Per què no?

Amb el primer bon dia avui m’han etzibat, amb to burleta i desacomplexadament: “On vas així?”. La meva companya de feina es referia al vestit. No sé si m'ho ha dit pels colors, per l'estampat ratllat o pel patró (per la talla no ho crec, m'asseguro de portar sempre la que pertoca).

La dona del temps abans de sortir de casa m’havia advertit que el dia s’enfosquiria. Així que jo he volgut exercir un equilibri de forces i vestir-me de colors, de bon rotllisme. Però, és clar, la meteoròloga no pot avisar-nos de les prediccions més que locals, i no sabia que em podia trobar algun ruixat a l’arribar al despatx. La meteoròloga desconeix si passa algun front per les parets on treballa cada català i catalana, o si hi entrarà la nuvolositat.

“On vas així?”. A alegrar-me el dia, dona, i inspirar-te a tu amb un xic de creativitat! I jo m’he refermat en la bona decisió d’escollir avui el disseny de la Compañía Fantástica, que té el “Why not?” com a leitmotiv. Siguem clarianes que s’obrin entre tanta grisor. Sentim-nos fantàstiques... Per què no?

BCN low cost

Escriptura automàtica. Així és com penso escopir les quatre impressions que em va gravar una Barcelona diferent arran de l'opció low cost amb què ahir vam decidir viure un dissabte peculiar. Primer pas: estrenar el portabicis i fixar-hi les dues ATLAS índies després de treure'ls la pols acumulada a base d'un llarg abandonament al garatge. Em pensava que el suport no ho suportaria. Quin bé de déu de ferro! "That's too big for you!", em diria unes hores més tard un turista d'aspecte llatí que m'ajudaria a aguantar la bici darrera meu pujant per les escales mecàniques que menen al MNAC.

Segon pas: fer els 100 quilòmetres que separen casa meva de Barcelona sense treure l'ull del retrovisor. Aquests portabicis em sembla que no estan fets per aquesta mena d'andròmines. Aquí actualment les fan d'alumini i és lògic que pesin la meitat. Veig que els cotxes del darrere, molt sensatament, guarden una distància prudencial. Quin seria el recorregut d'un vehicle d'aquest tipus deixat a la seva sort per la C-55? Ens encantaria tenir unes Hoodbikes, barcelonines i amb un disseny molt llaminer, però valen el doble que les nostres i ara mateix no estem per la labor.

Tercer pas: arribar a la zona universitària de la Diagonal. Aparcament gratuït, cremeta per no cremar-nos a les espatlles i els bessons, barret al cap i ja estem a punt! Direcció a Gràcia, carrer del Sol, número 8: oratori de Sant Felip Neri, nou escenari escollit per l'actriu i creadora de la firma Susi Sweet Dress, Susana Bas, per al seu mercat d'estiu a la capital catalana. Fa uns mesos que la vaig descobrir per casualitat fullejant una revista de tendències madrilenya. Estil vintage a preus low cost propis de Zara o Blanco amb una diferència que no té preu: et quedes un vestit únic (jo me'n vaig endur dos) literalment. No n'hi ha dos d'iguals.

Quart: arribar al número 8 del carrer del Sol. Entrem al claustre d'aquest espai, convertit en un mercat pop-up amb estètica de revetlla de postguerra. En qualsevol moment em toparé amb la Colometa buscant un vestit per encaterinar en Quimet. Com sempre quan em trobo davant de rastelleres de roba, perdo la noció del temps. Són les 3 de la tarda i mantinc l'estómac enganyat. Per acabar-lo de despistar, accepto la invitació d'una ampolla benjamí d'Ana de Codorniu. Amb aquesta calor no m'hi puc resistir! 

Cinquè pas: una vegada reservats els meus dos dolços vestits per estrenar aquest estiu, l'estómac es revela. S'ha acabat el bròquil. Torna a agafar la bicicleta i vés a buscar taula. Ideal la terrassa de l'Amir de Nit, el libanès de la plaça del Sol. Una amanida tabulé, refrescant al 100 per cent, un hummus i uns rotllets de pollastre. Mmmmmmmmm. 

Sisè: tornar a castigar el cul per baixar damunt les dues rodes fins a la plaça d'Espanya per començar la remuntada (per les escales mecàniques) fins a la zona olímpica. Pel camí, accidentalment, ens trobem al mig d'un escenari de la Pride Barcelona. Molts assistents porten una mena d'antenes al cap per reivindicar noséquè. No entenc perquè les festes i manifestacions gais solen ser tan xarones. És com una festa infantil per a majors de 18 anys.

Fem la volta per l'Anella Olímpica i tornem a baixar pel carrer de Lleida. Passem pel Poble-sec i arribem a la rambla del Raval, on hi ha la Mostra del Llibre Anarquista (jo passo de tot, també d'aquests llibres), a tocar de la seu d'UGT i la meva escultura fetitxe de Fernando Botero. A la nova milla d'or de la cultura -a l'entorn de la nova Filmoteca- he d'esquivar tot una colla de barjaules (ni una del país) desqueferades. Travessem cap al barri gòtic. "Passejar pel gòtic avui fa fàstic. Ens hem carregat el nostre bressol" és un dels tuits del dia de Toni Soler. Ho corroboro. Al costat del Palau de la Generalitat sento una dona, mig èbria, que li diu a un altre: ..."las cosas de palacio van despacio...". Cap al barri del Born, on descobrim el carrer del Rec. Em transporta a alguna altra ciutat europea, i alguna de basca. Hi tornaré amb més calma i a peu.

És hora de tornar cap al cotxe. Anar pujant amb ziga-zagues per Sants i les Corts. Per fi deixem enrere les allaus d'estrangers incompatibles amb allò que se'n diu passeig. Ara entenc una mica perquè els barcelonins deixen la ciutat els caps de setmana d'estiu. Fins i tot m'he fet angúnia a mi mateixa. Molts m'han pres per una invasora més. Em sap greu! Però, malgrat tot, m'agradarà repetir un dissabte de guiri com aquest. Barcelona is cool!

Quo vadis, Igualada? (reflexions arran del Rec.03)

Durant el segle XIX i bona part del XX, el Rec era el sector industrial més important d'Igualada, un barri d'adoberies ubicat estratègicament al costat del riu, que va esdevenir el motor econòmic de la ciutat. Avui és un barri de naus fantasma, que comença a reivindicar una atenció, tot i que la conjuntura econòmica sigui la pitjor companya de viatge. De fet, el futur urbanístic de la zona va ser un dels principals temes de debat en la passada campanya electoral, gràcies a la iniciativa de l'associació Amics del Rec. Durant tres dies, però, el Rec ha revifat, encara que fos efímerament i amb una sabata i una espardenya. Ha acollit el trànsit de més de 25.000 persones, no pas preocupades per aquest conjunt patrimonial igualadí, sinó àvides de consumir disseny i marques a preus radicals en la quarta edició del Rec Stores, batejada com a Rec.03.

Jo també hi he anat per trobar gangues, no ens enganyem. I ben poca cosa sabia, abans de passar-hi el dissabte, del Rec i la seva vàlua arquitectònica, històrica i identitària. Però tot dinant me n'he començat a fer el càrrec. He arribat a la conclusió que és un símbol del passat amb voluntat d'erigir-se en la divisa per plantejar el futur econòmic i cultural de la capital de l'Anoia. Asseguts a la barra d'un bar esperant el primer plat, aprofito la conversa que ens ha començat donar espontàniament un autòcton. És l'Enric, un perruquer del centre que per no deixar escapar cap client ha hagut de tancar passades les 3 -ens diu que la crisi l'ha fet més pencaire i oblidar-se d'exigències horàries. Com que els perruquers són una mina de l'actualitat més local li pregunto el perquè de la derrota electoral de l'alcalde del bigoti, el socialista Jordi Aymamí, després de 12 anys en el càrrec. "Ha fet molt per la ciutat, però no per la indústria, per atraure grans empreses". També hi ha ajudat molt el polèmic Pla d'Ordenació Urbanística Municipal. Ja està tot dit. Ens ve a dir que el repte d'Igualada és saber cap on ha d'anar, quin ha de ser el seu model econòmic per potenciar veient lluny la cursa del tèxtil a través del retrovisor.

Se'm fa curiós pensar en el formiguer de gent procedent de tota la Catalunya central i altres punts del país, tots amb la bossa gegant de Desigual que la marca regalava a l'entrada del seu pop-up store penjada de l'espatlla, que il·lusòriament han retornat durant tres dies als carrers del Rec l'esplendor textil que el segle XIX havien viscut. Aquell moviment propi de la Roca Village o de grans magatzems en plenes rebaixes, però amb el valor afegit i el romanticisme que combina moda i patrimoni industrial, s'haurà evaporat avui mateix. Les antigues adoberies tornaran a despullar-se i tancar-se per continuar el son. Fins a la propera edició del Rec Stores.

Mentrestant, al marge dels canals comercials, els igualadins continuaran el seu debat: el 16 de juny hi ha convocada la primera assemblea general de socis dels Amics del Rec, i el consell assessor urbanístic impulsat per l'Ajuntament continuarà intentant buscar consensos sobre el rumb del barri. Nosaltres, ja cansats pels volts de les 7 de la tarda ahir vam retornar al cotxe tot resseguint la séquia d'un paisatge urbà encara gris. Vam seure, ens vam posar el cinturó i vam fer que sonés Antònia Font: "(...) Totes ses coses modernes, han esperat molt, totes ses coses modernes, s'han enfadat molt".

Un polièster més ecològic que el cotó

Algú que afirma que el polièster és més ecològic que el cotó orgànic, ja que està demostrat científicament; que som animals polítics i que "pobre del país que deixa la política només en mans de professionals de la política", i que els sindicats no s'identifiquen amb el progrés és algú molt llaminer per entrevistar, i, indefectiblement, també ha de despertar la curiositat més incisiva dels lectors inquiets. Fins avui només coneixia Adolfo Domínguez per la marca que ha aconseguit vendre arreu del món, creant un imperi de la moda amb més de 600 botigues que porten les seves inicials. Però el Magazine de La Vanguardia publica avui una entrevista de Joaquim Roglan digna de devorar que ens descriu un personatge altament il·lustrat i fàcilment admirable.

D'entrada m'ha atret el titular escollit per Roglan: "Una societat que no opina està malalta". En la presentació, se'ns adverteix que aquest empresari de la moda treballa 10 hores al dia i que el temps lliure el dedica a la lectura. Així, les línies que segueixen es fan irresistibles. Continua reafirmant aquell aforisme que va popularitzar fa temps i que va esdevenir un eslògan publicitari que no em canso de repetir a la meva mare quan intenta emular, amb la roba, les jovenetes de 20 anys: "L'arruga és bella". L'ànima va modelant el rostre, que acaba sent la pròpia marca que ens identifica. És la nostra personalitat! "Cadascú és culpable de la seva cara".

Llegir certeses com aquestes ens animen a continuar llegint-ne més. És l'avidesa de sentir allò que més ens convé, allò que ens aporta més claus per al coneixement, les ganes de continuar bevent Coca-cola una vegada hem fet el primer glop, tot i saber que no ens farà passar la set. L'entrevista intenta tocar una mica de tot sense aprofundir. Però és suficient per entrar en l'imaginari d'aquest empresari, dissenyador, cineasta, escriptor, artista... que va estudiar filosofia i història i que era a París durant el Maig del 68, un capítol històric que va viure de forma activa.

No té cap recança a sostenir que s'ha de flexibilitzar el mercat laboral per rebaixar l'alta taxa d'atur. "No podem resignar-nos" a una desocupació del 20 per cent. I es nega a acceptar la idea que un empresari no pugui organitzar la seva empresa. L'estiu de l'any passat UGT a Catalunya -el gallec hi té una plantilla de 200 treballadors- denunciava el menyspreu de la firma envers els drets laborals, acusant-la d'ignorar reiteradament el conveni col·lectiu. No és gaire amic dels sindicats. Però segur que molta gent es moriria de ganes que AD escollís els seus currículums entre els centenars de milers que els deu arribar. Entenc que a algú que dedica 10 hores diàries a la feina, perquè segurament coincideix amb la seva màxima passió, i que opina que els sindicats són organitzacions més pròpies del segle XIX, costa exigir-li el respecte per a determinats "drets".

I continua sorprenent-nos a mesura que descobrim més facetes seves: el mateix personatge liberal, de mentalitat fredament anglosaxona, defensa el que "senten" les plantes i explica com les orquídies de casa seva presentaven més bon aspecte quan la senyora que cuidava les seves filles, a més de regar-les, també els parlava. "Des que ella va morir, les orquídies no són tan belles". És poesia pura!

Hom pot arribar a la conclusió que de la mateixa manera que ens han fet creure que el cotó orgànic és més respectuós amb el medi ambient que el polièster, l'esquerra s'ha volgut apropiar històricament de la cultura i la saviesa en sentit ampli. Algú amb més de 30 anys de negoci, que ha aconseguit convertir una sastreria familiar en l'imperi Adolfo Domínguez té, per a mi, suficient crèdit.

Un dandi amb poc 'caché'

Els afers de la família reial em provoquen una completa indiferència. Però, al marge d'aquesta constatació, sempre m'ha tingut encuriosida la figura de Jaime de Marichalar. Feia temps que havia desparegut de les pàgines de la premsa, però en una setmana ha tornat a ser notícia per partida doble: el Museu de Cera de Madrid ha jubilat la seva reproducció fent-la abandonar les instal·lacions amb un carret per tancar-la en un magatzem (és força humiliant que s'hagi fet públic a través de fotos com la que acompanya aquesta entrada, però millor això que no pas que et fonguin per reutilitzar les teves despulles). I, a l'ensems, el web oficial de la Casa Reial n'ha suprimit les fotos (m'he vist temptada a visitar aquest portal, no ho negaré, i ho he fet, però això dóna per a una altre article), i fins i tot la seva referència en la biografia de la gran de les germanes de Borbó. Suposo, però, que la decisió del Museu de Cera es deriva d'aquesta última. Si els monarques el "liquiden", no té sentit la seva dimensió pública.

"¿Qué le queda a Marichalar?" és el títol d'un reportatge que Mábel Galaz publica avui a El Pais. Ara la notícia a tots els mitjans és la pèrdua en picat del seu caché. És notícia que ja no convidin l'ex de l'Helena a les festes de la flor i nata de Madrid. Per molta ràbia que ens faci aquest senyor, la caiguda lliure en públic de qualsevol individu sense afició a la violència sempre provoca certa empatia, no? Per a mi, això no hauria de ser titular, si ja no es tracta d'un personatge públic. A més, confesso que em fascina el vessant més protocol·lari -sempre ha sabut mantenir les formes i la discreció-, de refinament, de sentit de l'estètica i d'addicció a les últimes tendències en moda de l'exduc de Lugo (abans conegut també com al duque del Lujo).

Ha estat president de la fundació Winterthur, delegat de grans empreses de moda, membre del consell d'administració de Loewe, va ser l'artífex de l'obertura de la primera botiga de Manolo Blahnik a la capital espanyola, se'l tractava com a VIP als locals elitistes del barri de Salamanca i li feien el 40% de descompte en els establiments de luxe, segurament concentrats en aquest mateix barri, on deu haver la màxima dosi d'exquisidesa i, alhora, de ruqueria per metre quadrat de tot l'estat. Per això, suposo que mai se l'ha vist de rebaixes repassant les seves boutiques preferides. Aficionat a les desfilades d'alta costura, també va aparèixer, per bé, al bloc The Sartorialist, considerat per la revista Time un dels 100 fenòmens/persones més influents del món en l'àmbit del disseny. Aquest bloc en destacava l'original camisa de ratlles horitzontals que duia un dia en fotografiar-lo pel carrer.

A banda de les seqüeles que potser li van quedar de l'infart cerebral que va patir el 2001, sovint es va qüestionar de forma ímplicita la intel·ligència d'aquest aristòcrata navarrès. D'acord que si haguéssim de jutjar per la cara a lluç que fa s'acosta més a Mr. Bean i al Frank Spencer que a l'Einstein, però no entenc la campanya de descrèdit a què se'l va sotmetre durant molt temps. Potser em vaig perdre alguna cosa...? Amb estudis especialitzats en gestió empresarial i màrqueting, treballava fins no fa gaire com a assessor en set multinacionals, de les quals obtenia uns ingressos anuals superiors al milió d'euros. D'això jo no en dic ser ruc! Però des que es va divorciar, a part de perdre estatus social i convertir-se en un plebeu, a Jaime de Marichalar ja no li van tan bé els negocis.

Si jo tingués una mil·lèssima part de la seva renda, sí que li donaria feina: aquest dandi d'aires parisencs seria un personal shopper sense parió!

Abans d'acomiadar-me, demano disculpes pel nivell de frivolitat que en algun punt pot haver assolit l'article. Però em venia de gust.

(La imatge és d'EFE i la publica www.noticiasdenavarra.com)

Quantes vegades no sentim el lloc comú que "el passat sempre torna" o que "el clàssic no passa mai de moda"? És un tòpic gastadíssim que a vegades ens serveix per escudar-nos del rendiment que traiem a l'armari que no buidem des de fa uns quants anys. Però, tot i això, és ben cert: tornen els pirates dolents; torna la corrupció que tants titulars va alimentar als anys 90 a Espanya; torna el millor Barça; torna Cruyff; torna la moda 'vintage' (fins i tot hi ha màrqueting per a mobles i electrodomèstics 'vintage'!) ; torna el look 'pin-up'; tornen els dissenys atigretats i els lluentons; torna el debat politicoreligiós sobre l'avortament; s'especula sobre el possible retorn de Schumi a la F-1; un regidor del PP de l'Ajuntament d'Alella reivindica la figura del fundador de la Falange, Primo de Rivera; torna la tortuosa guerra sens fi del Vietnam però a l'Afganistan (Ellsberg, l'home que va destapar l'escàndol dels papers del Pentàgon, ha numerat 129 analogies sobre els dos conflictes); amb la proximitat de les festes nadalenques, torna l'esperat disc de la Marató (i després la Marató, ésclar); torna el debat sobre la llei electoral catalana...

Lamentablement, com que la crisi també fa mesos que va tornar per instal·lar-se durant uns quants mesos més, potser el que aquest Nadal no torni serà... el lot.