Llegir dones, l'antídot

Sense cap ànim de frivolitzar una de les pitjors xacres de la societat, un 25-N m’aventuro a afirmar que si els homes llegissin (més) llibres escrits per dones hauríem de lamentar menys casos de violències masclistes. Els llibres, com la música, segur que amanseixen. Si, a sobre, ajuden a entendre l’alteritat, han de ser un antídot contra la metzina que crea víctimes. 

Per aconseguir-ho és bàsic tenir accés a aquests libres. Jo he fet l’exercici de calibrar la magnitud de la tragèdia a la meva pròpia llibreria. Sense comptar els títols d’autoria múltiple, he calculat que les plomes femenines representen el 36 per cent de tot el que tinc a les lleixes –l’entreteniment m’ha servit per retrobar una guia, òbviament oblidada, titulada La mujer, su cuerpo y su mente, escrita per un psicòleg i un ginecòleg (i no és un acudit). La periodista del Financial Times Alice Fishburn es va proposar el repte de llegir  únicament llibres escrits per dones durant tot un any, el 2018. Abans de començar també va adonar-se que els seus prestatges eren plens de testosterona. Va posar fil a l’agulla amb Els homes m’expliquen coses, de Rebecca Solnit, fins que va acabar llegint cinquanta obres d’autores. Fishburn va constatar que les frases no eren ni més grolleres ni més brillants en funció del gènere de l’escriptor. En canvi, alguna cosa havia canviat: ningú no intentava explicar-li les dones. Els personatges i els punts de vista femenins de sobte existien, sense filtres. 

Tornem a Catalunya. Anar a remenar llibres en una biblioteca en un petit poble de 220 habitants en plena ruralia ja sona marcià. Si, a sobre, tenim la possibilitat de fullejar-los tot fent un beure en un espai amb encant i ple d’art a les parets, és més rar encara. I si tots els títols que hi trobem són escrits per dones, sembla propi d’un guió de ficció. Però això existeix. Es diu la Biblioteca de la Dona Escriptora, única al país, i és una iniciativa cent per cent popular que acull el bar Centro de Maldà (Urgell) des del gener d’enguany. L’Associació Maldanejant, formada per gent culturalment inquieta, feminista i antifeixista, va tenir la idea de crear aquest modest espai «per reivindicar les dificultats que ha tingut la dona en tots els camps, també en el de la literatura», tal com explica Nadia Tolsà, una de les impulsores. Després de fer una crida a les xarxes socials, han rebut una allau de donacions de particulars, biblioteques, institucions, editorials, entitats privades i escriptores d’arreu del territori, des de Girona fins a les terres de l’Ebre. El seu fons arriba al mig miler de llibres i no para de créixer. Ara el repte passa per la catalogació –introduïm falca per fer una crida a les institucions que hi vulguin donar un cop de mà amb personal o algun programa informàtic!   

L’escriptora i activista nord-americana Grace Paley, segons recull Jenn Díaz a Dona i poder, deia que «les dones han comprat sempre llibres escrits per homes, sense excepcions, malgrat que no s’hi parlés de nosaltres.» Però «els homes mai no van tornar la cortesia». El 2020 potser ja tocaria que els homes freqüentessin llocs com el bar Centro de Maldà i s’atrevissin a agafar algun llibre, encara que fos a l’atzar, tot fent un cafè. Tots hi sortiríem guanyant. 

📸 Nadia Tolsà davant la Biblioteca de la Dona Escriptora, fotografiada per Santi Iglesias per a l'Ara.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 25 de novembre de 2020)

A Paula Bonet

L’abecedari de Talentària podria començar per “A” d’apoderament, art, artesana, artista; continuar amb la “C” de caure i aixecar-se, coherència, col·laboració, comunicació, compromís, conciliació anhelada, connexió, consistència, creació, credibilitat; seguida de la “D” de dignitat, direcció, disseny; l’“E” d’empatia, empenta, emprenedoria, equitat, esperança, essència, èxit, experimentació, expertesa; l’“F” de femení, feminisme, feminitat, formació, fortalesa; l’”H” d’honestedat; la “I” d’identitat, igualtat real, inspiració, intuïció; la “L” de lideratge; la “Ll” de llibertat, lluitadora; la “M” de marca personal, mèrit; la “P” de passió, persistència, personalitat, projectes; l’“S” de sensibilitat, solidaritat i sororitat; la “U” d’úniques; la “V” de valentia, valors, visibilitat, vocació, voler i poder; per anar acabant amb la “X” de xarxa. I al final, trencant l’ordre alfabètic –perquè l’ordre també hi és per sacsejar-lo–, venen la “R” de referent, representativitat, revelació, revolució i reconeixement, com el d’avui aquí, i la “T” de talent, territori, transformació, treball, tribu, Talentària. I en la seva tercera edició, aquest fòrum fa un totum revolutum dels seus valors per encunyar-ne el Premi Talentària, un guardó que vol posar en valor el talent femení i el compromís feminista.

El primer Premi Talentària és per a una artista polièdrica que pinta, dibuixa i escriu. Nascuda a Vila-real el 1980, és llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. Ha exposat a diverses ciutats europees i americanes. La seva obra s’ha materialitzat també en una desena de llibres, alguns dels quals n’és la il•lustradora i d’altres, també l’autora del text. D’entre aquests últims en destaquen Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End (Lunwerg, 2014), 813 (La Galera, 2015), La Sed (Lunwerg, 2016), un llibre poètic que la consolida com a autora compromesa amb el feminisme i, més recent, Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House, 2018), amb què trenca el tabú sobre el dol de la pèrdua gestacional. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació i actualment la podem llegir, per exemple, a Eldiario.es. És una de les principals impulsores del col·lectiu Mujeres del Libro, des de la convicció que l’art ha de remoure consciències i s’ha de posar al servei de la construcció d’un context més just. Fa mig any va rebre la Medalla al Mèrit Cultural atorgada per la Generalitat Valenciana. Avui, des de Solsona, el reconeixement és per a Paula Bonet. 

Paula, ens agrada llegir-te, a través de les il·lustracions i la literatura que magistralment vertebres; ens transmets sensibilitat, sinceritat i sentiment, ens emociones; dialoguem amb els bonics rostres que retrates i que irradien vida, però també angoixes, pors i inquietuds. Ens fas veure que en un quadre també ens hem de fixar en les ombres, que constitueixen una part de la narrativa, en una obra i en la vida mateixa. Ens identifiquem amb el llenguatge propi dels teus quadres, dibuixos i llibres.

En algun lloc has afirmat que la nostra formació intel·lectual i emocional parteix de l’experiència masculina i, per això, és important incorporar referents femenins. Ens fas reflexionar amb una obra el valor artístic de la qual es carrega de reivindicació feminista i contestatària i, per tant, esdevé social. Ens fas visibles. Ens instes a resignificar-nos. Exposar, escriure, dibuixar, pintar, revelar la pròpia vulnerabilitat i trencar tabús, ajudant a combatre el silenci col·lectiu, és passar del jo a moltes. Segurament totes. T’agraïm tot allò que salves del bagul silenciós i llòbrec, sense floritures ni eufemismes, sobre les violències sexuals, el masclisme, el dol perinatal. Doris Lessing deia que l’escriptora escriu sobre ella perquè escriu sobre els altres, donat que els seus problemes, dolors, plaers i emocions no poden ser únicament seus. A La sed cites Clarice Lispector per sentenciar que “allò humà és estar sol”. Però avui aquí, Paula, celebrem la tribu. La poeta i artista Rosa Maria Arrazola té un poema titulat “Sol(es)” que acaba dient que “moltes viuen la por/ i algunes sentim la por de moltes que viuen por/ i les moltes, les algunes fem visible el nostre dol/ perquè hi hagi aviat un dia/ on totes notem el sol”. Amb el primer Premi Talentària reivindiquem que no ens sentim soles, perquè la lluita de la Paula Bonet, de moltes, també és la nostra. Gràcies.

(Glossa realitzada per encàrrec de Talentària amb motiu del primer Premi Talentària, lliurat el 27 d'abril de 2019)

Li posarem de nom Victorina i serà una mestra republicana

Què és una donassa? Pot ser una dona corpulenta; una dona que es fa mirar; una catalana important en la cultura dels segles XIX i XX, si manllevem el terme de Marta Pessarrodona... Per a mi és algú que excel·leix professionalment fins a deixar un llegat notable a la comunitat (qui diu comunitat, diu país) i, alhora, és capaç d’escriure un guió vital de pel·lícula en allò que la fa dona malgrat restar a l’ombra de la història. Avui m’estreno en aquest mitjà (diari Ara) batejant la secció ("Feliçment, dones") amb un homenatge personal a una donassa per excel·lència, Maria Aurèlia Capmany, de qui enguany es commemora el centenari del naixement. Autora de la novel·la Feliçment, jo sóc una dona (1969), també havia expressat que ella se sentia "feliçment, dona". Em retorna a la ment llegint Chimamanda Ngozi Adichie, que s’autopresenta com a "feminista feliç". En el seu best-seller Tothom hauria de ser feminista (2016), l’autora nigeriana hi explica que mentre promocionava la seva primera novel·la, un periodista la va aconsellar que no es presentés com una feminista, ja que aquestes són dones infelices perquè no poden trobar marit.   

Però avui no és d’elles de qui parlaré. M’imagino una lleidatana de protagonista. Si hagués d’ordir-ne jo el guió, la situaria en la seva joventut a cavall dels segles XIX i XX. Li posarem de nom Victorina. Establerta a Corbins, després d’una temporada a Barcelona, fem que sigui pianista i mestra i s’enamori d’un jove, que es convertirà en un reputat pedagog, amb qui comparteix ideals republicans. Aquí hi queda bé que junts fundin la primera Escola Nova Catalana de Lleida, el Liceu Escolar, d’iniciativa privada laica i fonamentat sobre els principis de la igualtat, la llibertat, l’ajuda mútua i el saber compartit. Al cap de pocs anys, sensibilitzada amb la necessitat de combatre l’analfabetisme femení, ella dirigirà un nou centre només per a nenes que beurà també de criteris pedagògics moderns. Més endavant, unificaran en un únic edifici els dos col·legis. Mentrestant, la Victorina tindrà fins a nou fills, dels quals en veurà morir quatre. Amb un esperit de renovació pedagògica constant, ella i el seu marit decideixen viatjar a Noruega per impregnar-se de noves experiències –un apunt que hi queda molt modern–. Però, en tot guió necessitem algun gir inesperat: imaginem-nos que ell cau greument malalt i mor durant el viatge. El 1920, amb 37 anys, ella enviuda amb cinc fills a càrrec i una escola de mig miler d’alumnes (ens excedim en dramatisme?). Millor que fem deixar-li la direcció dels centres –bé, la de l’escola masculina ja no li ho permet la legislació per la seva condició de dona–... El 1937, avions feixistes bombardejaran Lleida, amb el Liceu Escolar entre els seus blancs, i hi perdran la vida prop d’una cinquantena d’infants, entre d’altres. Ara toca que una Victorina sobrepassada per aital drama humà, decideixi abandonar la ciutat. Un temps més tard, el 1939, s’exiliarà a Mèxic, on acabarà de passar els seus últims 23 anys.       

El 2 de novembre, com cada any, Lleida commemorarà el 81è aniversari del bombardeig, la barbàrie més colossal que patiria la capital del Segrià i un dels atacs més cruents de la Guerra Civil espanyola. Com que la Paeria encara no té clar el format de l’acte d’enguany proposo recordar especialment la figura d’aquesta donassa. Perquè Victorina Vila (1883-1962) no és un producte de Netflix, sinó que, malgrat tot, també feliçment, ella va ser una dona. I l’Escola Nova que va morir sota una bomba li devia part de la seva història.


(article publicat al diari Ara, suplement Terres de Lleida, del 26/09/2018)

On som les periodistes?

Montserrat Roig, que enguany hauria complert 70 anys, es va enutjar amb Simone de Beauvoir quan, en les seves memòries, la francesa va dir que ella volia ser escriptora i que els seus fills serien les seves obres. Roig no acceptava la dicotomia, convençuda que podia amb tot, amb la seva feina i vocació i la família. Era conscient, però, que no era una tasca fàcil i que tenia un preu. 

La conciliació d'una professió sense horaris i la vida familiar és l'escull principal de la periodista. No descobrim la sopa d'all. Però això és un factor determinant que fa que la dona continuï sent una rara avis en els càrrecs de responsabilitat del món comunicatiu, especialment en el sector privat. A això cal sumar-hi el fet que la dona continuï estant infrarepresentada als mitjans, sobretot en els espais d'opinió. Per tant, se'n desprèn un imaginari esbiaixat, que no es correspon a la realitat, una realitat en què el gènere femení representa el 51 per cent de la població (llegiu, si teniu dos minuts, el manifest d'#OnSónLesDones). 

Que pesades, les feministes! Que fatigant i extemporani parlar d'aquests temes! Com pot ser que el 2016 encara s'hagin de crear webs i signar manifestos sobre això, i organitzar taules rodones com la d'aquest dissabte a Lleida, en què vam haver de reivindicar el rol de LA periodista? Per una raó molt simple: la desigualtat encara és una evidència. I si no es fa res per fer-la visible, no farem altra cosa que legitimar-la i, ergo, perpetuar-la. I aquí no passa res. No passa res si tantes alumnes que passen per les facultats de periodisme (més que no pas ells) no acaben exercint. No passa res si tantes periodistes claudiquen de la seva vocació quan es veuen obligades a escollir entre un sou miserable per una feina sense horaris i ser mares de veritat. No passa res si més de tres quartes parts de les columnistes d'opinió o dels tertulians de ràdios i teles són homes i, per tant, fan veure el món des d'un únic prisma. Continuarem fent creure que l'expertesa és una qualitat eminentment masculina. I no passa res. 

O sí que passa. Després de consultar una dotzena de companyes periodistes sobre les possibles mesures que podrien adoptar les empreses/institucions per les quals treballen per fer menys quimèrica la conciliació feina-família, podem concloure que no tot està perdut. Hi ha escletxes per a l'optimisme: passaria per fer rotacions en la cobertura d'actes fora de l'horari habitual; adaptar els horaris i avançar-los; introduir-hi flexibilitat per atendre qüestions sanitàries o escolars dels fills, i permetre el treball des de casa. És una qüestió de voluntats.    

La nostra professió ha estat tradicionalment un terreny masculí. Un exemple representatiu el trobem en el cas d'Irene Polo, una de les grans i fascinants figures del periodisme a Catalunya. Va conrear pràcticament tots els gèneres als anys 30 col·laborant en diversos mitjans. Fins i tot va aconseguir el reconeixement unànime entre els professionals coetanis. Doncs no va ser fins al 2003 que es va publicar un llibre sobre la seva obra -òbviament, per iniciativa de dues dones editores! Quina hauria estat la bibliografia sobre Polo si hagués tingut nom d'home? 

El 1932 ella, precisament, va entrevistar Clara Campoamor, paladina del vot femení a l'Estat. En un moment de la interviu, la diputada va fer la reflexió següent amb què jo proposo l'exercici de substituir el concepte de República pel de periodisme, i el de votar per exercir:

                   Per tal que la nostra República sigui completa, per tal que pugui presentar-se a totes les consciències com l'obra autèntica i indubtable del poble, és necessari que les dones també la votin; que les dones demostrin d'una forma pràctica i eficaç, que també hi estan d'acord. Fins m'atreveixo a afirmar que fins que no s'hagi complert aquest requisit, la República no serà una República amb cos i ànima...

I ara, a sobre, el TC ens tomba una de les poques eines de què s'havia dotat aquest petit país nostre per avançar en això que en diuen paritat, que era la Llei d'igualtat efectiva... I no passa res. O sí.

(Foto de Miki de Santiago Bayona per a 7accents, de la taula rodona sobre dones periodistes a la primera jornada #ise7, del 8/10/2016)