BCN low cost

Escriptura automàtica. Així és com penso escopir les quatre impressions que em va gravar una Barcelona diferent arran de l'opció low cost amb què ahir vam decidir viure un dissabte peculiar. Primer pas: estrenar el portabicis i fixar-hi les dues ATLAS índies després de treure'ls la pols acumulada a base d'un llarg abandonament al garatge. Em pensava que el suport no ho suportaria. Quin bé de déu de ferro! "That's too big for you!", em diria unes hores més tard un turista d'aspecte llatí que m'ajudaria a aguantar la bici darrera meu pujant per les escales mecàniques que menen al MNAC.

Segon pas: fer els 100 quilòmetres que separen casa meva de Barcelona sense treure l'ull del retrovisor. Aquests portabicis em sembla que no estan fets per aquesta mena d'andròmines. Aquí actualment les fan d'alumini i és lògic que pesin la meitat. Veig que els cotxes del darrere, molt sensatament, guarden una distància prudencial. Quin seria el recorregut d'un vehicle d'aquest tipus deixat a la seva sort per la C-55? Ens encantaria tenir unes Hoodbikes, barcelonines i amb un disseny molt llaminer, però valen el doble que les nostres i ara mateix no estem per la labor.

Tercer pas: arribar a la zona universitària de la Diagonal. Aparcament gratuït, cremeta per no cremar-nos a les espatlles i els bessons, barret al cap i ja estem a punt! Direcció a Gràcia, carrer del Sol, número 8: oratori de Sant Felip Neri, nou escenari escollit per l'actriu i creadora de la firma Susi Sweet Dress, Susana Bas, per al seu mercat d'estiu a la capital catalana. Fa uns mesos que la vaig descobrir per casualitat fullejant una revista de tendències madrilenya. Estil vintage a preus low cost propis de Zara o Blanco amb una diferència que no té preu: et quedes un vestit únic (jo me'n vaig endur dos) literalment. No n'hi ha dos d'iguals.

Quart: arribar al número 8 del carrer del Sol. Entrem al claustre d'aquest espai, convertit en un mercat pop-up amb estètica de revetlla de postguerra. En qualsevol moment em toparé amb la Colometa buscant un vestit per encaterinar en Quimet. Com sempre quan em trobo davant de rastelleres de roba, perdo la noció del temps. Són les 3 de la tarda i mantinc l'estómac enganyat. Per acabar-lo de despistar, accepto la invitació d'una ampolla benjamí d'Ana de Codorniu. Amb aquesta calor no m'hi puc resistir! 

Cinquè pas: una vegada reservats els meus dos dolços vestits per estrenar aquest estiu, l'estómac es revela. S'ha acabat el bròquil. Torna a agafar la bicicleta i vés a buscar taula. Ideal la terrassa de l'Amir de Nit, el libanès de la plaça del Sol. Una amanida tabulé, refrescant al 100 per cent, un hummus i uns rotllets de pollastre. Mmmmmmmmm. 

Sisè: tornar a castigar el cul per baixar damunt les dues rodes fins a la plaça d'Espanya per començar la remuntada (per les escales mecàniques) fins a la zona olímpica. Pel camí, accidentalment, ens trobem al mig d'un escenari de la Pride Barcelona. Molts assistents porten una mena d'antenes al cap per reivindicar noséquè. No entenc perquè les festes i manifestacions gais solen ser tan xarones. És com una festa infantil per a majors de 18 anys.

Fem la volta per l'Anella Olímpica i tornem a baixar pel carrer de Lleida. Passem pel Poble-sec i arribem a la rambla del Raval, on hi ha la Mostra del Llibre Anarquista (jo passo de tot, també d'aquests llibres), a tocar de la seu d'UGT i la meva escultura fetitxe de Fernando Botero. A la nova milla d'or de la cultura -a l'entorn de la nova Filmoteca- he d'esquivar tot una colla de barjaules (ni una del país) desqueferades. Travessem cap al barri gòtic. "Passejar pel gòtic avui fa fàstic. Ens hem carregat el nostre bressol" és un dels tuits del dia de Toni Soler. Ho corroboro. Al costat del Palau de la Generalitat sento una dona, mig èbria, que li diu a un altre: ..."las cosas de palacio van despacio...". Cap al barri del Born, on descobrim el carrer del Rec. Em transporta a alguna altra ciutat europea, i alguna de basca. Hi tornaré amb més calma i a peu.

És hora de tornar cap al cotxe. Anar pujant amb ziga-zagues per Sants i les Corts. Per fi deixem enrere les allaus d'estrangers incompatibles amb allò que se'n diu passeig. Ara entenc una mica perquè els barcelonins deixen la ciutat els caps de setmana d'estiu. Fins i tot m'he fet angúnia a mi mateixa. Molts m'han pres per una invasora més. Em sap greu! Però, malgrat tot, m'agradarà repetir un dissabte de guiri com aquest. Barcelona is cool!

Luxe vs. misèria

Hi ha una cosa pitjor que sentir adés adés els pronòstics apocalíptics dels mediàtics economistes que tenen fitxats totes les teles. És el martelleig constant de moltes iaies que s’han aficionat a presagiar la fi del món (rieu-vos-en dels pitjors auguris dels maies). Ai, que no hi ha feina... la gent ha de robar... i tants aldarulls un dia sí l’altre també, no podem anar bé de cap manera... Tot es crema! Qualsevol diria que van haver de viure una postguerra. És que així no hi ha manera que ens en sortim.

Per això m’he proposat carregar-me de munició per al pròxim dia que hagi d’heure-me-les amb una d’aquestes iaies infatigables. M’adono, en plena tasca de recerca, que aquest és un món de contradiccions exemplar –algun dia els veïns de Mart ens estudiaran–. Podem fer un cop d’ull a l’ofici de les pompes fúnebres, que no cessa; al mercat dels congelats, que creix malgrat la crisi; el sector del packaging, que es veu beneficiat de la pruïja de les marques per diferenciar els seus productes dels de la competència a través dels dissenys més cool.

Llegeixo també publicitat d’un màster en comunicació de moda i bellesa Vogue a la Universitat Carlos III de Madrid. Aprendre com funcionen les indústries del luxe, la bellesa i la moda i accedir a una carrera professional en un sector amb un gran creixement fins i tot en temps de crisi són dues de les raons que et venen per escollir aquest màster (si te’l pots permetre o els papàs te’l regalen, esclar). L’escola d’estiu del també madrileny Institut Superior d’Art ha obert les inscripcions per a un curs similar.

La iaia en qüestió segurament que això no ho acabarà de pair. Per això he de tirar per altres viaranys. En aquest sentit, m’escudaré en noves iniciatives que estan sorgint ben a prop. No li vull parlar de la Marató per la pobresa, de TV3, perquè no m’acaba de convèncer la fórmula de la caritat. Però sí que li parlaré del NiCincecoxarxadelsolsones.blogspot.com.es, el primer mercat d’intercanvi del Solsonès, sorgit de la societat civil. Gràcies a la crisi ha sorgit l’Ecoxarxa del Solsonès  que, entre altres accions, organitza aquesta convocatòria a la capital de la comarca dissabte vinent, 2 de juny, i que ens proposa alternatives per satisfer les nostres necessitats de forma sostenible i sense gratar-nos la butxaca, tot recuperant el sentit més genuí del mercat. També li parlaré del Banc del Temps del Solsonès, una projecte amb la mateixa filosofia, presentat el mes passat pel Consell Comarcal (per cert, ja està en marxa? espero que no fos foc d’encenalls).

Sí, és cert que la misèria moral i política ens ha abocat a una ensulsiada sense precedents. Però també hem de saber apreciar el luxe a què podem accedir. No em refereixo al de la moda, sinó al de tantes iniciatives creatives que reedifiquen unes parets a prova de bombes i dels presagis més apocalíptics.            

Article publicat a NacióDigital.cat el 27 de maig de 2012.

Comencen les retabaixes

L’Antònia esmorza ràpid, agafa la bossa de mà i passa la porta per anar-se’n de rebaixes. Vol ser de les primeres a entrar a aquell parell de botigues de tota la vida on compra per a ella i el Pep, i adquirir les peces que ja té clissades des d’abans de Reis. Segurament superarà els 100 euros que es gastarà de mitjana cada català en la campanya dels pròxims dos mesos. No agafa el cotxe, fa dies que s’ha acostumat a anar a peu per estalviar. Això comporta un risc, però, que és el de tenir més temps per rumiar i donar voltes a la situació canviant a què haurà de fer front la seva família el 2012.

El Pep potser acabarà llançant la tovallola amb l’empresa. Fa massa temps que és víctima de l’incompliment de la llei contra la morositat per part d’ajuntaments i altres administracions pels quals treballa i el carro va pel pedregar. Ja ho diu el president de Pimec, que encara no s’ha tocat fons i que augmentarà el nombre d’empreses que tancaran fins que no torni a córrer el crèdit.

Un dels fills de l’Antònia, el Miquel, amb una llicenciatura, un màster i dos postgraus a les alforges, no treballa i fa tres anys que no aconsegueix una feina fixa. El conseller Mena veu factible reduir l’atur a la meitat aquesta legislatura impulsant la formació –diu que més de la meitat dels desocupats no té cap tipus de formació–. Això significa que el Miquel, per estadística, té més números de continuar aturat d’aquí a tres anys i, per tant, de continuar vivint a la seva casa natal. La seva germana petita, la Maria, que és enginyera de Telecomunicacions, com a mínim ha aconseguit feina al Decathlon com a operària tècnica de caixes per descarregar camions i encarregar-se de la recepció informàtica i el control de qualitat.

Sembla que també van mal dades per a la Magda, la filla gran i fins ara una de les més envejades de la família per la seva condició de funcionària. Anant molt bé li congelaran el sou. Tothom ha deixat de fer-li bromes: és una de les primeres víctimes de les retallades.

Lògicament, l’Antònia també està preocupada pels canvis a la seva pròpia feina. És una treballadora de la llar i sempre ha estat molt legal cotitzant a la Seguretat Social. Però per decret llei la gent per a la qual treballa està obligada aquest any a firmar un contracte de treball i assumir la quota corresponent. Això vol dir que ja es pot acomiadar dels humils pisos de cinc avis en els quals fa feinetes.

A casa l’Antònia caldrà continuar ajustant-se el cinturó, tot i que ja fa més dos anys que ho fan. Els experts diuen que les retallades i les pujades d’impostos que acaba d’anunciar el govern de Rajoy són inevitables i ens hi hem de resignar. Quan tocava, el 2008, els dirigents no van voler veure la crisi, sense eufemismes, i reaccionar-hi. Ara ho hem de pagar tots.

L’Antònia no hi entén en cap altra economia que no sigui la domèstica. Però ha llegit que els economistes més prestigiosos del moment advoquen per una fórmula que combini retallades amb estímuls al consum per incentivar el creixement. Per aquest motiu, no veu clares les mesures dels dirigents de l’estat i el país. Segons el Premi Nobel Paul Krugman retallar la despesa governamental quan l’economia està deprimida, encara la deprimeix més, ja que disminueixen els futurs ingressos fiscals. El també nobelitzat Robert J. Aumann defensava una disminució dels impostos per augmentar la recaptació i incentivar el consum, ja que l’increment d’activitat es tradueix en més ingressos.

Davant d’aquesta incongruència i el mantra de l’austeritat, l’Antònia està acoquinada. Però per això mateix creu en la capacitat dels ciutadans per superar l’actual atonia. Almenys durant les rebaixes, intentarà contribuir a la reactivació del consum. Participar en l’eufòria continguda dels pròxims dos mesos en aquests moments és un desig peremptori i potser el mínim que li queda. De fet, els comerciants preveuen una millor campanya de rebaixes que la de l’any passat, i no pas perquè siguin més altes les expectatives econòmiques, sinó per l’ajornament de les compres per part dels usuaris. L’Antònia ja no va gastar a les seves botigues preferides abans del dia 7 de gener i avui res ni ningú la privarà d’endur-se algunes gangues ben merescudes.

Article publicat al NacióDigital.cat el 8 de gener de 2012.

Ibuprofèn, Trueba i Bosch

Avui m'he llevat amb mal de cap. Últimament el meu motor espera sempre el cap de setmana per fer el pet i noquejar-me. Amb la tassa de cafè a la mà m'he connectat al web de l'Once per comprovar que no he estat una afortunada del sorteig únic de l'11 de l'11 de l'11 (bé, el 6 final em fa recuperar els 5 euros de la il·lusió). M'he tornat a aixecar per prendre'm la dosi diària de Neobrufen abans de continuar palpant l'actualitat tediosa de la campanya. Però res, l'ibuprofèn encara no ha fet efecte ni a l'ensorrament de l'euro, ni a les retallades, ni al dèficit fiscal que aviat ens farà anar a pèl pel carrer, ni als desnonaments, ni a les disminucions salarials, ni als debats infructuosos sobre les polítiques fiscals... Ni al ritme soporífer de la campanya electoral.

L'ibuprofèn, en canvi, sembla que sí que comença a ser eficaç entre algun il·luminat de la saga financera. Ahir el director de la Fundació La Caixa va fer autocrítica en reconèixer la gran espifiada de les caixes d'estalvi d'haver animat la gent a endeutar-nos per tenir tot el que volíem. Una reflexió sensata, ja era hora que vingués d'ells al cap de tres anys. I quan tot sembla que només pot continuar desplomant-se de mal borràs, Banc Sabadell humanitza el món dels diners amb publicitàries converses sobre el futur que, a través d'aplaudides personalitats, personifiquen valors com el talent i la capacitat de superació. Quina paradoxa!

Però si he de ser sincera, ha estat la solució per al meu mal de cap. La campanya electoral aquest cop m'esgota. Per contra, el vídeo de la conversa de Pep Guardiola i Fernando Trueba que es pot descarregar sencer del web de Banc Sabadell m'estimula. El director de cinema diu que "res no surt malament, tot és el que és". "No has d'aconseguir fer la pel·lícula que somnies, perquè no existeix. T'has de concentrar en la pel·lícula que vas a fer". S'ha de treballar amb la realitat, no aferrar-se a les utopies, perquè no existeixen. Cal treballar en el pas a pas i passar-t'ho el millor possible.

Em recorda el magistral argument del Siddharta de Hermann Hesse. El protagonista del premi Nobel de literatura és un braman sense possessions materials, però amb intel·ligència, serenitat, tranquil·litat, empatia i domini de l'art de saber escoltar. No tem el fracàs ni li preocupen les pèrdues. Al final de la seva vida, Siddharta li regala una reflexió lapidària al seu amic Govinda. Li diu que ha experimentat la necessitat del pecat, la voluptuositat, l'afany de propietat, la vanitat... i que havia de patir la més vergonyosa desesperació per aprendre a vèncer la seva resistència i ensenyar-se ell mateix a estimar el món, no comparar-lo amb algun món desitjat i perfecte, sinó deixar-lo tal com és i viure'l a gust.

Després dels poc més de 18 minuts que dura aquesta conversa "de futur" i repassar durant una mitja horeta més els titulars de l'actualitat del passat, m'adono que el mal de cap em dóna una treva per al present. Momentàniament em quedo amb el Trueba Hesse. Però sóc incapaç de continuar pensant en el dèficit fiscal que centra els discursos de CiU i Alfred Bosch (aquest cop em resulta difícil memoritzar la quilomètrica marca electoral dels republicans). I és que n'hi ha que sí, que hem de lluitar per un món somniat per poder viure a pler. La cursa fins al 20N és d'allò més avorrida, però, precisament per això, aniré a votar.

D’una bola o de dues?

Entremig de les tremendistes notícies econòmiques sobre el possible contagi de la crisi grega a Espanya i Itàlia, entre l’aposta d’Òmnium Cultural, que alguns qualifiquen d’agosarada, per la insubmissió fiscal de Catalunya, entre el calorós debat sobre les pujades de sou d’alcaldes, l’anunci de l’augment de la taxa de l’aigua, les desafortunades declaracions del conseller Mena sobre el futur de molts aturats, el demagògic discurs del Rubalcaba com candidat a l’estrepitosa plantofada electoral –creant una marca pròpia on amb prou feines es visualitza el logo del PSOE– i l’escàndol dels rotatius anglesos del temut magnat australià Rupert Murdoch, aquests dies es mou alguna cosa diferent.

Entremig de les notíciesnormalsdequalsevolèpocadelany també es produeixen fenòmens que ens trasbalsen l’estat d’ànim i que fins i tot ens boicotegen les ganes d’escriure articles com aquest. Parlo d’aquell fenomen pel qual La Riera i El matí de Catalunya Ràdio, per exemple, acomiaden la temporada i obliguen a alguns a canviar una miqueta d’hàbits. Parlo d’aquell fenomen pel qual la millor oferta al cinema és Resacón 2, pel qual la màxima tribulació per a molts (i aquí m’hi incloc fins al dia 16) és haver de fer cua per aconseguir un gelat al municipi de costa on passem uns dies, totalment absorts dels maldecaps que tenen els de més amunt per empescar-se un segon pla de rescat per a Grècia.

És l’estrany fenomen aquell en què el cos, que tenim sodomitzat durant la resta de l’any, ens reclama una atenció, que ens deixem anar, que ens alliberem i passem de deadlines, que oblidem les dietes, que ens preocupem més per fer cua per al gelat de sabor impronunciable, tot entonant l’èxit de l’estiu dels Catarres, que no ens podem treure del cap –el tema d’aquest humil trio ha guanyat el pols a la milionària campanya d’Estrella Damm (només cal sondejar quanta gent sap que la cançó és de Herman Düne)–, que deixem que s’acumulin a la bústia les cartes del banc, que ens ajaguem a la tovallola i ens posem els auriculars a les orelles (per evitar castigar l’oïda amb les preocupacions de les chonis de Castefa o la conversa sobre l’última visita al podòleg de les iaies que ens envolten).

I sort en tenim de poder trencar la rutina amb fenòmens com les vacances d’estiu! És quan més pensem en nosaltres mateixos i en la necessitat de prendre esment en els petits instants que amaguen la felicitat. Però aleshores altres obligacions que, tot i ser-ho, també ens fan feliços, com escriure columnes com aquesta, poden convertir-se en una càrrega sense ordre ni concert i amb tanta transcendència com la pregunta que em fa la geladera quan em demana si el vull d’una bola o de dues.

Quo vadis, Igualada? (reflexions arran del Rec.03)

Durant el segle XIX i bona part del XX, el Rec era el sector industrial més important d'Igualada, un barri d'adoberies ubicat estratègicament al costat del riu, que va esdevenir el motor econòmic de la ciutat. Avui és un barri de naus fantasma, que comença a reivindicar una atenció, tot i que la conjuntura econòmica sigui la pitjor companya de viatge. De fet, el futur urbanístic de la zona va ser un dels principals temes de debat en la passada campanya electoral, gràcies a la iniciativa de l'associació Amics del Rec. Durant tres dies, però, el Rec ha revifat, encara que fos efímerament i amb una sabata i una espardenya. Ha acollit el trànsit de més de 25.000 persones, no pas preocupades per aquest conjunt patrimonial igualadí, sinó àvides de consumir disseny i marques a preus radicals en la quarta edició del Rec Stores, batejada com a Rec.03.

Jo també hi he anat per trobar gangues, no ens enganyem. I ben poca cosa sabia, abans de passar-hi el dissabte, del Rec i la seva vàlua arquitectònica, històrica i identitària. Però tot dinant me n'he començat a fer el càrrec. He arribat a la conclusió que és un símbol del passat amb voluntat d'erigir-se en la divisa per plantejar el futur econòmic i cultural de la capital de l'Anoia. Asseguts a la barra d'un bar esperant el primer plat, aprofito la conversa que ens ha començat donar espontàniament un autòcton. És l'Enric, un perruquer del centre que per no deixar escapar cap client ha hagut de tancar passades les 3 -ens diu que la crisi l'ha fet més pencaire i oblidar-se d'exigències horàries. Com que els perruquers són una mina de l'actualitat més local li pregunto el perquè de la derrota electoral de l'alcalde del bigoti, el socialista Jordi Aymamí, després de 12 anys en el càrrec. "Ha fet molt per la ciutat, però no per la indústria, per atraure grans empreses". També hi ha ajudat molt el polèmic Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. Ja està tot dit. Ens ve a dir que el repte d'Igualada és saber cap on ha d'anar, quin ha de ser el seu model econòmic per potenciar veient lluny la cursa del tèxtil a través del retrovisor.

Se'm fa curiós pensar en el formiguer de gent procedent de tota la Catalunya central i altres punts del país, tots amb la bossa gegant de Desigual que la marca regalava a l'entrada del seu pop-up store penjada de l'espatlla, que il·lusòriament han retornat durant tres dies als carrers del Rec l'esplendor textil que el segle XIX havien viscut. Aquell moviment propi de la Roca Village o de grans magatzems en plenes rebaixes, però amb el valor afegit i el romanticisme que combina moda i patrimoni industrial, s'haurà evaporat avui mateix. Les antigues adoberies tornaran a despullar-se i tancar-se per continuar el son. Fins a la propera edició del Rec Stores.

Mentrestant, al marge dels canals comercials, els igualadins continuaran el seu debat: el 16 de juny hi ha convocada la primera assemblea general de socis dels Amics del Rec, i el consell assessor urbanístic impulsat per l'Ajuntament continuarà intentant buscar consensos sobre el rumb del barri. Nosaltres, ja cansats pels volts de les 7 de la tarda ahir vam retornar al cotxe tot resseguint la séquia d'un paisatge urbà encara gris. Vam seure, ens vam posar el cinturó i vam fer que sonés Antònia Font: "(...) Totes ses coses modernes, han esperat molt, totes ses coses modernes, s'han enfadat molt".

Un dia sense llaurar

L'èxit de la vaga general de 29-S per als sindicats raurà en la seva capacitat mobilitzadora, s'entén que per la força de la raó, sense coaccions. Ho dic perquè, sense voler-ho, se m'ha escapat el riure en llegir que UGT i CCOO denunciaven avui la pressió d'aquells que impedeixen als treballadors concórrer a la vaga: "Que els empresaris sàpiguen que els perseguirem. I tranquils, els treballadors, que hi haurà piquets", ha dit fa unes hores Josep M. Álvarez. Jo també denunciaria aquells empresaris que recorrin al xantatge contra la voluntat real dels seus inferiors. Però per què no es parla també dels piquets il·legals i dels seus mètodes més que dubtosos per "mobilitzar" el proletariat?

Dimecres estic decidida a fer el meu horari laboral i complir amb les meves obligacions. Però, lògicament, respecto el dret a protestar contra la reforma laboral. Únicament exigeixo el mateix tracte per a tots aquells que volem continuar produint en un dels contextos més crítics que ha viscut mai el país. Em sorprèn llegir, aquesta tarda, que 2.834 comitès d'empresa catalans s'han adherit a la convocatòria i, en canvi, tothom amb qui he parlat últimament anirà a guanyar-se el sou aquest dia. Tinc la sensació com si la vaga general fos a la veïna França. També interpreto com a significatius els resultats d'una enquesta en línia del diari El Pais en què el 60 per cent d'internautes-lectors inquiets per l'aturada col·lectiva es manifesten contraris a la cinquena vaga general de l'Espanya posttransició.

En moments com l'actual hem de recórrer al pragmatisme. No tenim gaires més sortides. Caldria que ponderéssim les possibilitats reals que el col·lapse general que es produirà derivi en la marxa enrere del govern de ZP (amb tots els respectes, crec més en les capacitats polítiques de l'Esteban com a congressista). En un article publicat avui a El Periódico, el ministre Corbacho, en els seus últims cartutxos made in Madrid, sentencia que tot i que els efectes del 29-S puguin desbordar-nos, "en cap cas han d'alterar l'objectiu expressat en la reforma laboral". Més clar, l'aigua.

Fornida en la cultura del treball, el mot "vaga" em fa sentir un noséquè que m'incomoda. Em recorda el terme "vagància", que només hauria de ser apte per cultivar durant les vacances. I l'existència de piquets que no es limiten a informar, en una societat madura, encara m'inciten més a rompre una llança en favor dels esquirols convençuts. D'altra banda, l'adjectiu vague/a significa "no clarament definit". En castellà, m'agrada especialment l'accepció de la RAE segons la qual la "huelga" també és el "período de tiempo que media sin labrarse la tierra".

En qualsevol cas, potser ara no era el moment (amb això no vull alinear-me amb cap partit polític, que consti). No hi veig guanys enlloc. Potser hauria estat menys contraproduent per a tots una "vaga a la japonesa", consistent a incrementar el rendiment per crear un excedent de producció. Preferiria això, que segurament desembocaria en una rebaixa de preus, que un dia sense llaurar.

Santa Rita i els funcionaris

Ahir al matí feien cues a l'església de Sant Agustí del Raval de Barcelona per beneir roses en honor a Santa Rita, patrona de les causes impossibles, de les venedores ambulants de roses, dels necessitats... i dels funcionaris de l'Administració local. Vés per on. "Santa Rita, Rita..." És una associació d'idees fàcil, ho reconec, la que anava a fer i, per això, no la faré. Però no hi ha pregàries que valguin davant de l'aprovació d'un Consell de Ministres de la retallada de sous. A més, crec que la santa ja tenia prou feina ahir a escoltar els desemparats de veritat, que enguany són molts més que l'any passat.

Respecto el col·lectiu de funcionaris, la majoria dels quals segurament són tan treballadors i eficients com qualsevol altre -l'actitud d'uns pocs sempre pot degradar la imatge del conjunt. Però em provoca urticària l'anomenada "mentalitat de funcionari", una expressió que de ser-hi és que uns quants se la deuen haver guanyat a pols. La gestió pública espanyola té uns costos que se situen entre un 30 i un 50 per cent per sobre del que hauria de ser, fet que s'atribueix a una productivitat massa baixa i un absentisme excessiu. Ho explica avui Oriol Amat, catedràtic d'economia financera de la UPF en una entrevista de Mar Jiménez al diari Avui.

Sense ser funcionària, jo també cobro dels pressupostos públics. Però em guanyo el sou pencant matí i tarda sense ni tan sols fer els 20 minuts (o més?) de què puc gaudir per esmorzar, i sense conèixer què significa tenir això que en diuen "un horari" ni els dies de lliure disposició -no els he acabat d'entendre mai. Em ve de família, no hi puc fer més. I això em genera conflictes interns constants quan estic treballant. Podria allargar-me, en aquest sentit, però no vull ni em convé fer-ho.

En qualsevol cas, com que l'Estat no va parar el cop quan tocava, amb una nefasta gestió econòmica, ara es veu obligat a executar alguna o altra reforma dràstica per evitar que les finances públiques caiguin definitivament al fons del pou. I si fos funcionària, la meva ètica i el meu sentit de la justícia no em permetrien secundar la vaga del dia 8 de juny. No ho dic amb cap malintencionada demagògia, sinó amb plena sinceritat i consciència.

Si treballo a l'Administració pública en part per una vocació de servei a la ciutadania, no sortiria a fer vaga per una retallada del 5 per cent sent conscient que formo part d'aquells treballadors que, tot i les dificultats econòmiques actuals, tenen seguretat laboral i estabilitat d'ingressos. Sent conscient que els darrers dos anys milers d'autònoms (uns 50.000 a Catalunya) han vist morir el seu projecte personal alimentat durant molts anys amb esforç, grans dosis d'il·lusió i un munt d'hores de son perdudes. Sent conscient que formo part del col·lectiu que segurament gaudeix de més vacances. Vergonya em faria sortir al carrer el dia 8.

Si el pla de retallada de ZP ha d'afectar a algú, a banda dels més rics, com se sol dir, advoco perquè siguin els funcionaris. Per contra, que deixin en pau la gent que ha treballat durant més de 40 i 50 i 60 anys. Tal com escriu avui a La Vanguardia Francesc Torralba, "en èpoques de vaques magres, s'ha de reduir la despesa considerant el grau de vulnerabilitat de cada col·lectiu". I entre funcionaris i pensionistes, per molta Santa Rita que empari els primers, tots estem d'acord a qui convindria salvar de les tisorades.

Un país amb poca feina

(Per sort) No havia viscut mai una crisi com aquesta. No només perquè sóc massa jove (nascuda el 1980), sinó perquè segons els analistes, en el període que s'estén des de la Segona Guerra Mundial fins aquí no n'hi ha hagut cap altra de similar. I el fenomen més tangible d'aquesta conjuntura tan poc benèvola són les xifres de l'atur. Les últimes dades, les del gener, posen de manifest que a Catalunya ha crescut prop d'un 4 per cent la desocupació. Al Solsonès gairebé freguem el miler de persones sense feina amb un increment mensual del 5,63 per cent! Això ens situa com la comarca més castigada per la destrucció de llocs de treball de la Catalunya central.

Per això, quan penso en aquest fenomen tan "crític" em ve al cap el concepte quimera. És curiós (o més aviat paradoxal) el fet que aquest mot tingui com a accepcions diferents el sentit d'ànsia i inquietud i el de creació imaginària de l'esperit que hom pren per una realitat. Ja els agradaria a molts que tot això que estan vivint multinacionals, bancs i caixes, empreses petites, autònoms, famílies... fos una entelèquia. Un dels pocs consols que tenim la majoria de mortals és el fet que, almenys, els bancs ens han donat una treva amb la hipoteca (i tot i així, ja costa arribar-hi sense que l'entitat financera s'entretingui a cobrar-nos recàrrecs per qualsevol concepte, fruit de la inesgotable inventiva comptable, dia sí i dia també).

Tinc una amiga que treballa en la feina de buscar feina. Tot i tenir una carrera i tres màsters, menys de 30 anys, un expedient brillant i un elevat sentit de la responsabilitat, fa tres mesos que està fent el Dakar del mercat laboral: trobar un pendrive en un paller, en comparació, li resultaria bufar i fer ampolles. Però segur que tindria competidors entre la palla. Potser li acabaré aconsellant que dugui el currículum al Servei d'Ocupació de Catalunya (SOC): segur que necessiten gent per reforçar el personal del taulell i mirar de retallar les cues exasperants que s'hi formen.

Avui al suplement Es, de La Vanguardia, una tal Leo també expressa la seva desesperació en una consulta que adreça al mediàtic expert en relaxació i autoajuda Ramiro Calle. "L'atur s'acaba i segueixo sense feina" és el títol de l'article. Aquesta noia aconsegueix contagiar el lector de l'angoixa i el sentiment de frustració (la quimera!) que viu: "Tinc 34 anys i em sento com si en tingués 70 i mal portats". En una frase ho diu tot! Explica que té gairebé dues carreres, ha fet cursos, va a classes d'anglès i es creu mitjanament intel·ligent (ella dixit). Però està deprimida perquè no troba feina, tot i estar apuntada a una vintena de portals especialitzats. Com la Leo, 50.000. I aquest és el problema. És la pega de viure en un país amb poca feina.

It's the economy, stupid!

De model a senador; Massachussets elegeix un republicà i posa en sèries dificultats la reforma sanitària; el Partit Demòcrata perd la majoria al Senat; Scott Brown, el nou heroi republicà; el joc de la culpa comença després de perdre l'escó de Kennedy... són algunes de les idees que es concentren en els titulars de les versions digitals d'alguns dels diaris de referència en el panorama internacional. Coincidint amb el primer aniversari de la sonada victòria de Barack Obama, els demòcrates nord-americans reben el seu revés més seriós i perden la majoria absoluta al Senat.

"It's the economy, stupid!". La cèlebre frase, encunyada el 1992 per l'assessor estelar de Bill Clinton, James Carville, està legitimada per tornar a saltar a la palestra i justificar la pèrdua de l'elecció de l'escó del Senat que s'ha celebrat a Massachusetts per cobrir la vacant deixada per Ted Kennedy, mort l'any passat. L'eufòria i les expectatives generades pel primer president negre dels EUA comencen a fer figa en gran mesura per la gestió econòmica. Obama ha pedut 20 punts de suport popular en 12 mesos. Això significa que la majoria dels nord-americans valoren la seva persona, però en cobren la factura de la crisi: diversos mitjans de comunicació destaquen el fet que el president hagi intentat salvar Wall Street, però s'hagi oblidat del ciutadà del carrer, que pateix un índex d'atur del 10 per cent.

I, com a càstig, la població de Massachusetts entrega l'escó dels Kennedy al republicà Scott Brown, gairebé convertit en un fenomen per estudiar. Té 50 anys, és doctorat en Dret i s'autoqualifica com un "conservador independent". En el seu web com a senador posa de relleu el fet que creu en "una cultura de família, patriotisme i llibertat". Aposta per la disciplina pressupostària i l'abaratiment dels impostos i ja s'ha manifestat clarament en contra de la reforma sanitària, en aquests moments a debat en el si del Senat. Al web de la capçalera londinenca The Times hi ha un interessant apartat amb 20 coses per conèixer del nou senador. Entre d'altres, la curiositat més difosa i mediàticament més explotada és la seva faceta com a model als 22 anys. Va ser ser coronat l'home més sexi d'Amèrica per la revista Cosmopolitan i hi va aparèixer tal com va arribar al món. Però The Times també ens diu que als 12 anys va ser enxampat robant en una botiga; que durant la campanya electoral va aconseguir recaptar 1,3 milions de dòlars en un sol dia a través d'internet i que davant dels seus seguidors en presentar una de les seves filles, l'Ayla, va afirmar que estava lliure, sense parella.

L'avís de l'estat nord-americà que ha vist néixer personatges com Bette Davis, Ben Affleck o Matt Damon farà canviar l'agenda d'Obama, que s'haurà d'afrontar a un Congrés sense majoria parlamentària. Caldrà escoltar el discurs de l'Estat de la Unió que pronunciarà el president dimecres vinent. Sens dubte serà un dels moments de la legislatura més comentats per tots els analistes polítics del món.

Quantes vegades no sentim el lloc comú que "el passat sempre torna" o que "el clàssic no passa mai de moda"? És un tòpic gastadíssim que a vegades ens serveix per escudar-nos del rendiment que traiem a l'armari que no buidem des de fa uns quants anys. Però, tot i això, és ben cert: tornen els pirates dolents; torna la corrupció que tants titulars va alimentar als anys 90 a Espanya; torna el millor Barça; torna Cruyff; torna la moda 'vintage' (fins i tot hi ha màrqueting per a mobles i electrodomèstics 'vintage'!) ; torna el look 'pin-up'; tornen els dissenys atigretats i els lluentons; torna el debat politicoreligiós sobre l'avortament; s'especula sobre el possible retorn de Schumi a la F-1; un regidor del PP de l'Ajuntament d'Alella reivindica la figura del fundador de la Falange, Primo de Rivera; torna la tortuosa guerra sens fi del Vietnam però a l'Afganistan (Ellsberg, l'home que va destapar l'escàndol dels papers del Pentàgon, ha numerat 129 analogies sobre els dos conflictes); amb la proximitat de les festes nadalenques, torna l'esperat disc de la Marató (i després la Marató, ésclar); torna el debat sobre la llei electoral catalana...

Lamentablement, com que la crisi també fa mesos que va tornar per instal·lar-se durant uns quants mesos més, potser el que aquest Nadal no torni serà... el lot.