Santa Rita i els funcionaris

Ahir al matí feien cues a l'església de Sant Agustí del Raval de Barcelona per beneir roses en honor a Santa Rita, patrona de les causes impossibles, de les venedores ambulants de roses, dels necessitats... i dels funcionaris de l'Administració local. Vés per on. "Santa Rita, Rita..." És una associació d'idees fàcil, ho reconec, la que anava a fer i, per això, no la faré. Però no hi ha pregàries que valguin davant de l'aprovació d'un Consell de Ministres de la retallada de sous. A més, crec que la santa ja tenia prou feina ahir a escoltar els desemparats de veritat, que enguany són molts més que l'any passat.

Respecto el col·lectiu de funcionaris, la majoria dels quals segurament són tan treballadors i eficients com qualsevol altre -l'actitud d'uns pocs sempre pot degradar la imatge del conjunt. Però em provoca urticària l'anomenada "mentalitat de funcionari", una expressió que de ser-hi és que uns quants se la deuen haver guanyat a pols. La gestió pública espanyola té uns costos que se situen entre un 30 i un 50 per cent per sobre del que hauria de ser, fet que s'atribueix a una productivitat massa baixa i un absentisme excessiu. Ho explica avui Oriol Amat, catedràtic d'economia financera de la UPF en una entrevista de Mar Jiménez al diari Avui.

Sense ser funcionària, jo també cobro dels pressupostos públics. Però em guanyo el sou pencant matí i tarda sense ni tan sols fer els 20 minuts (o més?) de què puc gaudir per esmorzar, i sense conèixer què significa tenir això que en diuen "un horari" ni els dies de lliure disposició -no els he acabat d'entendre mai. Em ve de família, no hi puc fer més. I això em genera conflictes interns constants quan estic treballant. Podria allargar-me, en aquest sentit, però no vull ni em convé fer-ho.

En qualsevol cas, com que l'Estat no va parar el cop quan tocava, amb una nefasta gestió econòmica, ara es veu obligat a executar alguna o altra reforma dràstica per evitar que les finances públiques caiguin definitivament al fons del pou. I si fos funcionària, la meva ètica i el meu sentit de la justícia no em permetrien secundar la vaga del dia 8 de juny. No ho dic amb cap malintencionada demagògia, sinó amb plena sinceritat i consciència.

Si treballo a l'Administració pública en part per una vocació de servei a la ciutadania, no sortiria a fer vaga per una retallada del 5 per cent sent conscient que formo part d'aquells treballadors que, tot i les dificultats econòmiques actuals, tenen seguretat laboral i estabilitat d'ingressos. Sent conscient que els darrers dos anys milers d'autònoms (uns 50.000 a Catalunya) han vist morir el seu projecte personal alimentat durant molts anys amb esforç, grans dosis d'il·lusió i un munt d'hores de son perdudes. Sent conscient que formo part del col·lectiu que segurament gaudeix de més vacances. Vergonya em faria sortir al carrer el dia 8.

Si el pla de retallada de ZP ha d'afectar a algú, a banda dels més rics, com se sol dir, advoco perquè siguin els funcionaris. Per contra, que deixin en pau la gent que ha treballat durant més de 40 i 50 i 60 anys. Tal com escriu avui a La Vanguardia Francesc Torralba, "en èpoques de vaques magres, s'ha de reduir la despesa considerant el grau de vulnerabilitat de cada col·lectiu". I entre funcionaris i pensionistes, per molta Santa Rita que empari els primers, tots estem d'acord a qui convindria salvar de les tisorades.