Dutxes de nadons

El món que m’envolta s’ha conjurat per fer-me veure que m’ha arribat l’edat. Si ets dona i ets a les portes dels 31 anys o els superes, has de saber que sobrepasses la mitjana d’edat de les catalanes que s’aventuren al primer embaràs. Segons un estudi de l’Idescat publicat el mes passat, a Catalunya les dones han retardat la maternitat fins als 30,5 anys. Fins i tot a algunes l’ajornament de l’experiència maternal, adverteix el mateix informe, acaba per fer-los passar l’arròs. Per ara vull continuar blindant-me de qualsevol averany.

Però resistir-se a tenir descendència fins que el cos, el cap i la butxaca ho tinguin clar té un preu. Fins fa dos dies els bolquers més propers els tenia a la mateixa distància que un sincrotró. Però, de cop i volta, m’estic convertint en una rara avis: en un mateix dinar, dues amigues ens anuncien, a l’uníson i amb unes expressions facials de felicitat incommensurable, que a l’octubre seran mares ––una d’elles, per segona vegada– i em posen al corrent dels seus nous llibres de capçalera, un d’Elisenda Roca i la doctora Carlota Basil i un altre, un best-seller nord-americà que dóna les claus per escatir Què es pot esperar quan s’està esperant; compartint taula amb una altra colla, es dóna el cas que una de les amigues ha d’alimentar amb el pit a la nova que s’acaba d’incorporar al grup abans de tenir ús de raó; dues més també han agafat número per contribuir a incrementar la taxa de natalitat del país, i si això no fos suficient, els dies de cada dia comparteixo paisatge laboral amb dues companyes assegudes a menys de deu metres en un esplèndid estat de gestació que les allunya de l’ordinador. I anar fent!

A casa, obro la darrera newsletter del web d’organització d’esdeveniments al qual estic subscrita i em trobo, com a última tendència importada dels Estats Units, la moda de les baby showers, festes que s’organitzen al voltant d’un naixement, amb la prenyada com a protagonista. Una convocatòria muntada perquè les amistats i la família tinguin l’excusa per lliurar els regals del futur nadó i en què, per descomptat, no es beu alcohol. Alhora, paro atenció a la secció en línia Criatures del diari Ara i em sorprenc del devessall de notícies, curiositats, blocs temàtics, recursos i altres informacions al voltant de les canallades.

Admiro les dones treballadores i mares. L’admirada exprofessora Eva Piquer, periodista, escriptora i indivídua de l’espècie amenaçada que representen el 4 per cent de ciutadanes de l’Estat espanyol que aconsegueixen compatibilitzar un treball remunerat amb tres fills o més –ella en porta quatre!–, denuncia el sentiment de culpabilitat de les dones. En una entrevista recent amb motiu de la publicació del llibre La feina o la vida, parla de la sensació d’estar al lloc equivocat: si és en una reunió de feina pensa que hauria de recollir els nens a l’escola, i el dia que s’escapa per portar-los al pediatre pensa que hauria d’estar treballant. Segurament que el que ens passa a les no-mares en edat de ser-ho és que no volem renunciar a la comoditat de continuar admirant, com a espectadores, les superdones que poden amb tot (tu, tot, tothom, tothora!). Ens aterreix haver-nos de sentir eternament culpables.

Per sort, podré aprofitar-me d’unes quantes experiències externes d’aprenentatge, per adquirir rodatge, gràcies a les de la meva quinta per a les quals el rellotge biològic pot més que cap altre que soni a les 7 per anar a treballar. Potser que comenci per assabentar-me millor del sentit de les dutxes de nadons i organitzar alguna festa mentre continuo gaudint de la morositat tot sentint-me útil en aquest entorn de superdones.

Article publicat a Opinionacional.com / Naciosolsona.cat

Per molts anys...?

Aquesta tarda he anat al teatre (L'habitació de Verònica, de la nord-americana Ira Levin, dirigida per Héctor Claramunt) i, a l'entrada, la companyia m'ha demanat a través d'un discret paperet que m'han adjuntat al díptic de l'obra -a mi i als altres més de 300 espectadors amb qui compartia la sala- que en finalitzar l'actuació l'ajudés a felicitar l'actor Lluís Soler, que avui complia anys (no ens han dit quants) damunt l'escenari solsoní. És tan senzill concedir aquest desig, en aquest cas als col·legues del Soler, i tan especial per al beneficiari de la massiva felicitació (semblava emocionat quan el públic ha intentat entonar a l'uníson la ingènua cançó que se sol cantar -però, ésclar, és actor i potser ha sabut fer el paper)!

La setmana que ve en un dels molts dinars que faig en família segurament que celebrarem el sant del meu pare (duu el nom del fuster més famós de la història, i no és Gepetto). L'endemà, l'aniversari del meu germà. I així, sense que s'aturi mai la roda, anem de brindis en brindis, veient el temps córrer sense concessions. El dia 24 d'aquest mes he descobert avui que també fa anys Quim Monzó, per citar algú per tots conegut. I a la primavera és una multitud la gent que coneixem que fa anys (els estius són sempre calents, i ja ho eren quan els pares estaven en l'etapa fèrtil). D'àries i taures, banyuts o sense banyes, n'hi ha a cada cantonada.

El Facebook s'ha convertit, a més de la xarxa social més potent, en una gran eina per conservar viu un dels elements sine qua non que esperem de les nostres amistats: que es recordin de nosaltres el dia que canviem de dígit. Per a despistats/ades com jo, que no s'anoten mai les dates assenyalades a l'agenda tret que no sigui per feina, és un invent esplèndid que la pantalla ens recordi a diari en qui hem de pensar les properes hores per enviar-li un SMS, fer-li un truc, o bé un regal (en aquest darrer cas, però, sí que solem recordar-nos-en).

I quan és l'hora d'adreçar-nos a aquesta persona que per un dia ha de sentir-se més especial que la resta, què diem? S'està perdent l'ús del "Per molts anys!", però és una expressió molt nostrada (no sé trobar-li cap fórmula paral·lela en una altra llengua) amb què desitgem una llarga vida. Quin bon rotllo, no?! En realitat però, amb l'aniversari s'evidencia l'inexorable escurçament del nostre trajecte. És estressant.

L'aniversari ens recorda el temps que hem deixat escolar, amb totes les seves vicissituds, i ens dóna un toc d'alerta per anar de cara a la idea si volem fer tangible allò amb què tant somniem. Tot i això, la filosofia que trobo més honrada -i més bonica- sobre aquesta qüestió diu que el dia que sumem anys és una ocasió per celebrar l'esdeveniment original del nostre naixement, no per comptar el temps que ha passat ni especular sobre el que ens queda, sinó per recordar-nos que cada dia és un nou regal (carrincló? potser sí, però impressionant).

A tots ens agraden els "Per molts anys!". Encara que la vida que portem no sigui exactament la que desitjaríem (o sí) o pensem que no es correspon amb la que ens mereixeríem, un dia a l'any en què l'entorn ens injecta gratuïtes dosis de felicitat amb l'únic motiu de fer anys sempre acaba fent-nos sentir bé. Ens ajuda a estar vius.

Sigui com sigui, tant si és el nostre aniversari com el de la nostra parella, germà/ana, pare, mare, àvia, tieta, veí, company/a de feina, tot motiu és bo per brindar amb una copa ben generosa. Avui, a la sortida del teatre, hauria estat tot un detall! ;)

Si et tinc agregat/ada al Facebook, ja et felicitaré quan toqui!