Una República en què es pugui dir tot

Jo vull una República en què puguem tornar a gaudir de llibertat d’expressió, un bé tan preuat com amenaçat en aquest territori en què encara ens trobem segrestats, que ho tenyeix tot de negre banús. Estem retrocedint en el temps a velocitat de creuer. Tornem a aquella Espanya prèvia al 1931 que descrivia Josep Maria de Sagarra pocs dies després que Francesc Macià proclamés la República Catalana: “hi havia un tabú invencible, una babarota transcendental i sublim que il·luminava les puntes dels sabres de la policia i la tinta carregada de mosques dels criminalistes del país. Dir el que un sentia francament d’un determinat personatge era acompanyar el clatell a la guillotina, era allò que els economistes en diuen una temeritat”.

imatge de kractivist.wordpress.com

Les notícies que posen de manifest com es tenalla aquest dret fonamental a l’estat espanyol s’estalonen unes amb les altres d’uns dies i unes hores ençà. La censura d’una obra artística a la fira Arco de Madrid que denunciava l’existència de presos polítics; la condemna a tres anys i mig de presó al raper Valtonyc per injúries a la Corona; el segrest d’un llibre que vincula un exalcalde del PP al narcotràfic gallec, o la #TwitQuisición, amb què Twitter elimina seguidors reals de determinats personatges que representen una nosa, com l’analista política Beatriz Talegón, en són alguns exemples. I en vindran més. La mateixa Talegón adverteix que s’està preparant un estat d’excepció i podria ser que l’equip de M. Rajoy acabi per controlar les xarxes socials. 

Fins i tot des de l’Església s’emplaça els feligresos a practicar l’autocensura! El cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, proposava fa pocs dies un dejuni de xarxes socials durant la Quaresma: “les notícies deixem-les per als mitjans de comunicació”, recomanava en una carta dominical. Quin disbarat!

Tota persona té dret a la llibertat d’expressió i es respecten la llibertat dels mitjans de comunicació i el seu pluralisme. Ho diuen l’article 11 de la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea i l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans. Aquests drets no poden restringir-se mitjançant cap tipus de censura prèvia, i la llei respectarà el pluralisme de la societat, afegeix l’article 20 de la Constitució espanyola (sense comentaris).

I malgrat això, encara avui un marrec de vuit anys aconsella al seu pare guionista que es contingui: “No, papa, això no ho diguis, que et ficaran a la presó”. Jair Domínguez lamenta en una entrevista de l’Associació Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC) que s’hagin carregat l’esperit màgic d’un infant. “Un nen ho ha de voler dir tot”. Hem de demostrar a les noves generacions que es pot fer perquè si no, “quina societat d’esclaus mentals estem creant?”.

La República Catalana ens ha de servir també per superar aquests tics dictatorials, fer créixer esperits lliures, deslliurar-nos d’aquests fantasmes i tornar a respirar. Els nens han de madurar en un país on es digui, s’escrigui, es canti i es faci l’art que ens plagui. Imagino el dia en què, com ho feia Sagarra el 23 d’abril del 1931, ho celebrarem: “hi ha tantes coses a dir, aquest dret de tirar al dret sense contemplacions ens ha vingut tan de sobte, que tot plegat té un aire vidriós i al•lucinant de somni”.

(article publicat a www.7accents.cat el 22/02/2018)

Va de reis

Ens agradi o no, els Reis encara són molt reis. I la història que està per escriure ens depara encara moltes pàgines d'afers monàrquics, malgrat la lenta i progressiva desaparició del rol públic de les famílies reials europees. El seu pes, encara que simbòlic, plana en un imaginari més estès del que som conscients i la seva imatge ven: els prínceps d'Astúries són portada de la Vanity Fair de març (recomano vivament el reportatge, d'Eva Lamarca i Andrés Aguayo -és als antípodes de la cosmovisió de Lecturas, Hola o Diez Minutos); en una mateixa setmana, llegíem a la premsa que els Reis d'Espanya inauguraven la Llotja de Lleida i que presidien el lliurament de beques de "la Caixa" a Barcelona (el mateix dia), i que els prínceps, per la seva banda, encetaven Alimentària 2010 (per posar només alguns exemples). No ens enganyem: per a qualsevol responsable de protocol, la presidència d'un acte a càrrec d'un espanyol de sang blava és la garantia de l'èxit, no només pel ressò mediàtic que aconseguirà, sinó també per assegurar la presència d'altres alts càrrecs, estatals, però també catalans.

Una enquesta del CIS posa de manifest que més del 80 per cent dels espanyols considera que Joan Carles de Borbó ha sabut guanyar-se la simpatia dels ciutadans (desconec els resultats en l'àmbit català). No obstant això, les societats occidentals, com és natural, tendeixen a voler escollir democràticament el seu cap d'Estat. És lògic, a més, si tenim en compte que li paguem al Rei 9 milions d'euros anuals per fer el que fa, a més dels 6 milions que costen els sous dels seus funcionaris i altres despeses que van a càrrec dels ministeris de Defensa, Interior, Afers Exteriors i Foment. La família reial té un paper important per a Madrid, que és l'aplicació de les seves dots de diplomàcia per solucionar assumptes d'Estat. Però, igualment, crec que això no justifica el seu sou.

M'envaeix un calfred quan penso que el proper rei d'Espanya serà Felip VI, per les evocacions històriques del seu nom (aparentment, així, sembla tan curta la distància de la derrota del 1714 i el Decret de Nova Planta!). Casualment, llegeixo al diari que un historiador, Joaquim Albareda, publica un llibre, La Guerra de Sucesión de España (1700-1714), en què tomba una part important de la historiografia espanyola, situant la Gran Bretanya com a vencedora de la contesa i desmentint la suposada modernitat de l'absolutisme borbònic de Felip V, alhora que treu a la llum la corrupció del seu regnat. Tot apunta que aquesta obra generarà debat. Almenys, quan es tracta de fer memòria dels avantpassats borbònics, els historiadors no han de patir ni per l'hermetisme que regna entre els regnants ni la censura que avui dia encara els escuda.

En referència a aquest darrer tema, me n'entero que el senador del PNB Iñaki Anasagasti va publicar l'any passat el llibre Una monarquía protegida por la censura (Editorial Foca). Ell també ha aconseguit esquivar-la. Pot ser una bona adquisició en la propera visita l'FNAC.