Les vostres visites, en números

dilluns, 21 de febrer de 2011

Anna Roig, de verd moqueta i carmí sagnós

Feia un any que l'havíem anat a cercar al Luz de Gas i ahir hi vam tornar, també dins el Festival Barnasants, però aquest cop al Traska Truska de Molins de Rei. El concert d'Anna Roig i L'ombre de ton chien va convertir-se, com esperava, en una fórmula genial per donar la volta al diumenge. Perquè a la majoria de mortals ens passa allò que Edith Piaf va saber esculpir musicalment amb el "Je hais les dimanches" i que aquest grup revelació acosta als escenaris catalans en la seva amalgama de pop en català amb tocs jazzístics i cançó francesa. La vivesa, frescor, simpatia, proximitat de la cantant de Sant Sadurní d'Anoia ens sedueix des del primer moment. És com aquella amiga que fa temps que no veiem però amb qui als deu minuts ja ens estem partint enfotent-nos de tot i tothom (començant per nosaltres).

El d'ahir era un dels darrers concerts del disc publicat el maig del 2009, en una actuació que coincideix en el temps amb la gravació del nou àlbum, que l'Anna Roig ens va avançar que podrem comprar a partir del maig que ve. Ella i els quatre de L'ombre de ton chien van aconseguir acomiadar-se amb una actuació estupenda, van convèncer-nos per estar atents a la novetat musical de la primavera. No van decepcionar el nostre interès de conèixer alguna nova perla. "Petons entre camions" i un tema en francès sobre una venedora de riures al mercat en van ser algunes, i van entrar tant bé com la majoria de les que ja coneixem. Són sedants esplèndids per als odiats diumenges.

Ella es va plantar a l'escenari sense ni un gram de maquillatge i amb un vestit poc escaient, de color verd moqueta, de segona mà o de l'àvia, o d'alguna amiga dissenyadora pel meu gust massa vintage. Tanmateix, la seva gràcia innata la vestia de cap a peus sense necessitat de cap additament. Autèntica orfebre de l'expressivitat, l'actuació de la cara femenina del conjunt és una mescla de concert i espectacle de clown sense arribar a la perillosa sobreactuació. Passa de la calma manyaga i la mirada tendra i nostàlgica del "Corro sota la pluja", i de la ingenuïtat de les "Dolces nits de somnis curts" als ulls i somriure mefistofèlics de l'addictiva "Trini Sánchez Mata" (però em diuen Trini, Trini la que mata), el tema que envileix la penedesenca, per al qual es va malpintar els llavis a corre-cuita de color carmí i es va caracteritzar rere unes grans ulleres de pasta negres de bibliotecària.

Jo estava asseguda davant la barra, amb la companyia d'una amiga i la seva cap (a la feina), que és de Molins de Rei. Darrere meu vaig tenir durant tot el concert una altra molinenca, en aquest cas més coneguda: l'actriu Sílvia Bel, que de tant en tant corresponia amb riallades als gags de la cantant. És amiga del personal del Traska Truska. Jo, tot i tenir-hi una cita religiosament cada dimarts a la nit, ahir no hi vaig intercanviar ni una sola paraula. Vaig ser infidel a Sílvia Bel: davant hi tenia la seductora Anna Roig i els més discrets però també captivadors Magí Batalla (guitarra), Carles Sanz (teclats i altres), Carles Munts (contrabaix) i Ricard Parera (bateria). A la Bel-Paula puc veure-la setmanalment a TV3, però la casualitat fa que per veure'ls a ells hagi de passar un any fins al proper Barnasants.

Cap comentari:

Publica un comentari