Set anys vuit primaveres

8.48 h del vint de març de dos mil tretze —en connexió amb l’aniversari del germà. Paria la primera de vuit primaveres en set anys. Després de l’hivern més llarg i feixuc, però també més desvetllador, engendrava una primavera de 3,6 kg i 51 cm (un bon tany!). Vaig buidar-me per fer lloc a la plenitud, com passa a totes les panxes donades durant nou mesos. La vigília del dia de la poesia saltava d’estació. Per sempre.

L’equinocci d’enguany arriba alterat, reclòs, però amb tota la fragància que el recolliment no deixa esfumar, i amb la mateixa fiblada de cada any. A fora, garses i pardals, aliens tots a l’excepcionalitat que ens imposa un virus coronat, s’atansaran al vidre del menjador per reclamar un bocí de pastís. Els en darem un tros amb la condició que ens regalin un vol, una estona de llibertat.

I riurem, com fem cada dia. I ens imaginarem els pastissos que vindran més endavant, el dia que els puguem compartir, que és quan són més bons. Xocolata, nata i maduixa. I bufaràs. I cantarem que siguis molt feliç. No hi ha restriccions possibles que aombrin la infal·lible celebració de la vida!