BCN low cost

Escriptura automàtica. Així és com penso escopir les quatre impressions que em va gravar una Barcelona diferent arran de l'opció low cost amb què ahir vam decidir viure un dissabte peculiar. Primer pas: estrenar el portabicis i fixar-hi les dues ATLAS índies després de treure'ls la pols acumulada a base d'un llarg abandonament al garatge. Em pensava que el suport no ho suportaria. Quin bé de déu de ferro! "That's too big for you!", em diria unes hores més tard un turista d'aspecte llatí que m'ajudaria a aguantar la bici darrera meu pujant per les escales mecàniques que menen al MNAC.

Segon pas: fer els 100 quilòmetres que separen casa meva de Barcelona sense treure l'ull del retrovisor. Aquests portabicis em sembla que no estan fets per aquesta mena d'andròmines. Aquí actualment les fan d'alumini i és lògic que pesin la meitat. Veig que els cotxes del darrere, molt sensatament, guarden una distància prudencial. Quin seria el recorregut d'un vehicle d'aquest tipus deixat a la seva sort per la C-55? Ens encantaria tenir unes Hoodbikes, barcelonines i amb un disseny molt llaminer, però valen el doble que les nostres i ara mateix no estem per la labor.

Tercer pas: arribar a la zona universitària de la Diagonal. Aparcament gratuït, cremeta per no cremar-nos a les espatlles i els bessons, barret al cap i ja estem a punt! Direcció a Gràcia, carrer del Sol, número 8: oratori de Sant Felip Neri, nou escenari escollit per l'actriu i creadora de la firma Susi Sweet Dress, Susana Bas, per al seu mercat d'estiu a la capital catalana. Fa uns mesos que la vaig descobrir per casualitat fullejant una revista de tendències madrilenya. Estil vintage a preus low cost propis de Zara o Blanco amb una diferència que no té preu: et quedes un vestit únic (jo me'n vaig endur dos) literalment. No n'hi ha dos d'iguals.

Quart: arribar al número 8 del carrer del Sol. Entrem al claustre d'aquest espai, convertit en un mercat pop-up amb estètica de revetlla de postguerra. En qualsevol moment em toparé amb la Colometa buscant un vestit per encaterinar en Quimet. Com sempre quan em trobo davant de rastelleres de roba, perdo la noció del temps. Són les 3 de la tarda i mantinc l'estómac enganyat. Per acabar-lo de despistar, accepto la invitació d'una ampolla benjamí d'Ana de Codorniu. Amb aquesta calor no m'hi puc resistir! 

Cinquè pas: una vegada reservats els meus dos dolços vestits per estrenar aquest estiu, l'estómac es revela. S'ha acabat el bròquil. Torna a agafar la bicicleta i vés a buscar taula. Ideal la terrassa de l'Amir de Nit, el libanès de la plaça del Sol. Una amanida tabulé, refrescant al 100 per cent, un hummus i uns rotllets de pollastre. Mmmmmmmmm. 

Sisè: tornar a castigar el cul per baixar damunt les dues rodes fins a la plaça d'Espanya per començar la remuntada (per les escales mecàniques) fins a la zona olímpica. Pel camí, accidentalment, ens trobem al mig d'un escenari de la Pride Barcelona. Molts assistents porten una mena d'antenes al cap per reivindicar noséquè. No entenc perquè les festes i manifestacions gais solen ser tan xarones. És com una festa infantil per a majors de 18 anys.

Fem la volta per l'Anella Olímpica i tornem a baixar pel carrer de Lleida. Passem pel Poble-sec i arribem a la rambla del Raval, on hi ha la Mostra del Llibre Anarquista (jo passo de tot, també d'aquests llibres), a tocar de la seu d'UGT i la meva escultura fetitxe de Fernando Botero. A la nova milla d'or de la cultura -a l'entorn de la nova Filmoteca- he d'esquivar tot una colla de barjaules (ni una del país) desqueferades. Travessem cap al barri gòtic. "Passejar pel gòtic avui fa fàstic. Ens hem carregat el nostre bressol" és un dels tuits del dia de Toni Soler. Ho corroboro. Al costat del Palau de la Generalitat sento una dona, mig èbria, que li diu a un altre: ..."las cosas de palacio van despacio...". Cap al barri del Born, on descobrim el carrer del Rec. Em transporta a alguna altra ciutat europea, i alguna de basca. Hi tornaré amb més calma i a peu.

És hora de tornar cap al cotxe. Anar pujant amb ziga-zagues per Sants i les Corts. Per fi deixem enrere les allaus d'estrangers incompatibles amb allò que se'n diu passeig. Ara entenc una mica perquè els barcelonins deixen la ciutat els caps de setmana d'estiu. Fins i tot m'he fet angúnia a mi mateixa. Molts m'han pres per una invasora més. Em sap greu! Però, malgrat tot, m'agradarà repetir un dissabte de guiri com aquest. Barcelona is cool!

Anna Roig, de verd moqueta i carmí sagnós

Feia un any que l'havíem anat a cercar al Luz de Gas i ahir hi vam tornar, també dins el Festival Barnasants, però aquest cop al Traska Truska de Molins de Rei. El concert d'Anna Roig i L'ombre de ton chien va convertir-se, com esperava, en una fórmula genial per donar la volta al diumenge. Perquè a la majoria de mortals ens passa allò que Edith Piaf va saber esculpir musicalment amb el "Je hais les dimanches" i que aquest grup revelació acosta als escenaris catalans en la seva amalgama de pop en català amb tocs jazzístics i cançó francesa. La vivesa, frescor, simpatia, proximitat de la cantant de Sant Sadurní d'Anoia ens sedueix des del primer moment. És com aquella amiga que fa temps que no veiem però amb qui als deu minuts ja ens estem partint enfotent-nos de tot i tothom (començant per nosaltres).

El d'ahir era un dels darrers concerts del disc publicat el maig del 2009, en una actuació que coincideix en el temps amb la gravació del nou àlbum, que l'Anna Roig ens va avançar que podrem comprar a partir del maig que ve. Ella i els quatre de L'ombre de ton chien van aconseguir acomiadar-se amb una actuació estupenda, van convèncer-nos per estar atents a la novetat musical de la primavera. No van decepcionar el nostre interès de conèixer alguna nova perla. "Petons entre camions" i un tema en francès sobre una venedora de riures al mercat en van ser algunes, i van entrar tant bé com la majoria de les que ja coneixem. Són sedants esplèndids per als odiats diumenges.

Ella es va plantar a l'escenari sense ni un gram de maquillatge i amb un vestit poc escaient, de color verd moqueta, de segona mà o de l'àvia, o d'alguna amiga dissenyadora pel meu gust massa vintage. Tanmateix, la seva gràcia innata la vestia de cap a peus sense necessitat de cap additament. Autèntica orfebre de l'expressivitat, l'actuació de la cara femenina del conjunt és una mescla de concert i espectacle de clown sense arribar a la perillosa sobreactuació. Passa de la calma manyaga i la mirada tendra i nostàlgica del "Corro sota la pluja", i de la ingenuïtat de les "Dolces nits de somnis curts" als ulls i somriure mefistofèlics de l'addictiva "Trini Sánchez Mata" (però em diuen Trini, Trini la que mata), el tema que envileix la penedesenca, per al qual es va malpintar els llavis a corre-cuita de color carmí i es va caracteritzar rere unes grans ulleres de pasta negres de bibliotecària.

Jo estava asseguda davant la barra, amb la companyia d'una amiga i la seva cap (a la feina), que és de Molins de Rei. Darrere meu vaig tenir durant tot el concert una altra molinenca, en aquest cas més coneguda: l'actriu Sílvia Bel, que de tant en tant corresponia amb riallades als gags de la cantant. És amiga del personal del Traska Truska. Jo, tot i tenir-hi una cita religiosament cada dimarts a la nit, ahir no hi vaig intercanviar ni una sola paraula. Vaig ser infidel a Sílvia Bel: davant hi tenia la seductora Anna Roig i els més discrets però també captivadors Magí Batalla (guitarra), Carles Sanz (teclats i altres), Carles Munts (contrabaix) i Ricard Parera (bateria). A la Bel-Paula puc veure-la setmanalment a TV3, però la casualitat fa que per veure'ls a ells hagi de passar un any fins al proper Barnasants.

Un trànsit anacrònic

Anar a contracorrent del món i que el món se n'adoni i t'ho anunciï explícitament amb la mirada. Això és el que he sentit aquest migdia en ple carrer. Per motius laborals, m'he traslladat a peu d'un punt a un altre del poble al ritme que se sol portar caminant quan ho fem per motius laborals. I he constatat, com mai abans, que endinsar-se en un mercat és una experiència de trànsit anacrònic singular, no compatible amb les condicions derivades de motius laborals. Ha estat l'empremta del dia del mercat setmanal de Solsona, que segurament és com el de qualsevol altra ciutat -tot i que tinc la sensació que la fruita i la verdura aquí deuen ser més bones-, però també els emblemàtics mercats londinecs de Portobello Road o Camden Town, així com el mercat madrileny del Rastro -en aquest cas, salvant les distàncies-, la fira de Santa Llúcia de Barcelona o la de les joguines de Figueres, per citar-ne alguns exemples amb què he estat en contacte alguna vegada de la meva vida. En deixo fora els mercats de països orientals, que aboquen a una experiència tremendament saturada per l'olfacte.

Són anacrònics perquè, d'una banda, només pots passejar-t'hi si tens molt temps per invertir-hi, per deambular. L'experiència requereix un marcat parèntesi en el ritme diari, cada vegada més atret pels funcionals protocols de compra de Privalia. Les presses hi són vetades. En seria una excepció per aquells que ja hi són a les 8 del matí, per triar les millors peces de fruita i verdura, amb un aspecte més fresc. Aquestes (normalment són dones) van més de cara a la idea.

Però també són anacrònics pels "3 euros les calcetes, guapa!", "no ho trobaràs enlloc!" (no em crec que aquestes gitanes no sàpiguin que existeix Women'Secret), "remena, nena!" (com la cançó de Serrat o Guillermina Motta?). Talment pop-ups de l'era predigital. Són anacrònics pels boleros i les cúmbies que sento en ple migdia provinents d'una parada d'allò més casposa. Són anacrònics per les joguines de llautó -una de les troballes més simpàtiques i benvingudes- i altres antigalles. Ideals, a vegades, per trobar articles vintage.

És un fenomen, el del mercat setmanal, que fa poble, això sí. Centenars d'habitants del conjunt de la comarca s'apropen a la capital. Desenes de pagesos aprofiten per fer la trobada setmanal. I els comerços experimenten un moviment de clients més generós que de costum. Però un consell que us dono a partir d'avui és el d'evitar aquest trànsit anacrònic si no és per remenar tot fent un viatge en el temps. Si us hi trobeu sense voler, per motius laborals, passeu amb el cap cot i eludint les mirades que us assenyalen per anar a contracorrent.

Quantes vegades no sentim el lloc comú que "el passat sempre torna" o que "el clàssic no passa mai de moda"? És un tòpic gastadíssim que a vegades ens serveix per escudar-nos del rendiment que traiem a l'armari que no buidem des de fa uns quants anys. Però, tot i això, és ben cert: tornen els pirates dolents; torna la corrupció que tants titulars va alimentar als anys 90 a Espanya; torna el millor Barça; torna Cruyff; torna la moda 'vintage' (fins i tot hi ha màrqueting per a mobles i electrodomèstics 'vintage'!) ; torna el look 'pin-up'; tornen els dissenys atigretats i els lluentons; torna el debat politicoreligiós sobre l'avortament; s'especula sobre el possible retorn de Schumi a la F-1; un regidor del PP de l'Ajuntament d'Alella reivindica la figura del fundador de la Falange, Primo de Rivera; torna la tortuosa guerra sens fi del Vietnam però a l'Afganistan (Ellsberg, l'home que va destapar l'escàndol dels papers del Pentàgon, ha numerat 129 analogies sobre els dos conflictes); amb la proximitat de les festes nadalenques, torna l'esperat disc de la Marató (i després la Marató, ésclar); torna el debat sobre la llei electoral catalana...

Lamentablement, com que la crisi també fa mesos que va tornar per instal·lar-se durant uns quants mesos més, potser el que aquest Nadal no torni serà... el lot.