Les vostres visites, en números

dilluns, 27 de setembre de 2010

Un dia sense llaurar

L'èxit de la vaga general de 29-S per als sindicats raurà en la seva capacitat mobilitzadora, s'entén que per la força de la raó, sense coaccions. Ho dic perquè, sense voler-ho, se m'ha escapat el riure en llegir que UGT i CCOO denunciaven avui la pressió d'aquells que impedeixen als treballadors concórrer a la vaga: "Que els empresaris sàpiguen que els perseguirem. I tranquils, els treballadors, que hi haurà piquets", ha dit fa unes hores Josep M. Álvarez. Jo també denunciaria aquells empresaris que recorrin al xantatge contra la voluntat real dels seus inferiors. Però per què no es parla també dels piquets il·legals i dels seus mètodes més que dubtosos per "mobilitzar" el proletariat?

Dimecres estic decidida a fer el meu horari laboral i complir amb les meves obligacions. Però, lògicament, respecto el dret a protestar contra la reforma laboral. Únicament exigeixo el mateix tracte per a tots aquells que volem continuar produint en un dels contextos més crítics que ha viscut mai el país. Em sorprèn llegir, aquesta tarda, que 2.834 comitès d'empresa catalans s'han adherit a la convocatòria i, en canvi, tothom amb qui he parlat últimament anirà a guanyar-se el sou aquest dia. Tinc la sensació com si la vaga general fos a la veïna França. També interpreto com a significatius els resultats d'una enquesta en línia del diari El Pais en què el 60 per cent d'internautes-lectors inquiets per l'aturada col·lectiva es manifesten contraris a la cinquena vaga general de l'Espanya posttransició.

En moments com l'actual hem de recórrer al pragmatisme. No tenim gaires més sortides. Caldria que ponderéssim les possibilitats reals que el col·lapse general que es produirà derivi en la marxa enrere del govern de ZP (amb tots els respectes, crec més en les capacitats polítiques de l'Esteban com a congressista). En un article publicat avui a El Periódico, el ministre Corbacho, en els seus últims cartutxos made in Madrid, sentencia que tot i que els efectes del 29-S puguin desbordar-nos, "en cap cas han d'alterar l'objectiu expressat en la reforma laboral". Més clar, l'aigua.

Fornida en la cultura del treball, el mot "vaga" em fa sentir un noséquè que m'incomoda. Em recorda el terme "vagància", que només hauria de ser apte per cultivar durant les vacances. I l'existència de piquets que no es limiten a informar, en una societat madura, encara m'inciten més a rompre una llança en favor dels esquirols convençuts. D'altra banda, l'adjectiu vague/a significa "no clarament definit". En castellà, m'agrada especialment l'accepció de la RAE segons la qual la "huelga" també és el "período de tiempo que media sin labrarse la tierra".

En qualsevol cas, potser ara no era el moment (amb això no vull alinear-me amb cap partit polític, que consti). No hi veig guanys enlloc. Potser hauria estat menys contraproduent per a tots una "vaga a la japonesa", consistent a incrementar el rendiment per crear un excedent de producció. Preferiria això, que segurament desembocaria en una rebaixa de preus, que un dia sense llaurar.

3 comentaris:

  1. Certament has transcrit alguns dels pensaments que em vagaven pel cap aquests dies. Vull anar a treballar perquè no estic d'acord amb aquesta vaga (dec ser del 60% que no ho està) i, francament, no vull ser increpada per fer-ho i, sobretot, vull arribar a la feina. Si al despatx del costat falta algú, no sóc ningú per posar-m-hi, però m'estic plantejant si anar a treballar en cotxe pot esdevenir un problema o si anar-hi amb transport públic és que pot esdevenir-ho. El cas són els piquets. Aquest matí pensava... que defensen la llibertat de qui? La meva no. És el que penso respondre si m'increpen.

    ResponSuprimeix
  2. Recomano l'article de la Rosa Montero a la contra d'El País d'avui :)

    ResponSuprimeix
  3. Sita,

    Ja tens raó, ja! I la teva hipotètica resposta és clavada. La manllevo per l'hipotètic cas que em trobi en la mateixa situació (tot i que, francament, crec que és difícil a un lloc com Solsona).
    Quant a l'article de Rosa Montero, boníssim. Descriu una situació sociolaboral que no es podria expressar amb paraules més encertades:
    "hipotecas impagadas, casas perdidas, parejas que no pueden separarse aunque quieran hacerlo, familias que tienen que volver a trasladarse con sus padres o padres dependientes que hay que traerse a casa".
    http://www.elpais.com/articulo/ultima/Dudas/elpepuopi/20100928elpepiult_1/Tes

    ResponSuprimeix