Les vostres visites, en números

diumenge, 5 de desembre del 2010

Un polièster més ecològic que el cotó


Algú que afirma que el polièster és més ecològic que el cotó orgànic, ja que està demostrat científicament; que som animals polítics i que "pobre del país que deixa la política només en mans de professionals de la política", i que els sindicats no s'identifiquen amb el progrés és algú molt llaminer per entrevistar, i, indefectiblement, també ha de despertar la curiositat més incisiva dels lectors inquiets. Fins avui només coneixia Adolfo Domínguez per la marca que ha aconseguit vendre arreu del món, creant un imperi de la moda amb més de 600 botigues que porten les seves inicials. Però el Magazine de La Vanguardia publica avui una entrevista de Joaquim Roglan digna de devorar que ens descriu un personatge altament il·lustrat i fàcilment admirable.

D'entrada m'ha atret el titular escollit per Roglan: "Una societat que no opina està malalta". En la presentació, se'ns adverteix que aquest empresari de la moda treballa 10 hores al dia i que el temps lliure el dedica a la lectura. Així, les línies que segueixen es fan irresistibles. Continua reafirmant aquell aforisme que va popularitzar fa temps i que va esdevenir un eslògan publicitari que no em canso de repetir a la meva mare quan intenta emular, amb la roba, les jovenetes de 20 anys: "L'arruga és bella". L'ànima va modelant el rostre, que acaba sent la pròpia marca que ens identifica. És la nostra personalitat! "Cadascú és culpable de la seva cara".

Llegir certeses com aquestes ens animen a continuar llegint-ne més. És l'avidesa de sentir allò que més ens convé, allò que ens aporta més claus per al coneixement, les ganes de continuar bevent Coca-cola una vegada hem fet el primer glop, tot i saber que no ens farà passar la set. L'entrevista intenta tocar una mica de tot sense aprofundir. Però és suficient per entrar en l'imaginari d'aquest empresari, dissenyador, cineasta, escriptor, artista... que va estudiar filosofia i història i que era a París durant el Maig del 68, un capítol històric que va viure de forma activa.

No té cap recança a sostenir que s'ha de flexibilitzar el mercat laboral per rebaixar l'alta taxa d'atur. "No podem resignar-nos" a una desocupació del 20 per cent. I es nega a acceptar la idea que un empresari no pugui organitzar la seva empresa. L'estiu de l'any passat UGT a Catalunya -el gallec hi té una plantilla de 200 treballadors- denunciava el menyspreu de la firma envers els drets laborals, acusant-la d'ignorar reiteradament el conveni col·lectiu. No és gaire amic dels sindicats. Però segur que molta gent es moriria de ganes que AD escollís els seus currículums entre els centenars de milers que els deu arribar. Entenc que a algú que dedica 10 hores diàries a la feina, perquè segurament coincideix amb la seva màxima passió, i que opina que els sindicats són organitzacions més pròpies del segle XIX, costa exigir-li el respecte per a determinats "drets".

I continua sorprenent-nos a mesura que descobrim més facetes seves: el mateix personatge liberal, de mentalitat fredament anglosaxona, defensa el que "senten" les plantes i explica com les orquídies de casa seva presentaven més bon aspecte quan la senyora que cuidava les seves filles, a més de regar-les, també els parlava. "Des que ella va morir, les orquídies no són tan belles". És poesia pura!

Hom pot arribar a la conclusió que de la mateixa manera que ens han fet creure que el cotó orgànic és més respectuós amb el medi ambient que el polièster, l'esquerra s'ha volgut apropiar històricament de la cultura i la saviesa en sentit ampli. Algú amb més de 30 anys de negoci, que ha aconseguit convertir una sastreria familiar en l'imperi Adolfo Domínguez té, per a mi, suficient crèdit.

2 comentaris:

  1. No em sorpren gens el que ens epxliques. Potser ja havia llegit alguna altra entrevista, tot i que tenint en compte que és un home molt discret, probablement això va ser fa... Hmmmm. Molt. La veritat és que sentir-lo o llegir-lo et transmet la seva serenitat i això fa que te l'escoltis, comparteixis amb ell o no aquella idea. No sé perquè els seus treballadors estaven descontents i sostinc que cap empresari hi guanya amb treballadors enfadats. Però potser comparteixo amb ell la desconfiança cap als sindicats, fundats i sostinguts sota conceptes admirables, però que en la pràctica, per a molts del propis sindicalistes, s'han convertit en l'eïna per lluitar per la part del pastís personal i prou. De tant en tant hi trobes algú solidari de debò, que vol informar, assessorar, etc. Molt més sovint, no hi trobes el treballador més abnegat a la feina. I tornant a AD, la llàstima de la màxima l'"Arruga es bella" és que la pregonava amb l'eternament jove Ana Belén. Sentir-se jove hauria de sortir dels receptaris mèdics, de tota manera. Bon post, Noemí.

    ResponElimina
  2. Com sempre, no puc fer altra cosa que aplaudir-te. Penso com tu. M'agrada l'observació sobre l'Ana Belén ;-) Segurament que tindrem arrugues nosaltres abans que ella. Això vol dir també més autenticitat!!

    ResponElimina