Ens ofenem quan ens tracten de senyors

Avui fa 70 anys de l'afusellament d'un Molt Honorable. Llàstima que encara haguem de lamentar la poca empenta d'alguns per esdevenir una democràcia madura en el si del Vell Continent. L'actualitat política catalana, d'altra banda, abans del canvi de nom del pròxim Molt Honorable, se centra en la bronca del Molt Honorable a un Honorable del seu govern per haver anunciat el suport de la Generalitat a la consulta de Barcelona. En l'arena estrictament política, de cara a l'encontre electoral del 28N, el debat també se centra en el cara a cara d'aquest mateix M. Hble. amb un Hble. que aviat sumarà l'M.

A Barcelona capital, l'Excel·lentíssim viu preocupat per les municipals del maig vinent, esperançat a continuar mantenint el títol. Però, de forma imminent, també li resulta un bon maldecap la visita apostòlica de Sa Santedat -d'aquest només n'hi ha un- el 7 de novembre (si la Sagrada Família continua dempeus).

A Solsona, que tot i ostentar el títol de ciutat no deixa de ser un poble i, com a tal, cau de "cuques feres xafarderes" -com diria Roger Mas-, CiU és objecte de l'àmplia afició a la rumorologia sobre el candidat a disputar-se el títol d'Il·lustríssim després de descartar l'exIl·lustríssim Jordi Riart. Però molt abans de la contesa entre possibles il·lustríssims, d'aquí a poques setmanes, potser mesos, també canviarem d'Excel·lentíssim i Reverendíssim al Palau Episcopal. Si és que, de fet, n'estem d'entretinguts, a la capital del Solsonès!

I amb tants -íssims, -ables i una santedat per damunt nostre, encara ens sap greu quan segons qui ens tracta de (simples) senyors (i encara sort que les "senyoretes" ja han caigut en desús)!


P.D. La il·lustració és de Jaime Poveda, un caricaturista de Bogotà. Extreta del bloc bacteriaopina.blogspot.com

Va de reis

Ens agradi o no, els Reis encara són molt reis. I la història que està per escriure ens depara encara moltes pàgines d'afers monàrquics, malgrat la lenta i progressiva desaparició del rol públic de les famílies reials europees. El seu pes, encara que simbòlic, plana en un imaginari més estès del que som conscients i la seva imatge ven: els prínceps d'Astúries són portada de la Vanity Fair de març (recomano vivament el reportatge, d'Eva Lamarca i Andrés Aguayo -és als antípodes de la cosmovisió de Lecturas, Hola o Diez Minutos); en una mateixa setmana, llegíem a la premsa que els Reis d'Espanya inauguraven la Llotja de Lleida i que presidien el lliurament de beques de "la Caixa" a Barcelona (el mateix dia), i que els prínceps, per la seva banda, encetaven Alimentària 2010 (per posar només alguns exemples). No ens enganyem: per a qualsevol responsable de protocol, la presidència d'un acte a càrrec d'un espanyol de sang blava és la garantia de l'èxit, no només pel ressò mediàtic que aconseguirà, sinó també per assegurar la presència d'altres alts càrrecs, estatals, però també catalans.

Una enquesta del CIS posa de manifest que més del 80 per cent dels espanyols considera que Joan Carles de Borbó ha sabut guanyar-se la simpatia dels ciutadans (desconec els resultats en l'àmbit català). No obstant això, les societats occidentals, com és natural, tendeixen a voler escollir democràticament el seu cap d'Estat. És lògic, a més, si tenim en compte que li paguem al Rei 9 milions d'euros anuals per fer el que fa, a més dels 6 milions que costen els sous dels seus funcionaris i altres despeses que van a càrrec dels ministeris de Defensa, Interior, Afers Exteriors i Foment. La família reial té un paper important per a Madrid, que és l'aplicació de les seves dots de diplomàcia per solucionar assumptes d'Estat. Però, igualment, crec que això no justifica el seu sou.

M'envaeix un calfred quan penso que el proper rei d'Espanya serà Felip VI, per les evocacions històriques del seu nom (aparentment, així, sembla tan curta la distància de la derrota del 1714 i el Decret de Nova Planta!). Casualment, llegeixo al diari que un historiador, Joaquim Albareda, publica un llibre, La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), en què tomba una part important de la historiografia espanyola, situant la Gran Bretanya com a vencedora de la contesa i desmentint la suposada modernitat de l'absolutisme borbònic de Felip V, alhora que treu a la llum la corrupció del seu regnat. Tot apunta que aquesta obra generarà debat. Almenys, quan es tracta de fer memòria dels avantpassats borbònics, els historiadors no han de patir ni per l'hermetisme que regna entre els regnants ni la censura que avui dia encara els escuda.

En referència a aquest darrer tema, me n'entero que el senador del PNB Iñaki Anasagasti va publicar l'any passat el llibre Una monarquía protegida por la censura (Editorial Foca). Ell també ha aconseguit esquivar-la. Pot ser una bona adquisició en la propera visita l'FNAC.

El Lincoln Continental de Tarradellas

Fer al·lusió a la figura del president Tarradellas per als que no som historiadors és sinònim de citar la cèlebre (i gastadíssima) expressió "Ja sóc aquí!". Qui era Tarradellas? Ah, sí! el del "Ja sóc aquí!". Quantes vegades no ho hem sentit? El 23 d'octubre del 1977, després de prop de 40 anys a l'exili, encarnava la restauració de la Generalitat en plena Transició. Avui, però, agraeixo al professor de Protocol Eduard Triay haver-me introduït en un nou concepte del president republicà fins ara desconegut per a mi: la seva consciència de la importància de les formes i el protocol en un país sense estat. Era reconeguda pels coetanis la seva concepció d'home d'estat.

Per a Josep Tarradellas, amb les eines del protocol havíem d'aconseguir allò que legalment (des de Madrid) se'ns era negat -no ho devia expressar així, però aquesta és la idea que jo interpreto. I enllaça perfectament amb una de les definicions més citades i compartides de la disciplina que estic estudiant, segons la qual "el protocol és la representació plàstica del poder". Curiosament, ho va dir el seu successor natural, Jordi Pujol. També ens ho ha recordat aquest matí Triay (m'ho he passat la mar de bé!). Així mateix, el president ben tornat el 1977 havia pronunciat que "en política es pot fer tot menys el ridícul". Sí, sí, jo també penso que avui uns quants s'ho haurien de penjar a la porta de la nevera.

Les formes diuen molt de nosaltres, de les institucions i de les empreses. Per això és clau l'ús conscient i, per tant, estratègic, del protocol, entès com una eina de les relacions públiques. I les formes, el llenguatge d'aquesta comunicació no verbal, han d'ajustar-se al missatge que volem transmetre i a la representació que ostentem. D'aquí que davant la manca d'un vehicle oficial prou digne pel càrrec que representava, el president del "Ja sóc aquí!" llogués per a l'ocasió a un col·leccionista un Lincoln Continental, un cotxe utilitzat pels presidents dels EUA. Aquell cotxàs (desmesurat? potser sí, però atenent a les circumstàncies...) va ser el que va esperar-lo a l'aeroport del Prat per traslladar-lo fins al palau de la Generalitat enmig de multituds que l'esperaven.

Avui agraeixo al professor que m'hagi ajudat a valorar una mica més una disciplina en cap cas menor: el domini d'un conjunt de tècniques de les quals depèn en gran mesura el missatge que transmetem i que condiciona l'assoliment dels objectius de la institució/empresa/personalitat per a la qual treballem. La forma també fa el fons.