Atrec el que soc

S’han fet moltes versions de "Rossinyol"! Li deia la crítica. Però, i per què no puc cantar-la jo també? Com la canto jo no ho fa ningú, perquè jo sóc jo. Així es reivindicava, amb la seva dolça i alhora contundent veu, Lídia Pujol. Ho ha recordat a la cloenda de la jornada Talentària, un fòrum professional pioner a Catalunya adreçat a artistes, artesanes i emprenedores i que se celebra des de l’any passat a Solsona. És un "Rossinyol" que es va publicar dins el disc Iaie el 2003, el primer àlbum de la Lídia en solitari i un homenatge a la senzillesa. Aquesta és l’actitud que casa amb el missatge que s’han endut avui les 90 dones del Talentària 2018: hem de comunicar sense pors ni complexos allò que fem de la manera més genuïna.

I si som honestes, sinceres amb la nostra manera de ser, connectarem amb el client (o interlocutor) que busquem. “Atrec el que soc”, ha dit Txell Costa, un referent en lideratge femení. “La marca ha de ser qui som, autèntica”. També ho ha reblat Èlia Fibla, creadora de The Craft Academy: “Hem de connectar des de l’essència, sense impostar i sense fer servir cap altra veu que la de la nostra pròpia marca personal”. Tal qual. I a partir d’això, que sembla tan natural, tot fluirà. Com ha fluït avui Talentària. Hi han fluït coneixements, experiències, connexions entre unes i altres. Hem fluït perquè hem deixat córrer les emocions. “El màrqueting emocional és el màrqueting del present i del futur. El màrqueting pensat per commoure, perquè el 85 per cent de decisions de compra són emocionals”, ha explicat Gemma Fillol, experta en comunicació estratègica i fundadora de la comunitat Extraordinaria. Però estarem tots d’acord que no només parlem de màrqueting, ni de negoci, ni de productes.

Per això, jornades com aquesta flueixen. Parlem de connectar amb les persones a través dels valors que som i que projectem, sigui una manera de viure i treballar en sintonia amb el moviment Slow, amb el consum responsable, de forma vertebrada amb el territori i la seva gent, o de qualsevol altra. I aleshores, quan això passa, si expliquem la història del nostre producte o servei, no deixem d’explicar la nostra història. Que és la que aconsegueix arribar. No, no és una versió més de "Rossinyol", sinó la nostra. Única. 

Som feliços?

Terrorisme, assassinats, catàstrofes naturals, corrupció, desaparicions, crisi econòmica... Tradicionalment en l'argot periodístic impera la premissa que "bad news is good news" o que "if it bleeds, it leads". Però això reflecteix realment el món en què vivim al cent per cent? Així ho van parir als Estats Units, que són els pares del periodisme modern. I així ens ho hem cregut, mitjans, classe política, lectors i audiència pels segles dels segles. Però comencen a obrir-se escletxes i ja s'entreveuen alguns mitjans de comunicació, països i experts que malden per desafiar aquesta dictadura informativa. La felicitat també pot ser notícia!

Aquesta setmana la portada (atenció: la portada!) de l'edició lleidatana d'El Punt Avui destacava un estudi que està realitzant la Universitat de Lleida per mesurar la felicitat dels ciutadans de la capital ponentina (un gest agosarat i que s'agraeix). S'està treballant en dues mil enquestes per elaborar un mapa de la felicitat per barris amb l'objectiu últim d'ajudar a millorar la qualitat de vida dels ciutadans i amb la voluntat, més endavant, que l'experiment es pugui estendre al conjunt de la demarcació de Lleida. "Estic satisfet/a amb la meva vida: d'acord o en desacord; si tornés a néixer, voldria tenir la mateixa vida: d'acord o en desacord i com contagio la felicitat?". Són algunes de les preguntes del qüestionari de la felicitat. 

Aquests dies també està d'actualitat una informació que al nostre país ha passat desapercebuda: el fet que una xarxa formada per una cinquantena de diaris d'arreu del món, que representen la tradició més independent del periodisme dels seus respectius països, estiguin recollint històries innovadores i positives dels seus lectors que poden tenir un impacte mundial. La iniciativa parteix de la idea que la premsa té el potencial d'inspirar milions de persones i multiplicar l'impacte d'un canvi positiu. Poden arribar a més de 130 milions de lectors i 500 milions de visitants mensuals en línia. El 25 de juny celebraran el Dia del Periodisme d'Impacte, en què aquestes prestigioses capçaleres -ni una de l'estat espanyol- compartiran algunes històries esperançadores, relacionades amb àmbits com l'educació, la salut, l'aigua, l'agricultura o la tecnologia. 

I d'informacions com aquesta se'n poden assabentar els lectors del Huffington Post nord-americà, que l'any passat va tenir la brillant iniciativa d'obrir una secció exclusivament dissenyada per publicar notícies que posen l'accent en temes sobre innovació, creativitat, enginy, compassió... Havien constatat que els lectors del web compartien al Facebook més continguts positius que d'una altra índole amb què ens saturen els mitjans.    

I, tornant més a prop, què en sortirà del projecte de la UdL? Els resultats es donaran a conèixer el 20 de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Felicitat, una commemoració establerta per l'ONU a petició del Bhutan -un regne de l'Himàlaia on cotitza l'índex de la Felicitat Interior Bruta i on existeix una comissió del govern que vetlla perquè tota acció de l'Administració s'encamini a augmentar el benestar emocional i psicològic dels bhutanesos. 

Jo, mentrestant, esperaré ansiosa celebrar amb un pastís preciós, acolorit i deliciós, tres espelmes, una corona i purpurina el mateix 20 de març (a vegades el destí ens depara casualitats especials). Brindaré perquè el 2013 vaig rebre la notícia que em va fer la dona més feliç del planeta. I és que la vida pot ser dolça, molt dolça.   

Piulem?

En una conversa sobre feina, l’altre dia discrepàvem amb un bon amic sobre la presència de les marques a les xarxes socials. Ell advocava per treballar amb discreció, deixant de banda les parafernàlies del que considera aparadors per vendre fum. Jo li replicava que actualment per a una institució o empresa (i qualsevol personatge que aspiri a ser influent) aquest món ja no és una opció per a la comunicació, sinó una obligació. Si no hi ets, no existeixes. Sense perdre de vista, esclar, que les xarxes socials han de servir per comunicar més i millor –i amb sentit comú (a vegades el menys comú dels sentits).

Amb tot, sense voler-li donar la raó, vaig obviar que aquests canals avui tan imprescindibles han acabat renovellant la vella i cèlebre frase de Marshall McLuhan, que deia que el mitjà és el missatge. El vehicle acaba fins i tot atropellant el contingut.

Tenim un problema quan la cap de l’oposició és amonestada al Parlament pel president de la Generalitat perquè aixequi la mirada de Twitter i aquest encontre es converteixi en un dels més comentats d’un debat d’investidura. Tenim un problema quan les diputades de la CUP veuen la necessitat d’autoproclamar-se putes, retardades, lletges i grasses en una compareixença depremsa per denunciar els atacs masclistes que estan rebent a tot estrop per part d’aquells illetrats que combaten les ideologies piulant destralerament, pusil·lànime i impune. Tenim un problema quan es fabriquen còctels molotov amb la mescla de rumors i xarxes socials que, tal com adverteix Pere Cardús, pot esdevenir mortal. En un article a Vilaweb, el periodista fins i tot s'aventura a dir que sense aquest combinat en el conflicte Catalunya-Espanya segurament ja seríem independents!

Tenim un problema quan tants personatges públics es veuen abocats a suprimir els seus comptes de ca l’ocell blau. Alguns ho fan segurament per esgotament dins i fora la xarxa, com @DuranLleida (li ho agraïm). Altres, tenallats per un mitjà sense intermediaris, ho han hagut de fer per esquivar la procacitat i la inclemència d’usuaris obtusos que simplement busquen sang. Fa uns anys van ser l’expresident del FC Barcelona Sandro Rosell, el jugador d’hoquei de la selecció espanyola Àlex Fàbregas i la campiona del món de waterpolo Roser Tarragó, per esmentar-ne alguns. També va fer un parèntesi, per exemple, el periodista Toni Soler (li agraïm el retorn a @soler_toni!) i, més recentment, han desertat el porter més golejat, Pau López; l’exentrenador del Betis Pepe Mel; el cantant Andrés Calamaro –per segona vegada– i l’economista Fernando Trias de Bes, per exemple.

Per contra, cada dia el niu de Twitter aplega més piuladors. Per citar-ne un cas pròxim, el bisbat de Solsona acaba de llançar-s’hi. I tot i que ens queda una mica més lluny, l’any passat una de les estrenes més sonades va ser la d’E. Snowden, que en poques hores va superar el mig milió de seguidors i ja n’acumula avui 1,8 milions.

I és que creiem incommensurable tot el que ens perdem si no som en aquest sistema nerviós! Precisament que les xarxes socials esdevinguin el focus de la notícia evidencia el seu potencial. El debat està servit. Una vegada més, hauríem d’apel·lar al sentit comú i l’aurea mediocritas. Entre poc i massa. 

La supervivència del candidat

Volia titular aquesta tribuna “Kit de supervivència per a una campanya electoral”, però m’ho he repensat. Tant, que he refet l’escrit per no alinear-me amb la desafecció generalitzada que trobo injusta per a la classe política local, una espècie ben diferent d’aquella altra classe aparentment de més alta volada, professionalitzada, que se sol diluir més entre sigles i duu la sola menys gastada. Abans de fer aquesta reflexió volia parlar de les obres de Photoshop que ens trobem a cada racó de la ciutat i als anuncis de la premsa –com més gran és el partit, més partit se sap treure de la vareta màgica-, dels continus missatges al mur del Facebook, de la saturació de la bústia de casa, de les falques propagandístiques que sonen a la ràdio, de les dubtoses encaixades de mans i tustades a l’esquena que tan abundaran aquests dies al mig del mercat, dels prolixos articles als mitjans locals que intenten captar la nostra atenció.

Però podem ser condescendents amb tot això, perquè al cap i a la fi, és passatger, només es repeteix cada quatre anys i no és consubstancial amb allò que el 22M anem a votar. El professor de Ciència Política i exdirector del CEO Gabriel Colomé explica que fa uns quants anys un assessor de Bill Clinton va treballar a Israel durant dos mesos amb el candidat laborista, Ehud Barak i va deixar-lo el dia abans d’entrar en campanya. Deia que la feina ja estava feta per guanyar les eleccions. Efectivament, aleshores Barak va imposar-se al primer ministre, Netanyahu. De fet, tornant a casa nostra, segons l’Associació Catalana de Municipis, només entre un 5 i un 15 per cent de l’electorat decideix el sentit del seu vot durant els quinze dies previs a la cita a les urnes.

Per tant, tenen mèrit els ingents i esgotadors esforços que aquests dies alguns candidats a l’alcaldia inverteixen per acostar-se als ciutadans i fer-se escoltar. A nosaltres, en cas que ens molesti aquest devessall de propaganda, no ens costa gens reciclar el paper de la bústia, passar per alt els missatges del mur del Facebook (o, simplement, trencar “l’amistat” a la xarxa social per ignorar-ne l’activitat), mirar cap a una altra banda quan passem per davant d’un fanal o una cartellera... Això contrasta amb la quantitat d’hores que s’han dedicat els membres de les llistes a passar pel fotògraf, reunir-se amb una multitud d’entitats, elaborar el seu full de ruta per als propers quatre anys, ensobrar milers de cartes, fer cançons i videoclips (si d’això depengués, El Comú ja tindria les eleccions guanyades a Solsona), organitzar tertúlies i preparar-se per ser fiscalitzats pels mitjans de comunicació i sotjats les 24 hores del dia per la gent del carrer.

I més mèrit té el treball incansable de molts d’aquests candidats, que arribaran panteixant al final de la cursa electoral, si tenim present que s’atreveixen a donar la cara en temps de vaques magres, sabedors que a partir del dia 23 si aconsegueixen ser premiats per l’electorat allò que els espera són punidors estrenyiments del cinturó, que els faran engavanyar els compromisos del programa previst, i l’adopció de mesures a voltes impopulars.

A més, al final, en una campanya electoral, però especialment per a unes municipals, “el missatger es converteix en el missatge”, com diu Manuel Castells a la seva magna obra L’era de la informació, i allò que retenen la majoria de votants són les imatges personals. Un alcaldable em deia l’altre dia que no tenia pensat fer cap gran acte de campanya, que preferia mantenir-se al marge de les consignes del partit. Tots els candidats saben que farem confiança a una persona –i a les que l’acompanyen a la part alta de la candidatura-, que votarem aquella que ens pot caure més en gràcia i amb qui compartim més la manera d’entendre la vida i la població on vivim, i no tant el color polític que representa. Això últim és més cosa d’aquella altra classe professionalitzada que considera la governança una feina de despatx.

Article publicat a Opinionacional.com / Naciosolsona.cat

Envia'm un e-mail i et diré qui ets

Des d'ahir envio els millors correus electrònics del lloc on treballo. És el resultat d'haver tingut el plaer de llegir (i aprendre de) el llibre de Teresa Baró Tens un e-mail: la guia imprescindible per redactar correus electrònics eficaços. I no és una bajanada: el correu electrònic és el tipus de text que més confeccionem al llarg de la jornada, tant laboral com social, i diu molt de nosaltres. La forma com enviem un e-mail transmet la nostra manera de ser, professionalment i personal. Per aquest motiu aquest llibre, que acaba d'editar Columna, hauria de ser el regal obligat de caps a treballadors el proper Nadal (i no rebo cap comissió de Baró!).

Aquesta setmana també he tingut l'oportunitat de conèixer el funcionament de les jornades de cooperació empresarial anomenades (i patentades com a) Getting contacts! Els participants s'hi inscriuen prèviament en línia i, en un formulari, detallen els seus interessos per consolidar el negoci o buscar nous fronts. Però és "fora línia" que els emprenedors mantenen una agenda d'un mínim de deu entrevistes durant un matí per cercar possibles nous clients, proveïdors o futurs socis. És el cara-a-cara i la capacitat de comunicació verbal i no verbal el que obrirà les portes a una possible nova font d'ingressos per a l'empresa. I aquí entren en joc les habilitats de cadascú per persuadir i convèncer l'interlocutor.

Crec que hi ha molta gent que no és conscient del poder de la comunicació a l'hora de projectar la pròpia imatge. Ho dic no només pel tipus de correus electrònics que envien -n'hi ha que es limiten a adjuntar arxius sense ni tan sols un "Hola"!!!-; sinó també pel perfum que porten -no s'hauria de sentir a una distància superior als 15-20 centímetres, sigui Varón Dandy o Esencia Loewe- o la mala olor que fan; o la indumentària que s'han posat a sobre amb els ulls tancats abans de sortir de casa -digueu-me frívola, però la roba i el calçat diu molt del nostre caràcter, de les nostres ambicions, de la nostra sensibilitat, de la nostra professionalitat. Recordo que un professor em va explicar no fa gaire que el 80 per cent del missatge que capta el receptor no és el que diem, sinó el que es veu.

En la seva universal Metamorfosi, Kafka narra l'esgarrifosa experiència de Gregor Samsa, quan un matí es desperta dins el cos d'una criatura estranya. El protagonista es desviu per intentar explicar a la família que aquell insecte desagradable continua sent el mateix de sempre. Però les paraules no li surten, precisament, perquè ja no és humà. L'extraordinària incapacitat comunicativa li esgarraria la vida que li queda... Al final, tots depenem de les nostres habilitats per comunicar. I en un món sotmès a una constant metamorfosi tecnològica i social, qui no s'adapti als nous codis em temo que acabarà... com el malaurat Gregor Samsa. El personatge de Kafka si hagués disposat d'un ordinador i hagués pogut enviar un correu electrònic com Déu mana als seus potser s'hauria salvat.