De platges i piscines immorals

S. recorda el dia que, de ben jove, va llogar un patí de pedals amb tobogan amb una amiga per endinsar-se a la mar. Envoltada d’aigua, peixos i posidònia, es va sentir segura per alliberar-se de la part superior del biquini. Sense adonar-se’n, van pedalar durant una hora i, a resultes de l’experiència, va acabar amb els pits socarrimats durant quinze dies i mudant la pell com les serps. Des d’aleshores, les seves metes no han tornat a veure el sol. Així em justifica S., irònicament, el perquè no practica el topless, a banda d’admetre que la vergonya li ho impedeix. És una del reguitzell de dones a qui he enquestat per fer-me una idea del que passa amb el topless. Perquè és una realitat que cada estiu es veuen menys pits femenins descoberts a les platges. No cal dir que a les piscines, al nostre país, el topless és un anglicisme encara més exòtic, malgrat que la campanya de Mugrons Lliures hagi posat el debat damunt la taula per aconseguir que els equipaments públics aixequin el veto a aquesta pràctica i abolir una discriminació de gènere evident. 

Amb motiu del Dia Internacional del Topless, que es commemora el 25 d’agost, pels carrers de Manhattan s’han deixat veure dones amb el tors nu per reclamar el seu dret a treure’s la samarreta igual com ho fan els homes sense por de ser multades. «Per què l’home pot ensenyar el pit i la dona, no?», és el que es qüestiona allà i aquí. És el que va plantejar fa deu anys el moviment feminista suec Bara Bröst (Pit despullat) i que va aconseguir canviar les normes de les piscines públiques de Malmö. És la mateixa pregunta que el 1964 hi havia darrere de la reivindicació del monokini, el primer banyador que deixava els pits a l’aire.

A Dones que surten del paper, d’Elena Yeste i Francesc Canosa, s’hi recull un article publicat per Irene Polo el 1930 sota el títol «La platja de fa 30 anys». Hi relatava com la platja barcelonina era declarada «immoral» per part dels nostàlgics supervivents del segle XIX que preferien les banyistes enfaixades i «vestides de cap a peus», que només ensenyaven mig braç i mitja cama. Als anys trenta molts denunciaven la impudor de l’ús del mallot per «la presumpció descarada de les dones que incita els homes als mals pensaments». Ves que en les normes que encara neden a les piscines públiques avui no hi hagi reminiscències d’aquella moral ultramuntana.

Entre les dones consultades dins el meu cercle, n’hi ha que a la platja o al riu es treuen la part de dalt del biquini (només quan s’hi senten còmodes o si l’estat d’ànim hi acompanya) i n’hi ha que no a parts iguals. La immensa majoria de les que es destapen ho fan per qüestions estètiques, per evitar marques del bronzejat. Entre les que prenen el sol amb les dues peces, alguna ho fa per motius de salut i tota la resta, per la motxilla cultural patriarcal que carreguem a l’esquena. A M. fins i tot li agradaria fer topless, però se’n sent incapaç! Cap de les dones amb qui he parlat es planteja fer topless a la piscina. Però cap d’elles tampoc no concep la prohibició de fer-ho per motius de gènere. L’alliberament de la dona va molt més enllà dels mugrons descoberts. Però sí que va de la igualtat de drets, de poder decidir i de deixar enrere la cosificació del cos femení a l’espai públic. Perquè avui discriminar sí que és immoral.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 28 d'agost de 2019. Foto de la revista Life del 'monokini', creat el 1964)

Salabror

A les dutxes de la platja, el llindar que separa la salabror i el moment intemporani de la vida real i asèptica, ella es dona pressa per vestir-se; mentre ell, que ha romàs assegut en un banc sota l’ombra d’una magnòlia propera qui-sap-l’estona, tot esperant el delit d’ella de tenir un tast de mar, pronuncia en veu alta l’observació que l’experiència ha estat curta. 

Ella en deu tenir quaranta i pocs; ell ronda la setantena. La pell marmòria de la noia, el look d’explorador de qui l’espera i el seu català delaten la seva procedència de l’interior. “Home...”, diu ella, i fa tocar l’ase tot insinuant que li sap greu fer-lo esperar. “Jo estic la mar de bé, aquí! Torna-hi, si vols”, li respon ell. El seu tarannà despreocupat, sol·lícit per damunt de tot, i feliç em resulta familiar, m’és una fiblada. “Que no, papa, ja està bé. A més, no porto crema”. 

I jo, que sí que vaig arrebossada de protecció solar (i sorra de passar-me mig matí a l’obra construint fortificacions, murs i fossats), pagaria per posar-me a la pell d’ella, per uns instants. I els diria que tant de bo puguin fruir-ne durant molts anys. 

Mentre deixem la platja enrere i les vides que hi fan parada, em sobrevé aquella malenconia humida, que sol acabar expulsant alguna llàgrima. És una tristesa benvinguda, que s’esvaneix ràpidament, tot i que sempre torna. Deu ser així com he de recordar que ara fa vuit anys va marxar. Ell, a qui no li agradava passar per la dutxa de la platja per retenir la salabror sobre la pell i beneficiar-se dels seus poders curatius. 

Foc

Ets a plaça, perquè és festa i a tu et toca treballar... L’ombra t’esquiva. I tu allà, calibrant l’ascens de la temperatura i notant com baixa cama avall aquella gota. La sents lliscar. I al mig de la rotllana els geganters ballen estoicament sota les atentes mirades de centenars d’ulleres de sol. Els ossos, especialment, et fan patir: quantes gotes no deuen regalimar sota aquella aparença de pèl animal bo i seguint el ritme que marca la cobla!

Quan creus que estàs a un pas d’evaporar-te tota tu (la gota ho ha fet en pocs segons), aleshores t’acaricia la flaire de crema cremada que s’escapa de Cal Massana i tornes a l’estat original. L'esclat dels dos fuets del drac fa tota la resta; tot va de foc, però un foc dolç, l’essència de la festa tradicional d’aquest país. Benvingut estiu.

Tancat per vacances

“A fora, l’empedrat alena foc,/ el temps s’empereseix, en l’aire brunzen/ els mosquits de la sang –la bèstia pesa./ Tot això és –com dir-ho–/ calent i gras i regala suor”, escrivia el 1963 Joan Vinyoli.

Saps que hi ets quan t’estressa l’agenda de sopars i concerts que t’han d’omplir les vetllades. Quan tens més temps per fer l’esport que has deixat de banda, però et festeja el tedi més profund, propi de la hibernació dels homoterms. Talment com hiberna l’anhelada República enterrada sota el groc abrusador i les formes orfes de fons. Quan hi ha menys dies que llonganisses (i més fruita, i més rentadores i dutxes, i més debats estèrils). I escoltes The Mentres cantant per a tu “... et dutxes sense roba per esbandir els plors, i et llences a la piscina sense aigua ni clor”. Quan la xica et pregunta, amb la màxima bonhomia, si es pot fer pipí al mar, en el precís instant en què t’ha absorbit la lectura i has aconseguit la impossible postura de la felicitat damunt la tovallola. Quan t’inventes brosses imaginàries dins de l’ull el dia que has d’entregar l’infant al seu pare i sents la fiblada dels set eterns dies amb la seva absència. Quan tens més disponibilitat per fer aquells encàrrecs que arrossegues de fa temps i et topes amb el gasiu rètol d'Horari d’estiu o amb l’implacable Tancat per vacances. Quan la notícia més original és que els termòmetres pugen i ens toca surfejar onades de foc. 

Saps que hi ets quan t’encarreguen l’article del mes en el moment en què la inspiració també ha fet les maletes. I sents l’autocomplaença de ser conscient que segurament aquestes línies lleugeres seran llegides enmig de la provisionalitat i el tantsemenfotisme de l’època.  Així llisquen els dies de calor fins que t’adones que les teves vacances (no les dels altres) duren menys que l’aigua estancada en un forat cavat a la sorra amb una pala de joguina. Però saps que és un miratge, aquell parèntesi efímer que el setembre posarà a dormir per desvetllar-te a tu.

(article publicat a www.7accents.cat el 12/07/2018)

BCN low cost

Escriptura automàtica. Així és com penso escopir les quatre impressions que em va gravar una Barcelona diferent arran de l'opció low cost amb què ahir vam decidir viure un dissabte peculiar. Primer pas: estrenar el portabicis i fixar-hi les dues ATLAS índies després de treure'ls la pols acumulada a base d'un llarg abandonament al garatge. Em pensava que el suport no ho suportaria. Quin bé de déu de ferro! "That's too big for you!", em diria unes hores més tard un turista d'aspecte llatí que m'ajudaria a aguantar la bici darrera meu pujant per les escales mecàniques que menen al MNAC.

Segon pas: fer els 100 quilòmetres que separen casa meva de Barcelona sense treure l'ull del retrovisor. Aquests portabicis em sembla que no estan fets per aquesta mena d'andròmines. Aquí actualment les fan d'alumini i és lògic que pesin la meitat. Veig que els cotxes del darrere, molt sensatament, guarden una distància prudencial. Quin seria el recorregut d'un vehicle d'aquest tipus deixat a la seva sort per la C-55? Ens encantaria tenir unes Hoodbikes, barcelonines i amb un disseny molt llaminer, però valen el doble que les nostres i ara mateix no estem per la labor.

Tercer pas: arribar a la zona universitària de la Diagonal. Aparcament gratuït, cremeta per no cremar-nos a les espatlles i els bessons, barret al cap i ja estem a punt! Direcció a Gràcia, carrer del Sol, número 8: oratori de Sant Felip Neri, nou escenari escollit per l'actriu i creadora de la firma Susi Sweet Dress, Susana Bas, per al seu mercat d'estiu a la capital catalana. Fa uns mesos que la vaig descobrir per casualitat fullejant una revista de tendències madrilenya. Estil vintage a preus low cost propis de Zara o Blanco amb una diferència que no té preu: et quedes un vestit únic (jo me'n vaig endur dos) literalment. No n'hi ha dos d'iguals.

Quart: arribar al número 8 del carrer del Sol. Entrem al claustre d'aquest espai, convertit en un mercat pop-up amb estètica de revetlla de postguerra. En qualsevol moment em toparé amb la Colometa buscant un vestit per encaterinar en Quimet. Com sempre quan em trobo davant de rastelleres de roba, perdo la noció del temps. Són les 3 de la tarda i mantinc l'estómac enganyat. Per acabar-lo de despistar, accepto la invitació d'una ampolla benjamí d'Ana de Codorniu. Amb aquesta calor no m'hi puc resistir! 

Cinquè pas: una vegada reservats els meus dos dolços vestits per estrenar aquest estiu, l'estómac es revela. S'ha acabat el bròquil. Torna a agafar la bicicleta i vés a buscar taula. Ideal la terrassa de l'Amir de Nit, el libanès de la plaça del Sol. Una amanida tabulé, refrescant al 100 per cent, un hummus i uns rotllets de pollastre. Mmmmmmmmm. 

Sisè: tornar a castigar el cul per baixar damunt les dues rodes fins a la plaça d'Espanya per començar la remuntada (per les escales mecàniques) fins a la zona olímpica. Pel camí, accidentalment, ens trobem al mig d'un escenari de la Pride Barcelona. Molts assistents porten una mena d'antenes al cap per reivindicar noséquè. No entenc perquè les festes i manifestacions gais solen ser tan xarones. És com una festa infantil per a majors de 18 anys.

Fem la volta per l'Anella Olímpica i tornem a baixar pel carrer de Lleida. Passem pel Poble-sec i arribem a la rambla del Raval, on hi ha la Mostra del Llibre Anarquista (jo passo de tot, també d'aquests llibres), a tocar de la seu d'UGT i la meva escultura fetitxe de Fernando Botero. A la nova milla d'or de la cultura -a l'entorn de la nova Filmoteca- he d'esquivar tot una colla de barjaules (ni una del país) desqueferades. Travessem cap al barri gòtic. "Passejar pel gòtic avui fa fàstic. Ens hem carregat el nostre bressol" és un dels tuits del dia de Toni Soler. Ho corroboro. Al costat del Palau de la Generalitat sento una dona, mig èbria, que li diu a un altre: ..."las cosas de palacio van despacio...". Cap al barri del Born, on descobrim el carrer del Rec. Em transporta a alguna altra ciutat europea, i alguna de basca. Hi tornaré amb més calma i a peu.

És hora de tornar cap al cotxe. Anar pujant amb ziga-zagues per Sants i les Corts. Per fi deixem enrere les allaus d'estrangers incompatibles amb allò que se'n diu passeig. Ara entenc una mica perquè els barcelonins deixen la ciutat els caps de setmana d'estiu. Fins i tot m'he fet angúnia a mi mateixa. Molts m'han pres per una invasora més. Em sap greu! Però, malgrat tot, m'agradarà repetir un dissabte de guiri com aquest. Barcelona is cool!

El llibre que desitjaria haver escrit

El Marc és jove. És del 1983. I, malgrat això, ja es podria morir. No em mal interpreteu: vull dir que a la seva edat ha pogut comandar una experiència vital única d'aquelles que, quan les cremes penses: "ara ja em puc morir". Quan va fer 25 anys va decidir fer una bogeria: fer la volta al món i conèixer les històries de 25 joves de 25 anys de 25 països diferents. Va recórrer 150.000 quilòmetres en poc menys d'un any. Aviat farà dos anys de la tornada del periple i no em crec que se n'hagi recuperat del tot.

El resultat d'aquella bogeria es va plasmar, primer, en un bloc, www.lavoltadels25.cat, premiat per Lonely Planet com el millor bloc de viatges en llengua no anglesa. Més tard, el febrer d'enguany, el Marc Serena va aconseguir que La Magrana li publiqués el llibre La volta dels 25: un atles generacional de Johannesburg a Moscou. Jo el tenia des del gèlid mes de febrer, però no ha estat fins aquesta tòrrida setmana que l'he salvat de la pols de la lleixa per devorar-lo. Acabava de llegir l'última pàgina d'una de les novel·les de Haruki Murakami, un dels meus autors de capçalera, conscient que el llistó quedava massa alt i el risc que corria d'avorrir-me en la nova lectura. Estava molt equivocada. En quatre dies m'ha permès emprendre un viatge memorable sense moure'm d'aquí, únicament fent alçar el vol de l'esperit. I quina experiència! S'ha convertit en el títol del meu estiu 2011 (sense res a envejar a qualsevol Murakami).

En canvi, molta enveja (sana, això sí) és la que m'ha fet sentir el primer llibre de Serena! Aquest és el llibre que desitjaria haver escrit. Perquè és l'última estació d'un viatge que no té preu. Perquè és una mostra fefaent que per fer la volta al món es necessita ben poc equipatge i grans dosis de coratge, la ment molt oberta i receptiva, deslliurada de prejudicis i predisposada a néixer a cada parada. M'hauria agradat escriure'l perquè està molt ben escrit: utilitza un estil i un llenguatge vigorosos i espontanis, creïbles, les paraules i les expressions precises a cada moment, un ritme adequat, que enganxa. I tot plegat, fruit d'un cúmul de vivències passades pel sedàs d'una gràcil sensibilitat que no ens deixa perdre cap detall. M'hauria agradat escriure'l perquè voldria dir que hauria tingut l'oportunitat de créixer, prenent consciència que conèixer el paradís no té res a veure amb els diners ni les comoditats d'aquest món, i perquè hauria pogut tenir contacte amb persones que m'haurien fet obrir els ulls i el cor. Perquè el Marc és del 1983, però que gran! M'hauria agradat escriure'l perquè és una obra universal, d'interès tant per un català com per un americà o un zimbabuès, escrita per algú de casa nostra.

L'autor no només ens fa de guia pel món, sinó que també ens transmet, amb la sinceritat d'un amic que coneixem de fa unes quantes primaveres, aquells moments de debilitat més primaris, que viscuts des de la distància de casa resulten encara més incisius. Després de ser assaltat a la ciutat xilena de Valparaíso reconeix que se sent espantat: "Fa mesos que viatjo sol però ara em sento més vulnerable, sobretot després de descobrir que em podien atracar en un carrer ample i a plena llum del dia". La por també el domina en algun moment de la seva estada a la selva peruana: "Què faig jo aquí? Què val la meva vida? Qui em pot trobar a la selva tropical més gran del món? (...) Em veuen com un lingot d'or amb potes? (...) Estic suant. Se'm fa etern". Però és a Veneçuela, país de policia corrupta, on s'arriba a sentir més insegur. Si ja no et pots ni fiar de les forces de seguretat, en qui pots creure per apuntalar la solitud?

La volta dels 25 hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles de secundària. Seria un bon recurs per conscienciar tots aquells que dubten de la utilitat dels estudis (el llibre ens recorda que l'educació és el motor del progrés de qualsevol país). Seria també un bon recurs per conscienciar els joves mal criats que en aquest planeta nostre hi ha contrastos que fan feredat: mentre que a Zimbabue amb prou feines es poden treure diners dels caixers i comprar menjar en un supermercat, enmig d'escenaris apocalíptics, a Nova York el 4 de juliol, coincidint amb el dia de festa nacional, se celebra un grotesc concurs per premiar el més ràpid del món menjant hot dogs.

A Betania (Perú), el nostre aventurer va rebutjar l'oferiment d'un xaman per provar un beuratge al·lucinogen de ayahuasca, l'anomenada planta dels déus i per a la qual molts estrangers viatgen fins a la zona expressament. Va dir que ell no era prou savi per prendre'l. Però ara estic convençuda que els seus amics peruans li'n reserven una dosi per quan hi torni. El Marc savi, perquè ha descobert -i ens ajuda a descobrir- que el món occidental només és una part del món, i que el nostre temps només és una cara del temps. Tot això, fent la volta dels 25.

El Marc, a la foto de la portada del llibre en català. Autor: Jesús Serena

D’una bola o de dues?

Entremig de les tremendistes notícies econòmiques sobre el possible contagi de la crisi grega a Espanya i Itàlia, entre l’aposta d’Òmnium Cultural, que alguns qualifiquen d’agosarada, per la insubmissió fiscal de Catalunya, entre el calorós debat sobre les pujades de sou d’alcaldes, l’anunci de l’augment de la taxa de l’aigua, les desafortunades declaracions del conseller Mena sobre el futur de molts aturats, el demagògic discurs del Rubalcaba com candidat a l’estrepitosa plantofada electoral –creant una marca pròpia on amb prou feines es visualitza el logo del PSOE– i l’escàndol dels rotatius anglesos del temut magnat australià Rupert Murdoch, aquests dies es mou alguna cosa diferent.

Entremig de les notíciesnormalsdequalsevolèpocadelany també es produeixen fenòmens que ens trasbalsen l’estat d’ànim i que fins i tot ens boicotegen les ganes d’escriure articles com aquest. Parlo d’aquell fenomen pel qual La Riera i El matí de Catalunya Ràdio, per exemple, acomiaden la temporada i obliguen a alguns a canviar una miqueta d’hàbits. Parlo d’aquell fenomen pel qual la millor oferta al cinema és Resacón 2, pel qual la màxima tribulació per a molts (i aquí m’hi incloc fins al dia 16) és haver de fer cua per aconseguir un gelat al municipi de costa on passem uns dies, totalment absorts dels maldecaps que tenen els de més amunt per empescar-se un segon pla de rescat per a Grècia.

És l’estrany fenomen aquell en què el cos, que tenim sodomitzat durant la resta de l’any, ens reclama una atenció, que ens deixem anar, que ens alliberem i passem de deadlines, que oblidem les dietes, que ens preocupem més per fer cua per al gelat de sabor impronunciable, tot entonant l’èxit de l’estiu dels Catarres, que no ens podem treure del cap –el tema d’aquest humil trio ha guanyat el pols a la milionària campanya d’Estrella Damm (només cal sondejar quanta gent sap que la cançó és de Herman Düne)–, que deixem que s’acumulin a la bústia les cartes del banc, que ens ajaguem a la tovallola i ens posem els auriculars a les orelles (per evitar castigar l’oïda amb les preocupacions de les chonis de Castefa o la conversa sobre l’última visita al podòleg de les iaies que ens envolten).

I sort en tenim de poder trencar la rutina amb fenòmens com les vacances d’estiu! És quan més pensem en nosaltres mateixos i en la necessitat de prendre esment en els petits instants que amaguen la felicitat. Però aleshores altres obligacions que, tot i ser-ho, també ens fan feliços, com escriure columnes com aquesta, poden convertir-se en una càrrega sense ordre ni concert i amb tanta transcendència com la pregunta que em fa la geladera quan em demana si el vull d’una bola o de dues.

Seguint les petjades de gavina

Ser el següent a estrenar la platja després d'haver-ho fet les gavines (et deixes dur per la sanefa que han dibuixat tot reptant la feina de les màquines netejadores que deuen haver fet feina fa un parell d'hores). Un petit gran plaer d'estiu. La sorra encara és fresca i tot just es desperta d'una nit serena. El sol puja, molt parsimoniosament, per darrere; m'acarona els bessons, l'esquena que està a punt de deixar-se caure damunt la tovallola, lliurant-se al pur hedonisme: començar el dia amb l'única obligació de jaure, i ser-ne conscient, és un altre dels plaers.

El tros de terra que tinc davant encara no ha estat envaït per para-sols carrinclons. Els marrecs que en un altre moment i en una altra banda s'esbargirien a un metre de distància deixant-ne rastre sobre el meu espai vital intentant convertir-me en una croqueta encara no fan acte de presència. Les poques àvies que hi ha aquesta hora (elles sempre són les primeres després de les gavines) passen desapercebudes perquè encara no han arribat les altres amb qui poder escatainar.

He arribat a una bona hora, cal aprofitar-ho i fer volar la imaginació: em planto per moments a les illes Seychelles. Em vaig tornant ingràvida. A l'iPod, escullo Antony & The Johnsons: "Kiss my name" (...when the grass is green with grow, and my tears have turned to snow... kiss my name...). També porto el diari, perquè se'm fa difícil la completa desconnexió de la realitat. No podem deslligar-nos mai d'un món que va girant. Una mica d'actualitat, les columnes de Monzó i Rahola, als quals agraeixo que no facin vacances justament aquests dies, combinades amb un banyet ràpid, l'olor de la crema protectora (totes fan bona olor), i alguns "articles amb cua" del Josep Pla del 1940 -són exquisides les seves converses de bar amb la senyoreta Margot!. Quin còctel d'estiu!

L'assaboreixo a consciència... fins que començo a besllumar el primer pare de família que ve carregat amb el para-sol, les galledes i pales i el flotador gegant en forma de cocodril. Ara les sanefes sobre la sorra ja s'han desdibuixat i l'escalfor del sòl s'ha tornat més inhòspita per les plantes dels peus. Demà al matí tornarem a jaure ben d'hora.