Germinació

No ens espanta el fred traidor. La primavera tot ho desperta, també el patrimoni natural, la set d’enfonyar-nos-hi, el delit de tornar a escoltar música en viu… I les llavors de La Mare Cultural germinen. Per això hem tornat a enfilar-nos per la pineda de pinassa i pi roig que mena al mil·lenari Castell de Lladurs, aquell record de fortificació que repta el visitant curiós a descobrir-hi secrets nous cada vegada. Avui, a més, fauna salvatge ha perdut la por a mostrar-se davant nostre amb una exposició de fotografia tan efímera com integrada de Joan Padró. 

Hem deixat que el temps jugués amb nosaltres preservant inscripcions de final de la guerra civil i la postguerra i incisions del XVII. El colofó: l’actuació tan senzilla com delicada i brillant que ens ha fet retrocedir capritxosament quatre segles enrere amb els Amors i mirades que ens han regalat la talentosa veu i la virtuosa guitarra barroca del duet Isanta & Wasserman. 

Si pensem en el temps, és millor aquest que passa, se’n va i torna sempre per bressolar-nos, que no pas el de les gèlides temperatures ara ja impertinents.

El meu Sant Jordi

Quan sigui alcaldessa
plantaré un jardí públic de llibres,
ordenats per gèneres,
dels quals emanin històries
que embriaguin els veïns.

Quan sigui alcaldessa
obriré una biblioteca de roses vermelles,
ordenades per tipus d'amor,
que ofereixin una fragància d'esperança
a qui se senti sol.

El millor de la incertesa i l’acoquinament dels quaranta és la certesa que abans n’hi ha hagut molts d’altres que també hi han passat. I, amb crisi o sense, han continuat endavant amb el cap ben alt. Entrevistada per Montserrat Roig, la Rodoreda confessava que el fet d’envellir la preocupava quan tenia quaranta anys, quan va passar la crisi. Després va superar-la i ja tant li feia que li sortissin arrugues com tornar-se vella. “A mesura que et vas fent gran et vas allunyant dels problemes de la bellesa personal i et dediques a mirar, no a tu, sinó fora de tu mateixa”. El que deia: no ser la primera a arribar als quaranta té l’avantatge que pots saltar-te pantalles (o fases, toca dir) si saps captar els trucs de les altres. I les persones properes que m’han precedit m’han ensenyat a no témer el temps.

Aquests dies deia un dramaturg que el teatre si no és en viu i en directe, no és teatre. Qui sap si un aniversari en confinament tampoc no és un aniversari. Podria enganyar-me i pensar que no és del tot real, talment la vida que ens estem improvisant des de fa prop de dos mesos. Però, i si, per contra, és més palpable i compacte que tots els anteriors, per l’obligació de compartir-lo menys i celebrar-lo més amb mi mateixa?

El que sí que és ben real és la immensa gratitud que sento envers les persones meravelloses que anit d’alguna manera van entrar a casa meva. Que grans sou! Afortunada era als vint i el doble ho soc avui.

Set anys vuit primaveres

8.48 h del vint de març de dos mil tretze —en connexió amb l’aniversari del germà. Paria la primera de vuit primaveres en set anys. Després de l’hivern més llarg i feixuc, però també més desvetllador, engendrava una primavera de 3,6 kg i 51 cm (un bon tany!). Vaig buidar-me per fer lloc a la plenitud, com passa a totes les panxes donades durant nou mesos. La vigília del dia de la poesia saltava d’estació. Per sempre.

L’equinocci d’enguany arriba alterat, reclòs, però amb tota la fragància que el recolliment no deixa esfumar, i amb la mateixa fiblada de cada any. A fora, garses i pardals, aliens tots a l’excepcionalitat que ens imposa un virus coronat, s’atansaran al vidre del menjador per reclamar un bocí de pastís. Els en darem un tros amb la condició que ens regalin un vol, una estona de llibertat.

I riurem, com fem cada dia. I ens imaginarem els pastissos que vindran més endavant, el dia que els puguem compartir, que és quan són més bons. Xocolata, nata i maduixa. I bufaràs. I cantarem que siguis molt feliç. No hi ha restriccions possibles que aombrin la infal·lible celebració de la vida!

Eterna

Vaig assecar-la
per regar-ne la vida.
L’aroma ja és record,
però n’oloro la bellesa,
la més envejada.
Les suculentes de casa,
des dels seus petits forts,
li mostren, vanitoses,
les seves espines.

Sakura

Un any més, ha esclatat la flor,

la seva manera de sacsejar-nos.

Un any més, el blanc pur del jardí

et retorna entre nosaltres.

Pètals efímers i delicats, 

l’avantsala del fruit predilecte.

En aquest racó exquisit, 

ens empassem la primavera

dels ulls al cor,

la mà i la boca.

Et collirem

pensant, novament,

que vas plantar el cirerer 

per continuar aquí

també quan no hi fossis.

Nanoturisme de primavera

Avui feia una tarda esplèndida de primavera per agafar el cotxe, fugir de l'asfalt i fer marrada per la xarxa de camins comarcal, deixar les quatre rodes arraulides sota qualsevol ombra arbòria i posar-nos a caminar per descobrir paisatges verds. Disposàvem d'una horeta llarga per fer nanoturisme, a tocar de casa, amb l'últim disc dels Manel sonant per primer cop. Hem decidit tirar cap al sud, a Llobera.

M'he equipat amb ulls d'urbanita per apreciar al màxim tot allò que se'm plantés al davant (és un lloc comú, però no per això menys cert, que el jardí del veí sempre està més verd i sembla que sigui obligatori fer quilòmetres per deixar-nos delectar, i com més lluny, més bonic). I l'estratègia m'ha funcionat. No he trigat a treure la càmera i començar a disparar (una mostra la teniu acompanyant aquestes línies).

Primer, a l'entorn de l'església parroquial de Sant Pere. Tot i ser d'origen romànic, el llegat arquitectònic d'aquesta època ja hi és gairebé imperceptible. Però tant és, perquè l'ordenat paratge de boscos de pins i roures que l'envolta fa tota la resta. Després, hem passat pel mig d'esteses de vànoves verdes de blat abans d'espigar refulgents sota el sol d'aquesta tarda excepcional d'abril i hem somniat desperts imaginant-nos ocupant algunes de les masies que de tant en tant guarneixen aquests pintorescos cobrellits.

I hem fet via fins a la torre de guaita de Peracamps, documentada del segle XI, de planta rectangular, de la qual es resisteix a mantenir-se dempeus el mur de ponent. Em resulta increïble que al segle XIX aquest racó avui tan silent, plàcid i assossegat pogués haver estat escenari sagnant de la primera guerra carlina.

Ens ho explica un plafó, que al mateix temps ens indica que estem coneixent una part de la ruta "Territori de masies". M'alegra constatar que els veïns, les entitats i les institucions estan fent esforços per posar en valor aquests petits tresors sense additaments, genuïns. De tornada a casa, l'internet m'aproxima una mica més a aquest projecte d'interpretació, impulsat per l'Associació l'Arada. Consisteix a dinamitzar turísticament i promoure socialment i cultural el sud de la comarca servint-se de tres eixos temàtics: la Catalunya vella, el Barroc i el carlisme.

Aquesta tarda, amb la sonsònia dels Manel entre parada i parada de la primera sortida nanoturística de la temporada, m'he sentit orgullosa de ser del Solsonès. Afortunada de tenir indrets idíl·lics a tocar de la porta de casa. Avergonyida d'haver-los ignorat durant més de 30 anys.

Aquest post no és per a tu

Avui no et llegeixis aquest post. No l'he escrit pensant en tu. Aquesta entrada no t'aportarà res de profit; no t'ensenyarà res de res; demà passat ni te'n recordaràs. Encara estàs llegint? Vinga fes-me cas, canvia de web (a la dreta d'aquesta entrada, una mica més avall, trobaràs propostes molt més interessants dins els apartats "Les meves pàgines web" i "Blocs que valen la pena").

En lloc d'estar llegint aquest article, si ho fas en cap de setmana, podries estar gaudint de les últimes hores de l'hivern amb una sortideta de muntanya. En lloc de deixar-te la vista a la pantalla de TFT podries donar vida a alguna sala de la gran pantalla -una proposta que pinta bé és l'experimental La terra habitada, de la catalana Anna Sanmartí. Podries anar d'excursió a Girona amb el pretext de degustar la 30a Setmana Gastronòmica Gironina. Ja que canviem d'estació, podries dedicar-te una estona a la jardineria i regalar un nou tallat a les plantes del balconet (si tu ets dels que tenen jardí, ja hauràs de sacrificar-hi més hores i l'activitat pot deixar de ser un entreteniment). També podries fer canvi d'armari i passar-te al color, que segur que t'injecta alguna dosi de benestar.

Encara no t'he convençut per desenganxar-te de l'ordinador i aixecar el cul de la cadira? Sí que dec ser poc convincent! Doncs si prefereixes mantenir-te connectat/ada, però descobrir alguna cosa interessant en lloc de perdre el temps amb aquestes tristes ratlles, et recomano l'article que Céline Gesret signa a La Vanguardia sota el títol "10 citas culturales por menos de 5 euros". Entre les seves propostes hi ha una retrospectiva del fotoperiodista Frederic Ballell (1864-1951) sobre la Rambla de principi del segle XX a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona (Pl. Pons i Clerch, 2) - La foto que acompanya el post, extreta del web www.arteinformado.com, és seva. També pots optar per fer de guiri i redescobrir la Fundació Antoni Tàpies, si no vas ser dels primers curiosos/es.

Si avui no és exactament ni dissabte ni diumenge i, en realitat, ets dins l'horari laboral, potser tampoc no hauries d'estar llegint això. I jo tampoc ho hauria d'haver escrit, encara que quan ho vaig fer era dissabte. Perquè mentre vaig "pensar" (les bestieses també requereixen els seus moments d'inspiració i maduració) i donar forma al post, que no és per a tu, vaig deixar de fer altres coses: vaig perdre l'oportunitat d'anar al cinema, de sortir a prendre alguna cosa, d'escarxofar-me al sofà i no fer absolutament res, de llegir el llibre que he començat de l'Enric Vila (El nostre heroi Josep Pla), de suar la cansalada fent quilòmetres de corriols.

Però la xarxa té un "nosequè" addictiu que t'atrapa, et devora, et fa anar com vol d'un lloc a l'altre sense aturador (quin invent això dels enllaços! constitueixen la hipertextualitat sense límit, fent realitat la dimensió infinita!). Ens pensem que som amos de la informació que consumim, tanmateix potser en som uns titelles. En qualsevol cas, estem enganxats i ens agrada, oi?

... Ja t'he avisat que el post no t'aportaria res. No era per a tu.

Sang alterada

Avui ha abaixat el teló la campanya de rebaixes d'hivern. Després de dos mesos de descomptes, òbviament avui només quedaven engrunes a les botigues d'un dels principals eixos comercials de la ciutat comtal (ja sé que, per mala sort de molts petits comerciants, el balanç ha estat molt desigual segons la zona, i a nombrosos establiments de barri i de poble a hores d'ara encara els queden muntanyes d'estocs per col·locar). De totes maneres, jo avui ja no buscava les engrunes: ja no em venia de gust mirar-me els colls alts ni sentir el tacte de la llana. Perquè la publicitat i el màrqueting saben com festejar-me, tot i ser conscients que la crisi també afecta la magror del meu compte corrent: als aparadors la sang ja s'ha alterat i el color recupera el tron.

Sentim per la ràdio que els termòmetres es desplomen novament a partir de demà i que encara no podem desempallegar-nos de la roba d'abric que ja hem avorrit. Les dites no ens enganyen: "Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot". Però quan passem el llindar dels temples del segle XX (i XXI, s'entén), atrets per uns models que fan més justícia als desacomplexats maniquís que a nosaltres, superem de cop l'equinocci del dia 21. Perdem de vista el calendari i la realitat exterior. Comprem pensant en la primavera i, fins i tot, l'estiu, sense recordar que possiblement canviarem de talla.

Quan tornem a casa, carregats o no, avui al vespre hem de tornar engegar la calefacció. S'imposa novament la grisor, fins que el clima -no els senyors d'Inditex- vulgui. Moltes vegades vivim una vida extemporània, ansiosos de devorar el futur sense gaudir de l'ara i aquí. Estem tot just encetant el març, però tenim el cap i el cor a la primavera (i sí, estem una mica alterats).

...Ben mirat, però, pensant en la butxaca, potser valdrà la pena que ens avancem ja a omplir l'armari d'estiu i el de tardor i esquivem, així, la pujada de l'IVA del juliol.