Una República en què es pugui dir tot

Jo vull una República en què puguem tornar a gaudir de llibertat d’expressió, un bé tan preuat com amenaçat en aquest territori en què encara ens trobem segrestats, que ho tenyeix tot de negre banús. Estem retrocedint en el temps a velocitat de creuer. Tornem a aquella Espanya prèvia al 1931 que descrivia Josep Maria de Sagarra pocs dies després que Francesc Macià proclamés la República Catalana: “hi havia un tabú invencible, una babarota transcendental i sublim que il·luminava les puntes dels sabres de la policia i la tinta carregada de mosques dels criminalistes del país. Dir el que un sentia francament d’un determinat personatge era acompanyar el clatell a la guillotina, era allò que els economistes en diuen una temeritat”.

imatge de kractivist.wordpress.com

Les notícies que posen de manifest com es tenalla aquest dret fonamental a l’estat espanyol s’estalonen unes amb les altres d’uns dies i unes hores ençà. La censura d’una obra artística a la fira Arco de Madrid que denunciava l’existència de presos polítics; la condemna a tres anys i mig de presó al raper Valtonyc per injúries a la Corona; el segrest d’un llibre que vincula un exalcalde del PP al narcotràfic gallec, o la #TwitQuisición, amb què Twitter elimina seguidors reals de determinats personatges que representen una nosa, com l’analista política Beatriz Talegón, en són alguns exemples. I en vindran més. La mateixa Talegón adverteix que s’està preparant un estat d’excepció i podria ser que l’equip de M. Rajoy acabi per controlar les xarxes socials. 

Fins i tot des de l’Església s’emplaça els feligresos a practicar l’autocensura! El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, proposava fa pocs dies un dejuni de xarxes socials durant la Quaresma: “les notícies deixem-les per als mitjans de comunicació”, recomanava en una carta dominical. Quin disbarat!

Tota persona té dret a la llibertat d’expressió i es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme. Ho diuen l’article 11 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea i l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans. Aquests drets no poden restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia, i la llei respectarà el pluralisme de la societat, afegeix l’article 20 de la Constitució espanyola (sense comentaris).

I malgrat això, encara avui un marrec de vuit anys aconsella al seu pare guionista que es contingui: “No, papa, això no ho diguis, que et ficaran a la presó”. Jair Domínguez lamenta en una entrevista de l’Associació Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) que s’hagin carregat l’esperit màgic d’un infant. “Un nen ho ha de voler dir tot”. Hem de demostrar a les noves generacions que es pot fer perquè si no, “quina societat d’esclaus mentals estem creant?”.

La República Catalana ens ha de servir també per superar aquests tics dictatorials, fer créixer esperits lliures, deslliurar-nos d’aquests fantasmes i tornar a respirar. Els nens han de madurar en un país on es digui, s’escrigui, es canti i es faci l’art que ens plagui. Imagino el dia en què, com ho feia Sagarra el 23 d’abril del 1931, ho celebrarem: “hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al•lucinant de somni”.

(article publicat a www.7accents.cat el 22/02/2018)

Diga'm quin vi esculls i et diré com ets

 

Fa setmanes que tenim la data bloquejada a l’agenda. Ha arribat el dia del sopar d’amics. I ella és de les que no fallen mai, una incondicional. A més, és de les primeres a arribar. Tota la resta es fixaran com va vestida. Quan anem de convidats, sempre sol acompanyar-nos de parella, tot i que en ocasions li arribem a fer el salt. Nosaltres segurament també ens vam fixar en la seva aparença. Perquè la primera impressió importa, també en el vi.

Imatge de Grow Disseny i Comunicació

Segons un estudi publicat aquest any per la consultora líder en informació de mercat Nielsen, als Estats Units més del 70 per cent de consumidors prenen la decisió de compra d’un vi una vegada el tenen davant a l’establiment, no pas abans. La majoria no som entesos del món del vi, no sabem identificar aromes, ni ens importen gaire les any
ades, ni les varietats de raïm, ni consultem les puntuacions Parker... Som consumidors esporàdics que considerem la beguda de Dionís una aliada perfecta per compartir taula amb amics i familiars. En aquests casos, quan tenim el cistell de la compra a la mà les etiquetes ens comuniquen directament.

Seducció

En funció del que ens arribi a emocionar aquella imatge i de l’afinitat del concepte de l’etiqueta, l’ampolla es quedarà sense parella de ball o abandonarà la lleixa per la nostra predisposició al festeig. Una vegada l’arribem a tocar, també és important la percepció de qualitat, que ens ve donada per la part sensorial, la textura, els colors i els acabats (relleus, brillantors...). Igualment, l’ampolla ens seduirà a través de la descripció de l’etiqueta si va més enllà de la informació sobre les notes de tast. Un altre estudi recent de la universitat australiana d’Adelaida revela que com més acurades i detallades siguin les descripcions i, per tant, més càrrega emotiva portin, més bona és la impressió que causen en el consumidor, que estarà fins i tot disposat a pagar més per aquella ampolla.

Un cop superada aquesta fase, i consumada l’experiència de consum, si el vi ens ha agradat, ens ha portat un bon record i, a més, ha estat per un preu encertat, possiblement hi establirem vincles sòlids i ens plantejarem si arribem al matrimoni amb un llarg recorregut plegats...

En la compra d’un vi hi ha tres factors determinants: la confiança del celler (prestigi o marca), la imatge del packaging i la relació qualitat-preu. El primer i el tercer depenen dels productors i, per tant, són figues d’un altre paner. Ens centrem en el segon, que és a mans dels dissenyadors especialistes. Les etiquetes permeten identificar i diferenciar cada marca i ajuden el comprador en el moment de decidir-se.

Confiança

Hi ha moments, com per exemple el dia de Nadal o una celebració important, que busquem confiança i no estem gaire oberts a les cites a cegues. Aleshores apostem per una marca forta, un celler amb una trajectòria sòlida. No és dia per a vins experimentals del mercat. Hi haurà algú que sempre necessita aquesta confiança, d’altres que només en dates puntuals.

També hi ha moments per als clàssics (o consumidors de clàssics). S’opta aleshores per gràfiques històriques, que no tenen perquè estar renyides amb el bon disseny. Potser ens hi empeny el seu concepte romàntic. Un Pago de los Capellanes i, per a les butxaques més adinerades, un Romanée-Conti en són exemples.

La modernització irromp en el món de les etiquetes del vi fa uns 20 anys. Són més aviat racionals i bàsicament tipogràfiques i, en cas que tinguin alguna il·lustració, sol ser un petit segell o icona. Continuen sent etiquetes identificadores amb el productor o el celler, a mig camí de la modernitat i la tradició. En aquesta “modernitat continguda” s’hi troben vins d’Álvaro Palacios com Camins del Priorat i Dofí.

De tendència

Però a l’altre extrem viatgem si ens considerem seguidors de tendències i el que busquem és trencar motlles. En aquest cas la cosa va de noms (naming) i d’una potent estratègia de màrqueting. No hi identifiquem ni el vi, ni el celler, ni la zona, que tampoc n’és la finalitat. En aquest cas podem diferenciar dos subgrups de vi. Els que comprem pel somriure que ens arrenquen, de tendència divertits, i que busquen de pretendents el públic no entès, d’edats joves, àvid de compartir l’ampolla amb amics. Qui no s’ha aturat a llegir els insults populars catalans d’El Xitxarel·lo? Entre els pioners d’aquest corrent hi ha Vintae a través d’una estratègia trencadora a la recerca del nou consumidor. La seva imatge és com les pel·lícules d’Almodóvar: o t’encanten o res a fer-hi. Vinos de Guerrilla, Matsu o Bienbebido entren en aquest sac. L’altre subgrup és el dels vins de tendència no divertits. Els comprem perquè els trobem bonics, o bé perquè en veure’ls hem deixat anar un “Uau! Quin disseny!”. És fàcil que passi, per exemple, amb les etiquetes creades per il·lustradors, com Oriol Malet, als vins de Coca i Fitó, o Jordi Lafebre als de Comando G. Són vins vestits d’art.

I tu, quina parella busques?

En el món del vi l’etiqueta és el vestit i el conjunt que conformen l’etiqueta, la càpsula, la caixa i altres elements és la indumentària. I de la mateixa manera que ens vestim com ens sentim més còmodes, ens enamorem del vi que ens fa sentir més a gust a taula per compartir. I aquí ens llancem: quina és la teva elecció per a un divendres qualsevol de desembre i quina per al dia de Nadal?

Anna escull: per a un divendres qualsevol, segons preferim blanc o negre, Naltres o Eixaders, de L'Olivera Cooperativa; per Nadal, una novetat del celler Abadal, Abadal Mandó

Noemí escull: per a un divendres de desembre (o de juny o del mes que s’escaigui) Honeymoon de Parés Baltà; per al dia de Nadal, Molt del celler Més que Paraules

Anna Serra, amb qui he escrit aquest article a quatre mans, és dissenyadora gràfica. El 2007, després de treballar en agències de renom de Barcelona i Londres, va fundar Grow Disseny i Comunicació, un estudi especialitzat en la creació de marques i el disseny de packaging de vins.

Els tomàquets de Barceló i Vinçon

El fet que el pont del Pilar s'aigualeixi -mai millor dit- amb els pitjors pronòstics del temps és una ocasió esplèndida per visitar aquelles exposicions que, tot i que duren mesos, saps que sempre te'n recordes l'última setmana, amb el risc que el temps se't llenci a sobre i tanqui portes abans que hagis pogut passejar-t'hi. Per això he aprofitat els dies de festa que em brinda el Pilar per visitar dues instal·lacions a Barcelona en les quals he trobat més d'una coincidència curiosa.

Primer Miquel Barceló, al CaixaFòrum, i després Javier Mariscal, a la Pedrera. La primera és gentilesa de l'anomenada "ànima" de La Caixa. La segona, de CatalunyaCaixa. Aquest factor ens permet fer alguna cosa de profit sense haver de rascar-nos la butxaca a la ciutat que té com a marca ser "la millor botiga del món". Totes dues es poden visitar fins al gener. Vénen a ser les retrospectives de dos amics que van compartir viatges a l'Àfrica. Tots dos han fet obres reivindicatives sobre el respecte al que el valencià anomena "El Señor Mundo" i a la cultura més ancestral i allò més terrenal del mallorquí.

De l'autor de la polèmica cúpula de Ginebra -i el primer artista contemporani que ha exposat al Louvre- em quedo sobretot amb l'experimentació en les tècniques, amb aquells tomàquets que estan a punt de desprendre's de la tela i ser sucats sobre una llesca de pa, que el pintor crea amb la precisió que li confereix el fet de cultivar aquest fruit (fins a límits obsessius, segons ens va explicar la guia). Aprecio per primera vegada les natures mortes, que en Barceló prenen vida. També em quedo amb la bogeria que destil·la el procés creatiu dels seus treballs, sobretot els més foscos. I la reflexió final que es desprèn del goril·la amb què s'autoretrata a La solitude organisative, obra que dóna nom a l'exposició.

De Mariscal, en canvi, m'enduria a casa l'estilosa butaca Alessandra, del 1995, o la coberteria que va dissenyar per al diari El Pais. I, per gran sorpresa meva i de la gent amb qui he tingut el plaer de compartir aquesta experiència (gràcies, Anna, Sergi i Marc), me n'he endut el record -i gratuït, que ja és estrany!- que m'ofereixen per primera vegada a la meva vida d'una exposició: una foto de fotomaton amb una màscara dissenyada per Mariscal i pintada prèviament per nosaltres mateixos. Sempre és divertit poder tornar a fer d'infant! Ara, però, mentre escric aquestes línies, també m'estic trencant les banyes per intentar baixar-me-la del web de CatalunyaCaixa, tal com ens ha indicat la noia que ens ha immortalitzat, i no hi ha manera: em reventa que surti insistentment aquell missatge al peu d'"error en la página".

Tot i això (i també per això), el millor de tot va ser la conversa de capvespre, de més d'una hora de durada, amb unes canyetes al davant en el quiosquet de les fonts de Montjuïc en sortir de CaixaFòrum. Quatre ments, quatre opinions, quatre visions diferents sobre la legitimitat de considerar valuós en el món de l'art allò que signat per a un artista anònim seria considerat una caca; el poder de la marca i el màrqueting que hi ha darrere d'artistes mundialment reconeguts; la veritable autenticitat de la bohèmia de molts d'aquests personatges; la superioritat de la vàlua del procés creatiu en si més que no pas de l'obra; la llibertat interpretativa versus la imposició del crític d'art. D'aquesta bona estona em quedo amb una reflexió del Sergi: "El que realment es valora és el fet de comprar un fragment de ment artística". Sublim. L'escriptor austríac Stefan Zweig diu que "de tots els misteris de l'univers, no n'hi ha cap de més profund que el de la creació". Es referia a la creació artística, ésclar.

Però quan ets a Barcelona per lleure és terriblement difícil no ser absorbit, engolit, devorat per un dels milers d'establiments de la zona cèntrica, sota els efectes hipnòtics dels ambientadors d'olor de roba per estrenar, la música, la temperatura perfecta, els dissenys interiors. I, com no pot ser d'una altra manera, acabes passant per caixa venent-te l'ànima al diable i fent passar la targeta que, després, alimentarà "l'ànima" de La Caixa, més amunt esmentada. Avui, però, he adquirit una petita mostra d'art al Vinçon (gairebé tot el que s'hi troba pot ser considerat exemple de creació). És la conjunció perfecta de l'art i el consumisme. A més, si som a la millor botiga del món, què més podem fer?

El nervi de Rodin

Fins al 6 de febrer, gràcies al programa Art al carrer de l'Obra Social La Caixa, tenim el privilegi de poder viure de prop a la Rambla Catalunya el nervi de Rodin, un dels millors escultors de la història de l'art i un dels artistes de més renom del segle XIX. Recordo el primer contacte que vaig tenir amb ell: eren les classes de la Neus Mujal a l'institut. L'admiració que em van despertar les pàgines del llibre de text es va veure gratament recompensada pocs mesos després en una de les meves nombroses estades a Londres. Passejant per Westminster, prop de la seu del Parlament i flanquejant el Tàmesi, vaig creuar els Victoria Tower Gardens i, sense haver-ho consultat a la guia, se'm va aparèixer per sorpresa l'impetuós i magistral conjunt escultòric d'Els burgesos de Calais.

Per a Auguste Rodin (1840-1917), la bellesa de l'art radicava en la representació de l'estat interior. I, sens dubte, aquest treball en bronze n'era un dels paradigmes. Representa el simbolisme de cinc prohoms de Calais lliurant les seves ànimes al monarca anglès Eduard III, durant la Guerra dels Cent Anys, per alliberar la seva ciutat. Va ser un encàrrec per plasmar el patritisme d'una nació. No obstant això, l'escultor es va desprendre dels valors patriòtics i va centrar-se en el dramatisme humà dels sis personatges que es convertiren en màrtirs. L'èpica dels cossos està excepcionalment aconseguida. I cadascuna de les escultures que conformen el conjunt personifica una reacció diferent i complementària a la crisi emocional extrema. Recordo també que una de les qualitats de l'obra que, potser inconscientment, em van sobtar més gratament era la seva posició: Rodin no les va alçar sobre un pedestal, sinó que va preferir deixar-les dretes pràcticament al nivell dels vianants. No hi pot haver una millor forma de gaudir i analitzar un treball.

Actualment aquesta obra es pot contemplar en diversos indrets del planeta, ja que n'hi ha unes quantes còpies. Però aquest plaer artístic per a nosaltres igualment requeriria el desplaçament a uns quants centenars de quilòmetres lluny. Per això cal apreciar l'oportunitat que tenim durant un mes de captar el nervi de Rodin a la Rambla de Catalunya, on hi ha instal·lats sis estudis dels malaurats burgesos.

Etienne Delessert

L'editorial Combel ha tret al mercat Contes 1, 2, 3, 4. Són quatre perles literàries surrealistes d'Eugène Ionesco. Si fos mare segur que ja formaria part de la meva col·lecció. No he tingut el plaer de fullejar-lo, però n'he consultat la sinopsi i amb aquestes coses tinc un bon instint... El recomanaria a tots els pares i mares que els agradi llegir en veu alta i transmetre als més petits un món naïf que no es pot veure massa sovint per la petita pantalla.

Però el que més me n'ha cridat l'atenció són les il·lustracions, com la que encapçala aquest article. Són obra del suís Etienne Delessert, il·lustrador, escultor i artista, en termes generals, molt reconegut en el món de la cultura amb majúscules (jo he d'admetre que l'acabo de conèixer i que és amb constatacions com aquesta que m'adono de la meva ignorància). Els seus traços s'han publicat en mitjans com Le Monde i el New York Times.

Jo ja no tinc 5 anys, però crec que Contes 1, 2, 3, 4 seria un bon present de Reis. Seria una bona excusa per deixar-me delectar i recuperar aquells valors que normalment associem a les festes nadalenques. Eugène Ionesco va ser un dels grans dramaturgs de l'humor corrosiu i de l'absurd. Si ell va ser capaç d'entendrir els pares i mares per interpretar un missatge fantàstic, crec que jo també puc tornar als 5 anys malgrat que cada dia em faci més mandra el Nadal.