Nanoturisme de primavera

Avui feia una tarda esplèndida de primavera per agafar el cotxe, fugir de l'asfalt i fer marrada per la xarxa de camins comarcal, deixar les quatre rodes arraulides sota qualsevol ombra arbòria i posar-nos a caminar per descobrir paisatges verds. Disposàvem d'una horeta llarga per fer nanoturisme, a tocar de casa, amb l'últim disc dels Manel sonant per primer cop. Hem decidit tirar cap al sud, a Llobera.

M'he equipat amb ulls d'urbanita per apreciar al màxim tot allò que se'm plantés al davant (és un lloc comú, però no per això menys cert, que el jardí del veí sempre està més verd i sembla que sigui obligatori fer quilòmetres per deixar-nos delectar, i com més lluny, més bonic). I l'estratègia m'ha funcionat. No he trigat a treure la càmera i començar a disparar (una mostra la teniu acompanyant aquestes línies).

Primer, a l'entorn de l'església parroquial de Sant Pere. Tot i ser d'origen romànic, el llegat arquitectònic d'aquesta època ja hi és gairebé imperceptible. Però tant és, perquè l'ordenat paratge de boscos de pins i roures que l'envolta fa tota la resta. Després, hem passat pel mig d'esteses de vànoves verdes de blat abans d'espigar refulgents sota el sol d'aquesta tarda excepcional d'abril i hem somniat desperts imaginant-nos ocupant algunes de les masies que de tant en tant guarneixen aquests pintorescos cobrellits.

I hem fet via fins a la torre de guaita de Peracamps, documentada del segle XI, de planta rectangular, de la qual es resisteix a mantenir-se dempeus el mur de ponent. Em resulta increïble que al segle XIX aquest racó avui tan silent, plàcid i assossegat pogués haver estat escenari sagnant de la primera guerra carlina.

Ens ho explica un plafó, que al mateix temps ens indica que estem coneixent una part de la ruta "Territori de masies". M'alegra constatar que els veïns, les entitats i les institucions estan fent esforços per posar en valor aquests petits tresors sense additaments, genuïns. De tornada a casa, l'internet m'aproxima una mica més a aquest projecte d'interpretació, impulsat per l'Associació l'Arada. Consisteix a dinamitzar turísticament i promoure socialment i cultural el sud de la comarca servint-se de tres eixos temàtics: la Catalunya vella, el Barroc i el carlisme.

Aquesta tarda, amb la sonsònia dels Manel entre parada i parada de la primera sortida nanoturística de la temporada, m'he sentit orgullosa de ser del Solsonès. Afortunada de tenir indrets idíl·lics a tocar de la porta de casa. Avergonyida d'haver-los ignorat durant més de 30 anys.

Un carboner, heroi català

La pel·lícula Bruc, dirigida per Daniel Benmayor i estrenada per El món a RAC1 aquesta nit a Manresa, és una petita gran producció i explica la llegenda d'un jove carboner, catapultat com a heroi català, que va aconseguir la primera derrota de l'exèrcit d'un Napoleó que el 1808 ja signava com a emperador-rei. La desfeta d'una gran armada provocada per un sol home, un timbaler (s'avisa que només se sent el tambor pràcticament una vegada). David contra Goliat. Facin-s'hi les interpretacions que es vulgui, el context s'ho mereix.

Juan José Ballesta, el fill de les muntanyes montserratenques, interpreta excel·lentment el paper protagonista, desmarcant-se del rol de noi marginal al qual el tenien força encasellat. Amb un català també exemplar. El diàleg és només testimonial, però no s'hi troba a faltar: és una pel·lícula d'aventures en un context postbèl·lic. I les paraules gairebé hi sobren: una carta de Napoleó, amb paraules que diuen que són reals, justifica tota la història, la que va desembocar en la llegenda i la que explica tot el llargmetratge. Hi acaben de fer tota la resta els paratges de les muntanyes màgiques, que són un actor més, i l'angoixa que es desprèn de les voluntats/passions de revenja de totes dues parts: l'escamot francès per recuperar l'honor de la pàtria i el carboner a qui han assassinat la família.

A banda de passar-nos-ho molt bé al cinema (el Jordi Basté no ens enganya), quan en sortim és inevitable pensar en la dicotomia llegenda-realitat. Però la història molt sovint s'ha escrit fent ús de la narració d'elements imaginatius a favor del discurs dels guanyadors. No obstant això, hi ha pobles que, tot i ser vencedors, acaben sempre sucumbint, i aleshores les llegendes només serveixen per a l'autocompassió (o l'autocomplaença).

El submón

Sóc davant d'uns paisatges que no es deixen escodrinyar, s'esmunyen de la mirada, perquè són en constant moviment, apareixen i desapareixen talment un ratolí que veiem amagar-se sota les vies de l'estació. Una sensació similar com quan anem en tren -un de tota la vida, no el TGV, s'entén. Malgrat això, en tinc prou amb uns moments fugissers per constatar la força evocadora d'aquests espais. Són impactants, irreals, o més aviat surrealistes.

Per uns moments sóc en una selva esponerosa on tot és desmesurat: bolets gegants i flors personificades que parlen. Però de cop i volta em planto en un territori devastat, feréstec, gairebé apocalíptic: boscos que han deixat de ser-ho, cementiris d'esquelets d'arbres que algun dia eren un mar verd i que avui només desprenen pols i cendra, ermots. No sembla que pugui viure-hi ni una ànima. La temperatura és gèlida, el sol fa temps que es va rendir davant l'ímpetu de les tenebres.

Però uns quilòmetres més enllà, s'intueix un paisatge redemptor, amb més concessions al color, amb bonança de primavera i cirerers (o ametllers?) florits. Hi predominen el blanc, la vida dels rius i la fauna i tot hi està disposat de forma coquetona. Allà hi lluu l'astre rei. El meu pòsit, com el de tot occidental, em fa vincular de forma maniquea aquests paisatges a uns sers moralment ben distants: a les tenebres hi habiten els malvats i els fracassats, més enllà, els bons i triomfadors. Si això fos la guerra de les galàxies, manllevant una expressió d'Enric Vila -ara no recordo per a què la va utilitzar-, aquí hi viuria Darth Vader, i allà l'Anakin.

Tant un paisatge com l'altre són fugissers, onírics. De fet, podrien ser perfectament la creació del son, però és un conte. El clàssic de Lewis Carroll que Tim Burton ha sabut adaptar magistralment al cinema. El territori domini de la temuda i malvada reina roja o de cors, interpretada amb encert per Helena Bonham Carter, i el de l'estimada i bondadosa -però més fluixeta- reina blanca són espais que la fràgil, curiosa i entranyable Alícia (Mia Wasikowska) somnia i palpa al submón, més popularment conegut com el país de les meravelles. Salto amb facilitat d'un lloc de fantasia a un altre de malson. Paisatges digitals que les aparatoses ulleres 3D que m'han facilitat a l'entrada a la sala fan tan reals com la comfortable butaca en què estic acomodada.

Podríem parlar de la història i de l'esplèndida caracterització dels personatges, o de la nova tecnologia amb què Burton ens fa partícips de la pel·lícula, però avui tenia ganes de descriure els espais, sovint tan desapercebuts i oblidats. Tanmateix, moltes vegades dels paisatges, aquests tan propis de la factura burtoniana amb el just equilibri entre el somni i el malson, depèn l'èxit de la producció a l'hora de captivar l'espectador.

Hi he anat una mica tard, ja ho sé, però també va arribar tard la seva estrena a Europa i ja no venia de mig mes. Ahir vaig devorar (o em vaig deixar devorar per) Alícia al país de les meravelles. Encara que alguns crítics no perdonin a Tim Burton el fet que sigui un encàrrec comercial, vaig sortir del cinema encantada, fascinada i amb 15 anys menys. Crec que Lewis Carroll si fos coetani del cineasta l'hauria felicitat. Tot i el repte d'adaptar un conte present en l'imaginari de tot el planeta, Burton ha sabut donar forma a la gran pantalla a allò que tots esperàvem. No ens ha fallat.