Eterna

Vaig assecar-la
per regar-ne la vida.
L’aroma ja és record,
però n’oloro la bellesa,
la més envejada.
Les suculentes de casa,
des dels seus petits forts,
li mostren, vanitoses,
les seves espines.

Tancat per vacances

“A fora, l’empedrat alena foc,/ el temps s’empereseix, en l’aire brunzen/ els mosquits de la sang –la bèstia pesa./ Tot això és –com dir-ho–/ calent i gras i regala suor”, escrivia el 1963 Joan Vinyoli.

Saps que hi ets quan t’estressa l’agenda de sopars i concerts que t’han d’omplir les vetllades. Quan tens més temps per fer l’esport que has deixat de banda, però et festeja el tedi més profund, propi de la hibernació dels homoterms. Talment com hiberna l’anhelada República enterrada sota el groc abrusador i les formes orfes de fons. Quan hi ha menys dies que llonganisses (i més fruita, i més rentadores i dutxes, i més debats estèrils). I escoltes The Mentres cantant per a tu “... et dutxes sense roba per esbandir els plors, i et llences a la piscina sense aigua ni clor”. Quan la xica et pregunta, amb la màxima bonhomia, si es pot fer pipí al mar, en el precís instant en què t’ha absorbit la lectura i has aconseguit la impossible postura de la felicitat damunt la tovallola. Quan t’inventes brosses imaginàries dins de l’ull el dia que has d’entregar l’infant al seu pare i sents la fiblada dels set eterns dies amb la seva absència. Quan tens més disponibilitat per fer aquells encàrrecs que arrossegues de fa temps i et topes amb el gasiu rètol d'Horari d’estiu o amb l’implacable Tancat per vacances. Quan la notícia més original és que els termòmetres pugen i ens toca surfejar onades de foc. 

Saps que hi ets quan t’encarreguen l’article del mes en el moment en què la inspiració també ha fet les maletes. I sents l’autocomplaença de ser conscient que segurament aquestes línies lleugeres seran llegides enmig de la provisionalitat i el tantsemenfotisme de l’època.  Així llisquen els dies de calor fins que t’adones que les teves vacances (no les dels altres) duren menys que l’aigua estancada en un forat cavat a la sorra amb una pala de joguina. Però saps que és un miratge, aquell parèntesi efímer que el setembre posarà a dormir per desvetllar-te a tu.

(article publicat a www.7accents.cat el 12/07/2018)

Amb els llibres, tinguem pietat

Quim Monzó fa pocs dies trobava sorprenent ipreocupant que un de cada quatre diputats al Parlament no s’informi diàriament de l’actualitat. Les dades les posa de manifest un informe de la Fundació CatDem i la Universitat Internacional de Catalunya sobre les vies d’accés a la informació dels nostres polítics. Però tant o més inquietant que aquesta constatació és el fet que el 39 per cent de catalans no hagi llegit ni un sol llibre durant el 2011. Aquest esfereïdor percentatge es desprèn de l’últim estudi del consum de llibres a Catalunya, segons dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. De fet, es diu que tenim els polítics que ens mereixem...

Algunes de les conclusions d’aquest darrer estudi es presenten amb una aurèola d’allò més optimista, atès que per primera vegada Catalunya supera el milió de lectors de llibres en català –dels prop de quatre milions de lectors que es calcula que hi ha, més d’una quarta part llegeix en la nostra llengua–, i durant l’últim lustre, el consum de llibres ha crescut un 8 per cent.

El Baròmetre és considerat un dels organismes més fiables del país per mesurar audiències i tendències. Amb tot, em temo que el marge d’error de les seves xifres quant al consum de llibres pot ser considerable, tenint en compte que el treball de camp es basa en entrevistes personals a la llar. I que temptadores són les mentides pietoses!

Pietat, però, és el que ens clamen les editorials enguany per Sant Jordi. Així ho expressava, per exemple, Acontravent Editors en una piulada recent al Twitter. Cada any surten al mercat 30.000 novetats a Catalunya, dels quals més de 8.000 són en català. El nostre país edita prop de la meitat de llibres de tot l’Estat. Tanmateix, aquesta ufanor en la producció no es veu corresposta pel consum. Diuen que s’està produint un retrocés històric en les xifres de facturació dels editors. El savi Jaume Vallcorba, de Quaderns Crema, afirma en una entrevista al diari Ara que les vendes en català estan baixant d’una manera tan espectacular que no és alarmant, sinó catastròfic!

Us direu: i doncs, amb què quedem? Les percepcions d’uns i altres semblen contradir-se. Però en qualsevol cas és una realitat que llegim poc, sigui en la llengua que sigui. Per Sant Jordi, dia del llibre, de la rosa, dels enamorats i del nostre patró, les artèries aortes de pobles i ciutats es converteixen en un formiguer al voltant d’un producte que el tremendista Vallcorba diu que ja no està de moda. Ni que sigui per un dia o per una setmana tots som més pietosos amb la indústria editorial: tots aquells que sí que llegim i els que no, però que tot i així s’enfaven davant les novetats, encara que sigui per gaudir del descompte que ens apliquen les llibreries. El fenomen de l’e-book, que per Sant Jordi és el gran oblidat, és matèria d’un altre article. 

Article publicat al NacióDigital.cat el 22 d'abril de 2012. 

Una metàfora de la vida

L'ascensió a un cim, qualsevol, és una metàfora de la vida. Sí, és un lloc comú. Però a vegades no hi ha res millor que els tòpics per explicar-nos. I és que no hi ha mel sense fel. Tant per assolir la meta com per aconseguir qualsevol èxit que ens proposem.

Avui he tornat a pujar al Pollegó superior del Pedraforca (2.506 m.). És una gran alternativa a la platja, igual d'econòmica, i més gratificant per a la ment i el cos. Sense fragors de gent, sense haver d'esquivar la sorra ni tailandeses àvides de passar-nos les mans per l'esquena, sense xiringuitos ni para-sols. Per contra, optant pel rocam enlloc de l'arenal, per un dia, he experimentat aquelles estranyes situacions en què l'aire és tan net i fresc que costa respirar, la vista és tan vasta, que costa de veure-hi i l'ambient és tan silenciós, que costa parlar. Com a la platja, que és tan plana, que costa caminar-hi.

Oimés, anar a fer la gamba damunt la tovallola no ens representa cap mena de fita d'autosuperació. Si, per contra, ens enfilem muntanya amunt, per moments l'únic objectiu peremptori passa a ser el cim. És el nostre repte. Com tot el que ens fa avançar a la vida. A mesura que pujo i comencen a escalfar-se les cames, inevitablement m'assalta el temor dels 3.000 euros que pot costar-nos un rescat amb helicòpter. Només em faltaria aquesta ara! Però m'autoconvenço de la minoria de casos que s'han donat (els Bombers de la Generalitat només han hagut de tramitar dues factures d'aquest tipus aquest any i en tot el 2010 només van haver de realitzar unes 350 actucions d'atenció a senderistes) i foragito el fantasma del 112.

Però, talment com en els avatars de la vida, per a mi l'ascensió al Pedraforca no és el més costós. Després de grimpar una mitja hora llarga sense esforços excessius, per pedres polides testimoni dels milers de mans i peus que s'hi han agafat, assaborir el cim i els panorames que ens brinden el Berguedà, l 'Alt Urgell i el Solsonès des d'aquest emblemàtic sostre, després del plaer, arriba el temut descens. La paorosa Enforcadura, des d'on es baixa per la terrífica tartera, un inhòspit riu de pedres. Les davallades no són mai plaents. Tanmateix, tot el que puja baixa, i després de la baixada, per sort i per instint, tornem a pujar. El proper serà el Puigmal.

El llibre que desitjaria haver escrit

El Marc és jove. És del 1983. I, malgrat això, ja es podria morir. No em mal interpreteu: vull dir que a la seva edat ha pogut comandar una experiència vital única d'aquelles que, quan les cremes penses: "ara ja em puc morir". Quan va fer 25 anys va decidir fer una bogeria: fer la volta al món i conèixer les històries de 25 joves de 25 anys de 25 països diferents. Va recórrer 150.000 quilòmetres en poc menys d'un any. Aviat farà dos anys de la tornada del periple i no em crec que se n'hagi recuperat del tot.

El resultat d'aquella bogeria es va plasmar, primer, en un bloc, www.lavoltadels25.cat, premiat per Lonely Planet com el millor bloc de viatges en llengua no anglesa. Més tard, el febrer d'enguany, el Marc Serena va aconseguir que La Magrana li publiqués el llibre La volta dels 25: un atles generacional de Johannesburg a Moscou. Jo el tenia des del gèlid mes de febrer, però no ha estat fins aquesta tòrrida setmana que l'he salvat de la pols de la lleixa per devorar-lo. Acabava de llegir l'última pàgina d'una de les novel·les de Haruki Murakami, un dels meus autors de capçalera, conscient que el llistó quedava massa alt i el risc que corria d'avorrir-me en la nova lectura. Estava molt equivocada. En quatre dies m'ha permès emprendre un viatge memorable sense moure'm d'aquí, únicament fent alçar el vol de l'esperit. I quina experiència! S'ha convertit en el títol del meu estiu 2011 (sense res a envejar a qualsevol Murakami).

En canvi, molta enveja (sana, això sí) és la que m'ha fet sentir el primer llibre de Serena! Aquest és el llibre que desitjaria haver escrit. Perquè és l'última estació d'un viatge que no té preu. Perquè és una mostra fefaent que per fer la volta al món es necessita ben poc equipatge i grans dosis de coratge, la ment molt oberta i receptiva, deslliurada de prejudicis i predisposada a néixer a cada parada. M'hauria agradat escriure'l perquè està molt ben escrit: utilitza un estil i un llenguatge vigorosos i espontanis, creïbles, les paraules i les expressions precises a cada moment, un ritme adequat, que enganxa. I tot plegat, fruit d'un cúmul de vivències passades pel sedàs d'una gràcil sensibilitat que no ens deixa perdre cap detall. M'hauria agradat escriure'l perquè voldria dir que hauria tingut l'oportunitat de créixer, prenent consciència que conèixer el paradís no té res a veure amb els diners ni les comoditats d'aquest món, i perquè hauria pogut tenir contacte amb persones que m'haurien fet obrir els ulls i el cor. Perquè el Marc és del 1983, però que gran! M'hauria agradat escriure'l perquè és una obra universal, d'interès tant per un català com per un americà o un zimbabuès, escrita per algú de casa nostra.

L'autor no només ens fa de guia pel món, sinó que també ens transmet, amb la sinceritat d'un amic que coneixem de fa unes quantes primaveres, aquells moments de debilitat més primaris, que viscuts des de la distància de casa resulten encara més incisius. Després de ser assaltat a la ciutat xilena de Valparaíso reconeix que se sent espantat: "Fa mesos que viatjo sol però ara em sento més vulnerable, sobretot després de descobrir que em podien atracar en un carrer ample i a plena llum del dia". La por també el domina en algun moment de la seva estada a la selva peruana: "Què faig jo aquí? Què val la meva vida? Qui em pot trobar a la selva tropical més gran del món? (...) Em veuen com un lingot d'or amb potes? (...) Estic suant. Se'm fa etern". Però és a Veneçuela, país de policia corrupta, on s'arriba a sentir més insegur. Si ja no et pots ni fiar de les forces de seguretat, en qui pots creure per apuntalar la solitud?

La volta dels 25 hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles de secundària. Seria un bon recurs per conscienciar tots aquells que dubten de la utilitat dels estudis (el llibre ens recorda que l'educació és el motor del progrés de qualsevol país). Seria també un bon recurs per conscienciar els joves mal criats que en aquest planeta nostre hi ha contrastos que fan feredat: mentre que a Zimbabue amb prou feines es poden treure diners dels caixers i comprar menjar en un supermercat, enmig d'escenaris apocalíptics, a Nova York el 4 de juliol, coincidint amb el dia de festa nacional, se celebra un grotesc concurs per premiar el més ràpid del món menjant hot dogs.

A Betania (Perú), el nostre aventurer va rebutjar l'oferiment d'un xaman per provar un beuratge al·lucinogen de ayahuasca, l'anomenada planta dels déus i per a la qual molts estrangers viatgen fins a la zona expressament. Va dir que ell no era prou savi per prendre'l. Però ara estic convençuda que els seus amics peruans li'n reserven una dosi per quan hi torni. El Marc savi, perquè ha descobert -i ens ajuda a descobrir- que el món occidental només és una part del món, i que el nostre temps només és una cara del temps. Tot això, fent la volta dels 25.

El Marc, a la foto de la portada del llibre en català. Autor: Jesús Serena

D’una bola o de dues?

Entremig de les tremendistes notícies econòmiques sobre el possible contagi de la crisi grega a Espanya i Itàlia, entre l’aposta d’Òmnium Cultural, que alguns qualifiquen d’agosarada, per la insubmissió fiscal de Catalunya, entre el calorós debat sobre les pujades de sou d’alcaldes, l’anunci de l’augment de la taxa de l’aigua, les desafortunades declaracions del conseller Mena sobre el futur de molts aturats, el demagògic discurs del Rubalcaba com candidat a l’estrepitosa plantofada electoral –creant una marca pròpia on amb prou feines es visualitza el logo del PSOE– i l’escàndol dels rotatius anglesos del temut magnat australià Rupert Murdoch, aquests dies es mou alguna cosa diferent.

Entremig de les notíciesnormalsdequalsevolèpocadelany també es produeixen fenòmens que ens trasbalsen l’estat d’ànim i que fins i tot ens boicotegen les ganes d’escriure articles com aquest. Parlo d’aquell fenomen pel qual La Riera i El matí de Catalunya Ràdio, per exemple, acomiaden la temporada i obliguen a alguns a canviar una miqueta d’hàbits. Parlo d’aquell fenomen pel qual la millor oferta al cinema és Resacón 2, pel qual la màxima tribulació per a molts (i aquí m’hi incloc fins al dia 16) és haver de fer cua per aconseguir un gelat al municipi de costa on passem uns dies, totalment absorts dels maldecaps que tenen els de més amunt per empescar-se un segon pla de rescat per a Grècia.

És l’estrany fenomen aquell en què el cos, que tenim sodomitzat durant la resta de l’any, ens reclama una atenció, que ens deixem anar, que ens alliberem i passem de deadlines, que oblidem les dietes, que ens preocupem més per fer cua per al gelat de sabor impronunciable, tot entonant l’èxit de l’estiu dels Catarres, que no ens podem treure del cap –el tema d’aquest humil trio ha guanyat el pols a la milionària campanya d’Estrella Damm (només cal sondejar quanta gent sap que la cançó és de Herman Düne)–, que deixem que s’acumulin a la bústia les cartes del banc, que ens ajaguem a la tovallola i ens posem els auriculars a les orelles (per evitar castigar l’oïda amb les preocupacions de les chonis de Castefa o la conversa sobre l’última visita al podòleg de les iaies que ens envolten).

I sort en tenim de poder trencar la rutina amb fenòmens com les vacances d’estiu! És quan més pensem en nosaltres mateixos i en la necessitat de prendre esment en els petits instants que amaguen la felicitat. Però aleshores altres obligacions que, tot i ser-ho, també ens fan feliços, com escriure columnes com aquesta, poden convertir-se en una càrrega sense ordre ni concert i amb tanta transcendència com la pregunta que em fa la geladera quan em demana si el vull d’una bola o de dues.

Anna Roig, de verd moqueta i carmí sagnós

Feia un any que l'havíem anat a cercar al Luz de Gas i ahir hi vam tornar, també dins el Festival Barnasants, però aquest cop al Traska Truska de Molins de Rei. El concert d'Anna Roig i L'ombre de ton chien va convertir-se, com esperava, en una fórmula genial per donar la volta al diumenge. Perquè a la majoria de mortals ens passa allò que Edith Piaf va saber esculpir musicalment amb el "Je hais les dimanches" i que aquest grup revelació acosta als escenaris catalans en la seva amalgama de pop en català amb tocs jazzístics i cançó francesa. La vivesa, frescor, simpatia, proximitat de la cantant de Sant Sadurní d'Anoia ens sedueix des del primer moment. És com aquella amiga que fa temps que no veiem però amb qui als deu minuts ja ens estem partint enfotent-nos de tot i tothom (començant per nosaltres).

El d'ahir era un dels darrers concerts del disc publicat el maig del 2009, en una actuació que coincideix en el temps amb la gravació del nou àlbum, que l'Anna Roig ens va avançar que podrem comprar a partir del maig que ve. Ella i els quatre de L'ombre de ton chien van aconseguir acomiadar-se amb una actuació estupenda, van convèncer-nos per estar atents a la novetat musical de la primavera. No van decepcionar el nostre interès de conèixer alguna nova perla. "Petons entre camions" i un tema en francès sobre una venedora de riures al mercat en van ser algunes, i van entrar tant bé com la majoria de les que ja coneixem. Són sedants esplèndids per als odiats diumenges.

Ella es va plantar a l'escenari sense ni un gram de maquillatge i amb un vestit poc escaient, de color verd moqueta, de segona mà o de l'àvia, o d'alguna amiga dissenyadora pel meu gust massa vintage. Tanmateix, la seva gràcia innata la vestia de cap a peus sense necessitat de cap additament. Autèntica orfebre de l'expressivitat, l'actuació de la cara femenina del conjunt és una mescla de concert i espectacle de clown sense arribar a la perillosa sobreactuació. Passa de la calma manyaga i la mirada tendra i nostàlgica del "Corro sota la pluja", i de la ingenuïtat de les "Dolces nits de somnis curts" als ulls i somriure mefistofèlics de l'addictiva "Trini Sánchez Mata" (però em diuen Trini, Trini la que mata), el tema que envileix la penedesenca, per al qual es va malpintar els llavis a corre-cuita de color carmí i es va caracteritzar rere unes grans ulleres de pasta negres de bibliotecària.

Jo estava asseguda davant la barra, amb la companyia d'una amiga i la seva cap (a la feina), que és de Molins de Rei. Darrere meu vaig tenir durant tot el concert una altra molinenca, en aquest cas més coneguda: l'actriu Sílvia Bel, que de tant en tant corresponia amb riallades als gags de la cantant. És amiga del personal del Traska Truska. Jo, tot i tenir-hi una cita religiosament cada dimarts a la nit, ahir no hi vaig intercanviar ni una sola paraula. Vaig ser infidel a Sílvia Bel: davant hi tenia la seductora Anna Roig i els més discrets però també captivadors Magí Batalla (guitarra), Carles Sanz (teclats i altres), Carles Munts (contrabaix) i Ricard Parera (bateria). A la Bel-Paula puc veure-la setmanalment a TV3, però la casualitat fa que per veure'ls a ells hagi de passar un any fins al proper Barnasants.

Seguint les petjades de gavina

Ser el següent a estrenar la platja després d'haver-ho fet les gavines (et deixes dur per la sanefa que han dibuixat tot reptant la feina de les màquines netejadores que deuen haver fet feina fa un parell d'hores). Un petit gran plaer d'estiu. La sorra encara és fresca i tot just es desperta d'una nit serena. El sol puja, molt parsimoniosament, per darrere; m'acarona els bessons, l'esquena que està a punt de deixar-se caure damunt la tovallola, lliurant-se al pur hedonisme: començar el dia amb l'única obligació de jaure, i ser-ne conscient, és un altre dels plaers.

El tros de terra que tinc davant encara no ha estat envaït per para-sols carrinclons. Els marrecs que en un altre moment i en una altra banda s'esbargirien a un metre de distància deixant-ne rastre sobre el meu espai vital intentant convertir-me en una croqueta encara no fan acte de presència. Les poques àvies que hi ha aquesta hora (elles sempre són les primeres després de les gavines) passen desapercebudes perquè encara no han arribat les altres amb qui poder escatainar.

He arribat a una bona hora, cal aprofitar-ho i fer volar la imaginació: em planto per moments a les illes Seychelles. Em vaig tornant ingràvida. A l'iPod, escullo Antony & The Johnsons: "Kiss my name" (...when the grass is green with grow, and my tears have turned to snow... kiss my name...). També porto el diari, perquè se'm fa difícil la completa desconnexió de la realitat. No podem deslligar-nos mai d'un món que va girant. Una mica d'actualitat, les columnes de Monzó i Rahola, als quals agraeixo que no facin vacances justament aquests dies, combinades amb un banyet ràpid, l'olor de la crema protectora (totes fan bona olor), i alguns "articles amb cua" del Josep Pla del 1940 -són exquisides les seves converses de bar amb la senyoreta Margot!. Quin còctel d'estiu!

L'assaboreixo a consciència... fins que començo a besllumar el primer pare de família que ve carregat amb el para-sol, les galledes i pales i el flotador gegant en forma de cocodril. Ara les sanefes sobre la sorra ja s'han desdibuixat i l'escalfor del sòl s'ha tornat més inhòspita per les plantes dels peus. Demà al matí tornarem a jaure ben d'hora.

Petits plaers

Una delicada llar de foc que t'oprimeix i alhora t'enclava amb una addictiva sensació de plenitud i son sense poder-ne fugir; un sostre de bigues que et retorna al passat; una tarda de lectura reposada i comentada sobre la llunyana actualitat; un tomb amb cotxe, a peu, amb bicicleta per la terra més plana, més rural i més nostàlgica del món; una dutxa llarga d'aigua bullent sens fi; un descans nocturn sobre un coixí tou com un núvol de cotó del qual no aixecaries mai el cap -una delícia per a les cervicals-; una sobretaula tranquil·la en què l'única preocupació és com omplir el poc que queda de tarda-vespre; una compra per plaer i no per obligació al mercat del peix, la carn, la fruita i les verdures de Palafrugell; interminables partides matinals de parxís acompanyades d'un glop de cervesa amb bons amics. Són sensacions que he tingut el privilegi de viure a l'Empordà, un petit paradís. L'univers mític i alhora terrenal del Josep Pla de la boina.

M'encantaria tenir la meitat de la capacitat d'observació perspicaç i descripció del gran escriptor català del s. XX per saber transmetre tot el que es viu i se sent quan pots apagar el mòbil i aturar el rellotge. Quan les obligacions laborals no et manen fins al cap de quatre dies. Només travessar la porta de fusta ferma d'una masia típicament empordanesa m'envaeixen els valors més hedonistes i menys compromesos. Arquitectura harmoniosa, equilibrada i feta estrictament a mida de l'home (i la dona), en primer lloc funcional. L'única finestra al món és el televisor, que em recorda que estem a punt d'entrar al Nadal del 2009 i que ha mort Jordi Solé i Tura just abans de "celebrar" el 31è aniversari de la Constitució.

'L'Empordà dels escriptors', editat per La Magrana i L'Avenç, del catedràtic Jaume Guillamet és un altre dels llibres que inclouré a la meva (modestíssima i humil) carta als Reis. Es tracta d'un viatge a través de la literatura, segurament molt sensorial, sobre el mite empordanès, des que el va "fundar" Joan Maragall i que va "consolidar" des d'un vessant més humà l'etern Josep Pla. S'hi plasma aquest territori com la imatge perfecta de la Catalunya noucentista, mediterrània. Jo afegiria la Catalunya genuïna, hedonista, remeiera i relaxant. Una Catalunya en què hi veig lloc per a la boina del Sr. Pla, en un context tot pintoresc, més que per als quatre per quatres barcelonins que també hi abunden i que són de les poques coses que m'hi sobren. Però sempre arriba el moment (que em sol agafar desprevinguda) en què el temps imposa la disciplina de la quotidianitat i m'ordena que torni a casa. És quan arriba el moment d'encendre el mòbil, tornar-me a posar el rellotge al canell i fer camí fins a la propera.