Som feliços?

Terrorisme, assassinats, catàstrofes naturals, corrupció, desaparicions, crisi econòmica... Tradicionalment en l'argot periodístic impera la premissa que "bad news is good news" o que "if it bleeds, it leads". Però això reflecteix realment el món en què vivim al cent per cent? Així ho van parir als Estats Units, que són els pares del periodisme modern. I així ens ho hem cregut, mitjans, classe política, lectors i audiència pels segles dels segles. Però comencen a obrir-se escletxes i ja s'entreveuen alguns mitjans de comunicació, països i experts que malden per desafiar aquesta dictadura informativa. La felicitat també pot ser notícia!

Aquesta setmana la portada (atenció: la portada!) de l'edició lleidatana d'El Punt Avui destacava un estudi que està realitzant la Universitat de Lleida per mesurar la felicitat dels ciutadans de la capital ponentina (un gest agosarat i que s'agraeix). S'està treballant en dues mil enquestes per elaborar un mapa de la felicitat per barris amb l'objectiu últim d'ajudar a millorar la qualitat de vida dels ciutadans i amb la voluntat, més endavant, que l'experiment es pugui estendre al conjunt de la demarcació de Lleida. "Estic satisfet/a amb la meva vida: d'acord o en desacord; si tornés a néixer, voldria tenir la mateixa vida: d'acord o en desacord i com contagio la felicitat?". Són algunes de les preguntes del qüestionari de la felicitat. 

Aquests dies també està d'actualitat una informació que al nostre país ha passat desapercebuda: el fet que una xarxa formada per una cinquantena de diaris d'arreu del món, que representen la tradició més independent del periodisme dels seus respectius països, estiguin recollint històries innovadores i positives dels seus lectors que poden tenir un impacte mundial. La iniciativa parteix de la idea que la premsa té el potencial d'inspirar milions de persones i multiplicar l'impacte d'un canvi positiu. Poden arribar a més de 130 milions de lectors i 500 milions de visitants mensuals en línia. El 25 de juny celebraran el Dia del Periodisme d'Impacte, en què aquestes prestigioses capçaleres -ni una de l'estat espanyol- compartiran algunes històries esperançadores, relacionades amb àmbits com l'educació, la salut, l'aigua, l'agricultura o la tecnologia. 

I d'informacions com aquesta se'n poden assabentar els lectors del Huffington Post nord-americà, que l'any passat va tenir la brillant iniciativa d'obrir una secció exclusivament dissenyada per publicar notícies que posen l'accent en temes sobre innovació, creativitat, enginy, compassió... Havien constatat que els lectors del web compartien al Facebook més continguts positius que d'una altra índole amb què ens saturen els mitjans.    

I, tornant més a prop, què en sortirà del projecte de la UdL? Els resultats es donaran a conèixer el 20 de març, coincidint amb el Dia Internacional de la Felicitat, una commemoració establerta per l'ONU a petició del Bhutan -un regne de l'Himàlaia on cotitza l'índex de la Felicitat Interior Bruta i on existeix una comissió del govern que vetlla perquè tota acció de l'Administració s'encamini a augmentar el benestar emocional i psicològic dels bhutanesos. 

Jo, mentrestant, esperaré ansiosa celebrar amb un pastís preciós, acolorit i deliciós, tres espelmes, una corona i purpurina el mateix 20 de març (a vegades el destí ens depara casualitats especials). Brindaré perquè el 2013 vaig rebre la notícia que em va fer la dona més feliç del planeta. I és que la vida pot ser dolça, molt dolça.   

Déu beneeixi els americans

Impecable, dins la mecànica discursiva. Però també previsible, continuista, gens arriscat i afusellat d'un fotimer de tòpics del discurs americanista reconeixible almenys des de la Guerra Freda en endavant. Així és com, a grans trets, valoro el missatge que aquesta matinada ha pronunciat vehementment el president Obama des del despatx Oval per anunciar un capítol més en la història internacional contemporània: la retirada dels EUA d'Iraq.

Estava fent pràctiques a TV3 aprenent del mestratge del gran Joan Roy -era l'època de la seva direcció del Bon dia, Catalunya-. Ja en fa set anys i mig. Era aleshores quan la gran potència mundial va declarar la guerra al país de Saddam Hussein. L'anunci d'Obama, en canvi, el vincularé al llarg de la meva vida a un record ben diferent: a l'inici d'un curs polític que es presenta mogudet, i jo ben tranquil·la (massa, al meu gust), amb feina estable, a Solsona.

Per la meva dedicació i, per tant, per defecte, professional, m'agrada analitzar els discursos polítics des de la meva modesta i humil visió, sobretot quan es vesteixen d'especial envergadura com és el cas. El primer president negre dels EUA s'ha distingit per la seva brillant capacitat d'oratòria, un dels puntals de la seva victòria a l'última cita electoral. Per això m'ha provocat certa decepció la seva darrera intervenció, tot i que, ben mirat, potser la intel·ligència del president rau en expressar allò que els americans volen sentir. En aquest cas, segurament l'ha encertat.

"En aquest moment històric he d'enviar el missatge al món que els Estats Units intentarà mantenir i enfortir el nostre lideratge en aquesta jove centúria". No en tenim cap dubte! Però, a més, manté l'actitud bushiana que tant s'havia carregat: "Cap desafiament és més important per a la nostra seguretat que la nostra lluita contra Al Qaida", assegura tornant a recórrer al ressort de l'atac de l'11-S. "Al Quaida continua en un complot contra els EUA". Així justifica el reforçament de tropes a l'Afganistan. "Van ser patriotes els que van donar suport a la guerra i els que s'hi van oposar". El terme patriota havia de despuntar.

Al llarg del discurs fa referència als centenars de milers de soldats i les seves famílies i al sacrifici que han fet pel seu país. Els eleva a la condició d'herois. "Els nostres soldats són l'acer en el vaixell del nostre Estat". És el que les classes baixes -crec que són la majoria de les que van posar-hi la carnassa- volen sentir.

Però, cap a la meitat del text es produeix un punt d'inflexió, que sí que trobo encertat: la recuperació del somni americà. La societat civil nord-americana ja està fatigada de les conseqüències de la guerra, del degoteig de morts i de les enormes xifres de dèficit que ha provocat. Per això el president apel·la a lluitar pel "somni d'una vida millor per a tothom que està disposat a treballar i aspirar" per aconseguir-la. Quantes vegades no ho hem sentit, això! I vincula el final (vol dir per als americans) del conflicte a l'Iraq amb l'inici de la recuperació econòmica, que ha d'aconseguir-se amb polítiques que impulsin els sectors industrials que generen llocs de treball i acabin amb "la dependència del petroli estranger".

I el final no podia ser un altre: sempre ens ha de beneir Déu, als Estats Units i a tots els que estan al seu servei. Per molt que vingui de la democràcia més avançada del món, no deixa de fer-me esgarrifor la vinculació directa del patriotisme/nacionalisme amb la fe. Crec que al llarg de la història ja s'han justificat massa conflictes bèl·lics en nom de Déu. Seria hora que qualsevol mandatari del món no cerqui en forces sobrenaturals la concessió de la protecció i la prosperitat.

Els Simpson i Portland

Aquí, a Noruega, a Lituània, a Austràlia o a Xile -per citar alguns països sense vincles aparents- se celebra el 20è aniversari d'Els Simpson, un dels fenòmens culturals/mediàtics de més envergadura planetària. El Homer, la Marge, el Bart, la Lisa i la Maggie formen part de la família -ells són els que millor es conserven, sense envellir ni un dia!- i des del 89 ens fotem amb ells dels estereotips de l'"american way of life". Actualment, si he de plantar-me davant del televisor per mirar dibuixos prefereixo American Dad (Antena3) i Padre de familia (la Sexta), que són més potents, políticament incorrectes i, per tant, més sarcàstics (fins i tot aconsegueixen ferir sensibilitats com la meva). Però si tingués fills només els deixaria veure Els Simpson, aptes per a menors.

Vaig pensar en aquesta família esgrogueïda dissabte al matí mirant, per casualitat, el programa Trekking pel món. El protagonista voltava pels carrers de Portland, la ciutat més verda dels Estats Units i, per a alguns, la segona del món. Un d'aquells llocs que t'entren per la vista a la primera i que retens en l'imaginari com un dels indrets ideals per viure-hi i fer-t'hi vell/a. Doncs en aquesta urbs, la més gran de l'estat d'Oregon, es veu que hi va passar la infància Matt Groening, pare dels nostres simpàtics parents de Springfield. Va viure al 742 d'Evegreenterrace. Les clucades d'ullet a Portland són constants a la sèrie.

Les escarxofades al sofà, els excessos de cervesa i els conseqüents atacs etílics, el paper de l'Església en la vida familiar, el paper dominant de la televisió també en la vida familiar i el menjar escombraria no es poden desvincular ja de la família Simpson, que fins i tot va aparèixer entre les 100 figures culturals més influents de la nostra època classificades per la revista Time. Així que, aquests dies, una mica a tots ens toca bufar les 20 espelmes (encara que després canviem de cadena per compartir sofà amb l'odiós, irreverent i irrespectuós agent de la CIA d'American Dad).

It's the economy, stupid!

De model a senador; Massachussets elegeix un republicà i posa en sèries dificultats la reforma sanitària; el Partit Demòcrata perd la majoria al Senat; Scott Brown, el nou heroi republicà; el joc de la culpa comença després de perdre l'escó de Kennedy... són algunes de les idees que es concentren en els titulars de les versions digitals d'alguns dels diaris de referència en el panorama internacional. Coincidint amb el primer aniversari de la sonada victòria de Barack Obama, els demòcrates nord-americans reben el seu revés més seriós i perden la majoria absoluta al Senat.

"It's the economy, stupid!". La cèlebre frase, encunyada el 1992 per l'assessor estelar de Bill Clinton, James Carville, està legitimada per tornar a saltar a la palestra i justificar la pèrdua de l'elecció de l'escó del Senat que s'ha celebrat a Massachusetts per cobrir la vacant deixada per Ted Kennedy, mort l'any passat. L'eufòria i les expectatives generades pel primer president negre dels EUA comencen a fer figa en gran mesura per la gestió econòmica. Obama ha pedut 20 punts de suport popular en 12 mesos. Això significa que la majoria dels nord-americans valoren la seva persona, però en cobren la factura de la crisi: diversos mitjans de comunicació destaquen el fet que el president hagi intentat salvar Wall Street, però s'hagi oblidat del ciutadà del carrer, que pateix un índex d'atur del 10 per cent.

I, com a càstig, la població de Massachusetts entrega l'escó dels Kennedy al republicà Scott Brown, gairebé convertit en un fenomen per estudiar. Té 50 anys, és doctorat en Dret i s'autoqualifica com un "conservador independent". En el seu web com a senador posa de relleu el fet que creu en "una cultura de família, patriotisme i llibertat". Aposta per la disciplina pressupostària i l'abaratiment dels impostos i ja s'ha manifestat clarament en contra de la reforma sanitària, en aquests moments a debat en el si del Senat. Al web de la capçalera londinenca The Times hi ha un interessant apartat amb 20 coses per conèixer del nou senador. Entre d'altres, la curiositat més difosa i mediàticament més explotada és la seva faceta com a model als 22 anys. Va ser ser coronat l'home més sexi d'Amèrica per la revista Cosmopolitan i hi va aparèixer tal com va arribar al món. Però The Times també ens diu que als 12 anys va ser enxampat robant en una botiga; que durant la campanya electoral va aconseguir recaptar 1,3 milions de dòlars en un sol dia a través d'internet i que davant dels seus seguidors en presentar una de les seves filles, l'Ayla, va afirmar que estava lliure, sense parella.

L'avís de l'estat nord-americà que ha vist néixer personatges com Bette Davis, Ben Affleck o Matt Damon farà canviar l'agenda d'Obama, que s'haurà d'afrontar a un Congrés sense majoria parlamentària. Caldrà escoltar el discurs de l'Estat de la Unió que pronunciarà el president dimecres vinent. Sens dubte serà un dels moments de la legislatura més comentats per tots els analistes polítics del món.

Treballar de dilluns a dijous

T'has imaginat com et planificaries el cap de setmana si en lloc de dos dies fos de tres? No es tracta de treballar menys, sinó de redefinir la setmana laboral per concentrar-la, tot passant a la feina 10 hores diàries. Encara que el tema es plantegés seriosament segurament que més d'un/a preferiria treballar cinc dies per evitar els ròssecs parellofamiliars.

Fa qüestió d'un mes la revista Time Out Barcelona va engegar una campanya a favor del cap desetmana de tres dies (http://www.capdesetmanade3dies.org/). Tot i que a primer cop d'ull pot semblar obvi que una iniciativa d'aquest tipus sigui impulsada per un negoci que viu i beu del món de l'oci (quina renglera d'acabats en"i", oi?), s'hi sumen molts d'altres ens i noms que advoquen per aquesta fórmula, com els professors de IESE i Esade José Luis Nueno i José María Álvarez de Lara; CCOO; periodistes com Eva Piquer, Carles Capdevila, Bibiana Ballvè, Pau Arenós, l'escriptor Jordi Llavina...

A l'estat nord-americà de Utah es va posar en pràctica el que alguns blocs anomenen "The Three-Day Weekend Experiment". A l'estiu es van publicar els resultats de la implementació d'aquesta campanya, que va consisitir a què tots els funcionaris de l'estat treballessin quatre dies. Entre les conclusions de l'estudi, cal destacar que Utah es va estalviar en un any 1,8 milions de dòlars en factures de la llum i va eliminar 6.000 tones de diòxid de carboni. Així mateix, més del 80 per cent dels treballadors manifestaven que mantindrien el mateix horari. I és que es va registrar molt menys estrès i, en part per això, moltes menys baixes.

A vegades ens costa qüestionar l'status quo, talment com si anar a la feina de dilluns a divendres fos una norma heretada del llegat romà. Per això cal agrair iniciatives com la que ha endegat Time Out Barcelona. Són d'aquells intents (potser frustrats des d'un inici en un estat com el nostre) que ens acosten a Europa. No em negareu que avançaríem com a societat civilitzada si poguéssim disposar de més hores per equilibrar el temps personal i el professional, conciliar millor la vida laboral i familiar, donar una empenta a les indústries culturals i al sector de l'hostaleria, contaminar menys, tenir més marge per dedicar-nos a l'autorealització i a la formació contínua...?

Jo voto per treballar 10 hores al dia (ara ja ho faig tot sovint), i poder permetre'm el petit caprici de llevar-me una miqueta més tard el divendres (i, una vegada desenganxada dels llençols, fer el que s'anomena 'fer dissabte' el mateix divendres i tenir TOT el cap de setmana, pròpiament dit, per gastar-me part del sou fent cultura i vivint la vida).