imatge de kractivist.wordpress.com |
Les notícies que posen de manifest com es tenalla aquest dret fonamental a l’estat espanyol s’estalonen unes amb les altres d’uns dies i unes hores ençà. La censura d’una obra artística a la fira Arco de Madrid que denunciava l’existència de presos polítics; la condemna a tres anys i mig de presó al raper Valtonyc per injúries a la Corona; el segrest d’un llibre que vincula un exalcalde del PP al narcotràfic gallec, o la #TwitQuisición, amb què Twitter elimina seguidors reals de determinats personatges que representen una nosa, com l’analista política Beatriz Talegón, en són alguns exemples. I en vindran més. La mateixa Talegón adverteix que s’està preparant un estat d’excepció i podria ser que l’equip de M. Rajoy acabi per controlar les xarxes socials.
Fins i tot des de l’Església s’emplaça els feligresos a practicar l’autocensura! El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, proposava fa pocs dies un dejuni de xarxes socials durant la Quaresma: “les notícies deixem-les per als mitjans de comunicació”, recomanava en una carta dominical. Quin disbarat!
Tota persona té dret a la llibertat d’expressió i es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme. Ho diuen l’article 11 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea i l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans. Aquests drets no poden restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia, i la llei respectarà el pluralisme de la societat, afegeix l’article 20 de la Constitució espanyola (sense comentaris).
I malgrat això, encara avui un marrec de vuit anys aconsella al seu pare guionista que es contingui: “No, papa, això no ho diguis, que et ficaran a la presó”. Jair Domínguez lamenta en una entrevista de l’Associació Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) que s’hagin carregat l’esperit màgic d’un infant. “Un nen ho ha de voler dir tot”. Hem de demostrar a les noves generacions que es pot fer perquè si no, “quina societat d’esclaus mentals estem creant?”.
La República Catalana ens ha de servir també per superar aquests tics dictatorials, fer créixer esperits lliures, deslliurar-nos d’aquests fantasmes i tornar a respirar. Els nens han de madurar en un país on es digui, s’escrigui, es canti i es faci l’art que ens plagui. Imagino el dia en què, com ho feia Sagarra el 23 d’abril del 1931, ho celebrarem: “hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al•lucinant de somni”.
(article publicat a www.7accents.cat el 22/02/2018)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada