Les vostres visites, en números

diumenge, 17 de juliol de 2011

El llibre que desitjaria haver escrit


El Marc és jove. És del 1983. I, malgrat això, ja es podria morir. No em mal interpreteu: vull dir que a la seva edat ha pogut comandar una experiència vital única d'aquelles que, quan les cremes penses: "ara ja em puc morir". Quan va fer 25 anys va decidir fer una bogeria: fer la volta al món i conèixer les històries de 25 joves de 25 anys de 25 països diferents. Va recórrer 150.000 quilòmetres en poc menys d'un any. Aviat farà dos anys de la tornada del periple i no em crec que se n'hagi recuperat del tot.

El resultat d'aquella bogeria es va plasmar, primer, en un bloc, www.lavoltadels25.cat, premiat per Lonely Planet com el millor bloc de viatges en llengua no anglesa. Més tard, el febrer d'enguany, el Marc Serena va aconseguir que La Magrana li publiqués el llibre La volta dels 25: un atles generacional de Johannesburg a Moscou. Jo el tenia des del gèlid mes de febrer, però no ha estat fins aquesta tòrrida setmana que l'he salvat de la pols de la lleixa per devorar-lo. Acabava de llegir l'última pàgina d'una de les novel·les de Haruki Murakami, un dels meus autors de capçalera, conscient que el llistó quedava massa alt i el risc que corria d'avorrir-me en la nova lectura. Estava molt equivocada. En quatre dies m'ha permès emprendre un viatge memorable sense moure'm d'aquí, únicament fent alçar el vol de l'esperit. I quina experiència! S'ha convertit en el títol del meu estiu 2011 (sense res a envejar a qualsevol Murakami).

En canvi, molta enveja (sana, això sí) és la que m'ha fet sentir el primer llibre de Serena! Aquest és el llibre que desitjaria haver escrit. Perquè és l'última estació d'un viatge que no té preu. Perquè és una mostra fefaent que per fer la volta al món es necessita ben poc equipatge i grans dosis de coratge, la ment molt oberta i receptiva, deslliurada de prejudicis i predisposada a néixer a cada parada. M'hauria agradat escriure'l perquè està molt ben escrit: utilitza un estil i un llenguatge vigorosos i espontanis, creïbles, les paraules i les expressions precises a cada moment, un ritme adequat, que enganxa. I tot plegat, fruit d'un cúmul de vivències passades pel sedàs d'una gràcil sensibilitat que no ens deixa perdre cap detall. M'hauria agradat escriure'l perquè voldria dir que hauria tingut l'oportunitat de créixer, prenent consciència que conèixer el paradís no té res a veure amb els diners ni les comoditats d'aquest món, i perquè hauria pogut tenir contacte amb persones que m'haurien fet obrir els ulls i el cor. Perquè el Marc és del 1983, però que gran! M'hauria agradat escriure'l perquè és una obra universal, d'interès tant per un català com per un americà o un zimbabuès, escrita per algú de casa nostra.

L'autor no només ens fa de guia pel món, sinó que també ens transmet, amb la sinceritat d'un amic que coneixem de fa unes quantes primaveres, aquells moments de debilitat més primaris, que viscuts des de la distància de casa resulten encara més incisius. Després de ser assaltat a la ciutat xilena de Valparaíso reconeix que se sent espantat: "Fa mesos que viatjo sol però ara em sento més vulnerable, sobretot després de descobrir que em podien atracar en un carrer ample i a plena llum del dia". La por també el domina en algun moment de la seva estada a la selva peruana: "Què faig jo aquí? Què val la meva vida? Qui em pot trobar a la selva tropical més gran del món? (...) Em veuen com un lingot d'or amb potes? (...) Estic suant. Se'm fa etern". Però és a Veneçuela, país de policia corrupta, on s'arriba a sentir més insegur. Si ja no et pots ni fiar de les forces de seguretat, en qui pots creure per apuntalar la solitud?

La volta dels 25 hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles de secundària. Seria un bon recurs per conscienciar tots aquells que dubten de la utilitat dels estudis (el llibre ens recorda que l'educació és el motor del progrés de qualsevol país). Seria també un bon recurs per conscienciar els joves mal criats que en aquest planeta nostre hi ha contrastos que fan feredat: mentre que a Zimbabue amb prou feines es poden treure diners dels caixers i comprar menjar en un supermercat, enmig d'escenaris apocalíptics, a Nova York el 4 de juliol, coincidint amb el dia de festa nacional, se celebra un grotesc concurs per premiar el més ràpid del món menjant hot dogs.

A Betania (Perú), el nostre aventurer va rebutjar l'oferiment d'un xaman per provar un beuratge al·lucinogen de ayahuasca, l'anomenada planta dels déus i per a la qual molts estrangers viatgen fins a la zona expressament. Va dir que ell no era prou savi per prendre'l. Però ara estic convençuda que els seus amics peruans li'n reserven una dosi per quan hi torni. El Marc savi, perquè ha descobert -i ens ajuda a descobrir- que el món occidental només és una part del món, i que el nostre temps només és una cara del temps. Tot això, fent la volta dels 25.


El Marc, a la foto de la portada del llibre en català. Autor: Jesús Serena

2 comentaris:

  1. COMPLETAMENT D'ACORD AMB TU, però a mi no només m'hauria agradat escriure el llibre, sinó tenir el coratge i la valentia per a fer el que va fer (marxar) i saber exprimir les històries de la manera com ho ha fet. A vegades ens falta l'atreviment necessari per marxar a donar un tomb pel món perquè no ens imaginem fins a quin punt ens agradaria viure una experiència vital com la seva.

    ResponSuprimeix
  2. Sí, sí, i tant, Núria! Com dic en el post, m'hauria agradat escriure'l també perquè voldria dir que hauria fet aquesta magnífica "volta". Tens tota la raó, el que ens falta és molt atreviment...

    ResponSuprimeix