Les vostres visites, en números

diumenge, 9 d’octubre de 2016

On som les periodistes?

Montserrat Roig, que enguany hauria complert 70 anys, es va enutjar amb Simone de Beauvoir quan, en les seves memòries, la francesa va dir que ella volia ser escriptora i que els seus fills serien les seves obres. Roig no acceptava la dicotomia, convençuda que podia amb tot, amb la seva feina i vocació i la família. Era conscient, però, que no era una tasca fàcil i que tenia un preu. 

La conciliació d'una professió sense horaris i la vida familiar és l'escull principal de la periodista. No descobrim la sopa d'all. Però això és un factor determinant que fa que la dona continuï sent una rara avis en els càrrecs de responsabilitat del món comunicatiu, especialment en el sector privat. A això cal sumar-hi el fet que la dona continuï estant infrarepresentada als mitjans, sobretot en els espais d'opinió. Per tant, se'n desprèn un imaginari esbiaixat, que no es correspon a la realitat, una realitat en què el gènere femení representa el 51 per cent de la població (llegiu, si teniu dos minuts, el manifest d'#OnSónLesDones). 


Que pesades, les feministes! Que fatigant i extemporani parlar d'aquests temes! Com pot ser que el 2016 encara s'hagin de crear webs i signar manifestos sobre això, i organitzar taules rodones com la d'aquest dissabte a Lleida, en què vam haver de reivindicar el rol de LA periodista? Per una raó molt simple: la desigualtat encara és una evidència. I si no es fa res per fer-la visible, no farem altra cosa que legitimar-la i, ergo, perpetuar-la. I aquí no passa res. No passa res si tantes alumnes que passen per les facultats de periodisme (més que no pas ells) no acaben exercint. No passa res si tantes periodistes claudiquen de la seva vocació quan es veuen obligades a escollir entre un sou miserable per una feina sense horaris i ser mares de veritat. No passa res si més de tres quartes parts de les columnistes d'opinió o dels tertulians de ràdios i teles són homes i, per tant, fan veure el món des d'un únic prisma. Continuarem fent creure que l'expertesa és una qualitat eminentment masculina. I no passa res. 

O sí que passa. Després de consultar una dotzena de companyes periodistes sobre les possibles mesures que podrien adoptar les empreses/institucions per les quals treballen per fer menys quimèrica la conciliació feina-família, podem concloure que no tot està perdut. Hi ha escletxes per a l'optimisme: passaria per fer rotacions en la cobertura d'actes fora de l'horari habitual; adaptar els horaris i avançar-los; introduir-hi flexibilitat per atendre qüestions sanitàries o escolars dels fills, i permetre el treball des de casa. És una qüestió de voluntats.    

La nostra professió ha estat tradicionalment un terreny masculí. Un exemple representatiu el trobem en el cas d'Irene Polo, una de les grans i fascinants figures del periodisme a Catalunya. Va conrear pràcticament tots els gèneres als anys 30 col·laborant en diversos mitjans. Fins i tot va aconseguir el reconeixement unànime entre els professionals coetanis. Doncs no va ser fins al 2003 que es va publicar un llibre sobre la seva obra -òbviament, per iniciativa de dues dones editores! Quina hauria estat la bibliografia sobre Polo si hagués tingut nom d'home? 

El 1932 ella, precisament, va entrevistar Clara Campoamor, paladina del vot femení a l'Estat. En un moment de la interviu, la diputada va fer la reflexió següent amb què jo proposo l'exercici de substituir el concepte de República pel de periodisme, i el de votar per exercir:

                   Per tal que la nostra República sigui completa, per tal que pugui presentar-se a totes les consciències com l'obra autèntica i indubtable del poble, és necessari que les dones també la votin; que les dones demostrin d'una forma pràctica i eficaç, que també hi estan d'acord. Fins m'atreveixo a afirmar que fins que no s'hagi complert aquest requisit, la República no serà una República amb cos i ànima...

I ara, a sobre, el TC ens tomba una de les poques eines de què s'havia dotat aquest petit país nostre per avançar en això que en diuen paritat, que era la Llei d'igualtat efectiva... I no passa res. O sí.


(Foto de Miki de Santiago Bayona per a 7accents, de la taula rodona sobre dones periodistes a la primera jornada #ise7, del 8/10/2016)

Cap comentari:

Publica un comentari