Ensenya’m fotos d’aquesta gent

–Agafa el mòbil i ensenya’m fotos dels homes i les dones que han ficat a la presó.
–¿Eh?
–Que m’ensenyis fotos d’aquesta gent!
Merda, ha tornat a passar. És clar, no és sorda, i ha sentit la ràdio del cotxe de tornada a casa. Se m’acut una solució petitprincipesca: poso presó a imatges de Google i li dic:
–Mira, això són uns barrots. Totes aquestes persones innocents, que ja sumen nou, són darrere. Per això ens manifestem tants catalans dia sí, dia també.
–I quan els deixaran tornar a casa?
–...

Com fer capir a una ment encara neta i sana el que estem vivint com a catalans? “Han passat coses difícils d’entendre i d’explicar”, expressava amb profunda resignació Clara Ponsatí dissabte en l’entrevista de Laura Rosel per al FAQs. Difícil per algú com ella, encara més per a algú com jo. I, doncs, per a un nen, què coi està passant? 

Quan la revolució era dels somriures, era joliu que la canalla participés dels nostres clams, es lligués estelades al coll i entonés l’"In-inde..." com aquell que arriba sense alè a tocar la paret i crida “Un, dos, tres, salvat!”. Però ara, com assuaugem i traduïm en llenguatge de color rosa la violència institucional i policial d’aquest món punyent a què ens aboquen per blindar-ne els nostres plançons i garantir que creixin incòlumes al país que volem que estimin? A quines argúcies hem de recórrer perquè continuïn pensant que ser pacífics, tolerants, cívics i fer complir el mandat expressat a les urnes és el deure d’una societat i els seus governants?

Jo no vull transmetre odi ni rebuig envers les forces de seguretat, els jutges o l’Estat veí. No vull construir un imaginari de bons i dolents, malgrat l’aniquilació evident de la qual ens escudem. No vull haver de parlar de botxins i congriar ressentiments. Presó, presó, presó. No vull empresonar en aquests conceptes la meva filla. Però ja ho hem normalitzat. Per sopar, avui toca verdura, peix i Soto del Real. Llibertat, llibertat, llibertat. Perquè hi nedi, no hauria de ser normal que la reivindiquem des que ens llevem. 

La detenció de persones que no cometen delictes, la prevaricació vestida amb una toga, les agressions policials a ciutadans que es concentren pacíficament, la judicialització de la política i la politització de la judicatura, el silenci de l’esquerra espanyola, còmplice de la ignomínia, la covardia d’aquells que haurien de liderar la República... fan inintel·ligible la realitat per a un adulta com jo. Com puc veure’m capaç de parlar a una marreca del que està passant a casa nostra? Potser algú és del parer que els nens han de quedar al marge de l’actualitat. Si algú sap com fer-ho, que m’ho expliqui. O potser hem d’escoltar-los més a ells. Parafrasejant Antoine de Saint-Exupéry, les persones grans no entenem mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver de donar sempre explicacions i més explicacions.

(article publicat a www.7accents.cat el 29/03/2018)

Una República en què es pugui dir tot

Jo vull una República en què puguem tornar a gaudir de llibertat d’expressió, un bé tan preuat com amenaçat en aquest territori en què encara ens trobem segrestats, que ho tenyeix tot de negre banús. Estem retrocedint en el temps a velocitat de creuer. Tornem a aquella Espanya prèvia al 1931 que descrivia Josep Maria de Sagarra pocs dies després que Francesc Macià proclamés la República Catalana: “hi havia un tabú invencible, una babarota transcendental i sublim que il·luminava les puntes dels sabres de la policia i la tinta carregada de mosques dels criminalistes del país. Dir el que un sentia francament d’un determinat personatge era acompanyar el clatell a la guillotina, era allò que els economistes en diuen una temeritat”.

imatge de kractivist.wordpress.com

Les notícies que posen de manifest com es tenalla aquest dret fonamental a l’estat espanyol s’estalonen unes amb les altres d’uns dies i unes hores ençà. La censura d’una obra artística a la fira Arco de Madrid que denunciava l’existència de presos polítics; la condemna a tres anys i mig de presó al raper Valtonyc per injúries a la Corona; el segrest d’un llibre que vincula un exalcalde del PP al narcotràfic gallec, o la #TwitQuisición, amb què Twitter elimina seguidors reals de determinats personatges que representen una nosa, com l’analista política Beatriz Talegón, en són alguns exemples. I en vindran més. La mateixa Talegón adverteix que s’està preparant un estat d’excepció i podria ser que l’equip de M. Rajoy acabi per controlar les xarxes socials. 

Fins i tot des de l’Església s’emplaça els feligresos a practicar l’autocensura! El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, proposava fa pocs dies un dejuni de xarxes socials durant la Quaresma: “les notícies deixem-les per als mitjans de comunicació”, recomanava en una carta dominical. Quin disbarat!

Tota persona té dret a la llibertat d’expressió i es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme. Ho diuen l’article 11 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea i l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans. Aquests drets no poden restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia, i la llei respectarà el pluralisme de la societat, afegeix l’article 20 de la Constitució espanyola (sense comentaris).

I malgrat això, encara avui un marrec de vuit anys aconsella al seu pare guionista que es contingui: “No, papa, això no ho diguis, que et ficaran a la presó”. Jair Domínguez lamenta en una entrevista de l’Associació Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) que s’hagin carregat l’esperit màgic d’un infant. “Un nen ho ha de voler dir tot”. Hem de demostrar a les noves generacions que es pot fer perquè si no, “quina societat d’esclaus mentals estem creant?”.

La República Catalana ens ha de servir també per superar aquests tics dictatorials, fer créixer esperits lliures, deslliurar-nos d’aquests fantasmes i tornar a respirar. Els nens han de madurar en un país on es digui, s’escrigui, es canti i es faci l’art que ens plagui. Imagino el dia en què, com ho feia Sagarra el 23 d’abril del 1931, ho celebrarem: “hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al•lucinant de somni”.

(article publicat a www.7accents.cat el 22/02/2018)