A aquestes alçades, m’estranya llegir encara titulars que posen en evidència la minoria de dones amb vara en el panorama polític local del país. A la Catalunya central només n’hi ha 14 després de les eleccions municipals del maig i al Solsonès, ni una. I què ens esperàvem, si no? La notícia no és que un gos mossegui un home, sinó que un home mossegui un gos. Per tant, poc noticiable és l’escassa representació femenina al primer lloc dels ajuntaments. Difícilment una dona amb doble jornada, la laboral i la familiar completa, s’atrevirà a endinsar-se a la jungla de la política, encara que sigui municipal, i abocar-se a l’anihilació de la seva faceta com a mare, cònjuge i persona amb una vida privada.
La jornada de feina en un Ajuntament per a càrrecs electes no té horaris: juntes de govern interminables i plens habitualment als vespres, reunions amb entitats i veïns a deshores, compromisos de caps de setmana... Quantes dones amb família poden lliurar-se a aquestes obligacions des de l’alcaldia? A Catalunya no arriben a les 130. Lògicament els alcaldes també s’han de sacrificar, però hem de tenir present que segurament la bona marxa del dia a dia de nou de cada deu llars depèn d’elles. Normalment elles fan el menjar, elles vesteixen els nens, elles els van a buscar a l’escola, elles els porten al metge, elles posen la rentadora, elles passen pel súper (sort que les àvies també hi ajuden) i si cal dur les àvies al metge, també ho solen fer elles. Aquí encara hi ha molt camp per córrer.
Als països nòrdics el percentatge d’alcaldesses se situa entre el 30 i el 40 per cent i no és casualitat que siguin precisament aquests països també modèlics en sistemes legals de foment de la igualtat i la conciliació de la carrera laboral i la vida familiar. Com tampoc és casual que a Noruega, per exemple, prop de la meitat de llocs en consells d’administració de grans empreses siguin ocupats per dones.
Legalment aquí s’ha intentat afavorir la igualtat a través de la llei que ha obligat els partits a confeccionar llistes paritàries per a totes les poblacions amb més de 3.000 habitants. Però aquesta no és la solució. Tampoc crec que sigui un deure pendent de les formacions polítiques incentivar la participació de les dones. No és manera de fer net aixecar la catifa i acumular la porqueria a sota, sinó posar en funcionament aspiradors potents i evitar embrutar després. Fins que la igualtat no sigui real en l’àmbit domèstic, no hauríem d’estranyar-nos veure encara menys dones a la primera cadira dels consistoris. La notícia digna de portada arribarà el dia que les vares siguin majoritàriament empunyades per elles. Serà el dia que els homes s’abocaran a mossegar gossos.
(La dona que apareix a la imatge és Susanna M. Salter, que el 1887 es va convertir en la primera alcaldessa dels EUA. Concretament, d'un municipi de Kansas. A Catalunya la primera va ser Nativitat Yarza, de Bellprat (Anoia), durant la Segona República, el 1934).
Article publicat a Opinionacional.com/Naciosolsona.cat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada