Com Déu mana

Segons la mitologia grega, ningú no pot fugir del seu destí. El dictamen de les Moires és ineluctable, també quan és l'hora de donar ordres a Tànatos perquè algun mortal arriba a la seva última parada. Això a mi no em fa por per quan el geni alat em vingui a buscar, sinó per les persones del meu voltant que algun dia hagi de vetllar, en principi tan mortals com jo -encara que no s'hagi demostrat. 

Eduard Punset defensava que la mort física tot just és un pas més en la direcció de la vida. I, de fet, no hi ha motiu per témer la nostra. Però sempre arriba el dia en què ens toca quedar-nos al llindar de la mort emocional perquè el dolor ens draga. Arriba el dia que et fa víctima d'aquell tipus d'envestides que, com va escriure Joan Didion parlant del dol, et seguen les cames i t'ofusquen la vista. Aquell dia a partir del qual et submergeixes en una eterna i insomne foscor, que et fa aflorar les pors més pregones. Quan t'adones que el "mai" ha vingut per quedar-se, tal com expressa la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie, i que per a la resta de la teva vida viuràs amb les mans esteses per coses que ja no són aquí. A tots ens arriba el moment que necessitem consol, però també un respir entre les últimes parets físiques que compartirem amb aquella persona que se'n va amb un tros de nosaltres. 

I quan això passa és tot un detall no haver de vetllar els nostres difunts en un zulo, un garatge, una xabola o una nau d'un polígon industrial, com passa a municipis petits i mitjans d'arreu del país. Els tanatoris encara són considerats equipaments de tercera, fins i tot amb l'acceptació moral (o el menfotisme) de la població, que sovint creu injustificada la despesa pública en un establiment funerari digne. Per això celebro que Solsona es posi al dia amb unes instal·lacions essencials que alleugen el tràngol dels testimonis d'aquest pas en la direcció de la vida. Si, a més, l'arquitecta Anna Grau ha intentat crear un bosc frondós amb fusta de pi negre que preserva la intimitat de qui necessita plorar i, alhora, li proporciona clarianes per deixar-se bressolar pel sol reparador, no puc estar-hi més a favor. I és tot un detall també disposar d'una sala de cerimònies laiques per celebrar els comiats com Déu mana però sense haver de posar aquest Déu pel mig (sí, sembla mentida que en una capital de comarca no n'hi hagués encara fins ben entrat el nostre segle). 

En moments lúgubres, és d'agrair que no ho sigui l'espai que retindrem a la memòria i les corades fins al darrer dels nostres dies.