Segurament no arriba als 10 anys

Quan obres el bagul de la pròpia infantesa, intentes posar ordre al trencaclosques de la teva vida. En parlava Montserrat Roig a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, escrit un any abans de morir. “Vols conjurar l’inconscient, clous les parpelles ben fort, intentes sortir de l’ensopiment”. I cal recordar i oblidar alhora, perquè “la memòria també és oblit”. Quina sort que així sigui!

És un estiu qualsevol de final dels vuitanta, una setmana d’aquelles que passa a casa l’àvia i el tiet, sense els pares. Una masia aïllada, metàfora dels seus amfitrions. Una nena de 10 anys, potser menys (la memòria a vegades és bòrnia o pietosa, o totes dues coses a l’hora). Espera amb impaciència que aparegui a la pantalla l’Arale, protagonista d’uns grans dibuixos animats de la història de TV3, mentre berena pa amb vi i sucre, un dels records sensorials d’aquella casa d’alguns dies estivals. Eren uns altres temps.

Ve de visita un conegut, no d’ella, tot i que ja el té vist. S’hi queda sola mentre el tiet va a l’hort per obsequiar el visitant i l’àvia prepara alguna cosa a la cuina (sempre pensarà que són massa servicials amb tothom). Ell se li acosta amb cara de bons amics, de no haver trencat mai cap plat. I, d’amagat, com qui treu la cartera d’una bossa d’altri, li enfonya la matussera mà sota el vestit (o eren uns pantalons curts?). Ella segurament no arriba als 10 anys. Ell és un Dr. Slump obtús, amb poca sort a la vida, pusil·lànime, segurament una desferra rebutjada per les dones. La memòria aquí cau dins un pou sense fons. Es fa un fos a negre. Silenci. I la seva cultura farà que ho silenciï sempre. És un record purulent que intentarà esvanir, com s’esborraven després d’una tempesta els missatges a amics imaginaris que escrivia amb guix sobre les escales de pedra de l’entrada de la masia.

Fins que arriba el #Cuéntalo, desenterra aquell xafogós episodi d’un estiu qualsevol en una casa isolada del Prepirineu i allibera també l’infant innocent que porta dins. Era massa d’hora per conèixer les perversitats de l’edat corrompuda. Ella esperava ansiosa riure amb l’androide de la cabellera lila tot assaborint un dolç berenar. Ella té molts noms, de nena i de nen, de fa trenta anys i d’avui. La premi Nobel de literatura Doris Lessing deia que si escrius sobre la pròpia experiència escrius sobre els altres, perquè els teus problemes, dolors, plaers i emocions no poden ser únicament teus. Heus aquí el valor d’una etiqueta que revoluciona Twitter. Per les nenes que vam ser i que seran, explica-ho.


(article publicat a www.7accents.cat el 3/05/2018)

#convivència rima amb #desobediència

#Somgentdepau #Dignitat #Referèndum #Civisme #Nooblidaremmai #Revoltasomriures #Jahemvotat #aturadadepaís #sensepor #CatalanReferendum #article7TEU... que diferent que sonen dels #nazis #aporellos #violencia #vivaelordenylaley #artículo155 #Generalidadgolpista #disoluciónMossos #asedio #acosoindependentista. Ens llevem, mengem, treballem i fem un respir entre tuits, en què proliferen aquestes etiquetes, que ens escalfen el cap i els ànims. I en les piulades trobem la millor síntesi de dos relats amb què interpretar el nostre món i el seu. Entremig, naveguen conceptes com #democràcia, #llibertat i el que es considera #intolerable, que adopten significats antagònics en funció del costat d’on són disparats.

Fa dies que va deixar de ser (només) política. Ara es tracta de la defensa d’uns valors i de la desconnexió mental i emocional amb un Estat anihilador d’allò que ens defineix. No parlem de nacionalisme ni de fronteres, sinó de democràcia. Tot això no és culpa de cap govern colpista segrestat per quatre eixelebrats. Són els crits d’un poble que, lluny d’estar fracturat i enfrontat, està més cohesionat que mai. Les manifestacions de l’aturada general del #3O, dimarts, van omplir places i carrers de tot Catalunya com mai abans a la història d’aquest país. I no hi onejaven només estelades. També s’hi van veure banderes espanyoles deleroses de blindar-se de l’odi. No hi havia només estudiants, sinó també famílies, gent gran, pagesos i col·lectius diversos i de tota condició social. Mobilitzacions transversals per clamar els valors d’un d’aquells dos mons. “Contra la repressió i en defensa de les llibertats”. Quin lema més extemporani a l’Occident del segle XXI!  

Nosaltres no necessitem mitjans de comunicació que manipulin o, directament, menteixin. Som escrupolosos amb allò que fem i com votem, encara que sigui en les condicions més extremes. Som gent de pau i civisme, que seria incapaç d’esclafar una minoria desembeinant la porra. No som ciutadans adoctrinats. I tampoc som imbècils. Hem parat més galtes de les que tenim. Però diem #prou.

El 1939 al poema “La ciutat llunyana”, Màrius Torres invocava que “entre tants crits estranys”, ens parlés la veu pura de la pròpia terra. “Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura”. Avui ha arribat el moment de fugir del podrimener i evitar l’ensulsiada definitiva i, per tant, que els nostres governants exerceixin la valentia fins al final i despleguin aquella arquitectura en la qual han treballat a l’ombra durant tant temps.

Perquè, al cap i a la fi, anhelem la #convivència, que forma una rima total no només amb benevolència (i paciència), sinó també amb #desobediència i #independència sense violència, igual com la transversalitat rima amb #fraternitat i #llibertat. Després de la ingent #mobilització, i paral·lelament, caldrà alguna #dimissió i, sobretot, la #mediació –potser sense haver de ficar-hi l’Església pel mig– per tal que amb la #declaració assolim, per fi, la solució (sense que hagi de passar, òbviament, per cap temuda #detenció).  Alea iacta est.

(article publicat a www.7accents.cat el 5/10/2017)