Piulem?

En una conversa sobre feina, l’altre dia discrepàvem amb un bon amic sobre la presència de les marques a les xarxes socials. Ell advocava per treballar amb discreció, deixant de banda les parafernàlies del que considera aparadors per vendre fum. Jo li replicava que actualment per a una institució o empresa (i qualsevol personatge que aspiri a ser influent) aquest món ja no és una opció per a la comunicació, sinó una obligació. Si no hi ets, no existeixes. Sense perdre de vista, esclar, que les xarxes socials han de servir per comunicar més i millor –i amb sentit comú (a vegades el menys comú dels sentits).

Amb tot, sense voler-li donar la raó, vaig obviar que aquests canals avui tan imprescindibles han acabat renovellant la vella i cèlebre frase de Marshall McLuhan, que deia que el mitjà és el missatge. El vehicle acaba fins i tot atropellant el contingut.

Tenim un problema quan la cap de l’oposició és amonestada al Parlament pel president de la Generalitat perquè aixequi la mirada de Twitter i aquest encontre es converteixi en un dels més comentats d’un debat d’investidura. Tenim un problema quan les diputades de la CUP veuen la necessitat d’autoproclamar-se putes, retardades, lletges i grasses en una compareixença depremsa per denunciar els atacs masclistes que estan rebent a tot estrop per part d’aquells illetrats que combaten les ideologies piulant destralerament, pusil·lànime i impune. Tenim un problema quan es fabriquen còctels molotov amb la mescla de rumors i xarxes socials que, tal com adverteix Pere Cardús, pot esdevenir mortal. En un article a Vilaweb, el periodista fins i tot s'aventura a dir que sense aquest combinat en el conflicte Catalunya-Espanya segurament ja seríem independents!

Tenim un problema quan tants personatges públics es veuen abocats a suprimir els seus comptes de ca l’ocell blau. Alguns ho fan segurament per esgotament dins i fora la xarxa, com @DuranLleida (li ho agraïm). Altres, tenallats per un mitjà sense intermediaris, ho han hagut de fer per esquivar la procacitat i la inclemència d’usuaris obtusos que simplement busquen sang. Fa uns anys van ser l’expresident del FC Barcelona Sandro Rosell, el jugador d’hoquei de la selecció espanyola Àlex Fàbregas i la campiona del món de waterpolo Roser Tarragó, per esmentar-ne alguns. També va fer un parèntesi, per exemple, el periodista Toni Soler (li agraïm el retorn a @soler_toni!) i, més recentment, han desertat el porter més golejat, Pau López; l’exentrenador del Betis Pepe Mel; el cantant Andrés Calamaro –per segona vegada– i l’economista Fernando Trias de Bes, per exemple.

Per contra, cada dia el niu de Twitter aplega més piuladors. Per citar-ne un cas pròxim, el bisbat de Solsona acaba de llançar-s’hi. I tot i que ens queda una mica més lluny, l’any passat una de les estrenes més sonades va ser la d’E. Snowden, que en poques hores va superar el mig milió de seguidors i ja n’acumula avui 1,8 milions.

I és que creiem incommensurable tot el que ens perdem si no som en aquest sistema nerviós! Precisament que les xarxes socials esdevinguin el focus de la notícia evidencia el seu potencial. El debat està servit. Una vegada més, hauríem d’apel·lar al sentit comú i l’aurea mediocritas. Entre poc i massa.