Salabror

A les dutxes de la platja, el llindar que separa la salabror i el moment intemporani de la vida real i asèptica, ella es dona pressa per vestir-se; mentre ell, que ha romàs assegut en un banc sota l’ombra d’una magnòlia propera qui-sap-l’estona, tot esperant el delit d’ella de tenir un tast de mar, pronuncia en veu alta l’observació que l’experiència ha estat curta. 

Ella en deu tenir quaranta i pocs; ell ronda la setantena. La pell marmòria de la noia, el look d’explorador de qui l’espera i el seu català delaten la seva procedència de l’interior. “Home...”, diu ella, i fa tocar l’ase tot insinuant que li sap greu fer-lo esperar. “Jo estic la mar de bé, aquí! Torna-hi, si vols”, li respon ell. El seu tarannà despreocupat, sol·lícit per damunt de tot, i feliç em resulta familiar, m’és una fiblada. “Que no, papa, ja està bé. A més, no porto crema”. 

I jo, que sí que vaig arrebossada de protecció solar (i sorra de passar-me mig matí a l’obra construint fortificacions, murs i fossats), pagaria per posar-me a la pell d’ella, per uns instants. I els diria que tant de bo puguin fruir-ne durant molts anys. 

Mentre deixem la platja enrere i les vides que hi fan parada, em sobrevé aquella malenconia humida, que sol acabar expulsant alguna llàgrima. És una tristesa benvinguda, que s’esvaneix ràpidament, tot i que sempre torna. Deu ser així com he de recordar que ara fa vuit anys va marxar. Ell, a qui no li agradava passar per la dutxa de la platja per retenir la salabror sobre la pell i beneficiar-se dels seus poders curatius.