Ens agradi o no, els Reis encara són molt reis. I la història que està per escriure ens depara encara moltes pàgines d'afers monàrquics, malgrat la lenta i progressiva desaparició del rol públic de les famílies reials europees. El seu pes, encara que simbòlic, plana en un imaginari més estès del que som conscients i la seva imatge ven: els prínceps d'Astúries són portada de la Vanity Fair de març (recomano vivament el reportatge, d'Eva Lamarca i Andrés Aguayo -és als antípodes de la cosmovisió de Lecturas, Hola o Diez Minutos); en una mateixa setmana, llegíem a la premsa que els Reis d'Espanya inauguraven la Llotja de Lleida i que presidien el lliurament de beques de "la Caixa" a Barcelona (el mateix dia), i que els prínceps, per la seva banda, encetaven Alimentària 2010 (per posar només alguns exemples). No ens enganyem: per a qualsevol responsable de protocol, la presidència d'un acte a càrrec d'un espanyol de sang blava és la garantia de l'èxit, no només pel ressò mediàtic que aconseguirà, sinó també per assegurar la presència d'altres alts càrrecs, estatals, però també catalans.
Una enquesta del CIS posa de manifest que més del 80 per cent dels espanyols considera que Joan Carles de Borbó ha sabut guanyar-se la simpatia dels ciutadans (desconec els resultats en l'àmbit català). No obstant això, les societats occidentals, com és natural, tendeixen a voler escollir democràticament el seu cap d'Estat. És lògic, a més, si tenim en compte que li paguem al Rei 9 milions d'euros anuals per fer el que fa, a més dels 6 milions que costen els sous dels seus funcionaris i altres despeses que van a càrrec dels ministeris de Defensa, Interior, Afers Exteriors i Foment. La família reial té un paper important per a Madrid, que és l'aplicació de les seves dots de diplomàcia per solucionar assumptes d'Estat. Però, igualment, crec que això no justifica el seu sou.
M'envaeix un calfred quan penso que el proper rei d'Espanya serà Felip VI, per les evocacions històriques del seu nom (aparentment, així, sembla tan curta la distància de la derrota del 1714 i el Decret de Nova Planta!). Casualment, llegeixo al diari que un historiador, Joaquim Albareda, publica un llibre, La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), en què tomba una part important de la historiografia espanyola, situant la Gran Bretanya com a vencedora de la contesa i desmentint la suposada modernitat de l'absolutisme borbònic de Felip V, alhora que treu a la llum la corrupció del seu regnat. Tot apunta que aquesta obra generarà debat. Almenys, quan es tracta de fer memòria dels avantpassats borbònics, els historiadors no han de patir ni per l'hermetisme que regna entre els regnants ni la censura que avui dia encara els escuda.
En referència a aquest darrer tema, me n'entero que el senador del PNB Iñaki Anasagasti va publicar l'any passat el llibre Una monarquía protegida por la censura (Editorial Foca). Ell també ha aconseguit esquivar-la. Pot ser una bona adquisició en la propera visita l'FNAC.
