Va començar de concubina al palau d’Herodes, ja fa molts anys, i ha acabat de captaire, bruta de sutge, vinclada, llatzerada, amb els dits dels peus a l’aire, els cabells embullats i cara de pomes agres. Mentre la gent li passa per la vora, ella és muda i no llança ni una llambregada a cap ànima viva. Però una vegada s’ha deixat veure l’últim visitant de la sessió, torna a fer-se mestressa de la situació, jovial i de veu desfermada. És l’ànima del pessebre vivent. No ha faltat cap any, i el vinent ja en farà trenta del primer. Glòria Padullés és tot una institució a Ardèvol (Pinós), un llogaret al sud del Solsonès que aquests dies duplica el seu centenar d’habitants tan sols amb els figurants que fan possible el pessebre. Gent de Solsona, Cardona, Ponts, Torà i altres poblacions properes s’ajunta voluntàriament per donar vida a una trentena de quadres.
Glòria Padullés encarna el model de veïna que salva de la mort els pobles més petits del medi rural. Va néixer a Torà, però fa cinquanta anys va aterrar a Ardèvol quan es va casar amb el fill del forner. No va sentir ni un bri de nostàlgia. I això que entrava a viure en una casa que portava de sèrie sogres i tres cunyades. Avui ni per tot l’or del món no deixaria aquest nucli assentat als peus de la torre datada del segle X llegat d’un antic castell. L’assossec que aquí es respira, un indret on el desguàs del temps sembla més gratament embossat que a ciutat, és compatible amb els crits i les rialles de canalla que se senten encara a la plaça. «Som un poble viu perquè tenim escola i bar, i tot l’any fem coses!». Es refereix a les iniciatives de l’entitat que ha presidit durant una bona pila d’anys, el Centre Cultural d’Ardèvol, d’entre les quals el pessebre n’és la més popular arreu de la Catalunya Central i part de les comarques de Ponent.
Una altra de les cites d’Ardèvol és la Festa de les Noies, a l’octubre, amb 55 anys d’història. Tot va començar quan un veí del poble amb tres filles va decidir organitzar un ball per oferir alguna atracció a les joves. Amb els anys, seria el jovent femení qui contractaria el conjunt musical, i elles serien les que traurien a ballar els xicots, que, a més, pagarien una entrada més reduïda que les noies. Però no ens desviem, que avui toca parlar de l’ambient nadalenc...
Avis, pares, fills i nets fan pinya amb els veïns i voluntaris que han fet quilòmetres per a representar escenes bíbliques, a la primera part, i oficis i recreacions de la vida quotidiana del segle XVIII, a la segona. Als figurants la Glòria els recordarà sovint amb marcialitat la norma bàsica: no mireu el públic. Això és cosa seriosa! Des de fora, passarem fred, però ens immergirem en el salt en el temps i constatarem com de bé hi encaixa el pessebre en aquest escenari. I escoltarem nadales, com «La pastora Caterina», i cançons tradicionals que emanen amb sensibilitat de l’acordió diatònic d’Irene Augé. La torrada de pa de pagès amb botifarra que ens espera al final del recorregut ens ajudarà a acabar de revenir, convençuts d’allò autèntic que fa bategar el país (i no només per la seva situació geogràfica, al cor de Catalunya).
(Foto de Pere Garriga. Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 21 de desembre de 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada