Les que no guanyaran diumenge

 A quatre dies de la cita amb les urnes per escollir els nostres ajuntaments, ja sabem qui no guanyarà a uns quants municipis. A tres capitals de comarca de Lleida, per exemple, no rebrà la vara cap dona: a Mollerussa, Cervera i la Seu d’Urgell totes les candidatures estan liderades per homes. Si continuem fixant-nos en les capitals, no hi ha cap batllessa o paera en cap en la història de Lleida, Balaguer, Cervera, Pont de Suert, Sort i Vielha e Mijaran. I si obrim el focus, fa quatre anys les eleccions van donar l’alcaldia a una dona en el 22% de les poblacions de Ponent, un percentatge lleugerament inferior al de la mitjana catalana, que no arriba ni a la quarta part!

Malgrat la llei de paritat, encara estem a anys llum d’assolir la normalitat si les vares de comandament de pobles i ciutats estan monopolitzades per homes. No és trivial si tenim en compte que el govern local és el primer esglaó en l’estructura de poder que ha de transformar els municipis i un país històricament bastits a partir de l’androcentrisme. Què s’hi pot fer per revertir aquesta anomalia? L’hi pregunto a la politòloga i política republicana Montserrat Fornells i Solé, que el 2007 als 23 anys va convertir-se a Vilanova de l’Aguda (Noguera) en l’alcaldessa més jove de Catalunya i que deixa la batllia després de setze anys –és també la més veterana de les comarques lleidatanes–. “En la política municipal les dones som menys i durem menys temps en el càrrec”, constata. “Hem de fer una mica d’autocrítica. He estat molts anys buscant persones per fer llistes i, d’entrada, amb les dones m’he trobat majoritàriament amb un no”, lamenta. És curiós com aquells pensaments nocius del “No sé si ho sabré fer...” i el “No sé si tindré temps...” solen embolcallar sempre les dones. Aquest és el primer sostre de vidre contra el qual només nosaltres tenim el martell. “Quan planteges a un home entrar a formar part de l’equip, si s’hi nega és per evitar maldecaps, però no perquè cregui que no està preparat”. 

La clau per empoderar les dones, segons la Montserrat, és inequívoca: “Quan et vinguin a buscar i tinguis opcions de ser escollida regidora o alcaldessa, no t’autoimposis una barrera. Com més siguem, més exemple donarem a les que han de venir”. A Vilanova de l’Aguda abans del 2007 només hi havia una regidora. A la candidatura hereva de la batllessa aquesta vegada les dones són majoria (ella continuarà de diputada al Parlament, on va entrar el 2015).

L’empremta feminista

I en què cristal·litza l’empremta feminista en la política municipal? Montserrat Fornells parla d’“una mirada més empàtica, la capacitat d’escoltar tothom i la voluntat de posar l’accent en les cures i la conciliació de la vida laboral, política, social i familiar”. Cada quatre anys també es vota això. Des del 1979, després de més de quaranta anys i onze convocatòries electorals, s’ha passat de tres alcaldesses a mig centenar en tot Lleida. Si no posem el peu a l’accelerador, l’equilibri necessari perquè les nostres filles i netes vegin que liderar un govern local és una opció real a què aspirar no arribarà fins al segle XXII.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 24 de maig de 2023)

Sense alè

Molta fe sense fre. Unes eleccions a les portes de Nadal imposades pel veí. Dos blocs i una bilateralitat impossible. El drama de la unilateralitat subjugada. Programes electorals amb més redactors que lectors. Ingent ingerència judicial i molt poca justícia. Campanya insulsament convencional en un context polític totalment anòmal, amb ovelles que el dia 25 no seran al seu corral. Caps de llista que no hi poden ser, un entre reixes i un altre a l’exili. Empresonaments desentenimentats que mentalitzen moltes ments. Policies que visiten museus de nit per males arts i que retiren inofensius llaços i cartells mentre continuen campant els apologetes de l’odi. Enquestes paoroses que ens tenen amb l’ai al cor a un poble desencisat, amb les reserves d’alè exhaurides –malgrat la demostració de força de Brussel·les. Massa periodistes sense fer periodisme. I bon periodisme censurat i expedientat.

Una tardor més groga que mai, però també qui-sap-lo rojigualda i taronja. Una participació que s’augura rècord a un joc sense instruccions clares, i potser trucat, i de premi sorpresa (una ruleta russa?). Presidenciables en una cursa per autoadjudicar-se la presidència més legítima en un escenari que ja van despullar de tota legitimitat(escudant-se en el “dura lex, sed lex”). Una presidenciable a qui la demoscòpia cada dia li atansa més el tractament de Molt Honorable i el cognom de la qual en castellà significa “persona que viu en una casa aliena, a costa o a l’empara del seu amo”. Un govern nat en una establia. Fum, fum, fum.

Avui no tenia per cor d’escriure o divagar sobre res que fes tuf polític, ni de colors, ni de pàtries i apàtrides. Però quan allò surreal perilla massa de convertir-se en real pot provocar reaccions tan estranyes com la situació mateixa que viu aquest país. Un país que aspira a començar de cap i de nou a empentes i rodolons, propulsat per cops de guió imprevisibles. Qui dirà més gran mentida? Fum, fum, fum.

(article publicat a www.7accents.cat el 14/12/2017)

De turisme penitenciari

Si encara no heu visitat la Model, que des de l’estiu brinda la possibilitat de viure una experiència d’aprenentatge sobre la història d’aquest país, no us molesteu a entrar al web per reservar la visita. Les 64.000 entrades que oferia el Departament de Justícia estan exhaurides des de l’agost.

El turisme penitenciari és un fenomen d’èxit. Per simple curiositat? Interès històric? Morbo? A San Francisco al cap de l’any més d’un milió i mig de visitants paguen més de 30 dòlars per conèixer l’antiga presó d’Alcatraz, que va tenir Al Capone entre els seus estadants. A Dublín, un dels principals atractius turístics és el centre de Kilmainham, on es van tancar, torturar i executar diversos líders de la independència d’Irlanda. A Belfast també són un al·licient per al turista les cel·les, la cambra d’execució i la forca de Crumlin Road. Si viatgeu a Estònia, prop de Tallin per tan sols 2 euros podeu accedir a la presó museu de Patarei, una icona de la repressió soviètica que, durant la Segona Guerra Mundial va ser reciclada per tancar-hi prop d’un miler de jueus. Els presos polítics eren castigats al pavelló amb vistes al mar Bàltic, per posar-los la mel a la boca d’una llibertat inaccessible. A la veïna Letònia s’hi troba l’hotel-presó de Karosta per a qui busqui emocions més fortes i desitgi passar la nit en una cel·la i rebre el tracte de reclús, amb una dutxa d’aigua freda inclosa.

On ja no podeu accedir és a la mítica i extravagant presó boliviana de San Pedro, a La Paz, encara activa, i on s’hi registren unes quatre morts al mes. Fins no fa gaires anys s’hi oferien tours guiats de la mà dels propis inquilins. Una experiència realment autèntica, que fins i tot apareixia a la Lonely Planet. Per 35 dòlars hom podia visitar el recinte, consumir-hi cocaïna fabricada in situ i passar-hi la nit. Els més curiosos poden fer-se una idea de la vida carcerària d’aquest estrambòtic centre al llibre Marching Powder (Pols que se’n va), de l’australià Rusty Young.    

A casa nostra aquests dies la premsa, fregant el groguisme, s’esplaiava explicant la vida dels consellers en cel·les de 12 metres quadrats a Estremera. Passen unes vacances en mòduls “tous” on disposen d’assistència mèdica immediata 24 hores, espais comuns per a activitats culturals i accés a la biblioteca. A més, poden mantenir 10 comunicacions telefòniques a la setmana. Però quins luxes! I això, després de fer-los viure una experiència gratuïta d’esport extrem en el trasllat a la presó, emmanillats i sense cinturó i ambientats amb música hardcore. Una descàrrega d’adrenalina a l’abast de molt pocs. I hordes de gent tumultuosa d’aquest país fan vaga i tallen carreteres per queixar-se’n!   

Aquesta setmana també hem pogut sentir a Rac1, entrevistades per Albert Om, les donesdels Jordis, Susanna Barreda i Txell Bonet. Testimonis esborronadors. Us imagineu no saber si el vostre fill podrà passar el seu primer Nadal amb el seu pare? No saber dir a una filla si podrà celebrar el seu aniversari perquè el seu pare està tancat? Us imagineu poder tenir contacte físic amb la vostra parella un sol cop al mes i, comunicar-vos-hi amb un vidre pel mig durant 40 minuts un cop per setmana i sense intimitat? Us imagineu que us segrestin la llibertat sense haver comès cap delicte? Jo tampoc. I cap presó museïtzada ens ho podrà explicar mai.  

(article publicat a www.7accents.cat el 9/11/2017)

#convivència rima amb #desobediència

#Somgentdepau #Dignitat #Referèndum #Civisme #Nooblidaremmai #Revoltasomriures #Jahemvotat #aturadadepaís #sensepor #CatalanReferendum #article7TEU... que diferent que sonen dels #nazis #aporellos #violencia #vivaelordenylaley #artículo155 #Generalidadgolpista #disoluciónMossos #asedio #acosoindependentista. Ens llevem, mengem, treballem i fem un respir entre tuits, en què proliferen aquestes etiquetes, que ens escalfen el cap i els ànims. I en les piulades trobem la millor síntesi de dos relats amb què interpretar el nostre món i el seu. Entremig, naveguen conceptes com #democràcia, #llibertat i el que es considera #intolerable, que adopten significats antagònics en funció del costat d’on són disparats.

Fa dies que va deixar de ser (només) política. Ara es tracta de la defensa d’uns valors i de la desconnexió mental i emocional amb un Estat anihilador d’allò que ens defineix. No parlem de nacionalisme ni de fronteres, sinó de democràcia. Tot això no és culpa de cap govern colpista segrestat per quatre eixelebrats. Són els crits d’un poble que, lluny d’estar fracturat i enfrontat, està més cohesionat que mai. Les manifestacions de l’aturada general del #3O, dimarts, van omplir places i carrers de tot Catalunya com mai abans a la història d’aquest país. I no hi onejaven només estelades. També s’hi van veure banderes espanyoles deleroses de blindar-se de l’odi. No hi havia només estudiants, sinó també famílies, gent gran, pagesos i col·lectius diversos i de tota condició social. Mobilitzacions transversals per clamar els valors d’un d’aquells dos mons. “Contra la repressió i en defensa de les llibertats”. Quin lema més extemporani a l’Occident del segle XXI!  

Nosaltres no necessitem mitjans de comunicació que manipulin o, directament, menteixin. Som escrupolosos amb allò que fem i com votem, encara que sigui en les condicions més extremes. Som gent de pau i civisme, que seria incapaç d’esclafar una minoria desembeinant la porra. No som ciutadans adoctrinats. I tampoc som imbècils. Hem parat més galtes de les que tenim. Però diem #prou.

El 1939 al poema “La ciutat llunyana”, Màrius Torres invocava que “entre tants crits estranys”, ens parlés la veu pura de la pròpia terra. “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura”. Avui ha arribat el moment de fugir del podrimener i evitar l’ensulsiada definitiva i, per tant, que els nostres governants exerceixin la valentia fins al final i despleguin aquella arquitectura en la qual han treballat a l’ombra durant tant temps.

Perquè, al cap i a la fi, anhelem la #convivència, que forma una rima total no només amb benevolència (i paciència), sinó també amb #desobediència i #independència sense violència, igual com la transversalitat rima amb #fraternitat i #llibertat. Després de la ingent #mobilització, i paral·lelament, caldrà alguna #dimissió i, sobretot, la #mediació –potser sense haver de ficar-hi l’Església pel mig– per tal que amb la #declaració assolim, per fi, la solució (sense que hagi de passar, òbviament, per cap temuda #detenció).  Alea iacta est.

(article publicat a www.7accents.cat el 5/10/2017)

La rentrée

El savi Joan Estelrich en les seves memòries quan parlava de felicitat es referia a algunes "estones", perquè no creia en una felicitat contínua. "La continuïtat és la negació de la felicitat, perquè és la monotonia". Tot va de trencar l'ordre, la rigidesa, la línia recta: les vacances; les festes majors de poble; les shopping nights o succedanis –per allò que diuen de dinamitzar el petit comerç (a través de la petita butxaca)–; l'Aquelarre; les manifestacions de la Diada; la xafarderia que dóna alè a les vides massa insulsament pautades –barrejant bondat i crueltat, com aquell personatge de Montserrat Roig que es deia la Milionària–; la pantomima de les 48 hores per fer creure que condiciones la investidura d'un pallasso; les declaracions del mateix pallasso des de Pontevedra...

Però s'acosta la rentrée. S'eliminaran de les bústies de correu electrònic nostàlgiques enquestes de satisfacció de Booking i Airbnb; la costa recuperarà la bellesa de les platges ermes; després de les festes majors, veïns del centre i gegants retornaran al somnolent descans; les amants d'homes nobles s'esfumaran com dones d'aigua; les separacions es faran reals –no les que germinaven en boca dels aficionats a la xafarderia, sinó les de debò–; un homenet taronja reclamarà al pallasso el pagament de la seva factura pel numeret estival; el Parlament tornarà a fer política; Puigdemont sortirà airós i confiat de la moció de confiança; els fulls de ruta faran via, encara que sigui fent marrada, pilotats per uns pressupostos que van una mica de trompis; es tornarà a parlar d'inhabilitacions i imputacions, mentre els nens tornaran a les aules... 

Ens encalça el final d'aquest parèntesi que ha desafiat l'ordre. El setembre és com el diumenge que segueix un dissabte llarg: et lleves, et mires al mirall i el rímel ha fet sortir l'ós rentador que s'amaga sota els llençols. L'animaló corruga les celles, se't queda guaitant fit a fit (abans d'agafar el mòbil per immortalitzar el moment Instagram) i acaba dient-te, indulgent, que potser ja toca redreçar el volant per continuar la línia recta. Demà ja és dilluns i, de seguida, setembre. 

A partir d'aquest matí

A les 7 menys 10, després d'alçar-se del llit, rentar-se la cara i empassar-se un got d'aigua tèbia amb suc de llimona en dejú, la Maria ha sortit al balcó per regar les petúnies, les begònies i les plantes aromàtiques. Fa dies que no plou. La Lola espera que la indulgent alarma l'avisi un parell més de cops. L'Ester ja és sota la dutxa després del coit matinal amb què necessita començar la setmana. S'hi ha ficat més d'hora, que avui ha quedat per fer piscines i, per tant, ha de depilar-se sota l'aigua.

Al John li costa desenganxar-se dels llençols. Tot i que a la seva edat és preceptiu anar-se'n d'hora al llit, aquest cap de setmana ha tranuitat, enganxat a la pantalla de l'ordinador del gendre llegint sobre la EU. Va tenir una conversa amb el seu cosí escocès, l'Alec, que el va deixar neguitós i ara dubta sobre si ha fet bé. El Pau s'aixeca malsucós. Es va quedar escoltant la Mònica i tots els que omplien el programa amb ella -més de la meitat dels quals és incapaç de recordar el nom.

La Victòria obrirà els ulls molt més tard. L'única feina que té avui és preparar-se un esmorzar saludable, diferent al d'ahir (per a l'Insta) i fer-se una selfie espatarrant a la Cala Montjoi. Abans ha de practicar 30 minuts de ioga lyengar i assolir la pau i l'equilibri general necessaris per superar la resta del dia ajaguda damunt la tovallola de lli. Encara falta més d'un mes pel White Summer, buf!

En Peter, igual que la Carme, s'acuita a engegar la tauleta i fer el primer cafè del dia tot engolint-se tres editorials i la columna d'avui del seu articulista de referència (aquesta hora sempre ha publicat). Memoritzaran alguna reflexió d'aquelles que, a més de sonar molt bé, no tenen retop. Tant el Peter, a Brent, com la Carme, a Santa Maria de Palautordera, han de fer la intervenció més oportuna quan a l'oficina facin el seu segon i tercer cafès amb els altres Peters i Carmes.

Només llevar-se, la Raquel agafa bolígraf vermell i post-it per encastar al mirall un missatge que diu: "Declaració renda abans de dijous!". Sempre ha de córrer a última hora, tot i que porta dos mesos sentint el xiulet al mòbil que li ho recorda setmanalment. Segur que serà una de cada quatre amb resultat a pagar al fisc. Entre això i la caiguda de les accions, no aixecarem cap.

L'Antònia i el Ramon esmorzen davant del 324. Es queden amb el missatge de la microparticipació. Ella li diu a ell, amb aquell to propi del penediment, que potser haurien hagut de fer cas a la nena i votar per correu. De seguit, però, deixa la tassa a la pica i se'n va a desfer la maleta que ha tornat de la Pineda.

El dilluns després del Brexit i del 26J és un dilluns normal. Potser amb més son per a molts, més esperances i expectatives per a alguns, pors i decepcions per a altres. Ja ho va dir el president: les eleccions eren innecessàries; la realitat no ha canviat.      

Piulem?

En una conversa sobre feina, l’altre dia discrepàvem amb un bon amic sobre la presència de les marques a les xarxes socials. Ell advocava per treballar amb discreció, deixant de banda les parafernàlies del que considera aparadors per vendre fum. Jo li replicava que actualment per a una institució o empresa (i qualsevol personatge que aspiri a ser influent) aquest món ja no és una opció per a la comunicació, sinó una obligació. Si no hi ets, no existeixes. Sense perdre de vista, esclar, que les xarxes socials han de servir per comunicar més i millor –i amb sentit comú (a vegades el menys comú dels sentits).

Amb tot, sense voler-li donar la raó, vaig obviar que aquests canals avui tan imprescindibles han acabat renovellant la vella i cèlebre frase de Marshall McLuhan, que deia que el mitjà és el missatge. El vehicle acaba fins i tot atropellant el contingut.

Tenim un problema quan la cap de l’oposició és amonestada al Parlament pel president de la Generalitat perquè aixequi la mirada de Twitter i aquest encontre es converteixi en un dels més comentats d’un debat d’investidura. Tenim un problema quan les diputades de la CUP veuen la necessitat d’autoproclamar-se putes, retardades, lletges i grasses en una compareixença depremsa per denunciar els atacs masclistes que estan rebent a tot estrop per part d’aquells illetrats que combaten les ideologies piulant destralerament, pusil·lànime i impune. Tenim un problema quan es fabriquen còctels molotov amb la mescla de rumors i xarxes socials que, tal com adverteix Pere Cardús, pot esdevenir mortal. En un article a Vilaweb, el periodista fins i tot s'aventura a dir que sense aquest combinat en el conflicte Catalunya-Espanya segurament ja seríem independents!

Tenim un problema quan tants personatges públics es veuen abocats a suprimir els seus comptes de ca l’ocell blau. Alguns ho fan segurament per esgotament dins i fora la xarxa, com @DuranLleida (li ho agraïm). Altres, tenallats per un mitjà sense intermediaris, ho han hagut de fer per esquivar la procacitat i la inclemència d’usuaris obtusos que simplement busquen sang. Fa uns anys van ser l’expresident del FC Barcelona Sandro Rosell, el jugador d’hoquei de la selecció espanyola Àlex Fàbregas i la campiona del món de waterpolo Roser Tarragó, per esmentar-ne alguns. També va fer un parèntesi, per exemple, el periodista Toni Soler (li agraïm el retorn a @soler_toni!) i, més recentment, han desertat el porter més golejat, Pau López; l’exentrenador del Betis Pepe Mel; el cantant Andrés Calamaro –per segona vegada– i l’economista Fernando Trias de Bes, per exemple.

Per contra, cada dia el niu de Twitter aplega més piuladors. Per citar-ne un cas pròxim, el bisbat de Solsona acaba de llançar-s’hi. I tot i que ens queda una mica més lluny, l’any passat una de les estrenes més sonades va ser la d’E. Snowden, que en poques hores va superar el mig milió de seguidors i ja n’acumula avui 1,8 milions.

I és que creiem incommensurable tot el que ens perdem si no som en aquest sistema nerviós! Precisament que les xarxes socials esdevinguin el focus de la notícia evidencia el seu potencial. El debat està servit. Una vegada més, hauríem d’apel·lar al sentit comú i l’aurea mediocritas. Entre poc i massa. 

L'escó de Diego

Una desvergonyida, poca-solta i demagògica àvida dels focus de les càmeres. Això és per a molts la diputada de Podem Carolina Bescansa, que aquesta setmana ha gosat compartir, a repèl, el seu escó a la Cambra baixa de Madrid amb Diego, el seu nadó lactant. La discutible performance parlamentària, que ha abrandat opinadors de tots colors i xarxes socials, no ha deixat ningú indiferent (fins i tot ha estat carn de canó d'associacions de mares i de famílies).   

Però l'abre no ens ha de privar de veure el bosc: si una cosa no té retop és que estem encara molt lluny d'assolir la conciliació real del temps laboral, familiar i personal, aquí i a Espanya. Una enquesta del moviment Club de Malas Madres -que, per cert, encara té oberta una campanya Change.org de recollida de signatures- posa de manifest que el vuitanta per cent de les dones tenen dificultats per conciliar, i que 54 minuts al dia és el temps lliure que té de mitjana una mare treballadora (mitja classe al gimnàs, si hi comptem el temps necessari per canviar-nos i dutxar-nos)! I on millor que denunciar-ho, encara que sigui amb una acció de postureig, que en aquella arena on es dirimeixen les mesures de conciliació que s'haurien d'implimentar per combatre el problema? 

Tal com piulava la periodista Neus Tomàs, quan alguns mitjans i polítics s'escandalitzen més per un nadó que per un corrupte al Congrés alguna cosa no funciona. La mama diputada ha aconseguit que es parli de l'assumpte, que no per afectar principalment les dones és més trivial. Mentre continuï existint la maleïda desigualtat de gènere en forma de discriminació salarial per fer una mateixa feina o que moltes hagin de renunciar a la seva carrera professional per cuidar els seus Diegos, continuaran sent necessàries carrinclonades com la de la número 3 de Podem a la capital del regne. 

No s'hi val a jugar a la demagògia recordant que una caixera de supermercat no pot anar a treballar amb la seva criatura ni que al Congrés hi ha una escola bressol! Bescansa segurament ha estat la parlamentària que més feina ha fet en el que porten de legislatura a Madrid.      

Jornada de reflexió

Avui (ja ahir) era jornada de reflexió prèvia a l'assemblea sabadellenca. Però al marge de les mil i una hipòtesis i anàlisis polítiques que ja s'han prodigat tant dins com fora de la formació protagonista del culebrot, el 27D no deixa de ser el clímax d'una història d'amor i desamor, seduccions, festejos, desenganys, prometences i pares (perdó, mares i pares) desqueferats que es posen enmig de la relació abans no s'hagi consumat.

Tothom es veu amb cor d'opinar i ficar-hi cullerada, i quan Romeo i Julieta la caguin, perquè ho faran, els del bàndol dels Montagú carregaran els neulers contra els Capulet, i viceversa. I ja hi serem, una altra vegada, fent explotar-ho tot des de dins, abans fins i tot que arribi el cavall de Troia.

De totes maneres, ens hem d'equivocar per prosperar. Una servidora acumula un desengany rere un altre des de fa uns mesos. Però tinc demostrat que les frustracions, malgrat la vulnerabilitat inicial (i per sort, efímera), equivalen al resultat d'un parell de mesos intensius de gimnàs. Perquè igual que les cagades i els errors en majúscula, les frustracions acaben per donar-nos la clau per posar el peu al coll a la por (a la solitud, a la presa de decisions que ens arrenquin de la zona de confort, a un futur incert que desmunti el present...). La llibertat de ser nosaltres mateixos té un preu.

Els partits els fan les persones. I les persones som d'una volubilitat que deixa curtes les destreses de David Blaine. El que avui és una simple vel·leïtat, demà és una obcecada obsessió; el que avui és desig i pecat, demà és redempció i demà passat, avorriment i oblit; el que avui és complicitat, demà es converteix en traïció... i anar fent. Sempre hi ha algú sacrificat i algú que sacrifica. Llàstima que fruit de Sabadell, de sacrificats n'hi haurà uns quants més.

Tanmateix la sapiència beu de l'experiència. I per això jo carrego amb orgull la meva motxilla d'errors, desenganys i frustracions (només la deixo quan he de portar a coll la princesa de casa). Perquè sense derrotes no hi ha victòries i no hi ha mel sense fel. Bona assemblea, bon concert de Roger Mas al teatre solsoní i feliç any nou!

Amb els llibres, tinguem pietat

Quim Monzó fa pocs dies trobava sorprenent ipreocupant que un de cada quatre diputats al Parlament no s’informi diàriament de l’actualitat. Les dades les posa de manifest un informe de la Fundació CatDem i la Universitat Internacional de Catalunya sobre les vies d’accés a la informació dels nostres polítics. Però tant o més inquietant que aquesta constatació és el fet que el 39 per cent de catalans no hagi llegit ni un sol llibre durant el 2011. Aquest esfereïdor percentatge es desprèn de l’últim estudi del consum de llibres a Catalunya, segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. De fet, es diu que tenim els polítics que ens mereixem...

Algunes de les conclusions d’aquest darrer estudi es presenten amb una aurèola d’allò més optimista, atès que per primera vegada Catalunya supera el milió de lectors de llibres en català –dels prop de quatre milions de lectors que es calcula que hi ha, més d’una quarta part llegeix en la nostra llengua–, i durant l’últim lustre, el consum de llibres ha crescut un 8 per cent.

El Baròmetre és considerat un dels organismes més fiables del país per mesurar audiències i tendències. Amb tot, em temo que el marge d’error de les seves xifres quant al consum de llibres pot ser considerable, tenint en compte que el treball de camp es basa en entrevistes personals a la llar. I que temptadores són les mentides pietoses!

Pietat, però, és el que ens clamen les editorials enguany per Sant Jordi. Així ho expressava, per exemple, Acontravent Editors en una piulada recent al Twitter. Cada any surten al mercat 30.000 novetats a Catalunya, dels quals més de 8.000 són en català. El nostre país edita prop de la meitat de llibres de tot l’Estat. Tanmateix, aquesta ufanor en la producció no es veu corresposta pel consum. Diuen que s’està produint un retrocés històric en les xifres de facturació dels editors. El savi Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, afirma en una entrevista al diari Ara que les vendes en català estan baixant d’una manera tan espectacular que no és alarmant, sinó catastròfic!

Us direu: i doncs, amb què quedem? Les percepcions d’uns i altres semblen contradir-se. Però en qualsevol cas és una realitat que llegim poc, sigui en la llengua que sigui. Per Sant Jordi, dia del llibre, de la rosa, dels enamorats i del nostre patró, les artèries aortes de pobles i ciutats es converteixen en un formiguer al voltant d’un producte que el tremendista Vallcorba diu que ja no està de moda. Ni que sigui per un dia o per una setmana tots som més pietosos amb la indústria editorial: tots aquells que sí que llegim i els que no, però que tot i així s’enfaven davant les novetats, encara que sigui per gaudir del descompte que ens apliquen les llibreries. El fenomen de l’e-book, que per Sant Jordi és el gran oblidat, és matèria d’un altre article. 

Article publicat al NacióDigital.cat el 22 d'abril de 2012. 

Comencen les retabaixes

L’Antònia esmorza ràpid, agafa la bossa de mà i passa la porta per anar-se’n de rebaixes. Vol ser de les primeres a entrar a aquell parell de botigues de tota la vida on compra per a ella i el Pep, i adquirir les peces que ja té clissades des d’abans de Reis. Segurament superarà els 100 euros que es gastarà de mitjana cada català en la campanya dels pròxims dos mesos. No agafa el cotxe, fa dies que s’ha acostumat a anar a peu per estalviar. Això comporta un risc, però, que és el de tenir més temps per rumiar i donar voltes a la situació canviant a què haurà de fer front la seva família el 2012.

El Pep potser acabarà llançant la tovallola amb l’empresa. Fa massa temps que és víctima de l’incompliment de la llei contra la morositat per part d’ajuntaments i altres administracions pels quals treballa i el carro va pel pedregar. Ja ho diu el president de Pimec, que encara no s’ha tocat fons i que augmentarà el nombre d’empreses que tancaran fins que no torni a córrer el crèdit.

Un dels fills de l’Antònia, el Miquel, amb una llicenciatura, un màster i dos postgraus a les alforges, no treballa i fa tres anys que no aconsegueix una feina fixa. El conseller Mena veu factible reduir l’atur a la meitat aquesta legislatura impulsant la formació –diu que més de la meitat dels desocupats no té cap tipus de formació–. Això significa que el Miquel, per estadística, té més números de continuar aturat d’aquí a tres anys i, per tant, de continuar vivint a la seva casa natal. La seva germana petita, la Maria, que és enginyera de Telecomunicacions, com a mínim ha aconseguit feina al Decathlon com a operària tècnica de caixes per descarregar camions i encarregar-se de la recepció informàtica i el control de qualitat.

Sembla que també van mal dades per a la Magda, la filla gran i fins ara una de les més envejades de la família per la seva condició de funcionària. Anant molt bé li congelaran el sou. Tothom ha deixat de fer-li bromes: és una de les primeres víctimes de les retallades.

Lògicament, l’Antònia també està preocupada pels canvis a la seva pròpia feina. És una treballadora de la llar i sempre ha estat molt legal cotitzant a la Seguretat Social. Però per decret llei la gent per a la qual treballa està obligada aquest any a firmar un contracte de treball i assumir la quota corresponent. Això vol dir que ja es pot acomiadar dels humils pisos de cinc avis en els quals fa feinetes.

A casa l’Antònia caldrà continuar ajustant-se el cinturó, tot i que ja fa més dos anys que ho fan. Els experts diuen que les retallades i les pujades d’impostos que acaba d’anunciar el govern de Rajoy són inevitables i ens hi hem de resignar. Quan tocava, el 2008, els dirigents no van voler veure la crisi, sense eufemismes, i reaccionar-hi. Ara ho hem de pagar tots.

L’Antònia no hi entén en cap altra economia que no sigui la domèstica. Però ha llegit que els economistes més prestigiosos del moment advoquen per una fórmula que combini retallades amb estímuls al consum per incentivar el creixement. Per aquest motiu, no veu clares les mesures dels dirigents de l’estat i el país. Segons el Premi Nobel Paul Krugman retallar la despesa governamental quan l’economia està deprimida, encara la deprimeix més, ja que disminueixen els futurs ingressos fiscals. El també nobelitzat Robert J. Aumann defensava una disminució dels impostos per augmentar la recaptació i incentivar el consum, ja que l’increment d’activitat es tradueix en més ingressos.

Davant d’aquesta incongruència i el mantra de l’austeritat, l’Antònia està acoquinada. Però per això mateix creu en la capacitat dels ciutadans per superar l’actual atonia. Almenys durant les rebaixes, intentarà contribuir a la reactivació del consum. Participar en l’eufòria continguda dels pròxims dos mesos en aquests moments és un desig peremptori i potser el mínim que li queda. De fet, els comerciants preveuen una millor campanya de rebaixes que la de l’any passat, i no pas perquè siguin més altes les expectatives econòmiques, sinó per l’ajornament de les compres per part dels usuaris. L’Antònia ja no va gastar a les seves botigues preferides abans del dia 7 de gener i avui res ni ningú la privarà d’endur-se algunes gangues ben merescudes.

Article publicat al NacióDigital.cat el 8 de gener de 2012.

Ibuprofèn, Trueba i Bosch

Avui m'he llevat amb mal de cap. Últimament el meu motor espera sempre el cap de setmana per fer el pet i noquejar-me. Amb la tassa de cafè a la mà m'he connectat al web de l'Once per comprovar que no he estat una afortunada del sorteig únic de l'11 de l'11 de l'11 (bé, el 6 final em fa recuperar els 5 euros de la il·lusió). M'he tornat a aixecar per prendre'm la dosi diària de Neobrufen abans de continuar palpant l'actualitat tediosa de la campanya. Però res, l'ibuprofèn encara no ha fet efecte ni a l'ensorrament de l'euro, ni a les retallades, ni al dèficit fiscal que aviat ens farà anar a pèl pel carrer, ni als desnonaments, ni a les disminucions salarials, ni als debats infructuosos sobre les polítiques fiscals... Ni al ritme soporífer de la campanya electoral.

L'ibuprofèn, en canvi, sembla que sí que comença a ser eficaç entre algun il·luminat de la saga financera. Ahir el director de la Fundació La Caixa va fer autocrítica en reconèixer la gran espifiada de les caixes d'estalvi d'haver animat la gent a endeutar-nos per tenir tot el que volíem. Una reflexió sensata, ja era hora que vingués d'ells al cap de tres anys. I quan tot sembla que només pot continuar desplomant-se de mal borràs, Banc Sabadell humanitza el món dels diners amb publicitàries converses sobre el futur que, a través d'aplaudides personalitats, personifiquen valors com el talent i la capacitat de superació. Quina paradoxa!

Però si he de ser sincera, ha estat la solució per al meu mal de cap. La campanya electoral aquest cop m'esgota. Per contra, el vídeo de la conversa de Pep Guardiola i Fernando Trueba que es pot descarregar sencer del web de Banc Sabadell m'estimula. El director de cinema diu que "res no surt malament, tot és el que és". "No has d'aconseguir fer la pel·lícula que somnies, perquè no existeix. T'has de concentrar en la pel·lícula que vas a fer". S'ha de treballar amb la realitat, no aferrar-se a les utopies, perquè no existeixen. Cal treballar en el pas a pas i passar-t'ho el millor possible.

Em recorda el magistral argument del Siddharta de Hermann Hesse. El protagonista del premi Nobel de literatura és un braman sense possessions materials, però amb intel·ligència, serenitat, tranquil·litat, empatia i domini de l'art de saber escoltar. No tem el fracàs ni li preocupen les pèrdues. Al final de la seva vida, Siddharta li regala una reflexió lapidària al seu amic Govinda. Li diu que ha experimentat la necessitat del pecat, la voluptuositat, l'afany de propietat, la vanitat... i que havia de patir la més vergonyosa desesperació per aprendre a vèncer la seva resistència i ensenyar-se ell mateix a estimar el món, no comparar-lo amb algun món desitjat i perfecte, sinó deixar-lo tal com és i viure'l a gust.

Després dels poc més de 18 minuts que dura aquesta conversa "de futur" i repassar durant una mitja horeta més els titulars de l'actualitat del passat, m'adono que el mal de cap em dóna una treva per al present. Momentàniament em quedo amb el Trueba Hesse. Però sóc incapaç de continuar pensant en el dèficit fiscal que centra els discursos de CiU i Alfred Bosch (aquest cop em resulta difícil memoritzar la quilomètrica marca electoral dels republicans). I és que n'hi ha que sí, que hem de lluitar per un món somniat per poder viure a pler. La cursa fins al 20N és d'allò més avorrida, però, precisament per això, aniré a votar.

Està molt bé que Jordi Pujol continuï actiu, encara que sigui verbalment, per recordar-nos grans veritats que abans quedaven ofegades pel vestit de president, que sol engavanyar força. També està molt bé que ens recordi, de tant en tant, com n’és de necessari que el país tingui Catarres que es casin amb Jenifers. Però fa dècades que això passa (encara que abans fossin més Peps amb Mari Trinis). I també necessiten molts Jonathans (abans més aviat Benitos) que es casin amb Montserrats. Això ha de fer que tothom se senti català. Però, després de 50 anys, l’aiguabarreig resulta encara insuficient per construir una majoria social independentista.

Dia sí, dia també, als diaris ens inunden les tribunes sobre l’impossible encaix de Catalunya a Espanya i sobre l’única via que li resta al país per ser. No em veig pas amb cor d’escriure res de nou que no hagin dit ja economistes, advocats, polítics, historiadors, analistes i tota mena de catedràtics amb la màxima lucidesa. Però qui llegeix aquest devessall de ratlles? Em fa l’efecte que sempre som els mateixos convençuts i això és ploure sobre mullat.

Comencem a anar bé quan el Jordi Pujol que va pactar dues vegades amb el PP ara s’hagi transformat i propugni la independència. Comencem a anar bé quan el conseller Mas-Colell diu sense recança que una Catalunya Estat seria viable econòmicament, i un dels màxims representants de l’empresariat català com Salvador Alemany ho ratifica. Ja era hora que un Molt Honorable digués a Madrid que Catalunya té un projecte propi i farà el seu propi camí. Comencem a anar bé quan un andalús convertit en líder social com Justo Molinero es mostra convençut, públicament, que algun dia serem un país i quan es lamenta que els catalans gastem tan poca mala llet. Tot indica que estem aprenent a cantar les absoltes al doble llenguatge, la resignació, els complexos, les tentines i l’autocensura.

Perquè el sobiranisme, sobretot el que es fonamenta en el discurs de la butxaca, ha d’arribar no només a la Catalunya interior, sinó també a la ciutat de Barcelona –ja sigui Sarrià-Sant Gervasi i el Círculo Ecuestre com les Roquetes o el Carmel, per exemple– i al Baix Llobregat. A tot arreu haurien d’arribar els resultats dels estudis de l’antic Cercle Català de Negocis, l’actual Fundació Catalunya Estat. No estem parlant d’aspiracions emocionals, per molts ridiculitzades amb la barretina i la xaranga. Ara es tracta de posar l’accent en el dret d’administrar uns recursos que ens són propis i que ens pertoquen. Són 3.000 euros anuals per català que se’n van i no tornen i que, si es quedessin, podrien traduir-se en la construcció d’un hospital o 15 escoles cada dia. Els jubilats cobrarien més, ja que tenim un percentatge més elevat de cotitzacions per cada pensionista i, reduint a la meitat els impostos de l’IRPF i les cotitzacions socials, els assalariats podríem percebre entre una i tres pagues més anuals. No ho dic jo ni són simples enraonies, això està estudiat.

Per tant, està molt bé que els diaris ens repeteixin que ja és hora que diguem prou a què ens prenguin el pèl i ens vulguin fer sentir galdosos cada vegada que intentem ser. Però tenim un repte, el d’empescar-nos la fórmula perquè tu i jo, que estem tips de llegir aquestes consignes, i aquells que ens governen sapiguem com explicar-ho a tothom qui no hi creu. Pujol és conscient que l’era del peix al cove va passar a millor vida. Ara són ells o nosaltres. Però necessitem que nosaltres siguem tots, també les Jenifers i els Jonathans. I hem de poder arribar-hi no només amb cançons d’estiu.

Article publicat a Naciodigital.cat el 17 de setembre de 2011. La foto és de Carles Ribas, publicada a El Pais (2/10/2009).

Benvolgut/uda mantingut/uda

Benvolgut/uda senyor/a,

Els departaments de Benestar Social i Família i d’Empresa i Ocupació (llàstima que el nom no faci la cosa) es posen en contacte amb vostè per informar-li que els propers mesos deixarà de ploure-li la picossada del PIRMI. La contraprestació que fins ara rebeu els Pobres Irremeiablement Resignats a les Mesures Ignífugues del govern s’ha vist forçosament afectada per les polítiques de lluita contra el frau que castiga les arques públiques del país a costa dels recursos dels contribuents.

Us demanem comprensió per les mesures adoptades. Per tots és sabut que, de la mateixa manera que Bartomeu Muñoz va haver de ser detingut, tots els alcaldes del país haurien de passar per la garjola. De la mateixa manera que algun president del PP ha hagut de declarar al jutjat, tots ho haurien de fer. I com que alguns capellans han estat protagonistes d’escàndols de pederàstia, a tots els sacerdots s’hauria de prohibir acostar-se als marrecs. Així, és lògic que tots els beneficiaris de la renda mínima d’inserció us solidaritzeu amb el gran forat que ens ha causat a la caixa el fet que menys del 0,01 per cent de vosaltres hagi abusat de la bondat de la Generalitat de Catalunya per contribuir a la vostra inserció social i laboral. Quants de vosaltres podeu demostrar que no sou fills d’un papà que és directiu bancari i amb el qual us heu enfadat? Quants de vosaltres no teniu factures de mòbil superiors a la prestació? Tots sou de la mateixa estofa. Segur que, sensatament, vostè també confessaria haver-se sentit temptat a especular amb els diners de tots els catalans i les catalanes.

Com ja el deuen haver informat els serveis socials del seu municipi –ara ens hem assabentat de la seva existència–, un dels criteris amb què es concedirà la renda mínima d’inserció a partir d’ara fa incompatible aquest ajut amb qualsevol altra prestació pública. Així mateix, se suprimiran la major part de complements i, per tant, tan se val que tingui fills menors o persones dependents a càrrec. Aquests ara no compten.

Entendrem que surti a fer la carretera, si és una dona, o bé que trafiqui amb drogues, o que es busqui la vida robant. Ja s’ha donat ordres als Mossos d’Esquadra que facin els ulls grossos. El context socioeconòmic ho requereix. Altrament, també pot adreçar-se als serveis socials de l’Ajuntament de la seva població i cursar una sol•licitud d’ajut. Si està de sort i el consistori és prou sensible amb el risc d’exclusió de la seva família podrà acollir-se a un fons d’emergència. Els ajuntaments rai, que els diners no se’ls acabaran (tret dels que ja s’hagin declarat en fallida)! La pobresa diuen que aguditza l’enginy. Estem convençuts que sabrà d’on espigolar i sobreviure. Al cap i a la fi, l’estat del benestar és això, no? L’estat de les classes benestants.

Article publicat el 27 d'agost a Naciódigital.cat.

El llibre que desitjaria haver escrit

El Marc és jove. És del 1983. I, malgrat això, ja es podria morir. No em mal interpreteu: vull dir que a la seva edat ha pogut comandar una experiència vital única d'aquelles que, quan les cremes penses: "ara ja em puc morir". Quan va fer 25 anys va decidir fer una bogeria: fer la volta al món i conèixer les històries de 25 joves de 25 anys de 25 països diferents. Va recórrer 150.000 quilòmetres en poc menys d'un any. Aviat farà dos anys de la tornada del periple i no em crec que se n'hagi recuperat del tot.

El resultat d'aquella bogeria es va plasmar, primer, en un bloc, www.lavoltadels25.cat, premiat per Lonely Planet com el millor bloc de viatges en llengua no anglesa. Més tard, el febrer d'enguany, el Marc Serena va aconseguir que La Magrana li publiqués el llibre La volta dels 25: un atles generacional de Johannesburg a Moscou. Jo el tenia des del gèlid mes de febrer, però no ha estat fins aquesta tòrrida setmana que l'he salvat de la pols de la lleixa per devorar-lo. Acabava de llegir l'última pàgina d'una de les novel·les de Haruki Murakami, un dels meus autors de capçalera, conscient que el llistó quedava massa alt i el risc que corria d'avorrir-me en la nova lectura. Estava molt equivocada. En quatre dies m'ha permès emprendre un viatge memorable sense moure'm d'aquí, únicament fent alçar el vol de l'esperit. I quina experiència! S'ha convertit en el títol del meu estiu 2011 (sense res a envejar a qualsevol Murakami).

En canvi, molta enveja (sana, això sí) és la que m'ha fet sentir el primer llibre de Serena! Aquest és el llibre que desitjaria haver escrit. Perquè és l'última estació d'un viatge que no té preu. Perquè és una mostra fefaent que per fer la volta al món es necessita ben poc equipatge i grans dosis de coratge, la ment molt oberta i receptiva, deslliurada de prejudicis i predisposada a néixer a cada parada. M'hauria agradat escriure'l perquè està molt ben escrit: utilitza un estil i un llenguatge vigorosos i espontanis, creïbles, les paraules i les expressions precises a cada moment, un ritme adequat, que enganxa. I tot plegat, fruit d'un cúmul de vivències passades pel sedàs d'una gràcil sensibilitat que no ens deixa perdre cap detall. M'hauria agradat escriure'l perquè voldria dir que hauria tingut l'oportunitat de créixer, prenent consciència que conèixer el paradís no té res a veure amb els diners ni les comoditats d'aquest món, i perquè hauria pogut tenir contacte amb persones que m'haurien fet obrir els ulls i el cor. Perquè el Marc és del 1983, però que gran! M'hauria agradat escriure'l perquè és una obra universal, d'interès tant per un català com per un americà o un zimbabuès, escrita per algú de casa nostra.

L'autor no només ens fa de guia pel món, sinó que també ens transmet, amb la sinceritat d'un amic que coneixem de fa unes quantes primaveres, aquells moments de debilitat més primaris, que viscuts des de la distància de casa resulten encara més incisius. Després de ser assaltat a la ciutat xilena de Valparaíso reconeix que se sent espantat: "Fa mesos que viatjo sol però ara em sento més vulnerable, sobretot després de descobrir que em podien atracar en un carrer ample i a plena llum del dia". La por també el domina en algun moment de la seva estada a la selva peruana: "Què faig jo aquí? Què val la meva vida? Qui em pot trobar a la selva tropical més gran del món? (...) Em veuen com un lingot d'or amb potes? (...) Estic suant. Se'm fa etern". Però és a Veneçuela, país de policia corrupta, on s'arriba a sentir més insegur. Si ja no et pots ni fiar de les forces de seguretat, en qui pots creure per apuntalar la solitud?

La volta dels 25 hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles de secundària. Seria un bon recurs per conscienciar tots aquells que dubten de la utilitat dels estudis (el llibre ens recorda que l'educació és el motor del progrés de qualsevol país). Seria també un bon recurs per conscienciar els joves mal criats que en aquest planeta nostre hi ha contrastos que fan feredat: mentre que a Zimbabue amb prou feines es poden treure diners dels caixers i comprar menjar en un supermercat, enmig d'escenaris apocalíptics, a Nova York el 4 de juliol, coincidint amb el dia de festa nacional, se celebra un grotesc concurs per premiar el més ràpid del món menjant hot dogs.

A Betania (Perú), el nostre aventurer va rebutjar l'oferiment d'un xaman per provar un beuratge al·lucinogen de ayahuasca, l'anomenada planta dels déus i per a la qual molts estrangers viatgen fins a la zona expressament. Va dir que ell no era prou savi per prendre'l. Però ara estic convençuda que els seus amics peruans li'n reserven una dosi per quan hi torni. El Marc savi, perquè ha descobert -i ens ajuda a descobrir- que el món occidental només és una part del món, i que el nostre temps només és una cara del temps. Tot això, fent la volta dels 25.

El Marc, a la foto de la portada del llibre en català. Autor: Jesús Serena

El dia que les alcaldesses siguin majoria i els homes mosseguin gossos

A aquestes alçades, m’estranya llegir encara titulars que posen en evidència la minoria de dones amb vara en el panorama polític local del país. A la Catalunya central només n’hi ha 14 després de les eleccions municipals del maig i al Solsonès, ni una. I què ens esperàvem, si no? La notícia no és que un gos mossegui un home, sinó que un home mossegui un gos. Per tant, poc noticiable és l’escassa representació femenina al primer lloc dels ajuntaments. Difícilment una dona amb doble jornada, la laboral i la familiar completa, s’atrevirà a endinsar-se a la jungla de la política, encara que sigui municipal, i abocar-se a l’anihilació de la seva faceta com a mare, cònjuge i persona amb una vida privada.

La jornada de feina en un Ajuntament per a càrrecs electes no té horaris: juntes de govern interminables i plens habitualment als vespres, reunions amb entitats i veïns a deshores, compromisos de caps de setmana... Quantes dones amb família poden lliurar-se a aquestes obligacions des de l’alcaldia? A Catalunya no arriben a les 130. Lògicament els alcaldes també s’han de sacrificar, però hem de tenir present que segurament la bona marxa del dia a dia de nou de cada deu llars depèn d’elles. Normalment elles fan el menjar, elles vesteixen els nens, elles els van a buscar a l’escola, elles els porten al metge, elles posen la rentadora, elles passen pel súper (sort que les àvies també hi ajuden) i si cal dur les àvies al metge, també ho solen fer elles. Aquí encara hi ha molt camp per córrer.

Als països nòrdics el percentatge d’alcaldesses se situa entre el 30 i el 40 per cent i no és casualitat que siguin precisament aquests països també modèlics en sistemes legals de foment de la igualtat i la conciliació de la carrera laboral i la vida familiar. Com tampoc és casual que a Noruega, per exemple, prop de la meitat de llocs en consells d’administració de grans empreses siguin ocupats per dones.

Legalment aquí s’ha intentat afavorir la igualtat a través de la llei que ha obligat els partits a confeccionar llistes paritàries per a totes les poblacions amb més de 3.000 habitants. Però aquesta no és la solució. Tampoc crec que sigui un deure pendent de les formacions polítiques incentivar la participació de les dones. No és manera de fer net aixecar la catifa i acumular la porqueria a sota, sinó posar en funcionament aspiradors potents i evitar embrutar després. Fins que la igualtat no sigui real en l’àmbit domèstic, no hauríem d’estranyar-nos veure encara menys dones a la primera cadira dels consistoris. La notícia digna de portada arribarà el dia que les vares siguin majoritàriament empunyades per elles. Serà el dia que els homes s’abocaran a mossegar gossos.

(La dona que apareix a la imatge és Susanna M. Salter, que el 1887 es va convertir en la primera alcaldessa dels EUA. Concretament, d'un municipi de Kansas. A Catalunya la primera va ser Nativitat Yarza, de Bellprat (Anoia), durant la Segona República, el 1934).

Article publicat a Opinionacional.com/Naciosolsona.cat.

La supervivència del candidat

Volia titular aquesta tribuna “Kit de supervivència per a una campanya electoral”, però m’ho he repensat. Tant, que he refet l’escrit per no alinear-me amb la desafecció generalitzada que trobo injusta per a la classe política local, una espècie ben diferent d’aquella altra classe aparentment de més alta volada, professionalitzada, que se sol diluir més entre sigles i duu la sola menys gastada. Abans de fer aquesta reflexió volia parlar de les obres de Photoshop que ens trobem a cada racó de la ciutat i als anuncis de la premsa –com més gran és el partit, més partit se sap treure de la vareta màgica-, dels continus missatges al mur del Facebook, de la saturació de la bústia de casa, de les falques propagandístiques que sonen a la ràdio, de les dubtoses encaixades de mans i tustades a l’esquena que tan abundaran aquests dies al mig del mercat, dels prolixos articles als mitjans locals que intenten captar la nostra atenció.

Però podem ser condescendents amb tot això, perquè al cap i a la fi, és passatger, només es repeteix cada quatre anys i no és consubstancial amb allò que el 22M anem a votar. El professor de Ciència Política i exdirector del CEO Gabriel Colomé explica que fa uns quants anys un assessor de Bill Clinton va treballar a Israel durant dos mesos amb el candidat laborista, Ehud Barak i va deixar-lo el dia abans d’entrar en campanya. Deia que la feina ja estava feta per guanyar les eleccions. Efectivament, aleshores Barak va imposar-se al primer ministre, Netanyahu. De fet, tornant a casa nostra, segons l’Associació Catalana de Municipis, només entre un 5 i un 15 per cent de l’electorat decideix el sentit del seu vot durant els quinze dies previs a la cita a les urnes.

Per tant, tenen mèrit els ingents i esgotadors esforços que aquests dies alguns candidats a l’alcaldia inverteixen per acostar-se als ciutadans i fer-se escoltar. A nosaltres, en cas que ens molesti aquest devessall de propaganda, no ens costa gens reciclar el paper de la bústia, passar per alt els missatges del mur del Facebook (o, simplement, trencar “l’amistat” a la xarxa social per ignorar-ne l’activitat), mirar cap a una altra banda quan passem per davant d’un fanal o una cartellera... Això contrasta amb la quantitat d’hores que s’han dedicat els membres de les llistes a passar pel fotògraf, reunir-se amb una multitud d’entitats, elaborar el seu full de ruta per als propers quatre anys, ensobrar milers de cartes, fer cançons i videoclips (si d’això depengués, El Comú ja tindria les eleccions guanyades a Solsona), organitzar tertúlies i preparar-se per ser fiscalitzats pels mitjans de comunicació i sotjats les 24 hores del dia per la gent del carrer.

I més mèrit té el treball incansable de molts d’aquests candidats, que arribaran panteixant al final de la cursa electoral, si tenim present que s’atreveixen a donar la cara en temps de vaques magres, sabedors que a partir del dia 23 si aconsegueixen ser premiats per l’electorat allò que els espera són punidors estrenyiments del cinturó, que els faran engavanyar els compromisos del programa previst, i l’adopció de mesures a voltes impopulars.

A més, al final, en una campanya electoral, però especialment per a unes municipals, “el missatger es converteix en el missatge”, com diu Manuel Castells a la seva magna obra L’era de la informació, i allò que retenen la majoria de votants són les imatges personals. Un alcaldable em deia l’altre dia que no tenia pensat fer cap gran acte de campanya, que preferia mantenir-se al marge de les consignes del partit. Tots els candidats saben que farem confiança a una persona –i a les que l’acompanyen a la part alta de la candidatura-, que votarem aquella que ens pot caure més en gràcia i amb qui compartim més la manera d’entendre la vida i la població on vivim, i no tant el color polític que representa. Això últim és més cosa d’aquella altra classe professionalitzada que considera la governança una feina de despatx.

Article publicat a Opinionacional.com / Naciosolsona.cat

Un polièster més ecològic que el cotó

Algú que afirma que el polièster és més ecològic que el cotó orgànic, ja que està demostrat científicament; que som animals polítics i que "pobre del país que deixa la política només en mans de professionals de la política", i que els sindicats no s'identifiquen amb el progrés és algú molt llaminer per entrevistar, i, indefectiblement, també ha de despertar la curiositat més incisiva dels lectors inquiets. Fins avui només coneixia Adolfo Domínguez per la marca que ha aconseguit vendre arreu del món, creant un imperi de la moda amb més de 600 botigues que porten les seves inicials. Però el Magazine de La Vanguardia publica avui una entrevista de Joaquim Roglan digna de devorar que ens descriu un personatge altament il·lustrat i fàcilment admirable.

D'entrada m'ha atret el titular escollit per Roglan: "Una societat que no opina està malalta". En la presentació, se'ns adverteix que aquest empresari de la moda treballa 10 hores al dia i que el temps lliure el dedica a la lectura. Així, les línies que segueixen es fan irresistibles. Continua reafirmant aquell aforisme que va popularitzar fa temps i que va esdevenir un eslògan publicitari que no em canso de repetir a la meva mare quan intenta emular, amb la roba, les jovenetes de 20 anys: "L'arruga és bella". L'ànima va modelant el rostre, que acaba sent la pròpia marca que ens identifica. És la nostra personalitat! "Cadascú és culpable de la seva cara".

Llegir certeses com aquestes ens animen a continuar llegint-ne més. És l'avidesa de sentir allò que més ens convé, allò que ens aporta més claus per al coneixement, les ganes de continuar bevent Coca-cola una vegada hem fet el primer glop, tot i saber que no ens farà passar la set. L'entrevista intenta tocar una mica de tot sense aprofundir. Però és suficient per entrar en l'imaginari d'aquest empresari, dissenyador, cineasta, escriptor, artista... que va estudiar filosofia i història i que era a París durant el Maig del 68, un capítol històric que va viure de forma activa.

No té cap recança a sostenir que s'ha de flexibilitzar el mercat laboral per rebaixar l'alta taxa d'atur. "No podem resignar-nos" a una desocupació del 20 per cent. I es nega a acceptar la idea que un empresari no pugui organitzar la seva empresa. L'estiu de l'any passat UGT a Catalunya -el gallec hi té una plantilla de 200 treballadors- denunciava el menyspreu de la firma envers els drets laborals, acusant-la d'ignorar reiteradament el conveni col·lectiu. No és gaire amic dels sindicats. Però segur que molta gent es moriria de ganes que AD escollís els seus currículums entre els centenars de milers que els deu arribar. Entenc que a algú que dedica 10 hores diàries a la feina, perquè segurament coincideix amb la seva màxima passió, i que opina que els sindicats són organitzacions més pròpies del segle XIX, costa exigir-li el respecte per a determinats "drets".

I continua sorprenent-nos a mesura que descobrim més facetes seves: el mateix personatge liberal, de mentalitat fredament anglosaxona, defensa el que "senten" les plantes i explica com les orquídies de casa seva presentaven més bon aspecte quan la senyora que cuidava les seves filles, a més de regar-les, també els parlava. "Des que ella va morir, les orquídies no són tan belles". És poesia pura!

Hom pot arribar a la conclusió que de la mateixa manera que ens han fet creure que el cotó orgànic és més respectuós amb el medi ambient que el polièster, l'esquerra s'ha volgut apropiar històricament de la cultura i la saviesa en sentit ampli. Algú amb més de 30 anys de negoci, que ha aconseguit convertir una sastreria familiar en l'imperi Adolfo Domínguez té, per a mi, suficient crèdit.

Em despertarà l'Artur per recordar-me que he d'anar a votar?

Demà és el gran dia. El que CiU fa quatre anys que espera. El que el PSC, ERC i ICV tan lluny voldrien veure. El que determinarà els telediaris que els queda a formacions com Solidaritat i Reagrupament -marques blanques, segons els republicans, sense recordar que en època de crisi les marques blanques s'enduen la porció més gran del pastís. El que esperen alguns per veure rodolar caps. El que farà treure de la nevera milers d'ampolles de cava i el que temen alguns caps de campanya que hauran de buscar feina en època de vaques magres.

Jo també l'espero. M'agrada viure les jornades de totes les conteses electorals -és estrany que s'utilitzi un mot amb connotacions bèl·liques, quan representa que els comicis són una victòria de la democràcia! Segurament que aquest diumenge faré plans en funció de l'hora en què decideixi anar al col·legi electoral. Però al matí no em posaré el despertador. Provaré si em truca l'Artur Mas o un altre candidat dels grossos -amb suficients diners per destinar a la campanya- per despertar-me i recordar-me que he d'anar a votar. Les primeres paperetes es podran introduir a les urnes a partir de les 9. Així que a 2/4 de 9 seria una bona hora per trucar, com a molt d'hora.

Ahir a les 4 de la tarda menys 8 minuts vaig rebre un SMS. Vaig pensar que seria l'habitual consulta entre amigues per decidir si anem a sopar, en ser divendres, on ho fem i quan quedem. Per sorpresa meva, el remitent era "Artur Mas". Carai, quines confiances! vaig pensar. El futur president del país m'envia un missatge. Si li expliqués a la meva mare es pensaria que m'he tornat graciosa (les bromes no són el meu fort). Però no volia quedar per sopar. Em deia que "aquestes eleccions no són entre dretes i esquerres, o entre independentistes i no independentistes". Ostres! vaig pensar, ara sí que no entenc res! Així, les eleccions són per decidir si continuem dins la UE o en sortim? (Igualment, com que diuen que li falten pocs dies per a la desintegració...). El missatge del Mas continuava dient que les eleccions "Són entre el present que tenim i el futur que volem escriure". Bé, això no m'ajuda gaire, tampoc. Seria un bon lema per a moltes altres sigles.

Però crec que en aquest cas el contingut era el menys transcendental de l'estratègia de CiU per a l'última jornada de campanya. El que volia aconseguir és que li comentés a la meva mare que el futur president m'havia enviat un SMS! Que al meu mòbil hi guardi un SMS d'"Artur Mas". Que, si no llegeixo gaire els diaris i no tinc molt clar a qui he d'entregar el meu sufragi, almenys recordi el nom d'un candidat quan hagi corregut la cortineta. I, per si de cas havia esborrat el missatge per error, a 3/4 de 12 de la nit menys un minut el "guapo, gràcies" va enviar-me un segon SMS per recordar-me que he d'anar a votar i em demanava que passés el missatge. I que consti que no sóc militant de CiU. Ni de CiU ni de cap altre partit.

Com que sóc desconfiada de mena, avui, jornada de reflexió, he tingut la temptació de fer un repàs a tots els webs dels candidats amb presència parlamentària. M'ha sorprès gratament comprovar que tots respecten les 24 hores de silenci. Bé, només el ciutadà Albert Rivera ha aprofitat el Facebook per cridar a la rebel·lió fa poques hores. Com que ho fa en castellà, m'han vingut ganes de no rebel·lar-me, per dur-li la contrària. El problema és que no sé què vol dir rebel·lar-se quan ens referim a la política. En aquest cas, el 28N crec que rebel·lar-se seria votar en blanc o abstenir-se, que no és ben bé el que vol dir aquest ciudadano. Però bé, jo demà, una vegada hagi tret el DNI de la cartera i hagi d'omplir el sobre, prefereixo recordar-me del nom d'algun candidat, m'hagi enviat un SMS o no, em desperti al matí o no (entenc que fer-ho a 5,32 milions de catalans que estan cridats a les urnes és força costós).

Ens ofenem quan ens tracten de senyors

Avui fa 70 anys de l'afusellament d'un Molt Honorable. Llàstima que encara haguem de lamentar la poca empenta d'alguns per esdevenir una democràcia madura en el si del Vell Continent. L'actualitat política catalana, d'altra banda, abans del canvi de nom del pròxim Molt Honorable, se centra en la bronca del Molt Honorable a un Honorable del seu govern per haver anunciat el suport de la Generalitat a la consulta de Barcelona. En l'arena estrictament política, de cara a l'encontre electoral del 28N, el debat també se centra en el cara a cara d'aquest mateix M. Hble. amb un Hble. que aviat sumarà l'M.

A Barcelona capital, l'Excel·lentíssim viu preocupat per les municipals del maig vinent, esperançat a continuar mantenint el títol. Però, de forma imminent, també li resulta un bon maldecap la visita apostòlica de Sa Santedat -d'aquest només n'hi ha un- el 7 de novembre (si la Sagrada Família continua dempeus).

A Solsona, que tot i ostentar el títol de ciutat no deixa de ser un poble i, com a tal, cau de "cuques feres xafarderes" -com diria Roger Mas-, CiU és objecte de l'àmplia afició a la rumorologia sobre el candidat a disputar-se el títol d'Il·lustríssim després de descartar l'exIl·lustríssim Jordi Riart. Però molt abans de la contesa entre possibles il·lustríssims, d'aquí a poques setmanes, potser mesos, també canviarem d'Excel·lentíssim i Reverendíssim al Palau Episcopal. Si és que, de fet, n'estem d'entretinguts, a la capital del Solsonès!

I amb tants -íssims, -ables i una santedat per damunt nostre, encara ens sap greu quan segons qui ens tracta de (simples) senyors (i encara sort que les "senyoretes" ja han caigut en desús)!


P.D. La il·lustració és de Jaime Poveda, un caricaturista de Bogotà. Extreta del bloc bacteriaopina.blogspot.com