#convivència rima amb #desobediència

#Somgentdepau #Dignitat #Referèndum #Civisme #Nooblidaremmai #Revoltasomriures #Jahemvotat #aturadadepaís #sensepor #CatalanReferendum #article7TEU... que diferent que sonen dels #nazis #aporellos #violencia #vivaelordenylaley #artículo155 #Generalidadgolpista #disoluciónMossos #asedio #acosoindependentista. Ens llevem, mengem, treballem i fem un respir entre tuits, en què proliferen aquestes etiquetes, que ens escalfen el cap i els ànims. I en les piulades trobem la millor síntesi de dos relats amb què interpretar el nostre món i el seu. Entremig, naveguen conceptes com #democràcia, #llibertat i el que es considera #intolerable, que adopten significats antagònics en funció del costat d’on són disparats.

Fa dies que va deixar de ser (només) política. Ara es tracta de la defensa d’uns valors i de la desconnexió mental i emocional amb un Estat anihilador d’allò que ens defineix. No parlem de nacionalisme ni de fronteres, sinó de democràcia. Tot això no és culpa de cap govern colpista segrestat per quatre eixelebrats. Són els crits d’un poble que, lluny d’estar fracturat i enfrontat, està més cohesionat que mai. Les manifestacions de l’aturada general del #3O, dimarts, van omplir places i carrers de tot Catalunya com mai abans a la història d’aquest país. I no hi onejaven només estelades. També s’hi van veure banderes espanyoles deleroses de blindar-se de l’odi. No hi havia només estudiants, sinó també famílies, gent gran, pagesos i col·lectius diversos i de tota condició social. Mobilitzacions transversals per clamar els valors d’un d’aquells dos mons. “Contra la repressió i en defensa de les llibertats”. Quin lema més extemporani a l’Occident del segle XXI!  

Nosaltres no necessitem mitjans de comunicació que manipulin o, directament, menteixin. Som escrupolosos amb allò que fem i com votem, encara que sigui en les condicions més extremes. Som gent de pau i civisme, que seria incapaç d’esclafar una minoria desembeinant la porra. No som ciutadans adoctrinats. I tampoc som imbècils. Hem parat més galtes de les que tenim. Però diem #prou.

El 1939 al poema “La ciutat llunyana”, Màrius Torres invocava que “entre tants crits estranys”, ens parlés la veu pura de la pròpia terra. “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura”. Avui ha arribat el moment de fugir del podrimener i evitar l’ensulsiada definitiva i, per tant, que els nostres governants exerceixin la valentia fins al final i despleguin aquella arquitectura en la qual han treballat a l’ombra durant tant temps.

Perquè, al cap i a la fi, anhelem la #convivència, que forma una rima total no només amb benevolència (i paciència), sinó també amb #desobediència i #independència sense violència, igual com la transversalitat rima amb #fraternitat i #llibertat. Després de la ingent #mobilització, i paral·lelament, caldrà alguna #dimissió i, sobretot, la #mediació –potser sense haver de ficar-hi l’Església pel mig– per tal que amb la #declaració assolim, per fi, la solució (sense que hagi de passar, òbviament, per cap temuda #detenció).  Alea iacta est.

(article publicat a www.7accents.cat el 5/10/2017)

Piulem?

En una conversa sobre feina, l’altre dia discrepàvem amb un bon amic sobre la presència de les marques a les xarxes socials. Ell advocava per treballar amb discreció, deixant de banda les parafernàlies del que considera aparadors per vendre fum. Jo li replicava que actualment per a una institució o empresa (i qualsevol personatge que aspiri a ser influent) aquest món ja no és una opció per a la comunicació, sinó una obligació. Si no hi ets, no existeixes. Sense perdre de vista, esclar, que les xarxes socials han de servir per comunicar més i millor –i amb sentit comú (a vegades el menys comú dels sentits).

Amb tot, sense voler-li donar la raó, vaig obviar que aquests canals avui tan imprescindibles han acabat renovellant la vella i cèlebre frase de Marshall McLuhan, que deia que el mitjà és el missatge. El vehicle acaba fins i tot atropellant el contingut.

Tenim un problema quan la cap de l’oposició és amonestada al Parlament pel president de la Generalitat perquè aixequi la mirada de Twitter i aquest encontre es converteixi en un dels més comentats d’un debat d’investidura. Tenim un problema quan les diputades de la CUP veuen la necessitat d’autoproclamar-se putes, retardades, lletges i grasses en una compareixença depremsa per denunciar els atacs masclistes que estan rebent a tot estrop per part d’aquells illetrats que combaten les ideologies piulant destralerament, pusil·lànime i impune. Tenim un problema quan es fabriquen còctels molotov amb la mescla de rumors i xarxes socials que, tal com adverteix Pere Cardús, pot esdevenir mortal. En un article a Vilaweb, el periodista fins i tot s'aventura a dir que sense aquest combinat en el conflicte Catalunya-Espanya segurament ja seríem independents!

Tenim un problema quan tants personatges públics es veuen abocats a suprimir els seus comptes de ca l’ocell blau. Alguns ho fan segurament per esgotament dins i fora la xarxa, com @DuranLleida (li ho agraïm). Altres, tenallats per un mitjà sense intermediaris, ho han hagut de fer per esquivar la procacitat i la inclemència d’usuaris obtusos que simplement busquen sang. Fa uns anys van ser l’expresident del FC Barcelona Sandro Rosell, el jugador d’hoquei de la selecció espanyola Àlex Fàbregas i la campiona del món de waterpolo Roser Tarragó, per esmentar-ne alguns. També va fer un parèntesi, per exemple, el periodista Toni Soler (li agraïm el retorn a @soler_toni!) i, més recentment, han desertat el porter més golejat, Pau López; l’exentrenador del Betis Pepe Mel; el cantant Andrés Calamaro –per segona vegada– i l’economista Fernando Trias de Bes, per exemple.

Per contra, cada dia el niu de Twitter aplega més piuladors. Per citar-ne un cas pròxim, el bisbat de Solsona acaba de llançar-s’hi. I tot i que ens queda una mica més lluny, l’any passat una de les estrenes més sonades va ser la d’E. Snowden, que en poques hores va superar el mig milió de seguidors i ja n’acumula avui 1,8 milions.

I és que creiem incommensurable tot el que ens perdem si no som en aquest sistema nerviós! Precisament que les xarxes socials esdevinguin el focus de la notícia evidencia el seu potencial. El debat està servit. Una vegada més, hauríem d’apel·lar al sentit comú i l’aurea mediocritas. Entre poc i massa. 

Qui és el fric?

Jo sóc una freak -una fric, a la catalana-, tu ets un freak. No és que mengem fricandó, com diu el Trobador de Rovellons, però sí que ens deixem menjar, engolir, per les consignes de les xarxes socials i els seus gurús, per la nova estructura mental i els marcs relacionals que imposen invents com el Twitter. A través d'un tuit, he anat a parar, fa poc més d'una hora (això ja és una eternitat, tot ha de ser estressantment immediat, espontani) a un excel·lent reportatge d'El Pais sobre la Twitterrevolució. Espanya és el país europeu on el fenomen ha crescut més el darrer any. Ja són dos milions de comptes!

Jo fa tan sols una setmana que hi sóc i em resulta inevitable pensar que sóc a anys llum del pols hiperconnectat del món, que sóc un corpuscle en aquesta gran família de coneguts desconeguts. Un nou tuit, un titular, informació d'últimíssima hora actualitzada al moment molt abans que s'emeti per la ràdio a la qual tinc l'orella enganxada, un enllaç a un nou article d'opinió, una nova temptació de linkar al diari de torn, una nova descoberta per ampliar el llistat dels "following", i així contínuament. Ja m'ho deia: Noemí, no hi entris, que això és un cercle viciós, ja n'hi ha prou amb el Facebook i el Linkedin. Vivia tan bé abans de caure al niu de l'ocell blau! Però arriba un dia, no saps com, que passes a contribuir a engruixir el 14% d'internautes enrolats al Twitter. Em prenc la llicència, però, de flagel·lar per uns moments la nostra llengua per recórrer a l'expressió anglesa "La curiositat va matar el gat".

Jo sóc una freak, com tots aquells dels qui sóc una follower. De freaks o frics n'hi ha, per sort, de diversos tipus. Hi ha el típic que entra al Twitter per convèncer-se que està al corrent de tot i no perd el tren i per desafiar la solitud i participar en la gran conversa en què s'ha convertit Internet (David Sifry). Aquest prototipus no perd la noció de realitat i manté intacta la capacitat de sociabilitat off line (em vull convèncer també que sóc d'aquests). Hi ha el típic que es construeix la realitat a les xarxes socials desconnectant-se del món que l'envolta. És el més perillós: un símptoma, per detectar-lo si el tens a casa, és que sense avisar es posa a escriure al mòbil -140 caracters-, absort, mentre hi comparteixes taula, i se li escapa una rialla tot enganxat a la pantalleta.

Però també hi ha el típic que en aquest camp d'identifica amb el perfil del "formalista": rebutja les xarxes informals i en fa bandera. Però això, sense voler-ho admetre, el fa sentir frustrat en no entedre sovint què està passant. No té una identitat virtual, no el trobes al Facebook. Aquest és moltes vegades qui titlla els altres de frics. Jo sóc dels que creu que hi ha molt soroll a les xarxes socials, però no podem negar-nos a la transformació comunicativa d'aquests nous paradigmes i les imponderables oportunitats que ens brinda. És com entestar-se a utilitzar l'Olivetti amb la versió totxo del Pompeu Fabra al costat per escriure, o bé enviar un telegrama per convidar les amistats a una calçotada la setmana que ve. Qui és el fric?