Salabror

A les dutxes de la platja, el llindar que separa la salabror i el moment intemporani de la vida real i asèptica, ella es dona pressa per vestir-se; mentre ell, que ha romàs assegut en un banc sota l’ombra d’una magnòlia propera qui-sap-l’estona, tot esperant el delit d’ella de tenir un tast de mar, pronuncia en veu alta l’observació que l’experiència ha estat curta. 

Ella en deu tenir quaranta i pocs; ell ronda la setantena. La pell marmòria de la noia, el look d’explorador de qui l’espera i el seu català delaten la seva procedència de l’interior. “Home...”, diu ella, i fa tocar l’ase tot insinuant que li sap greu fer-lo esperar. “Jo estic la mar de bé, aquí! Torna-hi, si vols”, li respon ell. El seu tarannà despreocupat, sol·lícit per damunt de tot, i feliç em resulta familiar, m’és una fiblada. “Que no, papa, ja està bé. A més, no porto crema”. 

I jo, que sí que vaig arrebossada de protecció solar (i sorra de passar-me mig matí a l’obra construint fortificacions, murs i fossats), pagaria per posar-me a la pell d’ella, per uns instants. I els diria que tant de bo puguin fruir-ne durant molts anys. 

Mentre deixem la platja enrere i les vides que hi fan parada, em sobrevé aquella malenconia humida, que sol acabar expulsant alguna llàgrima. És una tristesa benvinguda, que s’esvaneix ràpidament, tot i que sempre torna. Deu ser així com he de recordar que ara fa vuit anys va marxar. Ell, a qui no li agradava passar per la dutxa de la platja per retenir la salabror sobre la pell i beneficiar-se dels seus poders curatius. 

Viure sense la vida

No m’imagino despertar un dia sense àlbums de fotos (ni imatges digitals a cap dispositiu). Sense cartes de l’adolescència. Sense notes escrites amb la meva lletra. En una cambra blanca, sense quadres a les parets, amb sabates de soles noves a l’armari. Què és una vida sense records? A mi a voltes m’angoixa. Potser per això m’obsessionen les fotografies. Per no quedar-me jo sense la vida, o que la vida em perdi a mi, i perquè no s’hi quedi mai la meva filla. Potser per això fa més de cinc anys que li escric un diari. Potser per això molts tenim la dèria instagràmer a l’estil Memento.

Per això, captiva un dels llibres finalistes de l’estroncat i desafortunat Premi Crexells d’enguany i segon premi Llibres Anagrama, La memòria de l’arbre, que Tina Vallès va publicar l’any passat. Una exquisida aproximació a l’Alzheimer, a través de la veu narrativa d’un nen, sense necessitat de posar nom a la malaltia i sense caure en la carrinclonada. En part ho aconsegueix posant l’accent en la construcció, més que no pas en la destrucció, dels records de l’avi del protagonista.

Hi ha proses aparentment senzilles i transparents que són poesia. La memòria de l’arbre és una novel·la que es devora en el mateix temps de dues migdiades peresoses. Però això no li treu pas mèrit (per a les mares de menors, encara resulta més valuós, de fet), perquè el tractament que l’autora fa del tema i el domini lingüístic amb què el vesteix són de tot menys epidèrmics. Feia temps que no recordava riure i plorar alhora en un mateix paràgraf. L’adult que llegeixi la novel·la i aconsegueixi romandre impertèrrit només pot estar fet de marbre.

Però alhora em consola constatar que les vides que s’esvaneixen a poc a poc mantenen dempeus la capacitat d’emocionar-se. Dissabte, en la presa de possessió dels consellers, impactant va ser la imatge del president Pasqual Maragall entonant, amb el braç dret alçat i el puny tancat, “El cant de la senyera”. La lletra de l’avi poeta no s’oblida i hi ha records que el cor ancora. I a molts no se’ns oblidarà aquella escena. 

Vivim a cops de tuit i post, sense parar esment sovint en les experiències i els sentiments que en realitat escriuen una vida, aquelles que s’empelten a la soca, que, tal com la defineix l’avi que retrata Tina Vallès, “és un arbre amb la memòria al descobert”. I en el fons, tots som arbres. La segona novel·la de l’escriptora barcelonina i la imatge de l’expresident i exalcalde cantant l’himne de l’Orfeó Català són per a mi dos cops d’atenció.

El savi poeta Joan Margarit ens adverteix: “no llencis les cartes d’amor”. Perquè “passarà el temps, s’esborrarà el desig” i “cauran els anys”. Potser avorrirem els llibres i, aleshores, les cartes d’amor que haurem guardat seran la nostra última literatura.


(article publicat a www.7accents.cat el 7/06/2018)

Després de la mudesa

"Després de la mudesa

Has emmudit.

El cel

és una glopada

de llet calenta

on el meu plor

retroba

el coragre de Déu,

l'amor i el seu

silenci."

Jaume Pont

Ell va emmudir i nosaltres també. I molts de vosaltres, quan vau tenir el valor de venir-nos a consolar. Però a hores d’ara sols el record i les paraules són el vehicle del nostre consol i agraïment.

A tots aquells que se us feia un nus a la gola quan vau venir a casa o al tanatori, aquells que no vàreu dubtar a desplaçar-vos uns quants quilòmetres per ser al nostre costat, aquells que ens vau portar menjar tot i estar desmenjats, aquells que ens vau dedicar unes flors, aquells que ens vau trucar o ens vau enviar un missatge, i els que vau voler dir el vostre últim adéu al nostre marit, pare i avi. Als que heu intercedit des del vostre àmbit per millorar la senyalització de la carretera on va tenir lloc el tràgic accident i als mitjans de comunicació de casa que heu tractat la informació amb la sensibilitat que es mereix. A tots aquells que ens vau oferir una espatlla on plorar i aquells que també vau vessar llàgrimes... A tots, us agraïm els gestos de bona voluntat.

Amics de la comarca i de fora, familiars, companys del Rotary Club de Solsona, el golf Bonàrea, l'Aula d'Extensió Universitària, l’Associació d’Amics del Camí de Pallerols de Rialb a Andorra, Associació de Veïns de Cal Xuxa, Ajuntament de Solsona, Grup Alimentari Guissona, Gremi d'Hostaleria del Solsonès, Castellers de Solsona, membres rotaris d’arreu del país, NacióSolsona.cat, Celsona Informació, Regió7 i Solsona FM. A tots, enmig del silenci, us donem les gràcies per dignificar la seva mort.

Tot i la mudesa que plana ara sobre nostre volem retenir també unes paraules que ha pronunciat un mossèn aquests dies i que confirmen el que ja sabíem: que ningú de Solsona no ha parlat mai malament d'ell. Perquè ningú no en tenia motius. Perquè era, per damunt de tot, un home bo. "De gent n'hi ha molta, però de persones, no, i el vostre pare era una excel•lent persona", va voler recordar-nos un veí.

Estem convençuts que el nostre marit i pare no s'hauria imaginat mai un comiat com el que li vau oferir. Des d'allà on és, després de la mudesa, segur que també us ho agraeix.

Pilar Casals, David i Noemí Vilaseca