#Somgentdepau #Dignitat #Referèndum
#Civisme #Nooblidaremmai #Revoltasomriures #Jahemvotat #aturadadepaís #sensepor
#CatalanReferendum #article7TEU... que diferent que sonen dels #nazis
#aporellos #violencia #vivaelordenylaley #artículo155 #Generalidadgolpista
#disoluciónMossos #asedio #acosoindependentista. Ens llevem, mengem, treballem
i fem un respir entre tuits, en què proliferen aquestes etiquetes, que ens
escalfen el cap i els ànims. I en les piulades trobem la millor síntesi de dos
relats amb què interpretar el nostre món i el seu. Entremig, naveguen conceptes
com #democràcia, #llibertat i el que es considera #intolerable, que adopten
significats antagònics en funció del costat d’on són disparats.
Fa dies que va deixar de ser (només)
política. Ara es tracta de la defensa d’uns valors i de la desconnexió mental i
emocional amb un Estat anihilador d’allò que ens defineix. No parlem de
nacionalisme ni de fronteres, sinó de democràcia. Tot això no és culpa de cap
govern colpista segrestat per quatre eixelebrats. Són els crits d’un poble que,
lluny d’estar fracturat i enfrontat, està més cohesionat que mai. Les
manifestacions de l’aturada general del #3O, dimarts, van omplir places i
carrers de tot Catalunya com mai abans a la història d’aquest país. I no hi
onejaven només estelades. També s’hi van veure banderes espanyoles deleroses de
blindar-se de l’odi. No hi havia només estudiants, sinó també famílies, gent
gran, pagesos i col·lectius diversos i de tota condició social. Mobilitzacions
transversals per clamar els valors d’un d’aquells dos mons. “Contra la
repressió i en defensa de les llibertats”. Quin lema més extemporani a
l’Occident del segle XXI!
Nosaltres no necessitem mitjans de
comunicació que manipulin o, directament, menteixin. Som escrupolosos amb allò
que fem i com votem, encara que sigui en les condicions més extremes. Som gent
de pau i civisme, que seria incapaç d’esclafar una minoria desembeinant la
porra. No som ciutadans adoctrinats. I tampoc som imbècils. Hem parat més
galtes de les que tenim. Però diem #prou.
El 1939 al poema “La ciutat llunyana”,
Màrius Torres invocava que “entre tants crits estranys”, ens parlés la veu pura
de la pròpia terra. “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar
la nova arquitectura”. Avui ha arribat el moment de fugir del podrimener i
evitar l’ensulsiada definitiva i, per tant, que els nostres governants
exerceixin la valentia fins al final i despleguin aquella arquitectura en la
qual han treballat a l’ombra durant tant temps.
Perquè, al cap i a la fi, anhelem la
#convivència, que forma una rima total no només amb benevolència (i paciència),
sinó també amb #desobediència i #independència sense violència, igual com la
transversalitat rima amb #fraternitat i #llibertat. Després de la ingent
#mobilització, i paral·lelament, caldrà alguna #dimissió i, sobretot, la
#mediació –potser sense haver de ficar-hi l’Església pel mig– per tal que amb
la #declaració assolim, per fi, la solució (sense que hagi de passar,
òbviament, per cap temuda #detenció). Alea iacta est.
(article publicat a www.7accents.cat el 5/10/2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada