes de Ponent, amb unes 150 sòcies, i vicepresidenta de Dona i Salut de la Federació d’Associacions Gitanes de Catalunya (FAGIC). Treballa 24 hores al dia els 365 dies de l’any de mediadora civicocomunitària, es dedica a la venda ambulant de confecció de dona, es considera mestressa de casa i encara li queda temps per fer d’àvia de cinc nets (i això que va frenar el ritme fa cinc anys quan, a més, feia d’auxiliar administrativa en una empresa i, alhora, va posar-se a estudiar de nit per accedir a la universitat, fins que va adonar-se que la vida no dona per a tot).

L’objectiu principal d’aquesta lleidatana és fomentar la formació de la romaní, la clau de volta. “Les dones han entès que és una inversió vital de futur per a elles i els seus fills. Les mares ja és molt difícil que ho facin, però la resta s’esforcen a treure’s l’ESO”. I les que no ho fan participen en xerrades i tallers on expliquen les seves experiències i les extremes dificultats que han de superar per arribar a final de mes. La venda ambulant és l’ocupació principal per a la majoria de la població gitana (70%), però es troba immersa en una severa crisi accelerada per les restriccions derivades de la pandèmia. Per això cal estudiar. “A poc a poc fem que les nenes no deixin els estudis”, explica la Paquita Domingo.

Barreres educatives

Li pregunto per les barreres que cal tombar per accedir a l’educació secundària i superior. “Les barreres se les posa una mateixa, perquè l’educació no és una opció, sinó una obligació”. És l’única via per esquivar la misèria absoluta, un trampolí per a la delinqüència. Parlem d’un estadi molt bàsic, aquell en què es desconeix el sostre de vidre, perquè primer cal treure els peus del fang.

El panorama dins la comunitat gitana, però, està canviant: ja no és estrany veure noies de 16 anys que acaben l’ESO i volen continuar estudiant. De mica en mica guanyen presència a la universitat i arreu del país hi ha gitanes economistes, advocades o metgesses. La Paquita Domingo ja no vol referents, sinó que es normalitzi l’accés de la romaní a professions de qualitat.

Antigitanisme

L’antigitanisme empedreït en l’imaginari col·lectiu i la discriminació sistèmica no els ho posen fàcil. Carreguen amb l’estereotip de dones submises i analfabetes. És cert que hi ha codis dins la seva cultura, però “la gitana avui és independent i autònoma”, assegura la presidenta de l’associació que la representa a Lleida. I és que fins i tot se la criminalitza! Domingo ha hagut d’intervenir com a mediadora en casos de dones que se senten assetjades pels vigilants quan compren al supermercat. “La majoria de la societat no és racista. El problema és que els que ho són fan molt difícil la convivència i que puguem tirar endavant”.

Són paraules d’una dona acerada, hereva cultural de la poeta polonesa Bronislawa Wajs (1908-1987), Papusza, somiadora de la llibertat en un món sense pàtria que vivia en el camí de la nostàlgia. Vents petits i fers bressolaren la nena gitana i la dugueren lluny pel món. La pluja va netejar les seves llàgrimes, el sol -pare daurat dels gitanos- les va eixugar, escriuria la poeta.

Avui no hi ha plors que valguin. La Paquita treballa febrilment per ella, els seus i el conjunt de dones gitanes. I es declara feliç, perquè s’esfondren murs. “No anem al mateix compàs que la resta, però fem passos gegants”. Aquest col·lectiu històricament marginat s’ha despertat i empoderat. “La dona es creu els drets que té i els reclama”, sentencia la Paquita. Ara cal que es faci evident el suport des de fora de la comunitat i caminar totes pel mateix camí per fressar-lo.

(Foto de la FAGIC. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 30 de març de 2022)

Quan som més vulnerables, elles ens recorden que no estem gens sols

Quan us heu vacunat, heu mirat als ulls la persona responsable de la injecció? Jo he de reconèixer que ho vaig fer d’una llambregada, la mateixa amb què vaig localitzar la porta de sortida de l’edifici. Si el maleït virus us ha postrat en un llit d’hospital, segur que ja sabeu més detalls de les persones que us han salvat. Perquè, tal com escriu la infermera i escriptora britànica Christie Watson, la infermeria ens recorda les úniques coses que al final ens importen a tots i que quan som més vulnerables, no estem gens sols. Poques feines hi ha més rellevants.

Elles són les que ens estan administrant gairebé 5.000 dosis de vacunes al dia a les comarques de Ponent. Són les úniques que estaven a la vora dels ingressats a la UCI o els donaven la mà quan més ho necessitaven. En qualsevol cas, l’últim any i mig alguna cosa ha canviat en el reconeixement social de la professió. Així ho creu Mercè Porté i Llotge, exdirectora i infermera del CAP Onze de Setembre de la capital del Segrià i presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Lleida (COILL). Institucionalment, però, considera que la infermeria continua sent la germana pobra de la medicina, per molt que el col·lectiu es reivindiqui.

Mai abans no havien viscut tanta pressió i frustració. Les infermeres hospitalàries han vist morir massa persones amb la seva única companyia. En l’atenció primària, han patit la manca d’equips de protecció individual (EPI) i les companyes de residències d’avis i serveis sociosanitaris, l’escassetat de professionals per fer front a situacions extremes que exigien solucions peremptòries... «La COVID ens marcarà, però hem d’intentar que ens marqui de manera positiva». Mercè Porté confia que tot això ha de servir per posar la tasca de la infermera on pertoca. «Ens hem de plantejar quin model de salut volem, si ha de ser igualitari, equitatiu... Tenim molt a dir en aquestes polítiques, tot i que normalment en una taula on s’hi debaten, la infermera no hi sigui present».

El COILL està avaluant la salut emocional de les 2.450 persones que té col·legiades mitjançant una enquesta que es tancarà passat l’estiu. Es tracta de saber com n’està, de tocat, el col·lectiu, «perquè això no ha acabat i anirà passant fases, amb pujades i baixades», i posar a la seva disposició els recursos emocionals i psicològics necessaris. El que és evident, tal com remarca Porté, és que continuaran havent malalts crònics i registrant-se infarts. «I hem d’estar al peu del canó en les millors condicions possibles per donar un servei de qualitat».

No disposo d’espai aquí per desgranar totes les reivindicacions dels professionals d’infermeria. Una de flagrant és la millora de la ràtio, que a Catalunya és de poc més de sis infermeres per cada mil habitants, mentre que la mitjana de la Unió Europea supera les vuit. «Sempre hem defensat que si la ràtio augmenta, la salut dels ciutadans millora». Cal que les escoltin (i contractin) més. Ens hi juguem massa tots plegats: la cura dels nostres mals i aquella mà que no deixa de ser-hi quan no n’hi ha cap altra.

(Foto de Santi Iglesias. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 28 de juliol de 2021)

On són les humoristes gràfiques?

El bon sentit de l’humor és masculí per se? Si l’humor de les dones i el dels homes són de la mateixa estofa, per què no hi ha humoristes gràfiques a Ponent? La premsa d’aquí és erma en firmes femenines a les vinyetes, tret d’algunes excepcions puntuals. I això no és cap acudit ni fa riure. Una premsa sense la ironia i el sarcasme femenins a moltes no ens representa (a banda d’obviar, al meu entendre, la Llei 17/2015 d’igualtat efectiva de dones i homes, que obliga a la paritat en els espais d’opinió dels mitjans de comunicació).    

L’il·lustrador Jordi Calvís va fer una crida estèril a les xarxes per trobar humoristes gràfiques d’aquestes comarques fa vuit anys. «El que sé és que si n’hi ha, continuen invisibilitzades», em deia fa pocs dies. El ninotaire Jaume Capdevila, "Kap", em va dur a la bellaguardina Glòria Vidal, i l’arxiconegut i admirat artista Armengol Tolsà, "Ermengol", em va posar en contacte amb la lleidatana Lupe Ribot, tot i confessar abans que «no trobem dones ninotaires a Ponent». De fet, cap de les dues se’n considera, malgrat haver firmat algunes col·laboracions. La il·lustradora Glòria Vidal (@gvidal060 a Instagram) publica a les revistes locals Barret Picat i Els Vilàs i, puntualment, l’any passat va fer una sèrie sobre el coronavirus a La Mañana. També l’hemeroteca ens mostra treballs a 7accents i La Mañana de la il·lustradora, aquarel·lista i dissenyadora Lupe Ribot (@lupe.ribot.montel), actualment centrada en el disseny i la formació. «No tenir cap humorista gràfica a Lleida sí que em sap greu, no es pot quedar coixa una ciutat que vol ser cultural i creativa», sentencia Ribot. 

Un altre exemple és el de la il·lustradora, mestra i actriu Andrea Zayas, filla de la Seu d’Urgell però establerta a Banyoles, de la qual coneixem el treball a través dels seus  llibres i Instagram (@andreazayasbuchaca). Per a ella, la màgia s’ha produït gràcies a les xarxes socials, trampolí per a projectes editorials. Les xarxes, de fet, han ajudat clarament a visibilitzar les humoristes gràfiques, tal com em confirma la popular Raquel Gu (@raquelberryfinn), nom artístic de Raquel Garcia Ulldemolins. «Les que han fet fortuna amb molts seguidors han generat una tendència editorial, que se suma al context actual, amb un cert boom de llibres disposats a mostrar la feina feta per dones». Però aquest fenomen també és una arma de doble tall: requereix lluitar cos a cos amb els likes i el volum de seguidors per no ser ignorada. 

Les ninotaires poden dibuixar sobre qualsevol tema d’actualitat, és obvi. I només elles poden fer acudits sobre la pobresa menstrual, la maternitat, l’avortament, la sexualitat femenina, la sororitat, la bretxa salarial o el mansplaining. Consola saber que el principal canal per a l’humor gràfic ja no és el paper. Ens arriba a través de la pantalla, que és com coneixem la majoria d’il·lustradores que ens arrenquen una rialla i una reflexió bo i qüestionant l’statu quo. Si així no fos, seria l’statu quo qui se’n fotria. I això tampoc no fa cap gràcia.  

(Il·lustració de Glòria Vidal per a Barret Picat. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 2 de juny de 2021)

Quan t'hi va la vida

 M’estresso per complir terminis, intentar arribar a tot arreu, ser una bona mare i no patir més del compte per pagar els rebuts. Però no m’imagino estressar-me per ser jo mateixa o per alliberar-me del meu cos. I en canvi hi ha persones que constantment necessiten reivindicar-se. És el cas de les transgènere, persones subjectes a la patologització i la violència, tal com denuncia la filòsofa Judith Butler. «És esgotador haver de justificar la meva existència contínuament amb tothom». Ho confessa la lleitadana ara resident a Barcelona Ixeya Quesada, de 21 anys. És estudiant de traducció i interpretació a la UAB i dedica bona part del seu temps lliure a la militància política i a diferents organitzacions. És membre activa de Colors de Ponent i la Crida LGBTI. Hem quedat uns dies abans del 31 de març, Dia internacional de la visibilitat trans, per parlar de la seva condició de dona trans i de la tasca de l’associació Colors de Ponent, que enguany celebra el seu cinquè aniversari amb la campanya «Interseccionalitats LGBTI». (Em fa por escriure sobre aquest tema com a algú còmodament cisgènere. Por d’espifiar-la pel desconeixement d’una realitat que qüestiona aquella que tinc interioritzada, la normativa, l’estereotipada. Però el motiu, simplement parlar-ne públicament, s’ho val).    

Perquè sí, el 2021 encara hem de parlar d’invisibilitat de les persones que no s’identifiquen amb el gènere que se’ls va assignar en néixer. Perquè n’hi ha que encara no poden sortir de l’armari pels greus problemes que els comportaria, perquè se les discrimina -l’atur damnifica el 85% de les persones trans: o se les acomiada o no se les contracta!-, perquè se les pressiona a esforçar-se a ser com la gent cis, perquè se les agredeix. «No hauríem d’amagar qui som o modificar obligatòriament el nostre cos per fer-vos sentir més còmodes», diu la Ixeya. Sense anar més lluny, mentre no es reformi la legislació, l’estat les obliga a hormonar-se durant dos anys per canviar el seu nom al DNI. S’entén que la Ixeya consideri que no té dret al propi cos. S’entén Butler quan defensa que ampliar les possibilitats del gènere no és un luxe, sinó que és tan crucial com el pa. I, mentrestant, la nova Llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans continua pendent de tramitació pel bloqueig de la Moncloa. Al marge de polèmiques feministopolítiques, fruit de prejudicis enormes i de discursos contaminats per l’extrema dreta, urgeix que s’aprovi la llei. «Ens hi va la vida», sentencia Quesada. No ho diu per dir: cada any es registren assassinats trànsfobs. «Ara mateix som el col·lectiu social que més atacs patim». 

A la Ixeya, una noia menuda, de cabells curts, sempre amb arracades d’anella, texans -odia les faldilles- i, a vegades, uns centímetres més alta pels talons, li costa parlar del seu passat. Rememora tots els anys que va haver de viure socialitzant-se amb un gènere imposat, quan ja de petita no se sentia còmoda com a nen. Va prendre la decsisió de fer el trànsit d’adolescent. Va ser víctima d’insults, sobretot els primers anys de l’ESO, i per això prega a famílies i docents que s’informin de la realitat LGBTI i que actuïn davant de possibles agressions. «Sovint hi ha assetjament a les aules i els professors no ho veuen, o no volen veure-ho», amb conseqüències en les vides de les persones agredides. Actualment la transfòbia continua present en el seu dia a dia, especialment en forma d’agressions psicològiques. Però també es considera víctima de la «transfòbia institucional», per la patologització en el sistema, el no reconeixement del seu gènere, discursos polítics com els de la vicepresidenta del govern espanyol quan confronta els drets trans amb els que reivindica el feminisme, les traves burocràtiques per aconseguir ser la Ixeya oficialment... 

De tot això es parla en les trobades trans que organitza periòdicament Colors de Ponent, amb seu a Lleida (@colorsdeponent a Instagram). Presencialment, al flamant local on s’ha traslladat enguany, o virtualment, s’hi reuneix gent que parla de cures, que necessita resoldre dubtes en el procés del trànsit o que acaba de sortir de l’armari. Un altre grup que també té el seu espai a l’associació és el de famílies amb infants trans: hi comparteixen experiències i, alhora, nens i nenes amb expressions d’identitat de gènere dissidents socialitzen entre ells.  

Tenia por d’escriure sobre les persones trans. Però a mesura que avança l’entrevista em superen la ràbia i la impotència. La Ixeya Quesada assegura que mai no se sentirà lliure amb el seu cos. «No deixo de ser una persona que rep constantment les influències socials, el missatge que tinc el cos equivocat, que m’he d’operar, que continuaré sent una aberració». Lamenta no poder fugir d’aquesta presó, tot i l’autoestima alimentada per la seva militància en espais LGBTI des que tenia 16 anys. Jo insiteixo a buscar l’escletxa a aquest drama fins a fer diana quan li pregunto pel progressiu qüestionament del binarisme. «El gènere s’està diluint amb les noves generacions, i la gent jove viu el gènere i l’orientació sexual d’una manera més lliure, sense caure en els rols tradicionals», explica. Parlar amb ella ha estat un exercici d’immersió en un món que no és un altre, sinó que és la realitat diversa injustament invisible. Ningú no hauria de transformar-se a base d’hormones o de passar pel quiròfan, sinó a base d’obrir la ment per acollir-hi totes les possibilitats identitàries. Perquè no ens equivoquem: la indefectible transició social que trenca amb unes masculinitats i feminitats estanques no és cosa d’un col·lectiu, sinó un deure de tots. 

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 24 de març de 2021)

On són les científiques?

 Heu fet l’exercici de preguntar als petits de casa noms de científiques? Una desena de famílies ho hem fet. En alguns casos, no se’ls acut ningú, tret de la mestra, que sovint veuen fent experiments. En d’altres, mencionen Marie Curie; excepcionalment, Ada Lovelace i, gràcies a Disney, Katherine Johnson. I a vosaltres mateixos, quantes dones us venen al cap si penseu en l’actualitat que gravita al voltant de la pandèmia? Vinga, comencem per Magda Campins, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Vall d’Ebron. Un, dos, tres... responda otra vez.

Se’ns esgoten aviat els recursos no pas perquè no hi hagi investigadores que viuen abocades a buscar remei a la malaltia causada per la COVID-19 i a frenar-ne el contagi, sinó per la seva invisibilització. Aquests dies en parlem gràcies a la campanya #NoMoreMatildas, que reivindica la necessitat d’ampliar la presència de les dones científiques als llibres de text i despertar vocacions. I més que se’n parlarà properament, amb motiu del Dia internacional de les dones i les nenes en la ciència, l’11 de febrer. 

Prou que ho sap Beatriz Mothe Pujadas (Lleida, 1977), metgessa i investigadora de la Fundació Lluita contra la Sida i les Malalties Infeccioneses i IrsiCaixa. A banda de les seves àvies, no va tenir referents femenins, i troba a faltar aquesta perspectiva inoculada des de l’escola. «Cal que ens vegin, que les dones també podem ser metges i fer recerca». Mothe va guanyar el premi a la millor tesi sobre malalties infeccioses el 2012, va ser distingida amb la Medalla de la Paeria de Lleida al mèrit científic el 2017, i amb el premi a la investigadora jove de l’Institut Català de la Salut el 2018. Ella no ha patit discriminació de gènere al llarg de la seva trajectòria, i ha tingut la sort de tenir bons mentors que l’han deixat fer. «En el camp de la biomedicina, motivat per la curiositat, ja és molt important que et donin corda i et deixin créixer».

Però el sistema obliga les investigadores a nedar amb el vent en contra a partir dels 35-40 anys, amb una clara manca de polítiques de conciliació en un món en què la vàlua científica es mesura a través del nombre de publicacions. La dona continua assumint gran part dels rols familiars i això, com en tants altres sectors, ho condiciona tot. Mare d’una nena de dos anys i mig, la Beatriz destaca els resultats d’un informe recent de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya, que evidencien les tisores de gènere que hi ha en els centres catalans de recerca biomèdica: les dones són clarament majoria al laboratori, mentre que van disminuint dràsticacament a mesura que s’escala en els llocs de responsabilitat. Per a ells continua sent més fàcil renunciar a l’altra vida per centrar-se en la professional. 

I els mitjans, què hi fem? Les investigadores no superen el 20 per cent de les fonts citades. «Costa molt sortir del perfil masculí sènior de 50-60 anys, si es busquen caps de grup», segons Mothe. «Caldria fomentar la visibilitat de perfils més júniors», opina. Ella porta uns quants mesos liderant un projecte de recerca de la vacuna que a tots ens fa anar de corcoll, i ha sortit, de puntetes, un parell de vegades als mitjans. Per contra, cada dia són homes els que parlen de la COVID. I, és clar, fins i tot la canalla coneix Oriol Mitjà. On són les científiques?  

(foto de Beatriz Mothe per a IrsiCaixa)

(Article publicat el 27 de gener al diari Ara Terres de Lleida)

Llegir dones, l'antídot

Sense cap ànim de frivolitzar una de les pitjors xacres de la societat, un 25-N m’aventuro a afirmar que si els homes llegissin (més) llibres escrits per dones hauríem de lamentar menys casos de violències masclistes. Els llibres, com la música, segur que amanseixen. Si, a sobre, ajuden a entendre l’alteritat, han de ser un antídot contra la metzina que crea víctimes. 

Per aconseguir-ho és bàsic tenir accés a aquests libres. Jo he fet l’exercici de calibrar la magnitud de la tragèdia a la meva pròpia llibreria. Sense comptar els títols d’autoria múltiple, he calculat que les plomes femenines representen el 36 per cent de tot el que tinc a les lleixes –l’entreteniment m’ha servit per retrobar una guia, òbviament oblidada, titulada La mujer, su cuerpo y su mente, escrita per un psicòleg i un ginecòleg (i no és un acudit). La periodista del Financial Times Alice Fishburn es va proposar el repte de llegir  únicament llibres escrits per dones durant tot un any, el 2018. Abans de començar també va adonar-se que els seus prestatges eren plens de testosterona. Va posar fil a l’agulla amb Els homes m’expliquen coses, de Rebecca Solnit, fins que va acabar llegint cinquanta obres d’autores. Fishburn va constatar que les frases no eren ni més grolleres ni més brillants en funció del gènere de l’escriptor. En canvi, alguna cosa havia canviat: ningú no intentava explicar-li les dones. Els personatges i els punts de vista femenins de sobte existien, sense filtres. 

Tornem a Catalunya. Anar a remenar llibres en una biblioteca en un petit poble de 220 habitants en plena ruralia ja sona marcià. Si, a sobre, tenim la possibilitat de fullejar-los tot fent un beure en un espai amb encant i ple d’art a les parets, és més rar encara. I si tots els títols que hi trobem són escrits per dones, sembla propi d’un guió de ficció. Però això existeix. Es diu la Biblioteca de la Dona Escriptora, única al país, i és una iniciativa cent per cent popular que acull el bar Centro de Maldà (Urgell) des del gener d’enguany. L’Associació Maldanejant, formada per gent culturalment inquieta, feminista i antifeixista, va tenir la idea de crear aquest modest espai «per reivindicar les dificultats que ha tingut la dona en tots els camps, també en el de la literatura», tal com explica Nadia Tolsà, una de les impulsores. Després de fer una crida a les xarxes socials, han rebut una allau de donacions de particulars, biblioteques, institucions, editorials, entitats privades i escriptores d’arreu del territori, des de Girona fins a les terres de l’Ebre. El seu fons arriba al mig miler de llibres i no para de créixer. Ara el repte passa per la catalogació –introduïm falca per fer una crida a les institucions que hi vulguin donar un cop de mà amb personal o algun programa informàtic!   

L’escriptora i activista nord-americana Grace Paley, segons recull Jenn Díaz a Dona i poder, deia que «les dones han comprat sempre llibres escrits per homes, sense excepcions, malgrat que no s’hi parlés de nosaltres.» Però «els homes mai no van tornar la cortesia». El 2020 potser ja tocaria que els homes freqüentessin llocs com el bar Centro de Maldà i s’atrevissin a agafar algun llibre, encara que fos a l’atzar, tot fent un cafè. Tots hi sortiríem guanyant. 

📸 Nadia Tolsà davant la Biblioteca de la Dona Escriptora, fotografiada per Santi Iglesias per a l'Ara.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 25 de novembre de 2020)

Mares Pop

Examen sorpresa la segona setmana d’escola. Si l’inici del curs més rocambolesc que haurem viscut mai ja és prou complex per a les famílies normals, com és per a aquells nuclis familiars amb més malabarismes per fer per criar, treballar i viure? Les mares que tenen més números al bombo perquè els toqui experimentar una quarantena o unes quantes són les de família nombrosa (direu que  és esbiaixat parlar només de mares. Segurament, però del tot legítim mentre allà fora la balança continuï descompensada). A les comarques de Lleida són 8.755, el 48 per cent més respecte de fa tan sols quatre anys!

He parlat amb unes quantes mares Pop, amb dons taumatúrgics, perquè em xivin una resposta. Aquest és un inici de curs tenyit per «una falsa sensació de normalitat i els dubtes de com es resoldran els entrebancs», tal com expressa la solsonina Anna G., mare de tres. No se sent preparada per a una quarantena, perquè no sap com s’ho farà si ha de prescindir dels avis. L’Anna C., també de Solsona i mare de tres, té pensats els espais on s’instal·laria la família. «Un altre tema és la logística del dia a dia: això és un escenari massa canviant per poder-lo planificar». N’hi ha que s’ho muntarien prou bé. És el cas de la Blanca A., d’Alpicat, mare de vuit (sí, V-U-I-T), que admet que viure en una casa espaiosa ho fa tot més fàcil. Ja durant el confinament la seva família es va crear una escola a casa, amb una sala d’estudi i una de jocs... Això, juntament amb el fet que la mare tingui excedència, un suport extern i una organització interna castrense (però sempre amb humor), fa que es produeixi la màgia.  

I com és l’abracadabrant exercici de quadrar horaris un dia qualsevol? A ca l’Anna G., els adults es lleven a les 6. Per sort, la que va a l’institut ja s’espavila sola. L’Anna duu a l’escola la resta i se’n va a treballar fins a tornar-los a buscar i fer el dinar del primer torn. El segon torn arriba a les 3, justament quan deixa els nens altra volta a classe. Torna a casa i intenta treballar una mitja horeta més fins que toqui «començar el servei de taxi a extraescolars per a tres». Al vespre es comença a preparar el dia de l’endemà. «I si els dies són tots així i estem tots bons, ja hi firmo».  

La lleidatana establerta a Barcelona Laia R., mare de tres i resposable de Comunicació d’Unicef Catalunya, no té una estructura familiar darrere per a la concilicació. Va sobreviure al confinament gràcies al teletreball. Ella aposta per una xarxa de famílies al barri, «però en una ciutat com Barcelona encara és difícil». També lamenta la inexistència de polítiques públiques adreçades a les famílies. «L’Administració, i bona part de la societat, té el pensament que els fills són únicament de les famílies. I no és té en compte que els infants són ciutadans del present i els adults del futur». De fet, ja estan fent molt tard des del govern espanyol per confirmar si hi haurà un permís laboral retribuït per a aquells que s’hagin de quedar a casa a tenir cura dels fills si tenen símptomes o estan en quarantena per algun positiu a l’escola. Aquesta és la principal reclamació de l’Associació de Famílies Nombroses de Catalunya (Fanoc). 

Més invisibles som les mares que encapçalem famílies monoparentals, amb més números que la resta al bombo per veure ensulsiar-se el castell de cartes anomenat conciliació en cas que el virus s’animi. A la demarcació lleidatana n’hi ha 3.251 de reconegudes per la Generalitat, tot i que en som moltes més. N’és un exemple la Clara, resident a Aravell (Montferrer i Castellbò) i amb la família lluny. Arran de la vivència de la primavera, s’ha traslladat amb la seva filla a un poblet prop de la ciutat o
n treballa, al costat de dues famílies de mares amigues, amb les quals ha creat una petita comunitat de suport mutu. La solsonina Anna M. només concep la conciliació amb l’ajuda d’avis i tiets. Se sent preparada per quedar-se a casa amb els fills si és necsessari, «però faltarien ajuts públics per sustentar-ho econòmicament». Anna S., també de Solsona, recorda que pel confinament la seva feina es va multiplicar, i a això s’hi van unir les connexions amb l’escola, els deures... «Només de pensar-hi ja tremolo». 

En la majoria de casos, doncs, els avis són la mare... dels ous en la quadratura del cercle. Els mateixos que els experts ens reiteren que hem de deixar tranquils i ben lluny en cas de quarantenes o confinaments. Sí que és difícil aquest examen. No sé pas si aprovarem el curs. Però que la incertesa no ens esblaimi l’alegria d’unes i altres pel somiat retorn a les aules, que qui sap si parlem d’un bri fugaç de temps! 

(Article publicat a l'Ara Terres de Lleida el 23 de setembre de 2020)

La música que ens ressona

Les dones superem lleugerament els homes en assistència a concerts i espectacles. I, en canvi, encara ens trobem en una condició d’inferioritat pel que fa a la presència als escenaris. Ho posen de manifest els números que comencen a recollir diversos estudis. I diria que el propi públic femení no n’és conscient. Per això són útils iniciatives com el cicle Cultura amb nom de dona, per exemple, que a Solsona organitza a la tardor el Grup de Gèneres del Solsonès. En la primera sessió enguany s’ha projectat Las que faltaban (2018), un documental del grup Mafalda que denuncia la infrarepresentació de dones en l’escena musical.

Preguntem-nos per què no estem acostumats a veure bandes femenines o a gaudir de dones instrumentistes. No és pas perquè no existeixin! Fa dos anys a l’exposició «D’ones: (R)evolució de les dones en la música», al Palau Robert, s’hi mostraven 1.000 compositores, cantants i músiques del panorama actual. Per tant, que no ens venguin la moto els programadors: de dones artistes n’hi ha per parar un tren. El problema és la manca de voluntat política i empresarial, que les invisibilitza.

Malgrat tot, bufen nous vents, i això també s’ha de dir. Mai hi havia hagut tantes dones fent música, i alguns festivals han de servir d’exemple, com el Sónar i el Primavera Sound, que han assolit la paritat d’artistes en l’última edició, o la 22a Fira Mediterrània de Manresa, que s’hi ha acostat. També cal que es donin a conèixer casos d’èxit que haurien de convertir-se en referents per a nenes i joves que es vulguin dedicar a aquest món.

En l’últim Mercat de Música Viva de Vic s’ha reconegut amb el premi Puig-Porret la  bellpugenca Núria Andorrà pel projecte interdisciplinari Constel·lacions. Parlem d’una percussionista que ha treballat amb l’enorme Carles Santos, és professora a l’ESMUC, condueix tallers per tot Europa i és la directora artística del MontMusic Festival. Ella ha trencat motlles. Els professors l’advertien que pel fet de ser nena, o dona, s’havia d’esforçar el doble. A l’hora de liderar un grup de percussionistes, també s’havia sentit dir que cap home no es deixaria manar per una dona a l’escenari. I això, és clar, empetiteix. «Tan fina que ets, i amb quina agressivitat toques la percussió» és una reflexió estereotipada que també s’ha empassat, alhora que ha hagut de demostrar que amb pits i ovaris no només es poden tocar instruments com el violí o el piano. S’ha de respirar fons, llaurar fondo i «confiar que faràs allò que et proposis». No nega que ha hagut d’esquivar molts entrebancs al llarg de la vida. «Però sempre trobo la igualtat quan pujo a l’escenari i tinc la sort de compartir-lo de manera còmoda» amb artistes d’ambdós gèneres, segons conclou satisfeta i amb aplom.

Núria Andorrà, a més, busca un llenguatge propi, apartat dels grans públics. «Quan decideixes tancar l’angle saps que et costarà més obrir portes, però no he cedit, perquè faig la música que a mi em ressona i em fa aixecar cada matí per continuar». Per això, cada petita victòria, com el Puig-Porret o tenir un festival que funciona i omple la sala amb un públic interessat en aquell estil de música, la compensen. Com a programadora, la fa sentir feliç constatar que, «sense buscar-la, la paritat sorgeix espontàniament», gràcies a la diversitat d’artistes que té a la llista. La Núria recorda una època en què només actuava envoltada d’homes. Ara cada vegada es repeteixen més les actuacions en què elles són majoria.

A cavall de Barcelona i Palautordera, Núria Andorrà de Bellpuig només en manté les arrels i hi torna per veure la família. Professionalment, reconeix que li costa trobar un espai a les Terres de Lleida pel seu estil de música, si bé se l’ha pogut escoltar en alguna ocasió amb el col·lectiu Free’t i a L’Intèrpret. Tot i això li agradaria trepitjar més sovint els escenaris ponentins. Ella llença el guant sense perdre la candidesa: «A veure si algun dia s’arrisquen a programar-me».

(article publicat al diari Ara Terres de Lleida del 29/10/2019. Foto del festival Artacts)

De platges i piscines immorals

S. recorda el dia que, de ben jove, va llogar un patí de pedals amb tobogan amb una amiga per endinsar-se a la mar. Envoltada d’aigua, peixos i posidònia, es va sentir segura per alliberar-se de la part superior del biquini. Sense adonar-se’n, van pedalar durant una hora i, a resultes de l’experiència, va acabar amb els pits socarrimats durant quinze dies i mudant la pell com les serps. Des d’aleshores, les seves metes no han tornat a veure el sol. Així em justifica S., irònicament, el perquè no practica el topless, a banda d’admetre que la vergonya li ho impedeix. És una del reguitzell de dones a qui he enquestat per fer-me una idea del que passa amb el topless. Perquè és una realitat que cada estiu es veuen menys pits femenins descoberts a les platges. No cal dir que a les piscines, al nostre país, el topless és un anglicisme encara més exòtic, malgrat que la campanya de Mugrons Lliures hagi posat el debat damunt la taula per aconseguir que els equipaments públics aixequin el veto a aquesta pràctica i abolir una discriminació de gènere evident. 

Amb motiu del Dia Internacional del Topless, que es commemora el 25 d’agost, pels carrers de Manhattan s’han deixat veure dones amb el tors nu per reclamar el seu dret a treure’s la samarreta igual com ho fan els homes sense por de ser multades. «Per què l’home pot ensenyar el pit i la dona, no?», és el que es qüestiona allà i aquí. És el que va plantejar fa deu anys el moviment feminista suec Bara Bröst (Pit despullat) i que va aconseguir canviar les normes de les piscines públiques de Malmö. És la mateixa pregunta que el 1964 hi havia darrere de la reivindicació del monokini, el primer banyador que deixava els pits a l’aire.

A Dones que surten del paper, d’Elena Yeste i Francesc Canosa, s’hi recull un article publicat per Irene Polo el 1930 sota el títol «La platja de fa 30 anys». Hi relatava com la platja barcelonina era declarada «immoral» per part dels nostàlgics supervivents del segle XIX que preferien les banyistes enfaixades i «vestides de cap a peus», que només ensenyaven mig braç i mitja cama. Als anys trenta molts denunciaven la impudor de l’ús del mallot per «la presumpció descarada de les dones que incita els homes als mals pensaments». Ves que en les normes que encara neden a les piscines públiques avui no hi hagi reminiscències d’aquella moral ultramuntana.

Entre les dones consultades dins el meu cercle, n’hi ha que a la platja o al riu es treuen la part de dalt del biquini (només quan s’hi senten còmodes o si l’estat d’ànim hi acompanya) i n’hi ha que no a parts iguals. La immensa majoria de les que es destapen ho fan per qüestions estètiques, per evitar marques del bronzejat. Entre les que prenen el sol amb les dues peces, alguna ho fa per motius de salut i tota la resta, per la motxilla cultural patriarcal que carreguem a l’esquena. A M. fins i tot li agradaria fer topless, però se’n sent incapaç! Cap de les dones amb qui he parlat es planteja fer topless a la piscina. Però cap d’elles tampoc no concep la prohibició de fer-ho per motius de gènere. L’alliberament de la dona va molt més enllà dels mugrons descoberts. Però sí que va de la igualtat de drets, de poder decidir i de deixar enrere la cosificació del cos femení a l’espai públic. Perquè avui discriminar sí que és immoral.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 28 d'agost de 2019. Foto de la revista Life del 'monokini', creat el 1964)

A Paula Bonet

L’abecedari de Talentària podria començar per “A” d’apoderament, art, artesana, artista; continuar amb la “C” de caure i aixecar-se, coherència, col·laboració, comunicació, compromís, conciliació anhelada, connexió, consistència, creació, credibilitat; seguida de la “D” de dignitat, direcció, disseny; l’“E” d’empatia, empenta, emprenedoria, equitat, esperança, essència, èxit, experimentació, expertesa; l’“F” de femení, feminisme, feminitat, formació, fortalesa; l’”H” d’honestedat; la “I” d’identitat, igualtat real, inspiració, intuïció; la “L” de lideratge; la “Ll” de llibertat, lluitadora; la “M” de marca personal, mèrit; la “P” de passió, persistència, personalitat, projectes; l’“S” de sensibilitat, solidaritat i sororitat; la “U” d’úniques; la “V” de valentia, valors, visibilitat, vocació, voler i poder; per anar acabant amb la “X” de xarxa. I al final, trencant l’ordre alfabètic –perquè l’ordre també hi és per sacsejar-lo–, venen la “R” de referent, representativitat, revelació, revolució i reconeixement, com el d’avui aquí, i la “T” de talent, territori, transformació, treball, tribu, Talentària. I en la seva tercera edició, aquest fòrum fa un totum revolutum dels seus valors per encunyar-ne el Premi Talentària, un guardó que vol posar en valor el talent femení i el compromís feminista.

El primer Premi Talentària és per a una artista polièdrica que pinta, dibuixa i escriu. Nascuda a Vila-real el 1980, és llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. Ha exposat a diverses ciutats europees i americanes. La seva obra s’ha materialitzat també en una desena de llibres, alguns dels quals n’és la il•lustradora i d’altres, també l’autora del text. D’entre aquests últims en destaquen Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End (Lunwerg, 2014), 813 (La Galera, 2015), La Sed (Lunwerg, 2016), un llibre poètic que la consolida com a autora compromesa amb el feminisme i, més recent, Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House, 2018), amb què trenca el tabú sobre el dol de la pèrdua gestacional. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació i actualment la podem llegir, per exemple, a Eldiario.es. És una de les principals impulsores del col·lectiu Mujeres del Libro, des de la convicció que l’art ha de remoure consciències i s’ha de posar al servei de la construcció d’un context més just. Fa mig any va rebre la Medalla al Mèrit Cultural atorgada per la Generalitat Valenciana. Avui, des de Solsona, el reconeixement és per a Paula Bonet. 

Paula, ens agrada llegir-te, a través de les il·lustracions i la literatura que magistralment vertebres; ens transmets sensibilitat, sinceritat i sentiment, ens emociones; dialoguem amb els bonics rostres que retrates i que irradien vida, però també angoixes, pors i inquietuds. Ens fas veure que en un quadre també ens hem de fixar en les ombres, que constitueixen una part de la narrativa, en una obra i en la vida mateixa. Ens identifiquem amb el llenguatge propi dels teus quadres, dibuixos i llibres.

En algun lloc has afirmat que la nostra formació intel·lectual i emocional parteix de l’experiència masculina i, per això, és important incorporar referents femenins. Ens fas reflexionar amb una obra el valor artístic de la qual es carrega de reivindicació feminista i contestatària i, per tant, esdevé social. Ens fas visibles. Ens instes a resignificar-nos. Exposar, escriure, dibuixar, pintar, revelar la pròpia vulnerabilitat i trencar tabús, ajudant a combatre el silenci col·lectiu, és passar del jo a moltes. Segurament totes. T’agraïm tot allò que salves del bagul silenciós i llòbrec, sense floritures ni eufemismes, sobre les violències sexuals, el masclisme, el dol perinatal. Doris Lessing deia que l’escriptora escriu sobre ella perquè escriu sobre els altres, donat que els seus problemes, dolors, plaers i emocions no poden ser únicament seus. A La sed cites Clarice Lispector per sentenciar que “allò humà és estar sol”. Però avui aquí, Paula, celebrem la tribu. La poeta i artista Rosa Maria Arrazola té un poema titulat “Sol(es)” que acaba dient que “moltes viuen la por/ i algunes sentim la por de moltes que viuen por/ i les moltes, les algunes fem visible el nostre dol/ perquè hi hagi aviat un dia/ on totes notem el sol”. Amb el primer Premi Talentària reivindiquem que no ens sentim soles, perquè la lluita de la Paula Bonet, de moltes, també és la nostra. Gràcies.

(Glossa realitzada per encàrrec de Talentària amb motiu del primer Premi Talentària, lliurat el 27 d'abril de 2019)

En vindran d'altres

Acabo de llegir un llibre que parla de detencions preventives, presos polítics, converses i silencis en l’atmosfera sinistra del locutori de la presó, de la lluita per la llibertat d’expressió i la dignitat, de l’últim record d’un pare entre reixes amb la seva filla: el vol d’una papallona groga descoberta amb alegria per Llibertat. Com va dir el periodista del Charlie-Hebdo Bernard Maris poc abans de ser assassinat, es llegeix amb un nus a la gola. Al marge de les morts que hi planen, part del relat ens resulta massa familiar, malgrat que s’ambienta en la Barcelona revolucionària de fa cent anys! En vindran d’altres... és una novel·la històrica escrita a primers dels setanta, editada en català per primer cop el 1976. Narra com cap altra obra els inicis de l’anarcosindicalisme català i li va merèixer, a la seva autora, Marina Ginestà, el Premi Salvador Seguí, rebut a l’exili.   

Fa cent anys del naixement de Ginestà i cinc de la seva mort a París. Un dels rostres més populars de la Guerra Civil espanyola arran d’una icònica foto de Hans Gutmann realitzada el 21 de juliol del 1936 a l’Hotel Colón de la plaça de Catalunya i, paradoxalment, un personatge oblidat. Fins ara cap institució catalana no l’ha homenatjat, si la memòria del seu fill, el sociòleg Manuel Periáñez-Ginestà, no falla. Però a partir de la primavera els barcelonins la tindran més present quan es materialitzi el projecte de l’Ajuntament consistent a decorar una paret mitgera de la plaça de les Dones del 36, a Gràcia, amb un mural artístic de la famosa imatge d’una miliciana antifeixista de disset anys. 

Aquesta fotografia ha estat objecte de tot tipus d’interpretacions, entre les quals n’hi ha que la desmereixen per tractar-se d’un muntatge propagand
ístic. Però la força narrativa d’una imatge com aquesta, en què la jove Marina apareix vestida amb una granota i un fusell a l’espatlla, rau en la seva capacitat de representar una història col·lectiva. És cert que mai no havia disparat una arma. Però això no rebaixa els mèrits de la seva vida de lluitadora. Neta d’una pionera del feminisme i del cooperativisme a Catalunya, filla de dos destacats sindicalistes, Marina Ginestà va ser miliciana, militant del JSUC i del PSUC. Durant la Guerra Civil va treballar com a mecanògrafa i periodista per a diversos mitjans de comunicació republicans, i va ser traductora del corresponsal comunista Mikhaïl Koltsov. Aquest últim la descriuria com “un exemple de l’emancipació de la dona espanyola”. En acabar la guerra, va veure morir la seva parella mentre fugien a França, va exiliar-se a la República Dominicana i Veneçuela abans de tornar a Europa i establir-se, finalment, a París.

Jo m’imagino la història de la Marina a la gran pantalla, interpretada per Aida Oset. Sempre que veig la foto de la miliciana a l’Hotel Colón veig l’actriu i cantant barcelonina, per la seva semblança física (i no soc l’única. Si li feu el comentari, us ho agrairà, perquè li fa il·lusió). El 2012 Oset va fer una breu aparició a la pel·lícula Tornarem, de Felip Solé. Era Estrella, una militant antifeixista que els anys quaranta vivia exiliada a França en el context de la Segona Guerra Mundial. El paper de Marina Ginestà segur que no li aniria gran. 

Més enllà d’una fotografia, parlem d’una vida compromesa i l’autora d’una obra que ens recorda que n’han caigut molts, cèlebres o desconeguts, tots innocents, i que l’anhelada Revolució s’ha frustrat cada vegada que hem fet un pas endavant. Però cal resistir, perquè “després de nosaltres, en vindran d’altres...”. 


(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 26/02/2019)

Li posarem de nom Victorina i serà una mestra republicana

Què és una donassa? Pot ser una dona corpulenta; una dona que es fa mirar; una catalana important en la cultura dels segles XIX i XX, si manllevem el terme de Marta Pessarrodona... Per a mi és algú que excel·leix professionalment fins a deixar un llegat notable a la comunitat (qui diu comunitat, diu país) i, alhora, és capaç d’escriure un guió vital de pel·lícula en allò que la fa dona malgrat restar a l’ombra de la història. Avui m’estreno en aquest mitjà (diari Ara) batejant la secció ("Feliçment, dones") amb un homenatge personal a una donassa per excel·lència, Maria Aurèlia Capmany, de qui enguany es commemora el centenari del naixement. Autora de la novel·la Feliçment, jo sóc una dona (1969), també havia expressat que ella se sentia "feliçment, dona". Em retorna a la ment llegint Chimamanda Ngozi Adichie, que s’autopresenta com a "feminista feliç". En el seu best-seller Tothom hauria de ser feminista (2016), l’autora nigeriana hi explica que mentre promocionava la seva primera novel·la, un periodista la va aconsellar que no es presentés com una feminista, ja que aquestes són dones infelices perquè no poden trobar marit.   

Però avui no és d’elles de qui parlaré. M’imagino una lleidatana de protagonista. Si hagués d’ordir-ne jo el guió, la situaria en la seva joventut a cavall dels segles XIX i XX. Li posarem de nom Victorina. Establerta a Corbins, després d’una temporada a Barcelona, fem que sigui pianista i mestra i s’enamori d’un jove, que es convertirà en un reputat pedagog, amb qui comparteix ideals republicans. Aquí hi queda bé que junts fundin la primera Escola Nova Catalana de Lleida, el Liceu Escolar, d’iniciativa privada laica i fonamentat sobre els principis de la igualtat, la llibertat, l’ajuda mútua i el saber compartit. Al cap de pocs anys, sensibilitzada amb la necessitat de combatre l’analfabetisme femení, ella dirigirà un nou centre només per a nenes que beurà també de criteris pedagògics moderns. Més endavant, unificaran en un únic edifici els dos col·legis. Mentrestant, la Victorina tindrà fins a nou fills, dels quals en veurà morir quatre. Amb un esperit de renovació pedagògica constant, ella i el seu marit decideixen viatjar a Noruega per impregnar-se de noves experiències –un apunt que hi queda molt modern–. Però, en tot guió necessitem algun gir inesperat: imaginem-nos que ell cau greument malalt i mor durant el viatge. El 1920, amb 37 anys, ella enviuda amb cinc fills a càrrec i una escola de mig miler d’alumnes (ens excedim en dramatisme?). Millor que fem deixar-li la direcció dels centres –bé, la de l’escola masculina ja no li ho permet la legislació per la seva condició de dona–... El 1937, avions feixistes bombardejaran Lleida, amb el Liceu Escolar entre els seus blancs, i hi perdran la vida prop d’una cinquantena d’infants, entre d’altres. Ara toca que una Victorina sobrepassada per aital drama humà, decideixi abandonar la ciutat. Un temps més tard, el 1939, s’exiliarà a Mèxic, on acabarà de passar els seus últims 23 anys.       

El 2 de novembre, com cada any, Lleida commemorarà el 81è aniversari del bombardeig, la barbàrie més colossal que patiria la capital del Segrià i un dels atacs més cruents de la Guerra Civil espanyola. Com que la Paeria encara no té clar el format de l’acte d’enguany proposo recordar especialment la figura d’aquesta donassa. Perquè Victorina Vila (1883-1962) no és un producte de Netflix, sinó que, malgrat tot, també feliçment, ella va ser una dona. I l’Escola Nova que va morir sota una bomba li devia part de la seva història.


(article publicat al diari Ara, suplement Terres de Lleida, del 26/09/2018)

Atrec el que soc

S’han fet moltes versions de "Rossinyol"! Li deia la crítica. Però, i per què no puc cantar-la jo també? Com la canto jo no ho fa ningú, perquè jo sóc jo. Així es reivindicava, amb la seva dolça i alhora contundent veu, Lídia Pujol. Ho ha recordat a la cloenda de la jornada Talentària, un fòrum professional pioner a Catalunya adreçat a artistes, artesanes i emprenedores i que se celebra des de l’any passat a Solsona. És un "Rossinyol" que es va publicar dins el disc Iaie el 2003, el primer àlbum de la Lídia en solitari i un homenatge a la senzillesa. Aquesta és l’actitud que casa amb el missatge que s’han endut avui les 90 dones del Talentària 2018: hem de comunicar sense pors ni complexos allò que fem de la manera més genuïna.

I si som honestes, sinceres amb la nostra manera de ser, connectarem amb el client (o interlocutor) que busquem. “Atrec el que soc”, ha dit Txell Costa, un referent en lideratge femení. “La marca ha de ser qui som, autèntica”. També ho ha reblat Èlia Fibla, creadora de The Craft Academy: “Hem de connectar des de l’essència, sense impostar i sense fer servir cap altra veu que la de la nostra pròpia marca personal”. Tal qual. I a partir d’això, que sembla tan natural, tot fluirà. Com ha fluït avui Talentària. Hi han fluït coneixements, experiències, connexions entre unes i altres. Hem fluït perquè hem deixat córrer les emocions. “El màrqueting emocional és el màrqueting del present i del futur. El màrqueting pensat per commoure, perquè el 85 per cent de decisions de compra són emocionals”, ha explicat Gemma Fillol, experta en comunicació estratègica i fundadora de la comunitat Extraordinaria. Però estarem tots d’acord que no només parlem de màrqueting, ni de negoci, ni de productes.

Per això, jornades com aquesta flueixen. Parlem de connectar amb les persones a través dels valors que som i que projectem, sigui una manera de viure i treballar en sintonia amb el moviment Slow, amb el consum responsable, de forma vertebrada amb el territori i la seva gent, o de qualsevol altra. I aleshores, quan això passa, si expliquem la història del nostre producte o servei, no deixem d’explicar la nostra història. Que és la que aconsegueix arribar. No, no és una versió més de "Rossinyol", sinó la nostra. Única. 

El #JoTambé no és normal

El món és ple de caputxetes vermelles. Però també de llops. Llops amb pell de xai. Durant el 2017 s’ha començat a popularitzar la campanya #JoTambé (#MeToo) per denunciar l’assetjament i els abusos sexuals. Un tipus de violència masclista és la psicològica, la més subtil, la més invisible i difícil de provar, però la que pot derivar en pitjors conseqüències si la víctima no és prou forta. I també hi hem de dir prou, dins i fora les xarxes.

 A vegades és un cúmul de petites pedres a la sabata que acaba llagant el peu i impossibilitant el caminar. Moltes ens resistim a denunciar-ho públicament, perquè a ningú li agrada exposar les pròpies debilitats. Fins que una pren consciència que la debilitat no és seva, sinó del llop, que, paradoxalment, és un individu insegur i amb capacitat empàtica zero. Algú encantador al principi, però cada cop més transparentment fatxenda, xantatgista, sense autocrítica i obsessivament crític amb els altres, que no es penedeix de res, perquè té la raó absoluta, insensible i, a vegades, fins i tot cruel amb els animals domèstics. Aquest és un perfil identificat pels psicòlegs.

No necessitem caçadors, sinó més caputxetes que cada dia treguin a la llum aquesta miserable xacra i més pressió social per esmussar ullals. Un mirall, tot i que distorsionat, de la realitat són les dades oficials: de gener a novembre del 2017 (la informació més actualitzada de què disposa l’Institut Català de les Dones), la línia telefònica d’atenció a les víctimes de violència masclista al nostre país va rebre 8.974 trucades per maltractaments psicològics, que representen el 99,8 per cent del total! Poca broma. Aproximadament el 40 per cent eren dones d’entre 31 i 40 anys i la majoria, de l’àmbit metropolità.

En una comarca poc densament poblada com la meva, el Solsonès, durant l’any passat 14 persones van trucar a la porta del Servei d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD), de les quals la meitat ho van fer per sentir-se agredides (només) psicològicament –majoritàriament, quan la violència puja un esglaó continua havent-hi també aquest estadi, tot i que l’etiqueta passa a ser una altra. Però aquí no hi són totes comptades: altres víctimes no arriben al SIAD, tal com constaten professionals d’aquest àmbit. 

Aquest article va sobre l’experiència de moltes. De massa. I la de moltes altres que ho viuen en silenci, sense engruixir estadístiques. Mentrestant, els llops continuen impunes, sense ser jutjats (o no per això). Perquè és una violència normalitzada, present des que existeix la vida en parella. “Jo no m’hi poso, perquè a mi no m’ha fet res”, he sentit en alguna ocasió. Quina estocada a la dignitat de l’espècie! No m’imagino un comentari així per referir-se a un violador, un lladre o un criminal de qualsevol altra índole.  

Però no és normal. “Pren-te la pastilleta i a dormir”, “el que fas és patètic”, “que no t’enviï missatges no ho decideixes tu”, “aviat tindràs una marca per tota la teva vida”, “estàs sola”, “més avall no pots caure”... Col·leccionar whatsapps viperins i amenaces d’aquest tipus, fins i tot quan hem fugit, i sentir la llosa del control sobre la vida que només ens pertany a nosaltres mateixes no és normal. No ho és que a algunes se’ns acceleri el pols cada vegada que sentim el so d’un missatge al mòbil. Tampoc no és normal haver de lluitar contra intents d’aïllament del nostre entorn a través de la manipulació i les mentides subreptícies. No hauria de ser normal sentir por.

Parafrasejant Oprah Winfrey en el seu històric discurs als darrers Globus d’Or, “el temps de callar ha acabat”. “Fins aquí hem arribat”. Ja va sent hora que les campanyes institucionals deixin de focalitzar-se en la víctima, que no ho seria si no hi hagués un agressor. Es destinen recursos a pal·liar el mal infligit, però convé amb urgència que institucionalment, educativament i socialment hi hagi un rebuig clar i explícit de tot indici de maltractament, per subtil que sigui, per posar el peu a la gola dels llops i perquè deixin de seduir ningú, fins i tot disfressats amb pell de xai. Algun dia hem de poder viralitzar el #JoTampoc.  

(article publicat a www.7accents.cat el 18/01/2018)

On som les periodistes?

Montserrat Roig, que enguany hauria complert 70 anys, es va enutjar amb Simone de Beauvoir quan, en les seves memòries, la francesa va dir que ella volia ser escriptora i que els seus fills serien les seves obres. Roig no acceptava la dicotomia, convençuda que podia amb tot, amb la seva feina i vocació i la família. Era conscient, però, que no era una tasca fàcil i que tenia un preu. 

La conciliació d'una professió sense horaris i la vida familiar és l'escull principal de la periodista. No descobrim la sopa d'all. Però això és un factor determinant que fa que la dona continuï sent una rara avis en els càrrecs de responsabilitat del món comunicatiu, especialment en el sector privat. A això cal sumar-hi el fet que la dona continuï estant infrarepresentada als mitjans, sobretot en els espais d'opinió. Per tant, se'n desprèn un imaginari esbiaixat, que no es correspon a la realitat, una realitat en què el gènere femení representa el 51 per cent de la població (llegiu, si teniu dos minuts, el manifest d'#OnSónLesDones). 

Que pesades, les feministes! Que fatigant i extemporani parlar d'aquests temes! Com pot ser que el 2016 encara s'hagin de crear webs i signar manifestos sobre això, i organitzar taules rodones com la d'aquest dissabte a Lleida, en què vam haver de reivindicar el rol de LA periodista? Per una raó molt simple: la desigualtat encara és una evidència. I si no es fa res per fer-la visible, no farem altra cosa que legitimar-la i, ergo, perpetuar-la. I aquí no passa res. No passa res si tantes alumnes que passen per les facultats de periodisme (més que no pas ells) no acaben exercint. No passa res si tantes periodistes claudiquen de la seva vocació quan es veuen obligades a escollir entre un sou miserable per una feina sense horaris i ser mares de veritat. No passa res si més de tres quartes parts de les columnistes d'opinió o dels tertulians de ràdios i teles són homes i, per tant, fan veure el món des d'un únic prisma. Continuarem fent creure que l'expertesa és una qualitat eminentment masculina. I no passa res. 

O sí que passa. Després de consultar una dotzena de companyes periodistes sobre les possibles mesures que podrien adoptar les empreses/institucions per les quals treballen per fer menys quimèrica la conciliació feina-família, podem concloure que no tot està perdut. Hi ha escletxes per a l'optimisme: passaria per fer rotacions en la cobertura d'actes fora de l'horari habitual; adaptar els horaris i avançar-los; introduir-hi flexibilitat per atendre qüestions sanitàries o escolars dels fills, i permetre el treball des de casa. És una qüestió de voluntats.    

La nostra professió ha estat tradicionalment un terreny masculí. Un exemple representatiu el trobem en el cas d'Irene Polo, una de les grans i fascinants figures del periodisme a Catalunya. Va conrear pràcticament tots els gèneres als anys 30 col·laborant en diversos mitjans. Fins i tot va aconseguir el reconeixement unànime entre els professionals coetanis. Doncs no va ser fins al 2003 que es va publicar un llibre sobre la seva obra -òbviament, per iniciativa de dues dones editores! Quina hauria estat la bibliografia sobre Polo si hagués tingut nom d'home? 

El 1932 ella, precisament, va entrevistar Clara Campoamor, paladina del vot femení a l'Estat. En un moment de la interviu, la diputada va fer la reflexió següent amb què jo proposo l'exercici de substituir el concepte de República pel de periodisme, i el de votar per exercir:

                   Per tal que la nostra República sigui completa, per tal que pugui presentar-se a totes les consciències com l'obra autèntica i indubtable del poble, és necessari que les dones també la votin; que les dones demostrin d'una forma pràctica i eficaç, que també hi estan d'acord. Fins m'atreveixo a afirmar que fins que no s'hagi complert aquest requisit, la República no serà una República amb cos i ànima...

I ara, a sobre, el TC ens tomba una de les poques eines de què s'havia dotat aquest petit país nostre per avançar en això que en diuen paritat, que era la Llei d'igualtat efectiva... I no passa res. O sí.

(Foto de Miki de Santiago Bayona per a 7accents, de la taula rodona sobre dones periodistes a la primera jornada #ise7, del 8/10/2016)

14 dones

Article no apte per als que tenen urticària als escrits sobre l'amor i la bona gent. 

Som un grup de 14 dones. Parlem de vacunes, escoles, llibres, política, actualitat (també la que no és política), feina, vacances, mocs i xarops, sexe, homes (els propis i els que no ho són), el Cites i altres sèries, gimnassos i les nostres particulars maratons per reduir l'histamina amb la bíblia de Xevi Verdaguer sota el braç; fem safareig (qui digui que no ho fa, menteix); fem comparatives de súpers, i maquinem sopars i festes.

Som un grup de 14 dones que quedem per comprovar si  sabem maquinar sopars  i festes -bo i destrossant la bíblia del Verdaguer en una nit-, i desmentir-nos que és incompatible criar i sortir... Ens recordem que som fantàstiques i la sort que hem tingut de trobar-nos. Ens enviem imatges de nens d'aquelles insofribles per als que no són pares; enllaços a videoclips; fotos i acudits marranots d'aquells que els homes s'envien exclusivament entre mascles per no quedar malament davant les femelles. Som bones i males mares (tot alhora).

Som bones i males parelles. Per sobre de tot, som bona gent, perquè com va deixar escrit Ciceró en l'antiga Roma, no pot existir l'amistat si no és a casa de les persones de bé. És el tipus d'amistat perfecta que va descriure Aristòtil, que sorgeix entre persones iguals en virtut, que es volen el bé entre elles. I som bones amigues. Vam néixer com a tals el 2012, mentre esperàvem estrenar-nos en l'experiència de la maternitat. I ja no morirem.

Dissabte que ve, 30 de juliol, és el Dia Internacional de l'Amistat, des que el 2011 l'Assemblea General de les Nacions Unides va designar aquest dia per tal de fomentar l'estesa de ponts entre països, cultures i persones de diferents comunitats. Són diverses les organitzacions que ens ho recordaran dissabte, com Amnistia Internacional, que ens proposa celebrar-ho per col·laborar a canviar el món. El grupuscle de 14 dones fa prop de quatre anys que intentem millorar el nostre petit món amb els consells d'unes i altres.

Pot semblar una frivolitat, però jo proposaria que el mateix dia es dediqués a l'invent WhatsApp. Una em deia l'altre dia que nosaltres segurament som el primer fenomen de mares WhatsApp de les característiques més amunt resumides. Però si per nosaltres l'esquer van ser els nens, per a d'altres haurà estat el pàdel, el running, unes sigles polítiques, l'anglès, la feina, la recuperació de l'antic cercle de la facultat o el grup de ganxet o dels cupcakes.

Si heu aconseguit arribar fins aquí sense tenir basques, estareu d'acord que el WhatsApp és una gran eina per gestar, renovellar, mantenir i enfortir amistats. En qualsevol cas, segur que tots tindrem un motiu per enviar un missatge col·lectiu i ordir una quedada per paladejar una copa a la salut del 30-J!