Segurament no arriba als 10 anys

Quan obres el bagul de la pròpia infantesa, intentes posar ordre al trencaclosques de la teva vida. En parlava Montserrat Roig a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit un any abans de morir. “Vols conjurar l’inconscient, clous les parpelles ben fort, intentes sortir de l’ensopiment”. I cal recordar i oblidar alhora, perquè “la memòria també és oblit”. Quina sort que així sigui!

És un estiu qualsevol de final dels vuitanta, una setmana d’aquelles que passa a casa l’àvia i el tiet, sense els pares. Una masia aïllada, metàfora dels seus amfitrions. Una nena de 10 anys, potser menys (la memòria a vegades és bòrnia o pietosa, o totes dues coses a l’hora). Espera amb impaciència que aparegui a la pantalla l’Arale, protagonista d’uns grans dibuixos animats de la història de TV3, mentre berena pa amb vi i sucre, un dels records sensorials d’aquella casa d’alguns dies estivals. Eren uns altres temps.

Ve de visita un conegut, no d’ella, tot i que ja el té vist. S’hi queda sola mentre el tiet va a l’hort per obsequiar el visitant i l’àvia prepara alguna cosa a la cuina (sempre pensarà que són massa servicials amb tothom). Ell se li acosta amb cara de bons amics, de no haver trencat mai cap plat. I, d’amagat, com qui treu la cartera d’una bossa d’altri, li enfonya la matussera mà sota el vestit (o eren uns pantalons curts?). Ella segurament no arriba als 10 anys. Ell és un Dr. Slump obtús, amb poca sort a la vida, pusil·lànime, segurament una desferra rebutjada per les dones. La memòria aquí cau dins un pou sense fons. Es fa un fos a negre. Silenci. I la seva cultura farà que ho silenciï sempre. És un record purulent que intentarà esvanir, com s’esborraven després d’una tempesta els missatges a amics imaginaris que escrivia amb guix sobre les escales de pedra de l’entrada de la masia.

Fins que arriba el #Cuéntalo, desenterra aquell xafogós episodi d’un estiu qualsevol en una casa isolada del Prepirineu i allibera també l’infant innocent que porta dins. Era massa d’hora per conèixer les perversitats de l’edat corrompuda. Ella esperava ansiosa riure amb l’androide de la cabellera lila tot assaborint un dolç berenar. Ella té molts noms, de nena i de nen, de fa trenta anys i d’avui. La premi Nobel de literatura Doris Lessing deia que si escrius sobre la pròpia experiència escrius sobre els altres, perquè els teus problemes, dolors, plaers i emocions no poden ser únicament teus. Heus aquí el valor d’una etiqueta que revoluciona Twitter. Per les nenes que vam ser i que seran, explica-ho.


(article publicat a www.7accents.cat el 3/05/2018)

La copa de més

Buides la copa
i bandeges el passat,
rius i fas riure.

Poses a dormir
l’home ponderat que ets;
desvetlles el nen.

Disert, seductor,
d’allò fútil fas tesis.
Somnis de demà.

Un monstre em visita

Creure't la facècia que qui riu últim, riu millor. Que els dolents de la pel·lícula s'acaben estavellant. I que la realitat supera la ficció (si bé és la realitat que engendra la ficció). Confiar que ara, que es comença a fer campanya per la reforma horària a nivell nacional, deixaran de programar-te reunions i actes quan les gallines fa hores que pesen figues -això sí que és ficció! Imaginar que aquella persona es disposa a escriure't quan veus que està en línia. No fer plans de Cap d'Any fins a última hora confiant que te'ls faran per tu, i si ho acaba fent algú, sospitar que és per compassió (pobra, està passant un mal moment). Pensar, quan t'autocompadeixes, que escriure és una bona teràpia. Desitjar que et llegeixi qui vols que ho faci. Creure que comprar llibres o sortir carregada de la biblioteca serva correlació amb llegir. Llegir Milena Busquets i, més d'un any després, autoconvencèr-te encara que pots ser igual de fascinantment agosarada, descarada, valenta i, en definitiva, vital. Somniar que algun dia toparàs amb l'home d'alguna de les vides que encara has de cremar, o almenys algú prou divertit, intel·ligent i atractiu que et trobi prou divertida, intel·ligent i atractiva, malgrat les teves gasives talles 36 i 85 (i compri el pack 2x1). Projectar-te en un món rosa, tot i la prepotència de la lògica i els crus grisos. Augurar un sí folgat en un referèndum indefectible pel qual encara no hi ha ni campanya ni indefectibilitat. Com ens recorda Agustí Colomines avui al Nacional.cat parlant de la postveritat, la història és plena de mentides escrites pels vencedors, de veritats basades en teranyines de mentides i d'enganys de tota mena.

Així que si la realitat i la història s'entesten a enganyar-nos, només ens resta ser honestos amb nosaltres mateixos i aprendre dels errors per sobreviure. A no ser que tirem per l'altra via i creguem que els bots salvavides d'aquesta realitat són els somnis i la fantasia, com magistralment ens ensenya l'art del nen Bayona. I a ell no li va pas malament!

Continuarem veient homes baixant-se la bragueta

Aquests dies és notícia a Solsona la instal·lació, per primera vegada per Carnaval, de vàters públics al carrer: cabines per les dones (i els homes amb mobilitat reduïda) i urinaris de peu per als homes (aparentment no impedits). S’ha reobert un mini debat sobre la conveniència de facilitar un mitjà perquè els carrers es vegin menys bruts entre el dijous gras i el dimecres de cendra. Sembla que un poble civilitzat ha de tenir forçosament WC a la via pública en ocasions en què s’hi concentren multituds.

És una bona notícia tenir lavabos públics, gratuïts, perquè tothom hi pugui fer les seves necessitats sense haver d’adotzenar-se més del compte als establiments. Però tothom sap que continuarem veient homes abaixant-se la bragueta sense pudor, com qui s’encén un cigarret, amb la consegüent fetor al carrer l’endemà quan anem a treballar, que ens recordarà que el poble està de festa. Passarà a Solsona, igual que a Sitges, Vilanova, Sallent, Torelló i a qualsevol dels municipis que apareixen en aquests rànquings per competir a qui la té més grossa.

Heus aquí una clara discriminació envers les dones. No reivindico el dret a orinar allà on ens plagui (dèiem que volem passar per civilitzats, oi?), sinó la igualtat de condicions: si nosaltres som capaces de contenir-nos abans no arribem a la tassa, també poden fer-ho ells. És un espectacle lamentable veure dones a la gatzoneta sobre l’asfalt o l’enllosat (tot i que alguns segurament s’hi recrearien). I en canvi en l’imaginari col·lectiu tenim acceptat veure un home d’esquena i amb el cap baix mentre buida el dipòsit.

Fa justament tres anys una empresa reusenca va inventar-se un tanga amb un dispositiu de silicona emulant un penis, perquè les dones poguessin assemblar-se al gènere contrari en aquest sentit. Casualment també fa tres anys, un veí de Castellar del Vallès va dissenyar un con de cartró per facilitar-nos fer el pipí dempeus. Va néixer arran de la juguesca d’una colla d’amics en què les noies van proposar equilibrar els dos sexes. Desconec si l’artefacte va acabar aconseguint gaire sortida comercial (aleshores el seu inventor buscava un patrocinador per treure’l al mercat). La veritat és que ni d’un ni de l’altre enginy no se n’ha acabat parlant gaire més enllà de generar titulars en el seu moment... Les dones passem de la igualtat en aquest camp. La dignitat (i el civisme en el cas que ens ocupa) passa per davant la fisiologia.

Amb aquesta disquisició, sense pixar-vos de riure, alguns pensareu que pixo fora de test. És que jo, que no acostumo a pixar aigua beneita, no m’he pogut aguantar. Bon Carnaval i que no se’ns pixin a la cara!