És per ella que estic viva

Són dies de compres amunt i avall, planificació de dinars i sopars que posen a prova l’aparell digestiu, amics invisibles, a casa d’un i de l’altre. Els carrers, ben il·luminats i decorats, són escenaris transitoris del reg de felicitat ensucrada i histriònica que entra a les llars per inundar-ho tot. I enmig d’aquesta voràgine, hi ha persones invisibles de veritat. Faig l’exercici de tancar els ulls i imaginar-me el 25 de desembre sense casa. Els obro i topo de cara amb Carmen Flores, una lleidatana de 45 anys que viu enganxada a la seva filla, K. L., de 22 anys i amb una discapacitat. Carmen no té feina, no té ingressos, i no té una llar per compartir amb la seva microfamília. Només es tenen una a l’altra.

Carmen i K. L. sobreviuen estiregassant els 600 euros d’orfandat de la més jove. Però no poden assumir el lloguer d’una habitació, despeses de llum i aigua, omplir l’estómac i vestir-se, tot alhora. La mare havia treballat al sector de la fruita i en magatzems, però avui les cames no li responen per fer segons quina feina. Les còpies del currículum que reparteix per la ciutat se les empassa la boira. I té por. Però no va al metge. No vol medicar-se, ho esquiva per no caure en una depressió. «He de ser forta per mi i per la meva filla». «És per ella que estic viva». Flist-flast -obro els ulls per la bufetada.

Enmig del tràfec dels lleidatans que tenen una casa d’on sortir cada matí i on tornar al vespre, també hi ha dones supervivents com elles. No dormen al carrer. Ho van fer un dia a l’estiu, quan l’amiga amb qui vivien les va fer fora de casa. L’endemà van asseure’s a la porta de la Paeria per suplicar ajut. D’allà van anar a parar a l’Hostal Jericó, que atén persones sense llar i en situació d’emergència. I des d’aleshores hi pernocten diàriament. Són dues de les 13 dones que atén aquest servei de la Fundació Jericó, a més dels 77 homes. Pels mateixos carrers que trepitgen els lleidatans amb sostre, Carmen i la seva filla hi deambulen cada dia a partir de les 10 del matí: de l’hostal a la biblioteca, i de la biblioteca a casa d’una amiga a qui paguen mensualment per menjar calent. A la tarda tornen a l’alberg. Així llisquen d’un dia a l’altre.

El seu desig per al 2020? Aconseguir un petit habitatge social. El seu cas neda sobre la Taula d’emergència de la ciutat. No hi ha res que somniïn més per al nou any que rebre la notícia que esperen en boca de l’assistent social. «Ho demano a Déu. No vull ni diners, vull un pis». Li pregunto quin futur albira, tot i dubtar de la decència de la pregunta en aquesta circumstància. La resposta em confirma la meva inoportunitat: «el futur el veig negre si no ens concedeixen el pis de protecció. Sobretot per ella, perquè jo no me’n separaré mai, però i el dia que falti jo?». Bum! -avui ja no dormiré malgrat l’escalfor de casa meva.

De la visita que tenia concertada aquest mes amb l’assistent social, la Carmen no n’ha tret llum: en tant que la filla rebutja acudir a una fundació per a persones amb discapacitat, els deneguen, de moment, la possibilitat de continuar tenint plaça a l’alberg. Tenen temps fins a la vigília de Nadal per trobar una habitació. I si no? Bum! La Carmen se m’acomiada desitjant-me unes bones festes...

El moviment paneuropeu de ciutats The European End Street Homeless Campaign s’ha fixat l’obectiu d’acabar amb el sensellarisme el 2020. S’esgota el temps, doncs, per aconseguir un sostre propi per a les prop de 200 persones que a la capital del Segrià no el tenen. Una de cada deu és dona. I per a totes elles també s’haurien d’encendre els llums nadalencs.

(Article publicat al diari Ara Terres de Lleida el 17/12/2019. Foto de Carmen Flores)

Luxe vs. misèria

Hi ha una cosa pitjor que sentir adés adés els pronòstics apocalíptics dels mediàtics economistes que tenen fitxats totes les teles. És el martelleig constant de moltes iaies que s’han aficionat a presagiar la fi del món (rieu-vos-en dels pitjors auguris dels maies). Ai, que no hi ha feina... la gent ha de robar... i tants aldarulls un dia sí l’altre també, no podem anar bé de cap manera... Tot es crema! Qualsevol diria que van haver de viure una postguerra. És que així no hi ha manera que ens en sortim.

Per això m’he proposat carregar-me de munició per al pròxim dia que hagi d’heure-me-les amb una d’aquestes iaies infatigables. M’adono, en plena tasca de recerca, que aquest és un món de contradiccions exemplar –algun dia els veïns de Mart ens estudiaran–. Podem fer un cop d’ull a l’ofici de les pompes fúnebres, que no cessa; al mercat dels congelats, que creix malgrat la crisi; el sector del packaging, que es veu beneficiat de la pruïja de les marques per diferenciar els seus productes dels de la competència a través dels dissenys més cool.

Llegeixo també publicitat d’un màster en comunicació de moda i bellesa Vogue a la Universitat Carlos III de Madrid. Aprendre com funcionen les indústries del luxe, la bellesa i la moda i accedir a una carrera professional en un sector amb un gran creixement fins i tot en temps de crisi són dues de les raons que et venen per escollir aquest màster (si te’l pots permetre o els papàs te’l regalen, esclar). L’escola d’estiu del també madrileny Institut Superior d’Art ha obert les inscripcions per a un curs similar.

La iaia en qüestió segurament que això no ho acabarà de pair. Per això he de tirar per altres viaranys. En aquest sentit, m’escudaré en noves iniciatives que estan sorgint ben a prop. No li vull parlar de la Marató per la pobresa, de TV3, perquè no m’acaba de convèncer la fórmula de la caritat. Però sí que li parlaré del NiCincecoxarxadelsolsones.blogspot.com.es, el primer mercat d’intercanvi del Solsonès, sorgit de la societat civil. Gràcies a la crisi ha sorgit l’Ecoxarxa del Solsonès  que, entre altres accions, organitza aquesta convocatòria a la capital de la comarca dissabte vinent, 2 de juny, i que ens proposa alternatives per satisfer les nostres necessitats de forma sostenible i sense gratar-nos la butxaca, tot recuperant el sentit més genuí del mercat. També li parlaré del Banc del Temps del Solsonès, una projecte amb la mateixa filosofia, presentat el mes passat pel Consell Comarcal (per cert, ja està en marxa? espero que no fos foc d’encenalls).

Sí, és cert que la misèria moral i política ens ha abocat a una ensulsiada sense precedents. Però també hem de saber apreciar el luxe a què podem accedir. No em refereixo al de la moda, sinó al de tantes iniciatives creatives que reedifiquen unes parets a prova de bombes i dels presagis més apocalíptics.            

Article publicat a NacióDigital.cat el 27 de maig de 2012.

Benvolgut/uda mantingut/uda

Benvolgut/uda senyor/a,

Els departaments de Benestar Social i Família i d’Empresa i Ocupació (llàstima que el nom no faci la cosa) es posen en contacte amb vostè per informar-li que els propers mesos deixarà de ploure-li la picossada del PIRMI. La contraprestació que fins ara rebeu els Pobres Irremeiablement Resignats a les Mesures Ignífugues del govern s’ha vist forçosament afectada per les polítiques de lluita contra el frau que castiga les arques públiques del país a costa dels recursos dels contribuents.

Us demanem comprensió per les mesures adoptades. Per tots és sabut que, de la mateixa manera que Bartomeu Muñoz va haver de ser detingut, tots els alcaldes del país haurien de passar per la garjola. De la mateixa manera que algun president del PP ha hagut de declarar al jutjat, tots ho haurien de fer. I com que alguns capellans han estat protagonistes d’escàndols de pederàstia, a tots els sacerdots s’hauria de prohibir acostar-se als marrecs. Així, és lògic que tots els beneficiaris de la renda mínima d’inserció us solidaritzeu amb el gran forat que ens ha causat a la caixa el fet que menys del 0,01 per cent de vosaltres hagi abusat de la bondat de la Generalitat de Catalunya per contribuir a la vostra inserció social i laboral. Quants de vosaltres podeu demostrar que no sou fills d’un papà que és directiu bancari i amb el qual us heu enfadat? Quants de vosaltres no teniu factures de mòbil superiors a la prestació? Tots sou de la mateixa estofa. Segur que, sensatament, vostè també confessaria haver-se sentit temptat a especular amb els diners de tots els catalans i les catalanes.

Com ja el deuen haver informat els serveis socials del seu municipi –ara ens hem assabentat de la seva existència–, un dels criteris amb què es concedirà la renda mínima d’inserció a partir d’ara fa incompatible aquest ajut amb qualsevol altra prestació pública. Així mateix, se suprimiran la major part de complements i, per tant, tan se val que tingui fills menors o persones dependents a càrrec. Aquests ara no compten.

Entendrem que surti a fer la carretera, si és una dona, o bé que trafiqui amb drogues, o que es busqui la vida robant. Ja s’ha donat ordres als Mossos d’Esquadra que facin els ulls grossos. El context socioeconòmic ho requereix. Altrament, també pot adreçar-se als serveis socials de l’Ajuntament de la seva població i cursar una sol•licitud d’ajut. Si està de sort i el consistori és prou sensible amb el risc d’exclusió de la seva família podrà acollir-se a un fons d’emergència. Els ajuntaments rai, que els diners no se’ls acabaran (tret dels que ja s’hagin declarat en fallida)! La pobresa diuen que aguditza l’enginy. Estem convençuts que sabrà d’on espigolar i sobreviure. Al cap i a la fi, l’estat del benestar és això, no? L’estat de les classes benestants.

Article publicat el 27 d'agost a Naciódigital.cat.

El llibre que desitjaria haver escrit

El Marc és jove. És del 1983. I, malgrat això, ja es podria morir. No em mal interpreteu: vull dir que a la seva edat ha pogut comandar una experiència vital única d'aquelles que, quan les cremes penses: "ara ja em puc morir". Quan va fer 25 anys va decidir fer una bogeria: fer la volta al món i conèixer les històries de 25 joves de 25 anys de 25 països diferents. Va recórrer 150.000 quilòmetres en poc menys d'un any. Aviat farà dos anys de la tornada del periple i no em crec que se n'hagi recuperat del tot.

El resultat d'aquella bogeria es va plasmar, primer, en un bloc, www.lavoltadels25.cat, premiat per Lonely Planet com el millor bloc de viatges en llengua no anglesa. Més tard, el febrer d'enguany, el Marc Serena va aconseguir que La Magrana li publiqués el llibre La volta dels 25: un atles generacional de Johannesburg a Moscou. Jo el tenia des del gèlid mes de febrer, però no ha estat fins aquesta tòrrida setmana que l'he salvat de la pols de la lleixa per devorar-lo. Acabava de llegir l'última pàgina d'una de les novel·les de Haruki Murakami, un dels meus autors de capçalera, conscient que el llistó quedava massa alt i el risc que corria d'avorrir-me en la nova lectura. Estava molt equivocada. En quatre dies m'ha permès emprendre un viatge memorable sense moure'm d'aquí, únicament fent alçar el vol de l'esperit. I quina experiència! S'ha convertit en el títol del meu estiu 2011 (sense res a envejar a qualsevol Murakami).

En canvi, molta enveja (sana, això sí) és la que m'ha fet sentir el primer llibre de Serena! Aquest és el llibre que desitjaria haver escrit. Perquè és l'última estació d'un viatge que no té preu. Perquè és una mostra fefaent que per fer la volta al món es necessita ben poc equipatge i grans dosis de coratge, la ment molt oberta i receptiva, deslliurada de prejudicis i predisposada a néixer a cada parada. M'hauria agradat escriure'l perquè està molt ben escrit: utilitza un estil i un llenguatge vigorosos i espontanis, creïbles, les paraules i les expressions precises a cada moment, un ritme adequat, que enganxa. I tot plegat, fruit d'un cúmul de vivències passades pel sedàs d'una gràcil sensibilitat que no ens deixa perdre cap detall. M'hauria agradat escriure'l perquè voldria dir que hauria tingut l'oportunitat de créixer, prenent consciència que conèixer el paradís no té res a veure amb els diners ni les comoditats d'aquest món, i perquè hauria pogut tenir contacte amb persones que m'haurien fet obrir els ulls i el cor. Perquè el Marc és del 1983, però que gran! M'hauria agradat escriure'l perquè és una obra universal, d'interès tant per un català com per un americà o un zimbabuès, escrita per algú de casa nostra.

L'autor no només ens fa de guia pel món, sinó que també ens transmet, amb la sinceritat d'un amic que coneixem de fa unes quantes primaveres, aquells moments de debilitat més primaris, que viscuts des de la distància de casa resulten encara més incisius. Després de ser assaltat a la ciutat xilena de Valparaíso reconeix que se sent espantat: "Fa mesos que viatjo sol però ara em sento més vulnerable, sobretot després de descobrir que em podien atracar en un carrer ample i a plena llum del dia". La por també el domina en algun moment de la seva estada a la selva peruana: "Què faig jo aquí? Què val la meva vida? Qui em pot trobar a la selva tropical més gran del món? (...) Em veuen com un lingot d'or amb potes? (...) Estic suant. Se'm fa etern". Però és a Veneçuela, país de policia corrupta, on s'arriba a sentir més insegur. Si ja no et pots ni fiar de les forces de seguretat, en qui pots creure per apuntalar la solitud?

La volta dels 25 hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles de secundària. Seria un bon recurs per conscienciar tots aquells que dubten de la utilitat dels estudis (el llibre ens recorda que l'educació és el motor del progrés de qualsevol país). Seria també un bon recurs per conscienciar els joves mal criats que en aquest planeta nostre hi ha contrastos que fan feredat: mentre que a Zimbabue amb prou feines es poden treure diners dels caixers i comprar menjar en un supermercat, enmig d'escenaris apocalíptics, a Nova York el 4 de juliol, coincidint amb el dia de festa nacional, se celebra un grotesc concurs per premiar el més ràpid del món menjant hot dogs.

A Betania (Perú), el nostre aventurer va rebutjar l'oferiment d'un xaman per provar un beuratge al·lucinogen de ayahuasca, l'anomenada planta dels déus i per a la qual molts estrangers viatgen fins a la zona expressament. Va dir que ell no era prou savi per prendre'l. Però ara estic convençuda que els seus amics peruans li'n reserven una dosi per quan hi torni. El Marc savi, perquè ha descobert -i ens ajuda a descobrir- que el món occidental només és una part del món, i que el nostre temps només és una cara del temps. Tot això, fent la volta dels 25.

El Marc, a la foto de la portada del llibre en català. Autor: Jesús Serena

Titulars per evitar picar entre hores

Si alguna vegada heu intentat fer dieta (segur que sí), recordareu el disbarat que es comenta d'enganxar una foto d'algú obès a la porta de la nevera per foragitar les temptacions de picar entre hores -sort que la xocolata no necessita refrigeració. A partir d'avui a la nevera hi penjaré dos titulars que, curiosament, comparteixen actualitat.

En un diari en línia llegeixo, d'una banda, que un estudi que properament publicarà una revista britànica conclou que com més rics són els europeus, més problemes de salut mental presenten. A mesura que creix el benestar econòmic, augmenten els símptomes neuròtics i els trastorns psicològics. Contràriament al que ens imaginem i pel qual lluitem a diari, com més acumulem, més infeliços som en sentir-nos cada vegada sota més pressió. També he de dir que acabo de trobar un filó per explotar la meva felicitat latent.

En el mateix diari veig que un informe de la UNICEF posa de manifest que un de cada quatre nens està en risc de pobresa relativa a Espanya. No significa que pateixin fam ni que no puguin anar a l'escola, però sí que tenen més probabilitats de malnutrició i de no poder assumir les despeses derivades de les activitats escolars o extraescolars, alhora que reuneixen més números d'abandonar els estudis abans d'hora. A la UE només superen el llindar espanyol Romania, Bulgària, Letònia i Itàlia! A Solsona, per posar un exemple proper, durant els primers tres trimestres del 2010 han estat usuaris del fons d'emergència social una vuitantena d'infants, alguns dels quals han estat beneficiaris del banc d'aliments.

Aquests titulars són ideals per enganxar a la VISA, més que no pas a la nevera, per quan dubtem entre dos ordinadors portàtils per motius d'estètica; quan dubtem si comprar-nos l'últim model del que sigui que val el sou d'un any i mig o bé l'exemplar de segona mà que ens permetrà no anar massa curts de màniga; quan comprem l'helicòpter teledirigit més car del mercat al nen per compensar-li tot el temps que no hem jugat amb ell amb una pilota a la vorera de davant de casa; quan intentem convertir-nos en una rèplica del maniquí de la boutique sense pensar que ell ja haurà passat de moda quan girem la cantonada. A tots ens convindria posar-nos una mica a dieta i evitar picar entre hores.