Les vostres visites, en números

dimarts, 23 de maig de 2017

Confusions episcopals

Que parlin de mi, encara que sigui malament, deia Quixot. I Oscar Wilde va fer cèlebre la màxima que l’única cosa pitjor al món que la gent parli de tu, és que no parlin de tu. Són premisses que ha incorporat el credo del màrqueting i la publicitat. El bisbe de Solsona les implementa santament tot sovint, i això podria ser legítim si no fos pel petit detall que el missatge en ocasions resulta ofensiu. En l’última glossa, el prelat es pregunta si l’homosexualitat es deu a l’absència de la figura paterna. Parla del “fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents”. També qualifica de “molt difícil” el creixement  “serè i equilibrat” dels infants si manquen uns pares amb la “identitat maternal femenina i paternal masculina”, i posa en entredit que un nucli familiar sense les dues figures tradicionals sigui el més adient per a la “maduració” dels nens.

La confusió, òbviament, la causen aquestes paraules episcopals. Quina relació hi ha entre la criança i l’orientació sexual dels nois –el bisbe dona per fet que les noies, siguin lesbianes, transgèneres, bisexuals o heterosexuals, sempre han tingut les coses més clares–? Com han d’escatir els nois adolescents quina és la seva orientació innata? I, al marge d’aquesta qüestió, què se suposa que hem de fer les mares i els pares vidus, solters o separats per garantir un creixement “serè i equilibrat” de la descendència?


L’obtús article podria haver infringit la Llei 11/2014 que garanteix els drets de LGTBI i eradica l’homofòbia, perquè estableix com a infracció (encara que lleu) humiliar les persones o les seves famílies per causa de l’orientació sexual a través de qualsevol mitjà. Potser caldria que algú assessorés el cap del Bisbat de Solsona a l’hora de publicar novament al Full diocesà

D’altra banda, però, ens hem de qüestionar la volada que ha pres aquesta carta i per què els mitjans de comunicació n’han fet d’altaveu. En qüestió d’hores s’ha arborat, i gràcies a les incendiàries  xarxes socials, la lògica indignació de bona part de la societat a qui ha arribat. Altrament, si la glossa hagués quedat circumscrita en l’estricte cercle de lectors de la publicació religiosa, segurament hauria provocat el mal menor. Potser l’error és el d’enderiar-nos amb la vana esperança que l’Església es comporti com una institució democràtica.

L’escriptor menorquí Ponç Pons va escriure que “som allò que llegim i tenim el que dam”. Lògicament, escrivim allò que som i volem projectar, i segurament acabem rebent el que busquem. L’Església ho hauria de tenir present si vol ajornar el dia en què no hi hagi a qui escriure glosses, perquè li hauran cantat les absoltes. Tota estratègia de màrqueting i publicitat ha de servir per vendre més (i no només titulars).    

Cap comentari:

Publica un comentari